Tenim dret a cremar imatges dels reis d’Espanya?

Argumento que sí, que en el nostre legítim dret a l’expressió de les nostres opinions polítiques, tenim tot el dret a cremar una imatge que simbolitza un estat polític del qual podem ser crítics, simbolitzant així la nostra voluntat de que es destitueixi i suprimeixi.

Què diu la constitució espanyola dels drets fonamentals (la llibertat d’expressió, per exemple) i de la corona:

Títol I - Dels drets i dels deures fonamentals

Article 10.2. Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s'interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans...

Article 14. Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.

És a dir que, la persona del rei, com a espanyol, no pot tenir cap avantatge, ni desavantatge, davant de la llei sobre els drets i deures de tots els espanyols. No s’ha de confondre, doncs, la persona del rei com a ciutadà, protegit pels conceptes que regeixen a la legislació el dret a la integritat física i de l’honor per una banda, amb la figura del rei com a representació simbòlica de l’estat per l’altra.

Article 16.1. Es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats sense cap més limitació, quan siguin manifestats, que la necessària per al manteniment de l'ordre públic protegit per la llei.

Article 20.1. Es reconeixen i es protegeixen els drets:

a) A expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l'escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció.

Títol II - De la corona

Article 56.1. El Rei és el Cap de l'Estat, símbol de la seva unitat i permanència...

Segons l’Article 10.2, doncs, s’ha d’aplicar sempre els principis de la Declaració Universal de Drets Humans a la legislació espanyola, i aquesta diu al seu Article 19, que:

Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió, i que això comporta el dret a no ésser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre o difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà d'expressió.

La crema de símbols i fotografies de símbols que representen un estat, la seva legislació i les seves polítiques, ha d’entendre’s com a una expressió d’opinió política i, per tant, protegida per la Declaració Universal de Drets Humans.

Precisament, aquesta diu al seu Article 29.2 que:

En l'exercici dels drets i en el gaudi de les llibertats ningú no està sotmès sinó a les limitacions establertes en la llei, exclusivament en l'ordre a assegurar el reconeixement i el respecte dels drets i de les llibertats alienes, i a fi de satisfer les justes exigències de la moral, de l'ordre públic i del benestar general en una societat democràtica.

És a dir que si no s’atempta contra els drets i les llibertats alienes, tot ciutadà té dret d’expressar-se lliurement. Com que, amb la crema d’una imatge simbòlica, el que es fa és criticar un estatus polític, i els drets i llibertats dels reis d’Espanya com a persones no son conculcats, ni es pot entendre que s’incorre en un delicte de coerció, per exemple, no procedeix actuar judicialment contra aquelles persones que hagin expressat la seva opinió política emprant aquesta forma de manifestació.

Se te’n fot la sobirania?

Aquests últims dies s’ha parlat extensament de la sobirania. De fet, a alguns se li’n fot: potser a tu et sembla que te’n pots fotre... però què és la sobirania i quina importància té?

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans diu que la sobirania és la

Qualitat del poder polític d’un estat o d’un organisme que no és sotmès a cap altre poder.

La Wikipedia en anglès (he triat aquesta, ja que vull evitar la possible parcialitat de les versions en català o castellà) defineix la sobirania de la següent forma:

La sobirania és el dret exclusiu a l’autoritat política absoluta (p. ex. legislativa, judicial, i/o executiva) sobre una àrea de l’administració, del poble o d’un mateix. Sobirana és l’autoritat legislativa suprema, subordinada a cap altra.

Hem observat ben recentment que la manca de sobirania ha provocat una situació ben absurda i irrisible: un conjunt de jugadors de futbol catalans no se’ls permet celebrar una partit amistós, de “costellada” com l’han qualificat alguns, contra un equip de jugadors d’Estats Units. La Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) va denegar el permís a la Federació Catalana (FCF) de celebrar el partit previst per al 14 d’octubre. El motiu del rebuig, segons ha explicat el portaveu de la RFEF, és que la data triada és un dia després del dia previst per al Dinamarca-Espanya classificatori per a l'Europeu del 2008.

