Les lleis són el software de les societats

Política per a informàtics

Últimament, se sent molt que la democràcia no existeix sense les lleis. Bé, no està malament, però jo aprofundiria: una societat no ho és sense les seves regles, escrites o no, i que en societats mínimament desenvolupades aquestes regles es plasmen en lleis.

Les regles o lleis son el que regulen com s'ha d'actuar en les diferents interaccions entre actors socials. Però les regles i lleis no existeixen només en democràcia, sinó que son necessàries a totes les societats; a les dictadures també.

De fet, emprant terminologia contemporània, les lleis i els reglaments son el software de la societat. En conjunt, són la tecnologia necessària per a fer-la rutllar. Regula com ens hem de comportar en les diferents circumstàncies que es produeixen. I com el software, n'hi ha que és millor que d'altre. N'hi ha que és clarament tòxic i pot produir efectes molt adversos, i d'altre que funciona perfectament, que no s'ha de tocar per res tot seguint el modisme anglès, «si funciona, no ho arreglis».

Com el software, les lleis s'escriuen per a una o diverses funcions, en un context específic. Si el requisit de la funció, o el context varia, s'haurà de fer necessàriament unes correccions. Quan esdevé obvi que no funciona, serà imperatiu substituir el software.

Normalment cal modificar continuadament elements del nucli, i fins i tot pot caldre canviar completament tot el 'sistema operatiu'. És a dir, arriba el moment en què s'ha de substituir-lo sencer, si les circumstàncies ha acabat amb la seva utilitat. A vegades, cal canviar completament de plataforma, ja que el 'software stack' d'una plataforma ja no satisfà les funcions requerides.

Parlem clar: el símil és que la plataforma seria l'estat; el sistema operatiu, la constitució; les lleis, les aplicacions; i els reglaments, el programari, controladors, etc.

Com sap qualsevol responsable informàtic i de sistemes, fer un canvi de plataforma, migrar d'un 'stack' a un altre, és un procés tremendament complex. És lògic que qui ho gestiona i controla serà molt reticent a fer un canvi d'envergadura. Però arriba el moment en que no es pot evitar, ja que el sistema simplement no dona el resultat satisfactori per als usuaris i els actors, es facin les modificacions que sigui.

La plataforma Estat espanyol ja no satisfà als usuaris i actors de Catalunya. El que cal és establir una altra plataforma i migrar-hi, establint el stack de programari idoni, que serà molt més modern que el d'Espanya, ja que aquest té un core o nucli molt antic i que simplement no és adequat ni a Catalunya ni a les circumstàncies actuals, ni econòmiques ni socials, a la Unió Europea i a l'entorn global (uns sistema superiors a les plataformes espanyola i catalana).

La lluita amb els interessats en mantenir la plataforma actual serà dura, però és imprescindible fer la migració, i com més aviat millor.

Rajoy: “Ese es mi Plan para Cataluña”

“Mire, yo en Cataluña llevo actuando mucho tiempo. En primer lugar estoy trabajando, como me había comprometido en mi programa electoral para que haya crecimiento económico y empleo, y para que se resuelvan los graves problemas que tiene la Generalitat de Cataluña en estos momentos, y a los que estamos atendiendo, entre otros a pagar a los proveedores de la propia Generalitat.

En segundo lugar, yo voy a trabajar, después de la situación que se ha creado, para incrementar los lazos que siempre han unido al conjunto de los catalanes, las personas que viven en Cataluña y no han nacido en Cataluña, con el conjunto de todos los españoles.

Y en tercer lugar, yo desde luego aplicaré, no se le puede demandar otra cosa, pero sí hay que pedírsela al presidente del Gobierno, que se cumpla la ley y la Constitución española.

Ese es Mi Plan para Cataluña”

Sense comentaris, i només una pregunta: Aquest és un pla?!

La responsabilitat social dels empresaris, i la teva

Els 'empresaris' —la majoria no ho són, sinó són directius/funcionaris d'empresa— han d'entendre que, com tots, no es deuen en exclusiva als seus accionistes, sinó que tenen responsabilitat social, als treballadors —i càrrecs intermedis, que també ho són— i llurs famílies, els proveïdors —i llurs treballadors i famílies—, els clients (ídem), és a dir a la societat en general. No poden aïllar-se de la societat, no simplement perquè és el seu entorn i s'afecten mútuament, sinó que també la societat és garant de llurs societats, és a dir, empreses. Aquestes són concessionàries: tenen la concessió, i protecció, de la societat. Les empreses són un artefacte social, creat per la societat per a augmentar la productivitat i per al profit de la societat, de tots.

