dilluns, 30 de juliol de 2007

La llum, el PP i Convergència

És curiós que després de la catàstrofe de l’apagada provocada per ENDESA i Red Eléctrica de España (REE), els primers culpables que pot trobar en Rajoy i, avui a la comissió d’Economia del Parlament, en Daniel Sirera, nou president del PP a Catalunya, no son pas les empreses ‘privades’ ENDESA i REE, sinó el govern tripartit de Catalunya. La crítica és que aquest govern no ha intervingut com hauria calgut, tutelant les infraestructures i, per tant, les empreses privades.

En canvi, no oblidem que és el Partido Popular el que ha portat el nou estatut de Catalunya al tribunal constitucional, precisament per ser massa intervencionista quan ells defensen la lliure empresa privada. Aquests son els que defensen a ultrança que son els mercats que han de regular la oferta i la demanda, excepte quan toques els interessos dels seus amiguets a empreses com ENDESA. Queda clar, doncs, que el PP segueix, tant des de Madrid com amb el seu nou equip a Catalunya, amb la política de manipulació, falsedat i engany.

Per altra banda, tenim CiU i PSC, la sociovergència, que ara es “tiren els tejos”, ara es tiren els trastos: certament, en Pujol Jr. té una bona part de la raó quan ataca els socialistes, tot criticant que el seu ministre d’indústria, en Joan Clos, tot i disposant d’informes en els que es recomanava realitzar inversions, no s’instava a les empreses a fer-les. Ara bé, fer que el primer responsable no son les companyies elèctriques, sinó el govern, que ha de garantir que es preservi un servei públic és, sens dubte, fort, quan ve d'un polític liberal. El primeríssim cupable, Sr. Pujol Jr., és ENDESA, que no ha complert el seu compromís amb la seva clientela, i si veu que no es fa prou inversió des de l'estat, és ENDESA qui ha de exigir-li! Finalment, ens adverteix que el president del Gobierno de España, "no es de fiar". I qui va pactar l’Estatut amb en ZP? Qui va portar al seu electorat a votar SÍ a aquest acord amb en Zapatero?

Al·lucino! Les dretes catalana i estatal exigeixen a un govern d’esquerres que tuteli les empreses privades. Com pot ser que en Rajoy i l’Acebes, en Mas i en Duran estiguin per l'intervecionisme?!

dimecres, 25 de juliol de 2007

Perquè fracassa Linux als escriptoris de les grans empreses?

El fet que la família de sistemes operatius basats en Unix (Linux, per exemple) no ha pogut ocupar un lloc important a l'escriptori dels PCs de les grans organitzacions no te res a veure amb la tecnologia i tot a veure amb les persones i el processos.

L'usuari mitjà d'una organització, com per exemple la Generalitat, no es veuria afectat en absolut si entrés algú al seu despatx i substituís el seu PC Windows de sota la seva taula per un altre amb Ubuntu, per exemple, sempre i quan el nom d'usuari i contrasenya segueixin idèntics i que les aplicacions configurades per iniciar-se a l'arrencada així ho fessin.

I aquesta condició fa preguntar-me que si, al menys en teoria, s'estalviarien unes sumes ingents aquestes organitzacions, com és que no passa arreu?

La resposta deu ser que els elements responsables de les TIC de la majoria de les grans empreses estan dominats per persones de les quals la imatge, el prestigi professional, depèn de conèixer Windows. Demanar que migrin a Ubuntu, per exemple, deu ser com si demanéssim a un votant del PP que es passi a ERC. Simplement no passarà.

I si la Junta Directiva decideix que ha de ser, bé doncs, ben segur que hi haurà tot un seguit de fallades crítiques, molt cares, i tot per culpa del Linux. Fins que a la Junta li torni el sentit comú. En resum, és conseqüència senzillament i inevitable de la naturalesa humana... si no alinees la teva tecnologia amb els valors dels encarregats de fer-la funcionar, no funcionarà.

És a dir, si no es canvien es responsables, mai podrà prendre's la decisió racional que cal.

dimarts, 24 de juliol de 2007

ENDESA: què és una empresa?

El desastre econòmic generat per la fallada generalitzada del flux elèctric a Barcelona em fa reflexionar sobre si les empreses entenen, si la nostra societat entén, quina és la funció radical que tenen les empreses.

Generalment, entenem les empreses com a persones jurídiques constituïdes com a eines per a agrupar el capital, els recursos econòmico-financers i humans necessaris per a tirar endavant projectes, generalment amb finalitat lucrativa.

En efecte, son una concessió de la nostra societat, a canvi de la protecció de la propietat dels accionistes per a poder assumir una sèrie de riscs per a generar riquesa. Per tant, les empreses tenen un deute vers la societat, ja que sense aquesta, elles no serien res, no estarien protegides davant de tota mena de faltes i delictes, no estarien protegides davant de la llei de la jungla.

Aleshores, cal que tinguin inculcades a les seves cultures un principi ètic que reconegui aquest deute i responsabilitat, i que obrin en conseqüència. No poden, com és evident que fan en molts casos, aprofitar la protecció de la societat, per girar-se en la seva contra en benefici exclusiu dels seus accionistes.

