Montilla contempla la independència?

El president de la Generalitat i primer secretari del PSC, José Montilla, va advertir ahir dissabte que pensa defensar l'Estatut 'fins a les darreres conseqüències' i 'amb intel·ligència i amb força, amabilitat i determinació'.

Si el Tribunal Constitucional declara inconstitucional qualsevol punt essencial de l'estatut (inversions, nació, drets, bilateralitat, justícia), només hi haurà una sortida: modificar la Constitució espanyola. Però per a fer això, caldrà el concurs de PSOE i PP, cosa actualment i previsiblement impossible.

D’això n’és plenament conscient el President. Per tant, quan diu que defensarà l’Estatut fins a les darreres conseqüències, només pot significar una cosa: defensar l’autogovern més enllà de la Constitució espanyola... ergo, declarar la independència de Catalunya.

Tindrà el que cal? Tindrà la vocació de ser un autèntic president de Catalunya, el màxim representant del poble de Catalunya, de la ciutadania i les seves necessitats?

La "dignitat" de Catalunya

L'editorial comú de les capçaleres catalanes d'ahir ha suposat una gran sacsejada a la política catalana, i als polítics. Sembla que, per la reacció, també ha tingut un efecte considerable en la opinió de polítics i opinadors espanyols. Però aquesta reacció ha estat més o menys negativa, segons la tendència política de cadascú.

Cap dels medis i opinadors espanyols ha recolzat, ni tant sols mínimament, l'editorial. Està clar que els incomoda i el critiquen des d'un tebi crit a la calma, tot criticant la funció política dels diaris catalans d'una forma molt difuminada del diari El País, fins una càrrega en tota regla d'ABC i El Mundo. Els jutges conservadors ho troben "intolerable", mentre que els progressistes es fan notar per un silenci condescendent. No cal ni mencionar els comentaris dels lectors que han deixat les seves opinions als diaris digitals. Com sempre, ni tant sols els espanyols més propers al principal partit del govern català surten a la defensa de Catalunya. Potser el més elogiós ha estat un tebi "respecte" per la llibertat d'expressió d'en Zapatero, mentre que en Guerra (el de "Nos hemos cepillado el estatuto") ha censurat la suposada pressió al Tribunal Constitucional, i des del PP hi ha hagut tota mena de crítica més o menys directa.

Queda prou clar que a una gran majoria de la ciutadania catalana ens ha semblat una posició encomiable, aquest front comú editorial, davant d'un front comú polític del que s'ha parlat a bastament últimament, però que no s'ha materialitzat. Des del MH President de la Generalitat, José Montilla, que ha declarat que s'hi identifica plenament, fins al líder de la oposició, l'Artur Mas, passant per representants diversos de clubs esportius, entitats socials i partits d'esquerra i dreta, d'autonomistes, federalistes i sobiranistes.

La pregunta que em faig ara és quin serà el posicionament de tots aquests si no canvia res, si la sentència del Tribunal Constitucional és restrictiva, com es porta pronosticant de fa mesos. Si escoltem els Aznar, Espósito i Pedro Jota, les Cospedal o Sáenz de Santamaría, els Guerra i un llarg etc. de polítics i opinadors espanyols, queda clar que el canvi polític i social vers un estat federal és francament difícil, per no dir impossible.

Tinc doncs un prec per aquells líders i afiliats del PSC-PSOE, de CDC i d'UDC, d'IC i EU que no s'han atrevit a més, que no han anat més enllà d'autonomisme i federalisme: que es plantegin d'una vegada la viabilitat rigorosa de la sobirania de Catalunya, d'un estat de dret independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea. No perdem més el temps, ni per a Catalunya ni per a Espanya, anem per feina i deixem enrere aquest atzucac en que ens trobem. Aquesta seria la verdadera "dignitat" de Catalunya.

Xoriço, no només al món polític

Quan he tractat la qüestió de la corrupció amb amics, coneguts o saludats, tant últimament com fa temps, m'he trobat un gran front que critica el conjunt dels polítics, els partits, aquells que gestionen l'administració. Efectivament, a ulls de la opinió pública, sembla que la corrupció existeix només a l'entorn polític. I si se m'ha ocorregut defensar els polítics, senyalant els corruptors a més dels corruptes, insinuant que el mon de l'empresa no és lliure de pecat, se m'ha contraposat el diner públic al diner privat, indicant-me que els polítics gestionen el primer, mentre que els segons fan amb el diner privat el que volen.