Suposo que es podrà discutir la oportunitat de la data, però personalment crec que és vergonyosa l’explicació donada per la RFEF per la denegació. Però el que vull mostrar és que la FCF no és sobirana, no disposa de la autoritat suficient i ha d’anar pidolant el permís a la “autoridad competente”, i això perjudica greument la seva llibertat.

És un exemple puntual, però claríssim de com no ser sobirà, ser subordinats, ens frena el desenvolupament nacional de qualsevol àrea econòmica, cultural, social o, com en aquest cas, esportiva. Ens minva la nostra llibertat de decidir per nosaltres mateixos.

Com aquest, es podrà reproduir, i es reprodueixen, una infinitat de casos, en els que la manca de sobirania ens limita la llibertat: el model de finançament, que no ens permet decidir sobre els nostres propis recursos o política impositiva; no ens permet eixugar el deute del sistema sanitari, perquè depenem dels “Presupuestos Generales del Estado”; no ens permet conèixer la voluntat de la ciutadania, mitjançant una eina insuperablement democràtica, el vot en referèndum; no permet la lliure federació entre “comunitats autònomes”, tot i que seria per a una major eficiència econòmica, si no política, en benefici de la ciutadania; no ens permet evitar la declaració d’una guerra injusta contra un altre poble; no ens permet tenir presència a la UE per a defendre-hi els nostres interessos, que tot sovint no son els mateixos que els d’Espanya; no ens permet regular la immigració, per a millor gestionar les polítiques referents als nous vinguts; no ens permet regular el nostre propi marc laboral per a millor gestionar la nostre ocupació; etc...

De veritat se te’n fot la sobirania?

Gran Diccionari de la Llengua Catalana
sobirania (f)
1 Qualitat de sobirà.
2 DR /POLÍT /HIST Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder. Sobirania popular. Sobirania nacional.
3 sobirania del consumidor ECON Situació dominant que, en una economia de mercat, correspon al consumidor, perquè és ell el qui decideix què, a qui, quan i on comprar.

Diccionario de la Real Academia Española
soberanía.
1. f. Cualidad de soberano.
2. f. Autoridad suprema del poder público.
3. f. Alteza o excelencia no superada en cualquier orden inmaterial.
4. f. ant. Orgullo, soberbia o altivez.
~ nacional.
1. f. La que reside en el pueblo y se ejerce por medio de sus órganos constitucionales representativos.

Joan Tàpia: Ningú de Catalunya s'explica a Espanya

Aquest matí, al programa "Els Matins" de TV3, el periodista Joan Tàpia ha repetit la litúrgia Socialista de que els catalans no ens sabem, o no fem l'esforç suficient, per explicar-nos a Espanya. Però fins quan repetiran això. És que son cecs? És que no veuen que, per molt explicar-se, si l'altre no vol escoltar...

Ha explicat que, a començament de segle passat, uns empresaris catalans varen comprar dos diaris de Madrid i que així aquests varen poder influir allà. Aquesta estratègia no la veu avui entre l'empresariat català. Però, és que es creu que som babaus? O és que ho és ell (més sent del ram)? Avui, no vas enlloc a comprar un diari. Avui has de comprar un grup mediatic. I què val un grup mediatic? O és que pensa que comprant un diari de comarques pots influir a Espanya (si és que en queda cap que no hagi estat absorbit pels grans grups).

Seguidament cita una enquesta de El Mundo: ¿Creu que les infraestructures a Catalunya estan... 1. millor que a la resta d'Espanya? 35,8% 2. igual que a la resta d'Espanya? 27,9% 3. pitjor que a la resta d'Espanya? 13,3% 4. NS/NC 23%. Diu que això és culpa dels espanyols, però també de que ningú de Catalunya ho diu bé.

Fins que els socialistes i els seus votants no obrin els ulls, o els hi obrim, no se'n adonaran de que el federalisme no és possible perquè els espanyols no ho volen. Ja n'hi ha prou de fustigar-se. Hem de desprendre'ns d'aquest complexe i encarar el fet de que la sortida sensata és la independència, no per un argument de sentiment nacional romàntic, sinó per un interès econòmic i social de cadascun dels votants socialistes.

