« Tout change pour ne rien changer »

-

Tot canvia per no canviar rés

No canvien els temps, ni el temps canvia res. Guaiteu el que diu en Carles Bosch de la Trinxeria a la seva obra "L’hereu Noradell" del 1889:


L'hereu Noradell engolfat en la vida madrilenya, cercava á enganyarse á sí mateix. Ben cert que son primer intent y desitj fou d'anar tot seguit á Masarách, seguint los saludables consells de sa esposa; mes, com deixar los amichs! sas novas costúms! lo seu partit! las Corts! la política!... Com despedirse dels seus acreedors! quina opinió tindrian d'ell si se'n anava sense haver fet encara honor á sos deutes de joch y demés obligacions contretas en la Bolsa y casas de banch de Madrit!

Pobre Marsal! com ha sigut absorvit per la vida madrilenya! Qu'ha fet del seu catalanisme? del odi que tenia pels partits castelláns? de sa enteresa catalana?... ¡Oh! si, ‘Roma veduta, fede perduta’... no és veritat? Ara es castellá, ficat al partit conservador, obehint al capitóst, parlant á las Corts ab eloqüencia, sí, pero sense aquell bon sentit práctich, sense aquell bon criteri catalá que tant lo distingia al principi; ha sigut contagiat per lo brillant floreig de nostres homes d’Estat. Ja no escriu més en català, parla y escriu en castellà als seus electors empordanesos... Que li importan la ruina, la filoxera (recordeu que estem al 1889 - ara seria el dèficit fiscal, el Prat, etc.)! Si puja son partit al poder acás no trobará un bon destino [...] hont en poch temps se fará la barba d'or!”

Us sona? Oi que n'hi han uns quants d'altres de polítics catalans que s'enlluernen per Madrid? L'hereu Duran? ... segur. Però i l'hereu Piqué? I l'hereu Clos, que deixà d'hereu l'Hereu? I fins i tot en Mas, que aquest si que s'enlluerna pels de Madrit, per al cap de setmanes estar amb aquell "Donde dije digo, digo Diego".

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

-
L'estat espanyol és, com tots en el marc polític occidental modern, un estat sobirà territorial. És a dir, l'estat nacional que Espanya sempre ha aspirat a ser es fonamenta en el principi territorial. La identitat política dels seus ciutadans depèn de la residència en algun espai territorial específic, dins del qual les institucions es poden organitzar de diferents maneres (p. ex. federal, o bé unitari). És la pau de Westfàlia de 1648 (tractats d'Osnabrück i de Münster, i també dels Pirineus de 1659) que marca l'establiment d'aquesta concepció i el començament de l'era moderna, l'estat–nació modern i el final del feudalisme. Per tant, és aquí quan neix l'estat–nació sobirà, estretament associat amb la territorialitat. A l'avantsala d'aquest nouveau régime , s'havia desenvolupat la doctrina de la sobirania exposada per l'economista–filòsof francès Jean Bodin ( enllaç en anglès ) als seus “ Six Livres de la Republique ” (1576), enormement
Més informació

La llengua perilla: Culpables? Els catalans!

-
Fa uns mesos, vaig assistir a un curs d’inici a una llengua estrangera, a la que assistíem diverses persones que, em consta, son tots de parla catalana i que volem defensar la nostra llengua. El professor, no català, ens va explicar, en català, que encara no dominava la nostra llengua, i que ens agrairia poder impartir les classes en castellà. Varem acceptar tots i sense excepció. Les classes varen iniciar-se amb total normalitat. Però a partir d’aquell moment, molts dels assistents varen fer servir el castellà per a adreçar el professor. Recordem que son militants catalanistes defensors de la llengua, i tot i així, canviaren automàticament al castellà al adreçar-se a un estranger. Això em recorda quan vaig arribar a Catalunya (sóc nascut a Anglaterra). Ja parlava el català i l’emprava sempre que podia. Feia aleshores de professor d’anglès, i sabia que la millor forma d’aprendre un idioma és fent-lo servir. Però sovint, quan entrava a les botigues, on els dependents atenien a les clie
Més informació

Que la IMprudència no ens faci traïdors!

-
En Jordi Carbonell, que fou amic del meu pare, que havia estat a casa a Londres i que havien lluitat colze a colze, i per tant al que vaig conèixer de menut i tot, per qui sempre he tingut gran, grandíssim respecte, va dir l'Onze de Setembre del 1976 a Sant Boi "Que la prudència no ens faci traïdors!" Aquell era un altre context, acabàvem de sortir de la dictadura, entràvem en la 'transició', aquesta de la que realment no hem passat mai, i la 'prudència' aleshores era equivalent a aquella dita tan catalana de què "El meu mal no vol soroll". El no fer soroll era la traïció, calia fer soroll, calia sortir i lluitar per "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia"! Avui, el soroll l'hem fet, el fem i el seguirem fent. Però ara, la prudència és una altra cosa, la prudència no és "el meu mal no vol soroll", sinó que la prudència és planificació, tenir un pla A, B, i C, tenir clares les conseqüències de c
Més informació