Per tant, cal exigir a les empreses, tant del món productiu de bens i serveis com de les financeres —bancs, etc.— responsabilitat social. El món polític ha de reprendre la iniciativa al món de l'empresa. Sí, em direu que la política ha perdut la legitimitat necessària, però no confieu en els interessos empresarials.

No ens podem permetre 'passar' de la política. No oblideu mai: si no fas política, te la faran!

Constitucions i autodeterminació

Ahir vaig posar-me a veure si el president espanyol, Mariano Rajoy, tenia raó al afirmar que "la autodeternimación no existe en ninguna Constitución". Doncs resulta que n'he comptabilitzat fins a trenta, i potser n'hi ha més. Vaig publicar ahir la llista. 

Avui voldria afegir unes reflexions:

S'ha repetit una i altra vegada que el concepte d'autodeterminació es refereix, a la jurisprudència internacional, a territoris colonitzats. Certament, la majoria de països que citen l'autodeterminació a llurs Constitucions són antigues colònies. Però resulta que a la llista hi apareixen diversos països que no s'han considerat mai casos de colonització, com Alemanya o Hongria, i que s'atribueixen el dret a l'autodeterminació, pel qual precisament estableixen llurs Constitucions.

Un altre cas és el d'Etiòpia, que tot i ser un país africà i per tant confondre's amb el d'antigues colònies, aquest no ha estat mai colonitzat. De fet, és l'únic territori africà que va poder mantenir-se lliure i independent durant els segles de colonització per part dels europeus. A més a més, la seva Constitució no contempla solament el dret a l'autodeterminació, sinó que explicita el dret a la secessió.

Finalment, el cas de França és particular, ja que reconeix a la Constitució el dret a l'autodeterminació dels seus departaments d'ultramar. Cal considerar que no considera colònies aquests territoris, ja que sempre els ha considerat parts íntegres de la pròpia República.

La autodeterminación no existe en ninguna constitución

Segons Rajoy, “la autodeterminación no existe en ninguna constitución”. O sap que sí i menteix, o no ho sap i és ignorant. No sé quin és pitjor.

Les següents constitucions SÍ reconeixen el dret a l'autodeterminació, amb llurs diferents interpretacions.

Alemanya — Preàmbul

Angola — Art. 12 1.c.

Bangla Desh — Art. 25.b.

Bolívia — Art. 2

Brasil — Art. 4 III

Cap Verd — Art. 10 (2)

Colòmbia — Art. 9

Cuba — Art. 12 a

Equador — Art. 57

Eslovàquia — Preàmbul

Eslovènia — Preàmbul

Estònia — Preàmbul

Etiòpia — Art. 39.1 (inclou explícitament la secessió)

França — Preàmbul

Guinea — Art. 21

Guinea-Bissau — Art. 18.2

Hondures — Art. 15

Hongria — Preàmbul i Art. XXIX

Mèxic — Art. 2

Nicaragua — Art. 5

Paraguai — Art. 143.2

Portugal — Art. 7.3

Qatar — Art. 7

República Dominicana — Preàmbul

Rússia — Art. 5.3

Sud-àfrica — Capítol 14 Part B 235

Sudan — Part 16. 219 (referent específicament a Sudan del Sud)

Surinam — Art. 7.1

Timor Oriental — Art. 8.1

Veneçuela — Preàmbul

Per cert, parlar-ne no vol dir, evidentment, practicar-ho. Estat de dret?

PD Reflexions addicionals.

Darrera el tancament de Canal 9

La batalla de la publicitat, els interessos dels grups mediàtics, la implicació de PP, PSOE i CiU, i la eliminació de les televisions autonòmiques.

A banda de les consideracions de l'ús del Canal 9 com a instrument de propaganda dels governs de la Generalitat valenciana, i de la gestió pèssima, cal tenir en compte què hi ha darrera de tot plegat: una guerra encoberta entre els interessos de les televisions privades i l'interès públic, i que va arribar ahir al Parlament de Catalunya.

Comencem amb una mica d'història: Hi havia una vegada... a Espanya una televisió pública, primer en blanc i negre, després en colors; passà d'un canal a dos. Aleshores, després de l'assoliment de la democràcia —és un dir— apareix TV de Catalunya i el projecte de televisió basca, Euskal Telebista. Comença a haver-hi la idea de que els governs que tenen televisions pròpies tenen un instrument molt poderós. A l'estat de les autonomies, tothom vol la seva. Els diversos governs de les autonomies les munten, amb llurs amics que basteixen uns entramats d'empreses productores que treballen per a cada canal.