I quan ell mateix explica que Catalunya, a canvi d'un etern dèficit fiscal, gaudia antigament d'un proteccionisme del seu mercat espanyol "natural", però que aquest ja no existeix, mentre que el dèficit continua, s'ha d'explicar amb més detall del perquè hem d'obtenir l'autodeterminació, la independència?

Tinguem clar, però, que "nosaltres sols" no podrem assolir la plena sobirania nacional sense un ampli, majoritari segment de la ciutadania. Ajudem-los a convèncer-se.

Sobiranisme Socialista

Existeix el Sobiranisme Socialista: S'ha de deixar veure

Progressivament, poc a poc, podrien quedar més clares les posicions dels diferents actors polítics a Catalunya. I no serà separant els eixos catalanista/espanyolista i esquerra/dreta. CDC vol ser la “Casa Gran” catalanista, Pujol diu que seria raonable fer una “vaga fiscal” per l'incompliment per part de l'estat dels seus deures, mentre que UDC discrepa, i en boca de Duran i Lleida les opcions sobiranistes “se li'n foten”.

A l'esquerra, els Socialistes es queden muts, no diuen res. Però és poc creïble que no hi hagi discrepàncies entre l'ala oficialista, l'espanyolista, i la que es va deixar veure a la recent Conferència pel Futur, en la que va quedar clara la postura de molts que només hi ha dues sortides: el federalisme o el sobiranisme. I si les coses segueixen, previsiblement, igual –que el federalisme no té absolutament cap atractiu al PSOE en particular, ni enlloc més a Espanya– aleshores només queda una opció.

Les posicions catalanista/espanyolista i esquerra/dreta van perfilant-se doncs, per a la celebració de l'Onze de Setembre. Però els Socialistes han de recordar que el futur polític nacional no pot estar pendent de les circumstàncies d'una data. Cal definir les posicions i no valen les postures del "wait and see"; el temps corre i tenim una situació nacional, econòmica, social i política extraordinàriament critica. Quedem, doncs, pendents del que diguin al sector catalanista dels Socialistes.

Rússia i Espanya: un paral·lel

Després de llegir l’article d’en Salvador Cot a l’Avui, Pizarro el conqueridor, he reflexionat sobre un cert paral·lelisme entre l’ús que fan des dels grups de poder a l’estat, de les corporacions i els recursos d’aquestes, tant a Espanya com a Rússia.

A Rússia actualment, hi ha hagut una revolució silenciosa dels siloviki (els poderosos), liderats pel seu número ú, Vladimir Putin. Aquests son antics membres hereus del KGB (ara FSB, Federal'naya Sluzhba Bezopasnosti o Servei Federal de Seguretat) que varen ser marginats durant el regne dels oligarques de la presidència de Boris Yeltsin. Al succeir Vladimir Putin a aquest, va girar-se contra els oligarques, els va desposseir dels seus conglomerats petroliers i mediàtics, i va instal·lar els seus antics companys en tots els nivells de poder de l’estat i corporatius. Els siloviki, doncs, controlen ara totes les cotes de poder a Rússia, des de Rosneft, la més gran de les petrolieres de l’estat, passant per Almaz-Antei, el productor més important de míssils, fins al Canal Ú, la cadena principal de televisió. Els silovski es troben a tot arreu. No es pot moure un dit a Rússia sense el seu consentiment.

A Espanya es pot establir un paral·lelisme en aquest aspecte. La diferència és que, en lloc de ser membres dels serveis d’espionatge i policia secreta, ho son d’un partit, únic a certes esferes de poder a Espanya. En Salvador Cot parla d’en Pizarro, però fa por la quantitat de seguidors fidels dels postulats de la dreta extrema que hi ha a les posicions de poder, des d’una empresa elèctrica com ENDESA, passant pel poder judicial, fins a les empreses mediàtiques, es troben persones afins i afectes al partit arreu.

