« Tout change pour ne rien changer »

Tot canvia per no canviar rés

No canvien els temps, ni el temps canvia res. Guaiteu el que diu en Carles Bosch de la Trinxeria a la seva obra "L’hereu Noradell" del 1889:

L'hereu Noradell engolfat en la vida madrilenya, cercava á enganyarse á sí mateix. Ben cert que son primer intent y desitj fou d'anar tot seguit á Masarách, seguint los saludables consells de sa esposa; mes, com deixar los amichs! sas novas costúms! lo seu partit! las Corts! la política!... Com despedirse dels seus acreedors! quina opinió tindrian d'ell si se'n anava sense haver fet encara honor á sos deutes de joch y demés obligacions contretas en la Bolsa y casas de banch de Madrit!

Pobre Marsal! com ha sigut absorvit per la vida madrilenya! Qu'ha fet del seu catalanisme? del odi que tenia pels partits castelláns? de sa enteresa catalana?... ¡Oh! si, ‘Roma veduta, fede perduta’... no és veritat? Ara es castellá, ficat al partit conservador, obehint al capitóst, parlant á las Corts ab eloqüencia, sí, pero sense aquell bon sentit práctich, sense aquell bon criteri catalá que tant lo distingia al principi; ha sigut contagiat per lo brillant floreig de nostres homes d’Estat. Ja no escriu més en català, parla y escriu en castellà als seus electors empordanesos... Que li importan la ruina, la filoxera (recordeu que estem al 1889 - ara seria el dèficit fiscal, el Prat, etc.)! Si puja son partit al poder acás no trobará un bon destino [...] hont en poch temps se fará la barba d'or!”

Us sona? Oi que n'hi han uns quants d'altres de polítics catalans que s'enlluernen per Madrid? L'hereu Duran? ... segur. Però i l'hereu Piqué? I l'hereu Clos, que deixà d'hereu l'Hereu? I fins i tot en Mas, que aquest si que s'enlluerna pels de Madrit, per al cap de setmanes estar amb aquell "Donde dije digo, digo Diego".

L'aeroport de Barcelona - només una baula de la cadena

A l'acte d’ahir a l'IESE, Andreu Mas-Colell va dir que "no es pot ser una gran ciutat sense tenir un gran aeroport". S'equivoca, però en la qüestió de la ciutat. Els barcelonins tant polis-centrics com sempre! No és només Barcelona, no és tant sols la zona metropolitana; és Catalunya sencera! És una política racional i descentralitzada que té en compte els aeroports de Reus i Girona, amb connexions ràpides entre els uns i els altres, en la distribució de vols (slots i freqüències), com a servei logístic de transport de passatgers i mercaderies integrat en el territori. No pas com a negoci d'un aeroport singular, sinó com a element integrat en una xarxa de transport que ha d'incloure el tren, el port i les carreteres. Tots son baules d'una cadena, i l'aeroport n'és una més, tot i que de gran importància, en la cadena de comunicacions i logística de Catalunya.

Per tant, és absolutament imprescindible posar-ho en mans d’una entitat que, si no ho gestiona tot plegat, sí ho coordini per a extreure'n tot el que pugui de si. Aquesta entitat no és AENA (o RENFE, o Fomento, segons el cas). Està clar - és la Generalitat. Insisteixo: no dic que ho hagi de gestionar tot plegat, sinó que hi ha d'haver una política integrada de transport integrat, i això només ho pot fer la Generalitat, sempre amb la col·laboració estreta d’entitats que estiguin disposades a treballar-hi.

Per cert, és curiós com quan toca la butxaca, tota la societat civil econòmica (és a dir, els empresaris i les entitats empresarials) es mouen com a una! On eren quan tocava defendre l’Estatut? No veuen més enllà dels seus propis comptes de resultats d'aquest any? No veuen que l’Estatut, com molt bé va dir l’Ernest Benach en el seu dia, "és l’obrellaunes que ens ha de permetre accedir a un major contingut d’infraestructures, polítiques socials, laborals..." A veure si hi son per a donar suport al govern davant de l'esperat retall de competències que vindrà per via del Tribunal Constitucional. Perquè és molt fàcil menysprear els polítics per no entendre les necessitats de la societat, per després no fer res per remeiar-ho!

Contra la Constitució (II)

El "Compromís per Catalunya" de Montilla

“La Generalitat de Catalunya sempre ha acatat les sentències del Tribunal Constitucional. Ara bé, no dubtin, si d’aquest pronunciament del Constitucional en sortís disminuït l’autogovern de Catalunya, les institucions i les forces polítiques catalanes sabran treure’n les conclusions pertinents per orientar la seva acció política institucional. Aquest Govern, i jo com a President el primer, defensarà l’autogovern de Catalunya amb la màxima fermesa, sense renúncies.”

