La raó d’en Maragall

-

En una cosa combrego totalment amb en Maragall: que el futur del nostre projecte nacional rau a Europa, i no a España. Encara que l’actual versió de l’estatut no ens el "retoquin" gaire, España ja fa tard.

En aquest mon globalitzat, en que les administracions necessiten tenir una dimensió considerablement més important que aquella dels estats-nació hereves de les lluites de poder, polítiques o militars, del període s. XVIII~XIX, ja fa decennis que es va perfilant, després de la segona guerra mundial, un paradigma transnacional.

Aquest model, que ha partit de la superació del model de l’estat-nació, desenvolupant les estructures de poder establertes dins de les unitats econòmiques que son Estats Units i Amèrica, Japó (i ara Xina) i l’Extrem Orient, i Europa, agrupant els principals motors de França, Alemanya i el Regne Unit, ens indica que, tot i que aquests últims estats-nació lluiten per mantenir la seva primacia dins de la UE, se’ls acaba el moment històric.

España, doncs, arriba tard. La il·lusió d’haver consolidat l’estat-nació seguint el model de França, és efímera, ja que no ha convençut, després de 300 anys d’imposició, a gairebé ningú de les comunitats "perifèriques". El model francès aplicat a España ha fracassat. Les forces polítiques sorgides de la transició de dictadura a democràcia ha intentat inventar-se un model propi, a partir d’imatges captades del model alemany, potser una mica d’italià, certs elements del britànic, etc. Evidentment, per molt que hagin somiat alguns que aquest poti-poti hagi pogut superar la cultura imperial castellana, està clar que el "Problema catalán" o el "Problema vasco" és, en realitat, el "Problema español".

El futur projecte nacional català, doncs i més que mai, ha de veure’s en clau europea, ja no com a bot salvavides de les aspiracions democràtiques, tal com va ser abans i durant la transició, sinó com a projecte futur atenint-se al principi que serà cada vegada més imperant a la Unió Europea de "subsidiarietat", el principi pel qual l’administració ha d’estar el més proper possible a l’administrat: segons les necessitats serà cada vegada més a nivell municipal i "regional" (respectant el glossari europeu), i cada vegada menys a nivell d’estat-nació.

Per cert, avui és el "Dia europeu"! (Web del "Día de Europa")

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

-
L'estat espanyol és, com tots en el marc polític occidental modern, un estat sobirà territorial. És a dir, l'estat nacional que Espanya sempre ha aspirat a ser es fonamenta en el principi territorial. La identitat política dels seus ciutadans depèn de la residència en algun espai territorial específic, dins del qual les institucions es poden organitzar de diferents maneres (p. ex. federal, o bé unitari). És la pau de Westfàlia de 1648 (tractats d'Osnabrück i de Münster, i també dels Pirineus de 1659) que marca l'establiment d'aquesta concepció i el començament de l'era moderna, l'estat–nació modern i el final del feudalisme. Per tant, és aquí quan neix l'estat–nació sobirà, estretament associat amb la territorialitat. A l'avantsala d'aquest nouveau régime , s'havia desenvolupat la doctrina de la sobirania exposada per l'economista–filòsof francès Jean Bodin ( enllaç en anglès ) als seus “ Six Livres de la Republique ” (1576), enormement
Més informació

La llengua perilla: Culpables? Els catalans!

-
Fa uns mesos, vaig assistir a un curs d’inici a una llengua estrangera, a la que assistíem diverses persones que, em consta, son tots de parla catalana i que volem defensar la nostra llengua. El professor, no català, ens va explicar, en català, que encara no dominava la nostra llengua, i que ens agrairia poder impartir les classes en castellà. Varem acceptar tots i sense excepció. Les classes varen iniciar-se amb total normalitat. Però a partir d’aquell moment, molts dels assistents varen fer servir el castellà per a adreçar el professor. Recordem que son militants catalanistes defensors de la llengua, i tot i així, canviaren automàticament al castellà al adreçar-se a un estranger. Això em recorda quan vaig arribar a Catalunya (sóc nascut a Anglaterra). Ja parlava el català i l’emprava sempre que podia. Feia aleshores de professor d’anglès, i sabia que la millor forma d’aprendre un idioma és fent-lo servir. Però sovint, quan entrava a les botigues, on els dependents atenien a les clie
Més informació

Que la IMprudència no ens faci traïdors!

-
En Jordi Carbonell, que fou amic del meu pare, que havia estat a casa a Londres i que havien lluitat colze a colze, i per tant al que vaig conèixer de menut i tot, per qui sempre he tingut gran, grandíssim respecte, va dir l'Onze de Setembre del 1976 a Sant Boi "Que la prudència no ens faci traïdors!" Aquell era un altre context, acabàvem de sortir de la dictadura, entràvem en la 'transició', aquesta de la que realment no hem passat mai, i la 'prudència' aleshores era equivalent a aquella dita tan catalana de què "El meu mal no vol soroll". El no fer soroll era la traïció, calia fer soroll, calia sortir i lluitar per "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia"! Avui, el soroll l'hem fet, el fem i el seguirem fent. Però ara, la prudència és una altra cosa, la prudència no és "el meu mal no vol soroll", sinó que la prudència és planificació, tenir un pla A, B, i C, tenir clares les conseqüències de c
Més informació