A part de controlar grans blocs de poder econòmic sota el “règim anterior”, el partit, mitjançant el gobierno Aznar, va concloure les privatitzacions de les grans empreses públiques espanyoles, de forma que les persones properes ideològicament varen ser nomenades quan eren companyies de l’estat i es varen quedar en les respectives presidències. Així, Pablo Isla va quedar al davant de Tabacalera, en substitució de César Alierta, que va passar a dirigir Telefónica. Aquest, però, segueix sent membre del consell de l'ara Altadis i hi posseeix una bona llesca d’accions. Alfonso Cortina va presidir Repsol, i tot i que ara estigui presidida per Antoni Brufau, la direcció està infestada d’afins a el partit. En Javier de Irala va cedir la presidència d'Iberia, després de la privatització, a Fernando Conte, contant aquest amb el recolzament del aleshores ministre d'Economia, Rodrigo Rato i del propi Irala. El veterà polític de la UCD, Rodolfo Martín Villa, va presidir ENDESA, tot i que abandonaria el seu lloc a favor del nefand Manuel Pizarro, anterior president de la Confederación Española de Cajas de Ahorro. Francisco González, ara president del BBVA, procedeix d’Argentaria. A més a més, a l’òrgan rector d’aquesta entitat, la major part del Comitè Executiu també és de el partit. I la llista no para, evidentment. Tot i no estar al gobierno, ens governen els nostres destins des del poder, vulguem o no. No es pot moure un dit a Espanya sense el seu consentiment.

La diferència entre els dos països és que els poderosos a Espanya no ha patit l'interregne que ha sofert els siloviki, tot i que el partit espanyol, sí.

El moment més dolent des de la transició?

És el moment més dolent des de la transició, diu en Heribert Barrera. És que ja l’havíem passat la transició? La transició cap a què? Què ha canviat des de que el dictadoríssim va manegar-ho per a que el rei dofí seu fos cap de l’Estado Español? (recordo a C’s, de passada, que aquesta era la terminologia del Jefe del ídem.)

Un senyor de la seva edat i experiència hauria de tenir clar que, donat el seu diagnòstic, de que “És el resultat de l'acció dels successius governs... de la mentalitat dels polítics espanyols... i també hi ha conseqüències retardades del franquisme”, hauria d’estar dient que només hi ha una sortida a aquesta transició permanent, i que la transició va cap a la plena sobirania de Catalunya, i de qualsevol altre nació que vulgui desfer-se d’aquest estat en fallida constant que és l’espanyol.

Critica, doncs, que “es va voler fer una Constitució catalana”? Aquest antic secretari general i president d’ERC critica que s’hagi aspirat a fer un pas més vers la plena sobirania? No cal anar més enllà de “establir el marc competencial i de relacions entre l'administració central i autonòmica”? A mi això em sona a discurs de Pujol/Mas/Duran... és a dir, conservador i poc audaç. És a dir, com aquests últims 30 anys.

I si no s’ha fet més durant aquests 30 anys, una bona part dels quals va ser actiu el Sr. Barrera a la nostra política, no pot dir-se que sigui culpa de l’actual direcció d’ERC, que “n'hi porten onze, si no m'equivoco” (Barrera dixit). De fet, ha estat precisament durant aquests onze anys en que Esquerra Republicana ha arribat on està avui, en que hi ha una proporció cada vegada més gran de la ciutadania que creu que el sobiranisme és un Estat assumible i desitjable. Evidentment, hi ha molt més camí a recorre, i calen fer ajustaments, correccions i fins i tot rectificacions al rumb, però d’aquí a fer seguiment d’aquesta línia apocalíptica, generada sens dubte interessadament amb un constant bombardeig mediàtic (qui controla els medis?), em sorprèn en un polític que hauria de tenir una visió extraordinàriament històrica i a llarg termini!

Aquest és, de veritat, el moment més dolent des de la transició?

Disculpin les molèsties

A més de fer coses rares durant el parèntesi estival, com escoltar la COPE (una estoneta només, estava sintonitzant les emissores locals, us ho juro!), m'he posat a llegir “Disculpin les molèsties” d'en Xavier Vendrell. Tot i que en Joan Puigcercós el descriu a la presentació com “un llibre important” perquè parla d'una nova generació de polítics – la que fa el relleu a la generació d'en Pujol, la generació 'democràtica' –, no analitza prou aquesta Generació 'X', sinó que parla massa autobiogràficament d'en Vendrell, i sobre tot dels esdeveniments més conflictius recents: el finançament d'Esquerra Republicana, l'Estatut(et), etc.

