Municipals, democràcia i partit

Ahir el vespre, vaig estar xerrant amb uns companys de les perspectives que tenen els diversos partits a les properes eleccions municipals. S’hi va comentar les raons darrera d’aquesta opinió cada vegada més estesa de desprestigi dels polítics i dels partits i, entre les causes, va sortir el descrèdit al nostre sistema polític difós sobre tot pels medis de comunicació.

Hi he estat rumiant i, tot i que s’ha de responsabilitzar clarament als partits i les seves estructures, que no permeten la flexibilitat suficient i imprescindible per a poder adaptar-se als missatges que haurien d’arribar de les seves bases, les que estan en contacte diari i directe amb les persones que els han d’elegir, i que els elegiran, els medis també haurien de començar a reflexionar en la responsabilitat que tenen.

Ja fa molts anys que es parla del quart poder en democràcia: 1r. el legislatiu, 2n. el judicial, 3r. l’executiu i 4t. els medis de comunicació. Però aquest últim ja fa temps també que no és independent. La majoria dels medis estan sota la batuta dels poders econòmics. El judicial tampoc és tot lo independent que voldríem. El legislatiu és essencialment els partits.

Per tant, cap dels poders és un exemple arquetípic d’element democràtic. És a dir, no vivim en democràcia, o millor dit, la democràcia en la que vivim no té la qualitat que hauria de tenir. Com es pot millorar, doncs, la qualitat democràtica? Doncs millorant la seva representativitat. Si volem que siguem més representats, tenim tres opcions: 1. aconseguir el poder econòmic suficient, 2. fer la revolució, i 3. canviar els partits.

Jo he adoptat la tercera opció. La primera em serà impossible, no tinc els diners suficients, ni els podré aconseguir (ja se’n encarregaran els poders econòmics), i la segona no la vull, sempre que tingui la oportunitat de la tercera. Així que he triat aquesta.

Vull canviar el partit. Si, soc militant d’un, i ho soc per dues raons: 1a. perquè essencialment lluita pel que jo crec, i 2n. perquè crec que és el partit que s’aproxima més a la democràcia que vull. És un partit assembleari. És Esquerra Republicana.

Com tota creació humana, és menys (potser molt menys) que perfecte. Però és el que hi ha. I la única forma que tenim de millorar-la és fent quelcom per perfeccionar-la. No s’hi val gemegar de lo malament que ho fan els polítics. No s’hi val passar de tot. Algú coneix res que progressi de mutu propi, sense fer l’esforç per que millori? No, oi?

Per tant, jo faré el que calgui per a que el meu partit, Esquerra Republicana, progressi, millori i es perfeccioni, amb la col·laboració dels i de les companyes, i no em posaré a gemegar que si els altres fan o deixen de fer això o allò altre.

Congratulations, Alex!

Crec que serà interessant llegir el discurs d’acceptació d’Alex Salmond com a primer ministre del nou govern d’Escòcia. Després d'agrair els líders de la oposició i a la seva familia, prossegueix...

El Parlament, cal recordar, fou creat pel poble d’Escòcia, creat en referèndum. És més gran que qualsevol dels seus membres, és més gran que qualsevol partit.

Crec que Escòcia està preparada pel canvi, preparada per la reforma. Som una nació petita, però tenim un gran futur. També tenim uns grans reptes.

S’ha dit fa uns instants que Escòcia és una nació dividida, i en funció de l’estretor dels resultats de les eleccions, puc entendre perquè alguns ho poden creure. Però no és el cas: no som una nació dividida.

Certament, la diferència entre rics i pobres és massa important; necessitem fer créixer més l’economia, necessitem tancar les ferides del passat, necessitem ser més verds, necessitem ser encara més llests. Però no estem dividits.

Tenim un sentit d’identitat, un sentit de comunitat. Tenim un sentit, per damunt de tot, d’un benestar comú d’Escòcia.

En cert sentit, no som ni un Parlament dividit. És clar, en aquesta banda de la cambra cerquem la independència i la igualtat per a Escòcia. Em diuen que no tothom a la cambra hi està d’acord amb aquesta política, tot i que alguns si.

Però crec que sí hi ha un ampli consens en aquest Parlament per a que assumeixi més poders el govern d’Escòcia, i hi ha una autèntica comprensió de que estem immersos en un procés d’autogovern. I crec que hi ha una consciència de la distància que ja hem recorregut.

El 1961, en Bashir Ahmad (segut darrera del Sr. Salmond, al vídeo) va arribar a Glasgow per a treballar de conductor d’autobusos. El 1961, la idea d’un parlament escocès era inimaginable. El 1961, la idea d’un escocès asiàtic, membre d’un parlament escocès, era doblement inimaginable.

