El partit no és el govern (i viceversa)

El nou tripartit d’entesa sembla que ha assumit que ha d’ésser un únic Govern amb una única veu. Ara bé, això no vol dir que els partits que li donen suport hauran d’amagar els seus punts de vista sobre l’obra d’aquest.

Esquerra com a partit ha de seguir pressionant al Govern, malgrat que aquest tingui consellers d’ERC. El partit no ha d’abdicar mai del que representa i el que ha proposat al seu programa electoral, les polítiques que han de sorgir del mandat de l’última assemblea, i els seus principis fundacionals.

Espero doncs que avui en Joan Ridao, com a portaveu del grup i no del proper Govern, sigui crític del parlament d’en José Montilla respecte de les divergències entre les polítiques que planteja, obviades en el seu discurs d’ahir, amb els principis que ha de defendre Esquerra.

Catalunya, els i les catalanes, serà lliure si és social, però només serà social si és lliure

Estic molt content, ja que avui comença una nova etapa. El nostre nou President, mitjançant el seu Govern que es constituirà la setmana propera, podrà dur a terme una política clarament social. El President Montilla ha declarat moltes vegades que ara és l’hora de la Catalunya social, i que ens hem d’interessar més pel que necessiten els i les catalanes, més que de les polítiques dites identitàries.

Perquè? Que no té prou dones al seu partit per a que pugui fer dues coses alhora? Només li funciona l’hemisferi esquerra al nostre President? (veure "Sexe i cervell")

A mida que vagi tractant de desenvolupar el que li cal als i a les catalanes, és a dir a Catalunya, es toparà amb un mur molt gruixut i inexpugnable. Haurà de negociar el desenvolupament del nou Estatut, i obtenir el finançament per a poder executar les competències i les polítiques que necessita el país.

Catalunya necessita un Govern que no pequi d’un excés de prudència. Haurà de ser fort davant d’un adversari antagonista que, per molt que vulgui el nostre President la germanor dels pobles, serà sempre refractari quan a les igualtats de les nacions, autonomies i regions que formen part (encara) d’Espanya.

Que no es cregui que, per ser d'Iznájar, el deixin de considerar català. Ell representa a TOTS els catalans, contribuents fiscals del Ministerio de Hacienda, siguin d’on siguin originaris. El que volen és el poder que aporta els ingressos fiscals de Catalunya, del que depenen els seus ministeris: què farien sense pressupost? Com mantindrien el poder i prestigi si el seus ministeris son cada vegada menys importants?

Com vol desenvolupar, per exemple, les infraestructures de tecnologia de comunicació i informació (TIC), si tot es gestiona des de Madrid? Per molt que s’insisteixi que la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions seguirà localitzat a Barcelona, el mercat segueix sent central, i no s’adapta a les necessitats del mercat català. I com aquest, hi ha una munió d’exemples, com la gestió de polítiques industrials, agrícoles o d’infraestructures de transport, etc. davant de Brussel·les, en que es prima el “interés nacional”, espanyol és clar, que generalment no coincideix amb l’interès de les empreses catalanes, de la ciutadania catalana.

L’esperança que tinc és que, si el President ha pogut veure que des del seu propi partit espanyol, estan disposats a pactar abans amb la dreta, seguint el principi darrera de l’Espanya “antes roja que rota”, que pactant amb una Esquerra que vol una Catalunya social perquè creu en la seva llibertat, també aprengui que Espanya mai acceptarà que Catalunya sigui verdaderament social, perquè per a ser-ho, haurà de ser lliure.

Que un excés de prudència no ens faci traïdors: Catalunya, els i les catalanes, serà lliure si és social, però només serà social si és lliure.

Seria millor amb en Mas de President?

Unes quantes persones s’han manifestat a la Plaça Sant Jaume i a la Rambla, exigint que en Mas sigui President, justificant-ho dient que és injust que el líder del partit amb més escons acabi a la oposició. Fins i tot persones amb una clarividència tant provada com en Salvador Cardús argumenten que el proper govern d’“Entesa pel Progrés” no és el que necessita el nostre país. Doncs, em pregunto, què vol aquesta gent? Quin govern seria el bo, el que necessita el nostre país?

Per començar, hem de tenir clar que ningú té el que necessita, i encara menys el que considera que necessita, o sigui el que vol. Sempre estem descontents del que tenim. Tot podria ser millor, més gran, més... – Però ens hem de conformar amb el que puguem tenir, el que sigui factible aconseguir, el que ens permet la nostra circumstància.

I quina és la nostra circumstància? Un partit, CiU que ha treballat durant tota la campanya per a alienar els demés partits, amb DVDs i visites al notari, generant un indubtable futur rebuig d’aliança. En Francesc Vendrell va qüestionar durant un debat a Àgora de TV3 la política de CiU, preguntant amb qui pensava acordar una aliança si no arribava a la majoria absoluta. Tenia tota la raó, com s’ha evidenciat.

Si el seu partit havia adoptat l’estratègia d’alienació dels seus possibles aliats de govern, com és que en Mas ara té la barra de dir que un o altre partit hauria de recolzar-lo al debat d’investidura? I si vol governar en minoria, seria aquest el govern que necessita Catalunya? Un govern en minoria seria incapaç d’aprovar les lleis que necessita el nostre país, sense que hi hagués un regateig continu. Significaria una dissonància i discòrdia en l’acció de govern, passant de polítiques recolzades pel PP, a lleis pactades amb el PSC o ERC. Seria una solució millor per Catalunya? Seria el que necessita el nostre país?