Ara bé, el que realment interessa, al menys a mi, és la opinió i les propostes polítiques d'aquest líder, dels més dinàmics, d'Esquerra Republicana. Interessa perquè, això sí, és un de la generació d'ERC que actualment resideix a la seva cúpula, i les seves propostes tindran un pes específic dins de les estratègies futures immediata i a curt termini d'aquest partit.

És per això que em centraré en la última part del llibre, “El futur és nostre”. Estic força d'acord amb la majoria de punts que planteja en Vendrell, però n'hi ha un en que estic en total desacord i que voldria tractar: la “Organització democràtica”. En aquesta secció, en Vendrell argumenta que les bases son l'equivalent dels accionistes, i que “tothom té vot en el que, en una empresa, seria la junta general d'accionistes”. De fet, a l'anterior secció, “Financerament independents”, detalla que la major part del finançament del partit és per subvencions institucionals, seguit de les aportacions de la militància.

Per tant, podríem dir que, igual que els accionistes, la militància aporta el capital, a més d'una ma d'obra, intel·lectual, gratuïta, necessaris pel funcionament de la organització. La militància és, doncs, el capital financer i humà a la vegada. El que no és, no ha de ser, és un cos sense entitat que simplement delega en uns representants dins el partit: aquest 'cos' ha de ser dinàmic, ha de prendre una part activa, ha de participar 'directament' de la política d'ERC.

Per altra banda, argumenta que a ERC li cal madurar com a organització, donat que és un partit “orgànicament jove”, i que tot i “donar-nos una certa frescor, genera molts problemes funcionals per manca de solidesa”. Es refereix, és clar, a la dicotomia assemblearisme/delegació. El que implica és que creu que l'assemblearisme és “immadur”, i que cal passar a un sistema de delegació, que és l'únic operatiu: “Amb les actuals dimensions d'Esquerra, el caràcter assembleari ni és operatiu ni pot garantir la participació de qualitat...”

El que advoca en Xavier Vendrell és la homogeneïtzació del model de partit al dels altres partits majoritaris que estan clarament en un procés de fracàs, abocant-los a una manca crítica de participació popular, de la ciutadania, en la vida política. La visió d'en Vendrell és una visió conservadora, poc innovadora, i que es nega a enfrontar el principal repte actual de tot partit polític.

Tal com comento a l'article sobre l'intent del PSC de fer un tomb en la seva política, Convenció pel futur, l'assemblearisme és la gran oportunitat de diferenciar-se dels partits clàssics, gràcies precisament a una democràcia més directa. Si la ciutadania veu un allunyament dels partits del sentir popular, és per la impressió de que les cúpules s'han aïllat del mon que les envolta. I això també passa a ERC. Per tant, en lloc d'adaptar-se al model clàssic de jerarquització – fracassat, insisteixo –, Esquerra Republicana ha d'aprofitar aquesta immillorable oportunitat d'apropar-se a la ciutadania, i també tancar el distanciament entre la seva direcció i les bases, en lloc d'obrir encara més la fractura existent.

En què consisteix aquesta oportunitat? L'assemblearisme sí té unes debilitats logístiques quan s'arriba a un nombre crític de participants. Però les tecnologies de la comunicació i de la informació ens estan presentant la possibilitat de depassar aquest nombre crític actual, fent que aquest sostre s'elevi considerablement, si és que n'hi ha de seguir havent. L'ecosistema emergent defuig la jerarquització vertical i tendeix a la col·laboració horitzontal, no només dins de la organització, sinó amb elements externs. Pregunto, doncs, perquè adoptar precisament ara una estructura operativa caduca en aquest moment de grans canvis que estan influint clarament en les organitzacions, que trenquen els antics esquemes d'interacció?

No vull tractar ara, i menys aquí, de com es podria articular l'esquema que s'entreveu, però el que està clar és que seria una enorme equivocació fer ulls clucs a la gran oportunitat que se'ns presenta, quan els demés partits fan cops de cec, cercant solucions i enfrontant-se a les seves inèrcies internes, a canvis radicals a llurs cultures orgàniques i a llurs lluites interines de poder, quan ERC només hauria d'adaptar la seva actual organització, assembleària, al nou paradigma.