Però en Bashir està aquí i nosaltres estem aquí, i aquesta part de la comunitat d’Escòcia està avui teixida en el mateix “tartan” del nostre Parlament. I som més forts, molt més forts, com a resultat. Així que som diversos, president, no pas dividits.

La naturalesa i la composició d’aquest tercer Parlament d’Escòcia fa que sigui imperatiu que aquest govern compti amb la força dels seus arguments al Parlament, i no pas amb l’argument de la força parlamentària. Malgrat tots els reptes que ens trobarem junts, els accepto com a una oportunitat per desenvolupar un model de democràcia fonamentalment més reflexiu.

Els dies que han passat des del 3 de maig han estat comprensiblement dominats per les qüestions de l’estructura del govern – hi haurà una coalició, o serà un govern en minoria? Permeteu-me dir-vos que el que importa més al poble que representem tots, és menys l’estructura del govern, i més el que nosaltres, tots nosaltres, realitzem per a aquest poble.

President, tots nosaltres en aquesta cambra tenim la responsabilitat de portar-nos de forma que respecti el Parlament que ha triat el poble. Suposarà paciència, maduresa i lideratge a totes les sensibilitats representades aquí. El meu compromís al Parlament avui és que qualsevol govern d’Escòcia que presidi respectarà i inclourà a aquest Parlament en la governació d’Escòcia durant els propers quatre anys.

En aquest segle, hi ha límits al que poden aconseguir els governs. Però hi ha una cosa que no mancarà mai a cap govern que presideixi, i és la màxima ambició per a Escòcia. Em comprometo plenament avui a liderar enterament i exclusiva en l’interès nacional d’Escòcia. Reclamarem el suport, política per política, d’aquesta cambra.

Aquest és el Parlament que ha elegit el poble d’Escòcia, i aquest és el govern que presidiré amb tot orgull.

Podeu veure-ho aquí (cal Real Media)

Mas s’alia amb en Piqué

Sembla que en Mas s’apunta als principis del PP de Badalona. Ara, és el tripartit que té la culpa de la immigració il·legal, de la concentració dels jihadistes europeus a Catalunya i en general del terrorisme d’arrel islàmica.

Deu ni do, sí que en té de responsabilitats el tripartit. Ja hem aconseguit l’estatus de país sobirà? Tenim les competències d’immigració, fronteres, armes de foc i política exterior? Caram, i jo sense assabentar-me’n!

Sembla que CiU està perdent els papers, i s’apunta a les inferències xenòfobes del PP, particularment de Badalona, a les quals ha donat suport implícit en Josep Piqué. És un cas de tots contra el tripartit? Doncs, crec que no. És un cas de pèrdua de direcció, en la que CiU li sembla que s’ha de barallar amb el PP pels vots de l’extrema dreta a Catalunya.

Però que no se’n adonen que el que estan fent és jugar amb un foc, que després no hi haurà bomber que l’apagui. El que no es pot fer és apuntar-se al joc del PP, apuntant a la immigració com a culpable de la delinqüència. Dels immigrants que han arribat a casa nostra, la enorme majoria paguen les seves contribucions a la seguretat social: ja haurien de saber que qui ha salvat a la SS son els immigrants!

Què hem de pensar? Que son tots una colla de terroristes? Que els hem de fer fora? I aleshores, qui farà la feina? Si la majoria del creixement econòmic dels últims anys reposa netament sobre les espatlles de la immigració. El que hem de fer, en lloc de crear unes fractures socials que després resultaran inabordables, és enfrontar els problemes que tenim, juntament amb els immigrants, i no enfrontant-nos amb aquests. Els immigrants son dels primers que pateixen el terror – molts varen fugir-ne; la delinqüència – com per exemple el tràfic de persones; la inseguretat social – manca d’habitatge, laboral, etc.

Per cert, jo vaig néixer a Anglaterra: jo també soc immigrant. Passa rés?

Acabem amb el Grupo Godó!

L’article "Acabem amb la Vanguardia" de l’Hector López Bofill al seu nou blog en que fa una crida per acabar amb els privilegis de que gaudeix la Vanguardia m’ha fet pensar en una altra irregularitat (no sé quin altre qualificatiu donar-li... aberració?) del Grupo Godó.

Em refereixo a l’estrepitós incompliment de les condicions per les que es va assignar la concessió d’un múltiplex de TDT a Emissions Digitals de Catalunya, SA, de la qual és principal propietari el Grupo Godó.

Veiem com comença un article publicat al número de març del 2005 de “Enginy Tècnic”, la revista del Col·legi Oficial d’Enginyers de Catalunya:

El repte del llançament de la TDT a Catalunya

El passat 1 d’agost del 2004, la societat Emissions Digitals de Catalunya va guanyar el concurs de gestió i explotació d’un múltiplex de la Televisió Digital Terrestre a l’àmbit català.