Doncs no. No és èticament admissible que les empreses facin el que volen amb el diner que gestionen. No perquè no sigui seu, tot i que en molts casos, els de les empreses que es capitalitzen amb diner aliè, el diner no és, efectivament, seu. No, la raó per la que no poden obrar al lliure albir és perquè no són persones lliures de responsabilitat social o cívica simplement per ser jurídiques. El fet de que es puguin constituir en societats, en ens socials, és perquè tenen carta o llicència social, un dret atorgat per la societat per a protegir-los com a empreses, la seva propietat i els seus bens, no pas gratuïtament, sinó a canvi de generar riquesa per a la mateixa societat, a canvi de promocionar el bé i l'interès comú. Les empreses, doncs, tenen un deute vers la societat, ja que sense aquesta, elles no serien res, no estarien protegides davant de tota mena de faltes i delictes, no estarien protegides davant de la llei de la jungla.

Quan a la corrupció, tenen encara menys dret de fer servir el seu poder econòmic per a manipular de forma subreptícia o fraudulent per a influir en les decisions adoptades pels polítics, és a dir, de corrompre els procediments legalment establerts. Sense aquests, com he comentat, la societat s'abocaria a la llei de la jungla i amb ella les empreses. Per això és tant perjudicial i nociva la corrupció, generant uns costos socials i empresarials elevats, encara que el benefici al corruptor a curt termini sigui positiu.

Cal, doncs, ser tant o més severs amb els corruptors com amb els corromputs.

Queixa oberta a la CCMA

Com és que la Anna Llacher recomana al programa magazine de TV3 "Divendres" un web en espanyol quan és disponible en català? Es tracta d'un web d'intercanvi d'habitatges: al programa es mostra una pàgina del web Only-apartments.es, amb el contingut tot en espanyol, quan el web és disponible en català, accedint des del mateix web en espanyol pel selector d'idiomes, a la URL http://www.only-apartments.com/cat.html

Cal recordar que un dels principis directors de TV3 i de la CCMA és, segons la Llei 11/2007, d’11 d’octubre, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i el Contracte Programa corresponent, de "difondre i promocionar la llengua catalana"?

Aquest és un exemple més en una llista que sembla infinita de casos semblants. Se'm fa difícil entendre que, si s'exigeix la professionalitat tècnica del personal, no s'apliquin els mateixos criteris de rigor quan als aspectes lingüístics.

Espero que TV3 en particular, i la CCMA en general, apliquin com cal els principis directors sobre la mencionada difusió i promoció de la llengua catalana.

Salutacions ben cordials,

Reflexió sobre l'assistència de Jan Laporta a l'homenatge a Companys

Una reflexió: si hagués estat en Florentino Pérez que hipotèticament assistís a un homenatge per part del Partit Popular a José Blas de Molina en ocasió de l'aniversari de l'aixecament del 2 de maig de 1808 a Madrid, se'l criticaria com es critica a en Laporta? Se'l criticaria perquè un president de club de futbol que se sent representant d'un país a més d'una ciutat expressés la seva opinió respecte de la llibertat d'aquest país?

Els interessos polítics d'alguns periodistes i tertulians, com dels polítics és clar, es deixen veure claríssimament, tant com la vena d'auto-odi de segons quins catalans, en referència a la participació d'en Jan Laporta a l'homenatge d'Esquerra al president de la Generalitat Lluís Companys d'aquest matí al glacis de Sta. Helena a Montjuïc, on ha declarat la seva opinió sobre la llibertat del seu país. On és la llibertat d'expressió i d'opinió? No la té, no pot gaudir d'aquest dret essencial el president del FC Barcelona, quan sí podria fer-ho el president del Real Madrid CF?

Pilar Rahola: Eres catalán, pues paga

Al seu artícle a la Vanguardia del proppassat dia 1, "Eres catalán, pues paga", la Pilar Rahola sembla pensar que els catalans (i les catalanes, ja que, com a mínim s’hi deu incloure ella) soms tant tant tontos que no podem fer més d’una cosa a la vegada (ella, malgrat ser dona), contraposant l’independentisme (cosa que, crec, encara hi creu?) i la preocupació pels quartos.

