Qui té por al terrorisme islàmic?

-
Com m’agrada ser provocador! Però és que la provocació fa reaccionar i espero que aquesta farà considerar les nostres prioritats
Segons les darreres dades de l’IDESCAT disponibles, del 2005, l’esperança de vida d’un nounat català és de més de 77 anys, i d’una nounada catalana, de més de 84 anys. Si ets home de 50 anys, sembla que et queden encara uns 30 anys. Si ets dona, uns 35.
La mateixa font ens indica que els accidents de trànsit es varen cobrar 641 vides i varen produir 28.406 ferits.
Segons l’INE, el mateix any 2005, les malalties del sistema circulatori es varen endur 19.083 vides, de tumors varen morir 16.122 catalans i catalanes; de malalties del sistema respiratori (incl. grips i pulmonies), 6.995; de trastorns mentals i del comportament (incl. drogodependències), 3.130; ...
D’homicidi, varen morir 45 catalans i catalanes. De terrorisme, 0.
No vull menysprear l’efecte potencial del terrorisme sobre la nostra societat, i menys encara sobre els individus afectats directament, però tampoc hauria de sobrevalorar la nostra societat el perill que suposa. El que ens causa aprehensió és la por a tot allò de provinença desconeguda o descontrolada. Això és el que ens causava el càncer fa 30 anys, i la SIDA fa 15.

Quan a la procedència de l’amenaça terrorista més ominosa, d’arrel islàmica, hem de tenir clar que, a la seva arrel, no és gaire diferent de qualsevol altre terrorisme. Rau en una història del menyspreu que ha tingut occident per les poblacions i les comunitats d’orient mitjà. No ve simplement de la invasió d’Iraq: hem d’anar més enllà i entendre que els governs americans últimament, i abans els britànics, francesos, i fins i tot els russos, han tractat de controlar totalment aquells territoris des dels segles XVIII - XIX.
Per tant, no prové l’interès per la zona simplement per raons del petroli. Els britànics els preocupava que els russos poguessin arribar a l’oceà índic i a la seva joia de l’imperi, la Índia. Així mateix, calia fer front a l’imperi otomà, dominador de feia segles de tota l’area, tasca en la qual tant russos com francesos i britànics varen unir les seves forces, sobre tot quan els otomans varen aliar-se amb els alemanys durant la primera guerra mundial. Posteriorment, durant tot el segle XX, els poders occidentals han pugnat per controlar els recursos petroliers. A més, durant la guerra freda, va ser un dels escenaris de la lluita ideològica entre russos i americans.
Els habitants, els nadius, veuen que només interessen als occidentals per raons estratègiques, i que només els han portat la guerra, conflictes i sofriments. Negar això és ser cec. No posar hi remei, imbècil.
Cal canalitzar aquest greuges, tal com s'ha fet en altres casos, per canals polítics. Si no, no hi haurà remei. Fem tard?

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

-
L'estat espanyol és, com tots en el marc polític occidental modern, un estat sobirà territorial. És a dir, l'estat nacional que Espanya sempre ha aspirat a ser es fonamenta en el principi territorial. La identitat política dels seus ciutadans depèn de la residència en algun espai territorial específic, dins del qual les institucions es poden organitzar de diferents maneres (p. ex. federal, o bé unitari). És la pau de Westfàlia de 1648 (tractats d'Osnabrück i de Münster, i també dels Pirineus de 1659) que marca l'establiment d'aquesta concepció i el començament de l'era moderna, l'estat–nació modern i el final del feudalisme. Per tant, és aquí quan neix l'estat–nació sobirà, estretament associat amb la territorialitat. A l'avantsala d'aquest nouveau régime , s'havia desenvolupat la doctrina de la sobirania exposada per l'economista–filòsof francès Jean Bodin ( enllaç en anglès ) als seus “ Six Livres de la Republique ” (1576), enormement
Més informació

La llengua perilla: Culpables? Els catalans!

-
Fa uns mesos, vaig assistir a un curs d’inici a una llengua estrangera, a la que assistíem diverses persones que, em consta, son tots de parla catalana i que volem defensar la nostra llengua. El professor, no català, ens va explicar, en català, que encara no dominava la nostra llengua, i que ens agrairia poder impartir les classes en castellà. Varem acceptar tots i sense excepció. Les classes varen iniciar-se amb total normalitat. Però a partir d’aquell moment, molts dels assistents varen fer servir el castellà per a adreçar el professor. Recordem que son militants catalanistes defensors de la llengua, i tot i així, canviaren automàticament al castellà al adreçar-se a un estranger. Això em recorda quan vaig arribar a Catalunya (sóc nascut a Anglaterra). Ja parlava el català i l’emprava sempre que podia. Feia aleshores de professor d’anglès, i sabia que la millor forma d’aprendre un idioma és fent-lo servir. Però sovint, quan entrava a les botigues, on els dependents atenien a les clie
Més informació

Que la IMprudència no ens faci traïdors!

-
En Jordi Carbonell, que fou amic del meu pare, que havia estat a casa a Londres i que havien lluitat colze a colze, i per tant al que vaig conèixer de menut i tot, per qui sempre he tingut gran, grandíssim respecte, va dir l'Onze de Setembre del 1976 a Sant Boi "Que la prudència no ens faci traïdors!" Aquell era un altre context, acabàvem de sortir de la dictadura, entràvem en la 'transició', aquesta de la que realment no hem passat mai, i la 'prudència' aleshores era equivalent a aquella dita tan catalana de què "El meu mal no vol soroll". El no fer soroll era la traïció, calia fer soroll, calia sortir i lluitar per "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia"! Avui, el soroll l'hem fet, el fem i el seguirem fent. Però ara, la prudència és una altra cosa, la prudència no és "el meu mal no vol soroll", sinó que la prudència és planificació, tenir un pla A, B, i C, tenir clares les conseqüències de c
Més informació