Des d’aleshores, i conjuntament amb els seus accionistes, el responsables dels mitjans audiovisuals del Grup Godó estem treballant per oferir la màxima qualitat de producte als futurs usuaris de la nova televisió digital.

En aquest article, el director gerent de l’aleshores CityTV, en Jordi Orozco i Martí, justificava ja el desplegament lentíssim que ha resultat tenir la concessió. Ara, a gairebé tres anys d’aquesta, i a dos de l’article esmentat, la que ara s’anomena Td8 encara només emet regularment escombraria de producció aliena, amb un parell de produccions pròpies (que no qualificaré... vosaltres mateixos), principalment en llengua castellana.

Recordem que EDC va obtenir la concessió amb la condició, entre d'altres, de que l'emissió del 100% de la programació pròpia fóra en llengua catalana. Reposa un fotimer de sèries que ja s’havien emès a TV3 en català, però ho fan en castellà. I tot això tenint en compte que el Servei Català de Doblatge ofereix films i sèries traduïts al català a cost zero! A més a més, una altra condició de la concessió fou que hi hagués una “especial incidència en programes d'interès social i programes educatius”. Això és el que argumenten que son els programes de l’Arús?

Aquest incompliment és absolutament inadmissible. Quan es retirarà la concessió a Emissions Digitals de Catalunya?

La raó d’en Maragall

En una cosa combrego totalment amb en Maragall: que el futur del nostre projecte nacional rau a Europa, i no a España. Encara que l’actual versió de l’estatut no ens el "retoquin" gaire, España ja fa tard.

En aquest mon globalitzat, en que les administracions necessiten tenir una dimensió considerablement més important que aquella dels estats-nació hereves de les lluites de poder, polítiques o militars, del període s. XVIII~XIX, ja fa decennis que es va perfilant, després de la segona guerra mundial, un paradigma transnacional.

Aquest model, que ha partit de la superació del model de l’estat-nació, desenvolupant les estructures de poder establertes dins de les unitats econòmiques que son Estats Units i Amèrica, Japó (i ara Xina) i l’Extrem Orient, i Europa, agrupant els principals motors de França, Alemanya i el Regne Unit, ens indica que, tot i que aquests últims estats-nació lluiten per mantenir la seva primacia dins de la UE, se’ls acaba el moment històric.

España, doncs, arriba tard. La il·lusió d’haver consolidat l’estat-nació seguint el model de França, és efímera, ja que no ha convençut, després de 300 anys d’imposició, a gairebé ningú de les comunitats "perifèriques". El model francès aplicat a España ha fracassat. Les forces polítiques sorgides de la transició de dictadura a democràcia ha intentat inventar-se un model propi, a partir d’imatges captades del model alemany, potser una mica d’italià, certs elements del britànic, etc. Evidentment, per molt que hagin somiat alguns que aquest poti-poti hagi pogut superar la cultura imperial castellana, està clar que el "Problema catalán" o el "Problema vasco" és, en realitat, el "Problema español".

El futur projecte nacional català, doncs i més que mai, ha de veure’s en clau europea, ja no com a bot salvavides de les aspiracions democràtiques, tal com va ser abans i durant la transició, sinó com a projecte futur atenint-se al principi que serà cada vegada més imperant a la Unió Europea de "subsidiarietat", el principi pel qual l’administració ha d’estar el més proper possible a l’administrat: segons les necessitats serà cada vegada més a nivell municipal i "regional" (respectant el glossari europeu), i cada vegada menys a nivell d’estat-nació.

Per cert, avui és el "Dia europeu"! (Web del "Día de Europa")

Resultats eleccions al parlament escocès

Partit	"Constituencies"	Regional	+/-	Total
SNP	21	26	+20	47
LAB	37	9	-4	46
CON	4	13	-1	17
LD	11	5	-1	16
Altres	0	3	-14	3

SNP: Scottish National Party (Partit Nacionalista Escocès, independentista)
LAB: Scottish Labour Party (Partit Laborista Escocès, unionista, integrat al partit britànic)
CON: Scottish Conservative & Unionist Party (Partit Conservador Escocès, fortament unionista, integrat al partit britànic)
LD: Scottish Liberal Democrats (Partit Liberal Democràtic Escocès, integrat federativament al partit britànic)

El Parlament escocès es composa de 129 escons que representen 73 "Constituencies" o circumscripcions electorals, per a les que es vota a un candidat (el que més vots obté, guanya l'escó) i 8 "Regions" (56 escons, distribuïts segons el "Additional Member System"). Per a més informació, aneu al web del Parlament escocès.

Els escocesos sí que saben!