Jo diria que les dues preocupacions van cada vegada més associades, i que el seus "castillos independentistas en el aire" son proporcionalment cada vegada menys identitaris (culturals, ètnics, etc.) i cada vegada més pragmàtics (econòmics i fiscals), tal com varen expressar-me fa dos dies un parell d'amics que presideixen entitats de la societat civil, i que fa uns anys potser no ho haguessin pensat mai! Alguns, cada vegada més nombrosos, tenim clar que, o bé marxem de Catalunya, com narra la Rahola ha fet un parent seu, o Catalunya marxa d’Espanya, perquè com bé diu, “todas las vías están conectadas, y la mala financiación catalana repercute en todos los ámbitos económicos del país”. O és que l’espoli fiscal no hi té res a veure ara?!

Per cert, la filòloga Rahola manipula la cita de'n Pla: el seu "Mi pais es aquel que, cuando digo bon dia, me responde bon dia". Ahora dices bon dia y te roban la cartera" hauria de ser "El meu país és aquell on, quan dic ‘Bon dia’, em responen ‘Sí, sembla que fa bon dia’" i es refereix a que, vagi pel Principat, les Illes o València, entendran la seva llengua comú.

Menyspreu a Els Matins de TV3 per les víctimes de la Falange

Vull expressar la meva més absoluta repulsa pel menyspreu indirecte que fa en Joan Julibert a Els Matins de TV3 per les víctimes de la guerra civil espanyola en general, i de les víctimes dels camps de concentració espanyols i de les accions violents i assassines de la Falange en particular.

En Joan Julibert diu que els polítics perden la oportunitat de callar: doncs ell, en aquest cas ha perdut una excel·lent oportunitat pel silenci.

Comenta la comparació que ha fet l'alcalde d'Arenys de Munt entre el fiscal de l'estat, (ex-?) falangista que representa aquest en el cas de la consulta organitzada a Arenys, i la hipotètica, per impossible, situació d'un ex-nazi exercint una funció similar contra un israelià a Alemanya.

Indica que l'horror nazi és gravíssim i que no es pot fer servir en aquest context. Però està clar que l'alcalde no vol minimitzar aquest horror, sinó que evidentment critica el fet de que pugui haver persones declarades falangistes, que s'han presentat com a candidats d'aquesta formació, i que representin a l'estat democràtic en un judici contra un procés per definició democràtic.

L'horror nazi va ser gravíssim, si, però en importància pel volum dels fets. Cal recordar, cal no oblidar mai que el que va passar durant i després de la guerra civil espanyola no li queda endarrere en qualitat. Els falangistes i franquistes espanyols serien menys eficients que els nazis, però poc importa això als individus que varen patir els assassinats a les cunetes i a camps de concentració en el que desapareixien i exterminaven també a milers de persones per raça, credo religiós, orientació sexual i creença política.

Amb el seu comentari d'avui, en Joan Julibert menysprea indirectament a les víctimes del franquisme i de la falange, com el meu sogre que encara avui no sap on rauen els cadàvers del seu pare i avi, quan expressa la idea de que el nazisme fou gravíssim, així implícitament minorant la importància dels horrors que va portar a aquest país els falangistes i els seus. Només hem de contemplar, encara avui, la intranquil·litat que provoca el fet d'una possible manifestació de la Falange.

Així mateix, equiparar un alcalde democràtic amb Goebbels quan expressa la paradoxa de tenir de representant de l'estat un falangista, que porta un cas contra una iniciativa perfectament legítima i democràtica, em sembla un gra, o millor dit, un camp sencer de blat massa.

Crec que en Joan Julibert hauria de reflexionar una miqueta abans de fer els seus comentaris, amb els quals sovint combrego, a vegades no, però que avui m'ha xocat i m'ha fet entristir, pensant que la memòria històrica d'aquest país no està a l'alçada de la memòria del poble jueu, per exemple, que no oblida ni menysprea mai les víctimes de l'horror de la guerra i de l'assassinat sistemàtic. Tampoc no acceptaria, ni accepta mai que un estat tingui entre els seus funcionaris (i a més de justícia!) una persona que s'ha declarat favorable als principis que varen portar a l'horror de la guerra i la postguerra.

Això era sens dubte el que criticava l'alcalde d'Arenys, i per això en Julibert l'ha comparat amb Goebbels.

Sóc constitucionalista

Sí! Sóc constitucionalista. També vull un cós de seguretat disposat a “Tot per a la pàtria”.