El President ha expressat que defensarà l’Estatut “amb la màxima fermesa, sense renúncies”. Si el TC minva l’autogovern, només hi haurà una sortida... modificar la Constitució espanyola. Però per a fer això, caldrà el concurs de PSOE i PP, cosa actualment i previsiblement impossible.

D’això n’és plenament conscient el President i el seu Govern. Per tant, quan diu que defensarà l’Estatut amb la màxima fermesa i sense renúncies, només pot significar una cosa: defensar l’autogovern més enllà de la Constitució espanyola... ergo, declarar la independència de Catalunya.

Pot ser que sigui així? Pot ser que, conscientment, en Montilla està considerant la possibilitat de declarar la independència de forma unilateral, a l’estil d’en Macià? Ho dubto. Però cal que s’apliquin totes les pressions per a que mantingui el seu compromís, que sigui ell que mostri que trenca la seva paraula, com molts líders socialistes. Aleshores, serà el nostre moment.

Ara bé, aquest ‘moment’ trigarà en arribar. Però “de mica en mica, s’omple la pica”.

Contra la Constitució – tot s’hi val

Com molts espanyols, el PP creu que la llei que va castigar en de Juana Chaos era insuficient, que els 18 anys a la presó son pocs i ha de pagar com cal l’assassinat de 25 persones. Per això exigeix que es manipuli com sigui les lleis, fent ús de les martingales que calgui per a allargar-li l’estada penitenciària. El mateix fa en el cas d’un estatut, el català, és clar, que no li agrada. De fet, no és l’estatut que no li agrada, és que en gaudeixi el poble de Catalunya. Però tant se val l’objectiu que tingui, el fet és que el PP creu que el fi justifica els medis. Això és el que va argumentar la que creia brillant jurista, Montserrat Nebreda, justificant qualsevol argúcia per a desequilibrar la balança al Tribunal Constitucional en favor dels seus interessos, i és el que demostra, per activa i per passiva, tot el PP.

El que això implica, està clar, és que si qualsevol creu que un fi és èticament superior (signifiqui el que sigui o vulgui cadascú), el medi serà automàticament justificat.

Doncs prenem per cas la Constitució espanyola. Si alguns creiem que aquesta no és d’aplicació èticament justa, per la raó que sigui, però en aquest cas podríem argumentar que fou redactat sota unes condicions d’amenaça política i militar no adients a l’establiment d’una democràcia, aleshores es podria justificar qualsevol estratègia o argúcia per a derrocar-la.

Som hi doncs, que sabem que tindrem el PP del nostre costat (al menys pel principi de tot s’hi val)!

El català a tot arreu?

Encara ens manca molt per poder viure en català!

Ahir, els serveis comercials d’Orange em truquen al despatx, al telèfon fix (és a dir, amb el prefix 93, de Barcelona), per a oferir-me els seus productes i serveis. Es tracta d’una campanya, molt estesa entre diverses empreses, de vendre, o al menys oferir, els seus productes per telèfon.

La comercial es presenta, em parla en castellà, i jo li responc en català. Em demana que li parli en castellà, i parlant poc a poc i clarament, li explico que prefereixo seguir en el meu idioma. Ella argumenta que no m’entén, i que què em semblaria si ella s’adrecés a mi en gallec, que em truca des de Galícia. Jo li responc, en “galaicoportuguès” (parlo portuguès bàsic), que no tinc cap problema amb això, però que en tot cas és ella que m’ha trucat per a oferir-me a mi, el seu client potencial, els seus productes. En tot cas, li he indicat que no és una qüestió personal, sinó una crítica vers la seva empresa, que hauria de tenir en compte les particularitats lingüístiques dels seus clients, tant actuals com potencials, tal com tenen en compte qualsevol altra particularitat: és llei de màrqueting. Per acabar, m’aclareix que la seva empresa “mai no ho farà”, afegint que “no pot” adequar-se. Aleshores li dic que si és així, no m’interessa la seva empresa com a proveïdor, i finalment ens acomiadem.

Us relato tot això per a insistir en que cal fer saber a les empreses que aquesta llei de màrqueting, la de la adequació dels serveis i productes al client, no és cap invent dels catalans que volem viure en català. Han de tenir clar que aquest principi el pregonen a tort i a dret a totes les escoles d’empresa des de fa decennis, i que aquest principi s’ha d’aplicar a les particularitats lingüístiques dels clients. A més a més, al no aplicar-la, infringeixen els drets legals dels ciutadans.

