Sol davant del perill – López Tena parla amb periodistes de la COPE

Gràcies al bloc germà “Es Poblat d'en Talaiòtic” he descobert una sèrie de vídeos de l’Alfons López Tena, publicats a YouTube. Per a mi, el que més ressalta, per damunt d’un conjunt molt interessant, és aquest on en López Tena s’enfronta als malvats de la pel·lícula, sol davant del perill, a una colla, composada per Francisco Marhuenda, director de la Razón de Catalunya; César Alcalá, historiador i escriptor; i Xavier Rius, director d’e-Notícies (què fa aquest “nacionalista català” entre un equip tan il·lústre del més ranci espanyolisme, tot i intentar diferenciar-se dels demés?), i liderada per en Carlos Losada, director d'Informatius de la COPE a Barcelona, que com els dolents de “High Noon”, l’intenten infructuosament vèncer per nombre. Els crivella, però en tot cas, espero que en López Tena, a diferència del xerif Will Kane (Gary Cooper), trobi el recolzament que mereix entre els “bons homes” del poble. Brillant! Es nota que l’admiro, oi?

També podeu escoltar-ho sencer aquí, cortesia de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya.

Metges i llengua

Ahir vespre al TN de TV3 varen sortit dues notícies que han fet avinent un conflicte de funció entre dos departaments de la Generalitat: el de Salut per una banda, i la Secretaria de Política Lingüística depenent de Presidència per l'altre. Per part de Salut, l'hospital de Berga ha enviat un equip de reclutament a Polònia per a contractar professionals de la medicina per a que ocupin les vacants que hi ha a Catalunya. Aquesta és una iniciativa excel·lent per a cobrir un desori provocat per l'autisme que hi ha hagut durant anys dels governs espanyols (responsables de les places de medicina que es faran), que no han escoltat, que ni han entès ni han volgut considerar, les necessitats més enllà del seu mon, escapçats fins fa poc de les necessitats de professionals pel mon de la salut en particular, i del mon empresarial en general. Tot just ara comença a solucionar-se.

Per altra banda, la periodista enviada a Polònia per a informar de la iniciativa de l'hospital, ens explica que hi ha un problema de barrera lingüística. D'entre els metges polonesos, molt pocs coneixen la llengua i hauran de rebre formació primer, a Polònia, mitjançant l'ensenyament a distància per via telemàtica, i després, una vegada hagin arribat a Catalunya, en sessions presencials.

El que m'ha deixat de pedra és que s'ha primat la llengua castellana –en exclusiva en la formació que es farà a distància– quan sens cap dubte la gran majoria de les persones que atendran seran catalanoparlants. Així mateix, un metge pediatra de Figueres, entrevistat també a la televisió per una altra notícia, exerceix la seva feina amb un desconeixement del català evidenciat en la conversa dels periodistes amb ell. Per a mi, aquest cas és particularment greu, donat que haurà d'atendre infants de curta edat, molts dels quals probablement tindran dificultats amb la llengua castellana.

En tot cas, tot el personal sanitari hauria de poder atendre als ciutadans correctament en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya com a mínim. No puc entendre que s'estigui contractant personal que no estigui correctament capacitada per a atendre correctament al públic. Oi que no contractarem personal que no tingui la titulació, i per tant la formació, adient? Això inclou la formació lingüística. Hauria de ser la regla general, però s'aplica molt rarament, i és una regla d'aplicació particularment exigible en segons quins sectors, com el sanitari.

Recordem que la Llei de política lingüística, a l'article 11.1 diu que “El personal al servei de les administracions, les corporacions i les institucions públiques de Catalunya ha de tenir un nivell de coneixement adequat i suficient de les dues llengües oficials, tant en l'expressió oral com en l'escrita, que el faci apte per a desenvolupar les funcions pròpies del seu lloc de treball” i a l'article 30.1 diu que “Les empreses públiques de la Generalitat (com és l'ICS) han d'emprar normalment el català en llurs actuacions i documentació internes i en la retolació, en les instruccions d'ús, en l'etiquetatge i en l'embalatge dels productes o els serveis que produeixin o ofereixin”. Qüestiono que es pugui respectar, o que s'estigui respectant, aquesta llei si el personal no coneix suficientment la llengua catalana.