Però com sempre, cal aclarir: quina constitució, per a quina pàtria? La meva pàtria va tenir constitucions contemporànies a la Magna Carta d'Anglaterra, considerada per molts la primera fita d'un procés que va portar a les lleis constitucionals modernes, el principi del constitucionalisme. Les Constitucions catalanes són, doncs, uns dels avantpassats del règim modern democràtic. Sóc constitucionalista perquè vull que el meu país torni a tenir la seva pròpia constitució, perquè la constitució que hi regeix no satisfà les necessitats del meu país, de la seva ciutadania.

A partir d'aquests antecedents, és evident i s'entén perfectament que he de rebutjar l'apropiació del terme constitucionalista per aquells, partits o particulars, que defensen una constitució que no puc considerar moralment i ètica, meva. No la vaig votar, ni la va votar la majoria dels meus conciutadans. És la imposició més clara d'un regim anterior, tot i aprovat per votació democràtica, i vull que s'adeqüi a l'actualitat social del meu país.

Donada la impossibilitat política, en els contexts actual i previsible, d'assolir els canvis necessaris a la constitució actualment vigent a l'estat, només puc advocar per una solució democràtica, la de la confecció d'una constitució pròpia pel meu país. Però això exigeix, per definició i per necessitat, la independència de Catalunya, per a possibilitar la democràtica constitució d'uns principis de govern adients al meu país i no pas al d'un país que ja no existeix.

Ser independentista és, doncs, ser constitucionalista. Com a part d'un procés que necessita d'un mapa de ruta, cal que els nostres juristes confeccionin una nova constitució catalana per al nostre futur estat, com a baula essencial del procés que hem emprés vers la llibertat nacional, la llibertat d'un poble, la llibertat de la seva ciutadania en un estat independent, de dret, democràtic i social integrat a la Unió Europea.

L'atomització de la societat o la representació de les nostres identitats?

La xarxa ens porta vers un nou paradigma: cadascú de nosaltres és un node d'identitat (política, interessos, cultures, activitats i activisme, etc.). És a dir, no ens unim en una massa unitària i uniforme de subjectes (el que vol l'espanyolisme centralista secular, per exemple), sinó que cadascú de la ciutadania, cadascú de nosaltres, és un centre amb la seva identitat diversa, amb la seva visió diferenciada dels nostres mons respectius.

No vol dir, però (als meus ulls, al menys), que siguem tots una colla d'egoistes egocèntrics, sinó que ens unim a d'altres ciutadans i ciutadanes segons la nostra identitat individual. Per exemple, tu i jo podrem compartir la Xarxa Independentista (per exemple), però no (necessàriament) el grup ERC-Sectorial de la SI de Facebook, o els grups de música clàssica i de “Wicked Jazz Sounds” a Last.fm. És a dir, no s'estan atomitzant esforços, sinó que es representen més precisament els interessos de cadascú de nosaltres, permetent-nos ser actors en allò que més estiguem involucrats i, per tant, en allò que serem més dinàmics, més actius i en que més podrem aportar i col·laborar a la societat.

I aquí és on em sembla que estan fracassant les entitats que ens han de representar a l'arena política parlamentària, els partits polítics. Estan perdent el sentiment de pertinència dels seus electorats, i fins i tot de les seves militàncies, perquè no tenen en compte que no són més (ni tampoc menys, però) que nodes d'aquestes identitats. Els partits han d'aprendre a esdevenir eines on hi hagi una interactuació no només de les seves militàncies, actualment més o menys passives, sinó de tota la ciutadania, sigui del seu electorat o no. Han d'aprendre a escoltar, i a més a més, admetre la condició d'actors polítics actius a militància, electorat i ciutadania.

Tant de bo que els partits ho puguin entendre això. Així podran esdevenir eines realment útils en aquest nou entorn de relació en xarxa, que tot i que ja existia de fa mil·lennis a les societats humanes, els partits s'havien convertit en partits de masses (i últimament en "partits cartel") a la era de societat industrial de producció massiva: com va dir en Henry Ford, “pot tenir el cotxe del color que vulgui sempre i quan sigui negre”. Però els mètodes de producció d'avui, i encara més les xarxes socials actuals, permeten cada vegada més l'adaptació a l'individu. La xarxa electrònica tot ho està canviant de forma progressiva: la cultura, la producció industrial, l'organització empresarial i, evidentment, la política. Qui no corre, vola. I si no, es queda en darrera i anacrònic.