Quan tot això s'ha fet enormement costós, arriba el canvi de model televisiu, la digitalització i la crisi de la publicitat. El lobby de les televisions privades, que s'han fet grans augmentant quota de pantalla, arribada la crisi de la publicitat, volen augmentar el seu share del pastís. Comença així la gran batalla de la publicitat i es suprimeix la de TVE. Així, subvencionant l'estat el cent per cent d'aquesta empresa, sense el recurs de la publicitat, es reparteix el pastis a la resta, amb el resultat de que es subvencionen indirectament.

El següent pas, és clar, és acabar amb les altres televisions públiques autonòmiques. Hi ha dues opcions: o bé substituint subtilment les públiques i deixant-les com a simple marca, passant a gestionar-les amb les productores que controlen, o bé eliminant-les directament.

Això és prou fàcil amb les petites, però es fa molt més difícil amb la més important, TV3. Per això hi ha la oposició sistemàtica de la Unión de Televisiones Comerciales Asociadas (UTECA), l'associació de les televisions privades, a que TV3 pugui ampliar la cobertura mitjançant els acords de reciprocitat amb altres televisions autonòmiques, notablement la valenciana, i és per això que no prosperen els acords amb el Ministerio de Industria i el govern valencià. Les últimes modificacions legals sectorials en matèria televisiva que s'han fet a Espanya han estat per les pressions de la UTECA.

Els dos blocs de captació de publicitat a Espanya, els que hi ha al voltant dels grups privats d'Antena 3 i de Tele5, se'n duen més del 80% del pastís publicitari. El tercer grup és el de TV3, que capta en recursos publicitaris el que reuneixen totes les altres televisions autonòmiques juntes, que són onze.

Per tant, el que passa amb la publicitat a TV3 és enormement important. La UE, en el procés de liberalització europeu en que la Comissió demana una comptabilitat analítica per a deixar clar quina és la subvenció dels mitjans públics i els continguts que van a finançar. El problema de la comptabilitat analítica és que no pots dir quin programa és de servei públic i quin no.

En Joan Manuel Tresseras posa el següent exemple pràctic: “Tens un programa de gran contingut cultural, que passat a segons quina hora tindràs un 3% d'audiència. Però posem que passes una pel·lícula de James Bond a les 6 de la tarda, el documental a les 8, i a les 9 del vespre tens el Barça-Madrid, el programa d'interessantíssim contingut cultural passa del 3% al 25% d'audiència, i estas fent un gran servei public. Per a fer política de servei públic, utilitzes drets televisius de pel·lícules i de futbol.”

Per tant, no es pot fer comptabilitat analítica d'un programa sí i un altre no, sinó que el servei públic s'ha de fer a partir d'una estratègia global. Per això necessites ingressos, i forces, perquè el mercat dels drets televisius és lliure. Si vols una televisió que vetlli per l'interès públic, cal que pugui aplicar una estratègia intel·ligent equilibrada i de qualitat.

Així que continua la guerra pels ingressos de la publicitat. Ja estan eliminant una de les televisions autonòmiques, la valenciana.

I ahir, dijous 7 de novembre, el Parlament va avalar externalitzar la gestió de la publicitat a TV3 amb el vot de CiU, PSC i PP. ERC havia presentat una moció en la que es rebutjava aquesta externalització i que va ser votada favorablement per ICV-EUiA i la CUP.

La posició del PP s'entén perfectament. Però la que hem de qüestionar és la de CiU i del PSC. Bé, qüestionar o entendre perfectament.

Agraït a en Joan Manuel Tresserras per les seves explicacions.

La Vanguardia i la moderació — Qui són els moderats?

Ahir a La Vanguardia preguntava ¿Quién teme a los moderados? M'ha portat a preguntar Qui són els moderats?

Primerament, cal tenir clar què és ser moderat. El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans defineix la moderació en l'àmbit de la política com allò que està allunyat dels partits o de les posicions extremes. I si tenim en compte que l'exigència de l'electorat, revelada en tots els sondeigs —sí, fins i tot els de La Vanguardia— és de poder exercir el dret a decidir, només podem arribar a una conclusió.

L'exigència de poder exercir el dret a decidir de la ciutadania de Catalunya ha esdevingut mainstream i per tant, per definició, moderada. Em pregunto si per La Vanguardia la moderació equival a la negociació entre elits, i que no exerceixi el 'populatxo' el seu dret a decidir democràtic?

Però si ni tant sols les pròpies elits Madrilenyo-Barceloneses del Club del Pont Aeri —del qual són membres destacats l'editor de La Vanguardia, José Antich, i el seu propietari, Javier, Conde de Godó— no es posen d'acord!

De què parla el Sr. Antich? Quines lliçons aspira donar-nos?!