Voldria veure que la Secretaria de Política Lingüística i el Departament de Salut col·laborin en solucionar urgentment aquesta situació en particular, i que es tingui un especial respecte dels drets lingüístics de tots.

Una lliçó pel poble turc

El poble turc hauria d'escoltar en Hermann Göring, líder del partit Nazi i responsable de la Luftwaffe a la Segona Guerra Mundial:

“És clar que el poble no vol la guerra. Perquè un pobre desgraciat d'una granja hauria de voler arriscar la seva vida en una guerra, quan tot el que pot esperar-ne és sortir-ne viu i poder tornar a la granja? Naturalment, la gent comuna no vol la guerra, ni a Rússia, ni a Anglaterra, ni tant sols a Alemanya. Això està clar. Però al final, son els líders d'un país que determinen les polítiques, i sempre és qüestió fàcil arrossegar el poble, sigui en democràcia, en una dictadura feixista, en un parlament o en una dictadura comunista. Amb veu o sense, sempre es pot convèncer al poble de fer el que els demana els líders. Això és fàcil. Només cal dir-los que estan sent atacats, i denunciar els pacifistes de mancats de patriotisme i d'exposar el país al perill”.

Els vostres líders, civils i militars, estan portant pel sender de la violència i la mort els seus soldats rasos, pares, fills i germans vostres, per mantenir-se en el poder.

ERC qüestionada?

Es qüestiona la direcció d'ERC? Jo diria que no particularment. Els medis, sempre interessadament, ho qüestionen tot d’ERC. Si una notícia es pot interpretar en clau negativa, així es farà. Però no vol dir que creguin en Uriel Bertran o en Joan Carretero. Parlen de que un quaranta i tants per cent va anar en contra de la ponència de la direcció. Però demà atacaran als corrents crítics si aquests assoleixen quotes de responsabilitat, independentment de si ho faran bé o no.

Puntualitzem el que son les esmenes que es varen votar a la Conferència. La proposta original de la Comissió Redactora era un document explícitament obert a les esmenes de la militància, que podien ser a la totalitat, d’addició o de modificació. Les esmenes, més de quatre-centes, que es varen transaccionar anteriorment a la Conferència del dissabte passat es varen incorporar a la Ponència final que més del 80% va votar favorablement.

La raó essencial per la que les propostes de "Esquerra Independentista" (EI) d’Uriel Bertran, però també d’una dotzena de persones més d'arreu del territori, varen rebre un suport important és que aquestes varen ser esmenes parcials, i no pas a la totalitat. Una gran part de la militància va entendre que, tot i estar d’acord amb molts dels seus postulats, l'esmena a la totalitat de la corrent Reagrupament.cat (personificada en Joan Carretero) era un repte obert a la direcció i suposava un risc de trencament del partit, inacceptable per a la majoria.

A més a més, a diferència de l'esmena d'R.cat, la de EI tenia un clar component social, aportant propostes d’una panòptica política, i no centrada exclusivament en un aspecte, el nacionalista. La militància entén que si ERC ha d’aspirar a la sobirania nacional, ha d’aportar un programa polític íntegre. Per altra banda, una gran part de la militància va votar de forma selectiva les esmenes, i per tant, tot i haver un factor personalista, no es pot entendre que hi hagués un vot 'en bloc' de suport a EI com a grup de persones, sinó a unes propostes ideològiques.

Sr. President, us admiro

La malaltia d'Alzheimer és, sens dubte, una de les pitjors que hi ha. No ataca tant el ser físic com el ser intel·lectual i espiritual. Ataca la pròpia essència del ser humà, la seva identitat. I no només la de l'individu que la pateix, sinó també els familiars i amics, que veuen com, poc a poc, el malalt deixa de ser el que coneixen i estimen, amb les conseqüències desastroses per les relacions dins del cercle familiar.

Em considero molt, molt afortunat en tenir un President, tot i que fóra d'un partit que no defensa el mateix que defenso jo a nivell nacional i que l’hagi criticat per les seves accions polítiques, que és capaç de tenir la solidesa moral d'enfrontar-se a aquesta malaltia tant terrible, sabent quines seran les seves insofribles conseqüències, per a oferir-se a lluitar contra ella, pel bé de tots els que la pateixen: malalts, però també els seus al·legats.