Obiols i la qüestió de peles

Torno a llegir un article d'en Raimon Obiols, Qüestió de peles, aquesta vegada a Crònica. Hi parla del que ha de fer l'Obama respecte de les bonificacions dels directius d'AIG. Vull insistir en que tot i tenir raó sobre aquest affaire el Sr. Obiols, cal que els nostres representants a Brussel·les, a Madrid i a Barcelona es centrin en defensar els interessos dels seus respectius electorats, de la ciutadania, tota aquella que pateix un frau democràtic que suposa el greuge comparatiu en la “qüestió de peles”, no pas d'AIG, sinó del finançament de l'administració de Catalunya, de la Generalitat.

No puc entendre que els socialistes no siguin capaços de defensar com a mínim els seus representats, com se suposa han de fer en una democràcia representativa, que és la que actualment ens regeix. I tampoc puc entendre que el seu electorat no posi en dubte que el partit a qui ha recolzat sigui la millor eina per a assegurar la viabilitat dels nostres serveis públics, un bé que ha de garantir l'administració pública.

Al no garantir aquesta viabilitat, s'està posant en perill tan els bens públics com els privats. L'administració, doncs, fa deixadesa del seu deure democràtic. Si l'estat no respon als seus deures, esdevé, com a mínim parcialment, un estat fallit, i ens hem de cercar una solució alternativa, un estat que sí respongui a les exigències democràtiques de representar la ciutadania i proveir-la dels bens públics a la que té dret.

Potser l'electorat dels Socialistes de Catalunya no combregui amb les propostes identitàries, i que el terme “nacionalista” no els faci massa gràcia. Però l'argument “ciutadà”, profundament republicà i democràtic, sí l'han d'escoltar. I si l'escolta l'electorat, aleshores els candidats n'hauran de fer cas i seguir així el principi més essencial de la democràcia (poder del poble), i no pas la oligarquia (regnat de l'elit) del PSOE, dels seus ministres i dels seus secretaris d'estat espanyols.

La qüestió vital que es planteja a Europa

Acabo de llegir un article d'en Raimon Obiols “La qüestió vital que es planteja a Europa” al seu blog, i reproduït al web del grup del PSC, Nou Cicle.

Té gràcia: es queixa de la por inculcada per la dreta "berlusconiana", mentre que el lema del PSC a l'última contesa electoral va ser "Si tu no hi vas, ells tornen". I precisament, aquest article seu reprodueix el mateix principi: "Si es produeix de manera dominant l'explosió dels populismes (extrema dreta, esquerra de protesta o identitarismes i nacionalismes), es configuraran governs de dreta autoritaris i sense escrúpols, que estimularan les pors de la gent". La solució: "Cal reforçar els socialistes i socialdemòcrates europeus".

També caldria preguntar-nos perquè el que titlla de "esquerra de protesta" és negatiu. Pot ser que l'esquerra del PSC-PSOE és mancada de protesta? Doncs si la nostra societat ha progressat és gràcies a l'esquerra progressista que ha protestat i lluitat des de fa més d'un segle. Vol dir que el PSC-PSOE és progressista però que ara no protesta? Formen ara part de l'establishment, que per definició representa l'estatus quo?

I dels "identitarismes i nacionalismes" ja veiem com els estats-nació poden ser tot lo identitaristes i nacionalistes que vulguin. Però és clar que, a Europa i arreu, un estat-nació té tots els drets, mentre les nacions sense estat no en tenen cap. Aquesta debilitat política i la consegüent manca de poder legislatiu, recau i pesa com una llosa en la ciutadania de Catalunya i els seus drets col·lectius. Fixeu-vos com, per menystenir, aquests drets son "identitaris", mentre que per a justificar son "col·lectius".

En tot cas, vull veure més protesta i més lluita pel poder polític. Que això ha de redundar en més dificultats en crear una majoria de progrés? Si hi ha voluntat per part de les esquerres europees, podrem arribar a acords com el de govern de la Generalitat de Catalunya. Però no val desistir en defensar els drets de la ciutadania de Catalunya, siguin a nivell individual com col·lectiu, amb l'argument de que si no, no es podrà assolir una “majoria de progrés”.

Sembla clar que els que volem la defensa dels interessos de la nostra ciutadania, de la nostra nació a Europa, només tenim una opció: Nosaltres Junqueras!

Lletra oberta a en Ramon Tremosa

Benvolgut Ramon,

Hem correspost per e-mail un parell de vegades, i varem conversar breument quan en Joan Carretero ens va convocar al Via Fora! del Pati Manning. Sempre t'he admirat, pel teu posicionament clarament nacional aliat a una visió racional i economicista, i no només cultural.