En Salvador Cardús diu que tenim, en definitiva, el govern que suma els interessos partidistes del major nombre de diputats. I des de quan ha estat altrament, no a Catalunya, sinó enlloc del mon? No és, precisament, aquesta la funció d’un parlament? O és que estem qüestionant el nostre sistema parlamentari, la nostra democràcia?

Siguem seriosos, sis plau!

El perill de la sociovergència

Tal i com he comentat al meu últim article (Oportunitat estratègica), CiU es comporta de forma totalment irresponsable i corre el risc de trair el país que diu estimar i defendre. Estan disposats a pagar qualsevol preu per a poder governar, ja que si no entren en govern en aquesta segona legislatura per a ells deserta, deixaran d’interessar als poders dels que viuen, abandonats i sense el suport econòmic que els cal per a mantenir la seva infraestructura, obligats a redimensionar-se tant operativament com política. Per altra banda, en el pla de la cobdícia personal, en Duran i Lleida i en Felip Puig desitgen els Ministeris d’Exteriors i de Foment respectivament.

Així que, amb la Sociovergonya, un govern MaMón (fruit agredolç que fa taques marrons permanents), amb en Mas de President i en Montilla de Correveidile oficial del regne (d’Espanya).

I el PSC que en traurà? Res de res. És més, si tenen en compte que l’estratègia de la camarilla del Baix Llobregat ha fracassat, i que un govern sociovergent durarà menys encara que el tripartit de l’anterior legislatura, resultarà que s’evidenciarà que els que varen provocar el fracàs d’aquesta no va ser Esquerra, sinó el PSC.

Hauran destruït el PSC catalanista, i s’hauran fet l’harakiri els de l’aparell de Nicaragua tot defenent els interessos dels barons espanyols, perquè de cap manera tornaran a guanyar les properes eleccions al Parlament nacional.

Com diuen els castellans, “No hay mal que por bien no venga”. Potser només li cal a Esquerra esperar mitja legislatura per a tornar i esdevenir el nucli dur de l’esquerra nacional. I mentre tant, en Carod de “Cap de la oposició”. En tot cas, l’esquerra catalana (tota) haurà perdut una ocasió d’or per a baixar-li els fums a la dreta catalana d’una punyetera vegada.

Oportunitat estratègica - vers la derrota de les oligarquies polítiques catalanes

La situació política que ha deixat les eleccions al parlament de Catalunya obre importants opcions de negociació i pacte a Esquerra. Una d’elles és provocar un important revés a CiU. Aquesta ‘federació’ es troba actualment en una posició molt delicada per a mantenir la seva estructura, tant des del punt de vista econòmic com de les intermediacions d’influències polítiques. Si CiU no torna a formar part del govern ara, entrarà en una crisi estructural que l’obligarà a reduir la seva dimensió operativa i, per tant, política. Aquesta fa que la opció de coalició entre PSC i Esquerra és una excel·lent oportunitat per a fer més equilibrat el camp de joc a favor d’Esquerra per la banda nacionalista i en la dicotomia esquerra/dreta. És més, el ‘sorpasso’ que anhela Esquerra només s’aconseguirà si es prenen votants tant a la dreta com a l’esquerra. Això vol dir prendre-li els votants de centre esquerra ‘pragmàtics’ a CiU.

Per altra banda, la opció de coalició o col·laboració entre CiU i PSOE representa un perill d’espanyolització de la política catalana que s’ha d’evitar a tota costa. CiU és extremadament perillosa en aquest sentit, perquè tot i voler representar els interessos catalans i catalanistes, la seva voluntat d’independitzar-se de les pressions locals fa que s’obri de braços a la política espanyola, creant una escletxa cada vegada més oberta a la societat catalana. Esdevindrien autèntics traïdors a Catalunya, sigui voluntàriament o involuntària, tant se val. Però no hem de caure en la trampa d’intentar evitar-ho a curt termini, deixant-nos seduir per una opció de coalició amb CiU, i pensar més en les estratègies a termini mig (4 anys) i llarg (> 4 anys).

El tercer factor que crec que s’hauria de considerar és la lluita que s’agreujarà, sens cap mena de dubte, entre el PSC i el PSOE. Ha quedat clar que ha fracassat estrepitosament l’estratègia del PSOE i la camarilla del Baix Llobregat d’atreure el votant abstencionista del ‘seu’ cinturó roig metropolità. No ha funcionat el joc d’activar un votant anti-catalanista, que està clar no s’ha deixat temptar, potser perquè no ho és (d’anti-catalanista). Cal doncs, estimular el debat intern al PSC-PSOE, en el qual s’atregui a posicions polítiques més nacionals (catalanes, és clar), davant de les pressions espanyolistes de ZP i el socialisme centralista. Fins i tot em pregunto si podria haver un ‘Pere Esteve’ entre els Socialistes catalans?

Finalment, voldria donar-li la volta també a la relació amb IC-V: aquests només poden arribar a un acord amb el PSC si Esquerra ho permet. Això fa que es pugui pressionar a IC-V a adoptar posicions més favorables a Esquerra, tant nacionals com en polítiques.

Tot ve a pensar que es presenta a Esquerra una irrepetible oportunitat de derrotar les dues oligarquies polítiques catalanes. Seria un error greu no fer tots els possibles de realitza-la i treballar per una esquerra catalana molt més forta, al nucli del qual podria ser actor essencial Esquerra.