La Provincialització de Catalunya: Fase 1 – El Prat

Està clar que si no ens espavilem nosaltres sols, no ens ajudarà ningú.

Quercus Equity, del grup Agrolimen, va deixar-se convèncer per Iberia que seria una inversió excel·lent, vist l’èxit de les demés aerolínies de baix cost. Què buscaven els socis catalans a Clickair? Només el retorn de la inversió a curt termini? Si és així, no els està resultant massa feliç.

Potser també pensaven en les sinèrgies que podria generar el tenir una aerolínia que tingués com a propi un hub per a Barcelona, així com el corredor Catalunya-València. Perquè ha quedat clar amb les declaracions del president d’Iberia, Fernando Conte, però també de les últimes del director general de Lufthansa per a Espanya i Portugal (amb seu a Madrid), Stephan Semsch, s’entén que també en representació de Star Alliance, en el sentit que el Prat per si mateix no és negoci, si no com a nodrissa de Madrid o de Frankfurt.

Però el Prat, amb números a la ma, no és negoci. Per això no hi ha hub.

Ep! Un moment... no hi ha negoci precisament perquè no hi ha hub! És clar que poden mostrar-nos tots els números que vulguin. El hub no és factible perquè no hi ha el volum suficient per a ser factible. No hi ha prou demanda per a justificar línies directes intercontinentals. Però, si hi hagués hub, les empreses multinacionals no es decantarien directament per Madrid. Si hi hagués hub, els executius vindrien directament des de la India, des de Singapur, des d’on fora. Els creueristes no haurien de pernoctar a Madrid abans o després del seu creuer, en espera del vol de connexió. Per tant, si no hi ha hub, és perquè ... no hi ha hub!

Fernando Conte i Stepahn Semsch son bons homes d’empresa. Miren pel seu interès, el de Lufthansa i el d’Iberia. Però qui ha de mirar pels interessos dels catalans, siguin empresaris o particulars? Qui ha de mirar pels interessos de la nostra economia, de les nostres butxaques? Les empreses ubicades a l’àrea metropolitana i Catalunya en general, sobre tot les de gran volum de negoci amb l’exterior, han de començar a plantejar-se si poden deixar els seus interessos en mans foranies, en mans de centres de decisió a Madrid o a Colònia (seu de Lufthansa).

Potser va sent hora que aquest gegant de les finances catalanes, Agrolimen, entre molts d’altres, es deixi convèncer per la societat civil, que es reunirà el proper 22 de març a l’auditori d’IESE, amb l’assistència de Foment, Fepime, Pimec, Cecot; la Cambra de Comerç de Barcelona, el RACC, la Fira, el Cercle d’Economia i els catedràtics Germà Bel, Andreu Mas Colell i Pedro Nueno, que el que ens cal no és una línia de baix cost, que a més no controlem directament, sinó una línia d’abast intercontinental que es comprometi al 100% amb un hub europeu a Barcelona. És com comparar Lloret amb Sitges! Tots aquest potentats de la societat civil han de conjuminar-se per a crear una línia, o atreure’n una, amb aquest compromís.

I no fem el ridícul, com alguns que diuen que no s’ha de polititzar la qüestió de l’aeroport. Si ja està polititzadíssima! El sol fet de la política imposada per Iberia, AENA i ves a saber qui més, ja ho ha polititzat. La decisió política que s’ha pres fora de Catalunya és la d’avantatjar un Madrid central, amb la conseqüent provincialització de Catalunya i tota la resta d’Espanya. En Germà Bel i en Xavier Fageda deixen ben clar al seu informe “Aeroports i globalització” (resum executiu – PDF 114kB) que és fals, és mentida, l’argument que AENA esgrima dient que redistribueix els recursos generats pels aeroports amb superàvit entre els deficitaris. Entre 1992 i 2004, AENA ha invertit el 58% del pressupost a Madrid, quant ha rebut només el 22% del tràfic aeri. Per altra banda, en el mateix període a Andalusia va invertir el 3,8% de diner i rebé el 10% del trànsit, a València, el 2,2% de la inversió quan gestionà el 6,1% del tràfic, i a Canàries, que reberen més del 22% del trànsit, hi invertiren el 9,1% del diner!

I la resta de l’estat, els que son deficitaris? Doncs reben el 5,96% quan tenen el 5,78% del trànsit. On està la redistribució? Això, benvolguts, és politització dels aeroports. No cal que ens amoïnem per ofendre a ningú, quan ens estan ofenent la intel·ligència continuadament!

Ah, i quina és la fase dos de La Provincialització, us pregunteu? La Provincialització de Catalunya: Fase 2, és... RENFE.