Però ara, parlant clar i català, he quedat francament decebut amb la teva declaració a "El cafè de la República" de Catalunya Ràdio (segons Directe.cat) que "Brussel·les no és el lloc més adequat per defensar la sobirania de Catalunya". No sé si és una manipulació, però crec que s'ha de defensar els interessos nacionals, sobre tot la sobirania, a TOTS els fòrums. I està clar que la política d'anar a Europa i no fer massa soroll sobre els assumptes nacionals, advocada tant per CiU i el PSCOE en el passat i ara per l'Obiols, no ha donat resultats gaire satisfactoris fins ara.

La veritat és que esperava que la tria d'un sobiranista declarat per part de CiU per a defensar els nostres interessos a Brussel·les significaria un canvi en aquesta política. Per altra banda, CiU sembla recolzar la iniciativa 10.000 a Brussel·les. Els missatges barrejats, com els que esteu emetent són font de confusió per al vostre electorat.

En tot cas, si tot és el que sembla, tinc clar que, com a patriota que lluita en interès nacional, només tinc una opció a les eleccions europees, i no és el candidat de CiU. Em sap greu.

Enfrontament entre .cat i .bcn

.CAT representa a Catalunya o a la seva cultura?

A la dialectica de l'enfrontament entre .cat i .bcn, es diu que és un error important identificar el domini .cat amb Catalunya. Però, amb qui, o què, s'ha d'identificar el .cat si no és amb la nostra nació? És a dir, el .cat identifica la cultura catalana, cultura la qual només es relaciona amb la nació catalana, i per tant la identifica. Malauradament, no és una "gran" cultura, com l'anglesa, la francesa o l'espanyola, per exemple, que es pot identificar amb diverses nacions. Ja m'estaria bé si fos aquest el cas.

Per a identificar un país, existeixen els ccTLD (dominis de màxim nivell - codi país). El que ens correspondria, el .ct, probablement no s'aconseguirà per raons diverses, principalment polítiques. Precisament és aquesta una raó de pes per la qual el .cat ha vingut a identificar la nostra nació. La manca de possibilitat de poder-nos identificar al medi Internet més que mitjançant el .cat fa que aquest sigui, de forma exclusiva, el nostre referent identificador, no només cultural, sinó també social i polític. I és precisament per això que cal defendre aquesta identitat contra tot efecte disgregador.

Perquè no un TLD .BCN?

L'ajuntament de Barcelona diu que el domini .bcn és l'eina que permetrà donar identitat local a Internet als ciutadans, negocis, entitats i institucions de la ciutat. D'aquesta manera, la ciutat aconseguirà l'objectiu de posicionar Barcelona al mapa d'Internet. Però és l'únic objectiu? Estic segur que, ensems amb aquest raonament de l'ajuntament i els seus representants al projecte, el domini .bcn té un fort recolzament entre aquells que volen debilitar el .cat precisament perquè ha esdevingut referent nacional!

Si l'ajuntament vol promocionar una identitat pròpia, perquè no ho fa, per exemple, sota el gSLD (domini de segon nivell geogràfic) .bcn.cat? Personalment, com a ciutadà de Barcelona, m'encantaria disposar del meu domini yuri.bcn.cat, de la mateixa forma que voldria disposar d'un gSLD yuri.oslo.no si fós ciutadà d'Oslo, la capital de Noruega, de yuri.qc.ca si fora ciutadà de Quebec al Canadà, o bé yuri.nsw.au si visqués a l'estat de New South Wales a Austràlia, per exemple.

El SLD bcn.cat ja és de propietat de l'ajuntament i, si tingués la bona voluntat de realitzar una promoció conjunta entre Barcelona i Catalunya, podria cedir la seva administració com a SLD geogràfic a la fundació Punt.cat. A més a més, podria ampliar-se aquest principi a .gi.cat, .pal.cat, .vlc.cat, .alc.cat, .per.cat o .trg.cat, entre d'altres possibles: Punt.cat està perfectament facultada per a fer-ho, ja que és responsable del 'registry' i controla les polítiques d'assignació de noms de domini i opera el TLD a nivell tècnic. Així, amb els gSLD, no es disgregaria la nostra identitat nacional a l'entorn Internet tot promocionant la de les nostres ciutats.

Evidentment, això complicaria la diferenciació si finalment aconseguim el ccTLD .ct. Però és que algú creu que podrem aconseguir el .ct sense un estat propi? En tot cas, si voleu, ja me'n encarregaré jo d'arreglar-ho quan esdevenim independents!