Sr. President, us admiro.

Una Maragallada més?

En Pasqual Maragall ha decidit deixar el PSC-PSOE. Li han rebentat el partit al qual pertanyia, i no suporta que li hagin fet el llit. Ara què farà? S’ha de suposar que encara pot comptar amb les lleialtats que havia cultivat durant els anys, decades, que va estar entre els dirigents del PSC, inclús abans de establir-se aquella aliança “federal” amb el PSOE? El seguiran en l’aventura de la formació eventual d’un partit demòcrata europeu? És aquesta una altra Maragallada?

Una Maragallada és una sortida per la tangent inversemblant. Potser el Sr. Maragall hagi reaccionat de forma irreflexiva, però tard o d’hora veurà que no hi ha la massa crítica per a generar suficient europeisme que pugui navegar sense tenir en compte la qüestió nacional. Catalunya no pot aspirar a varar un vaixell per a surar les aigües també turbulentes europees sense la sobirania suficient per decidir el rumb que li interessa.

Per altra banda, el Sr. Maragall és innegablement, agradi o no, un actiu de la política catalana. No es pot llençar per la borda aquest capital d’experiència i coneixement polítics, que encara deu arrossegar parceries i complicitats, si només entre els seus amics de la plataforma Ciutadans pel Canvi.

I CpC? Encara viu? Avui, 20 d’octubre, celebren la “I Trobada de Ciutadania per la Democràcia” i ha quedat totalment a l’ombra de la “Conferència 2007” d’ERC. No compten per res? No surt ni a la tele on ara mana el PSC. Per quin viarany aniran ara la Carme Valls-Llobet, l’Àlex Masllorens i en Juanjo López Burniol, a més dels membres del PSC amb qui simpatitzen (Antoni Castells, Joaquim Nadal, Montserrat Tura, Marina Geli, Raimon Obiols, Pia Bosch, et al.)? Pel sender del federalisme del PSOE? Encara segueixen entestats en aquest federalisme que els margina cada vegada més? Cal que els socialdemòcrates catalans que fins ara han cregut en aquest encaix de Catalunya en Espanya se’n adonin de que Espanya no vol encaixar-nos si no és de genolls.

No deixaré de pensar (somiar?) que els socialistes i socialdemòcrates catalans prenguin d’una vegada per totes la decisió, que en el fons dels seus cors saben que han de prendre. Tenen dues opcions: claudicar del tot i finalment incorporar-se a l’Espanya uniformitzadora, o bé optar per la sobirania nacional. Han de veure que no hi ha mitges tintes. Els espanyols no les admeten: “El que no esté conmigo, está contra mí”.

Un vi de Ribera del Duero: Martín Berdugo

Tot i no parlar-ne mai aquí, m’agrada el vi. M’agrada descobrir-ne i vaig arreu buscant-ne de nous amb un rerefons cultural diferenciat i de qualitat. Fa poc vaig arribar fins a la Catalunya Nord on vaig descobrir una colla de vins de Cotlliure i de Banyuls de la Marenda de gran qualitat. Al Principat, sobre tot a la DO d’Empordà, veïns del Rosselló, tenen molt a aprendre.

Ara bé, no vull comentar avui aquests, sinó aplaudir un excel·lent vi que he descobert de la Ribera del Duero: la bodega Martín Berdugo. És una bodega jove i innovadora que produeix vins d’aquests que s’atreveixen a diferenciar-se, tot i notar-se predominantment el tast de tinta fina (ull de llebre), el raïm típicament emprat pels vins del país.

Però la lloança no és per això, sinó perquè les ampolles que he trobat porten l’etiqueta en català! Sí, una bodega de Castilla-León que respecta la llengua pròpia del mercat on ven. Amb les dificultats que tinc per trobar un vi català que etiqueti en la nostra pròpia llengua, al·lucino que sigui una empresa castellana que em proposi un excel·lent producte etiquetat en català.

Recomano efusivament aquest vi, tant per la seva qualitat com pel respecte que ens demostra als catalanoparlants.