Això és el que està passant, per exemple, amb Endesa. Una corporació que es vanaglòria d’un creixement econòmic fabulós, un ingent retorn sobre la inversió del capitalista, però que no compleix les seves obligacions vers la societat. En aquest sentit, s’ha de controlar fèrriament a les empreses, de la mateixa manera en que se les protegeix, per a que no es creguin que, una vegada assolida una situació de poder, puguin obrar exclusivament pel bé dels seus accionistes a costa dels seus clients i empleats.

Perquè les empreses han d’assumir la seva condició d’eina per a l’avançament de la societat en general, i no només la Societat Anònima. S’ha d’incorporar la responsabilitat de “Bon Ciutadà”, que no està gens assumida per empreses, empresaris i directius de les nostres empreses. I els primers han de ser les empreses que donen serveis en monopoli o oligopoli, com son els serveis bàsics essencials per a la ciutadania en general, així com per a les demés empreses que en depenen. És a dir la economia i la societat.

Recordo la dona de fer feines de “Camera Café”: és una dictadora que es creu que tots els empleats de l’empresa hi son a la seva disposició, com si l’empresa s’hagués creat per a que ella tingués el seu lloc de treball. Aquesta és l’actitud de masses empresaris. La societat no s’ha creat per a estar a la seva disposició... és l’empresa que existeix per i gràcies a la societat.

dissabte, 21 de juliol de 2007

El segrestament de "El Jueves"

Segons l’aute del jutge del Olmo, del Jutjat Central d’Instrucció nº 6 de Madrid, la portada de “El Jueves” dibuixa a “Su Alteza Real el Príncipe de Asturias y su Alteza Real la Princesa de Asturias en actitud claramente denigrante y objetivamente infamante”, i per això ha segrestat, en plena “democràcia” aquesta publicació.

És curiós que el jutge consideri l’acte que el va portar al mon a ell, als “príncipes”, als avantpassats d’aquests i a tots plegats, com a denigrant i infamant.

Potser el que sí és denigrant i infamant és el que el caricaturista li posa en boca a en Felipe: “¿Te das cuenta si te quedas preñada? Esto va a ser lo más parecido a trabajar que he hecho en mi vida”. Ara bé, potser el Ministeri Fiscal no té els nassos d’interposar denúncia per difamació, ja que seria molt difícil provar que el que fan els Borbons per a cobrar l’autèntica fortuna que ingressen cada any es pugui considerar “treballar”. De fet, la funció essencial del príncep és la de reproduir-se per a perpetuar la monarquia. Per tant, no es podria descriure més fidelment aquest principi.

Per altra banda, tot l’assumpte em porta a preguntar-me perquè el jutge del Olmo i, particularment, el Ministeri Fiscal, actuen contra El Jueves, una publicació manifestament satírica, i no pas contra Libertad Digital i el periodista Federico Jiménez Losantos, que es presenten com a publicació i periodista seriosos, per l'article El nuevo Golpe de Estado PSOE-ERC, en el que es diu, parlant de l’estatut de Catalunya:

“Este Golpe de Estado cuenta también, como el de entonces, con el respaldo del Rey, al que los socialistas echaron luego la culpa de la implantación de un régimen dictatorial del que ellos mismos se apresuraron a formar parte”.

Si això no s’ha de portar a tribunals, mentre que la descripció gràfica d’un acte natural i ubic sí, realment haig de dubtar de la naturalesa democràtica de la Justícia espanyola, que per a ser democràtica, ha de ser neutre i equitativa en el seus tractes amb tota la ciutadania.

divendres, 20 de juliol de 2007

Dimissió de Josep Piqué

En Josep Piqué ha dimitit com a president del Partido Popular a Catalunya. Per fi, en Piqué se’n adona que el PP representa l’essència de l’espanyolisme més ranci i centralista, i que ni tant sols des de dins de l’aparell es podrà canviar res.

Aquest liberal econòmic i social se’n adonarà per fi que el PP no té res de liberal, ni econòmic, i encara menys, social. Ha patit directament el model ja no centralista, sinó dictatorial, del seu partit. A Madrid no esperen a que hi hagi un congrés del partit català, sinó que imposen directament la seva voluntat, obviant l'albir de la militància local. I aquest és, essencialment, el model que volen ells per a Espanya: la dictadura pseudo-democràtica centralista i anti-liberal. No cerquen el ‘centre’ polític i social, més que en aparença.

La cúpula del PP és en essència la imatge de l’ànima més profundament i històricament castellana, una Espanya que no és que no pot canviar, sinó que no vol, i que no pot admetre que hi hagi diversitat, sigui cultural o social, o tant sols d’opinió.

En Josep Piqué paga el preu de voler una Espanya veritablement liberal democràtica i intentar-ho des d’un partit que representa absolutament el contrari.

divendres, 13 de juliol de 2007

Convenció pel futur

Ahir vaig assistir a la Convenció pel futur, “autoconvocada”, en boca de la Pia Bosch, que feia el parlament inicial, “per un grup de ciutadans i ciutadanes”, sense mencionar per res cap partit polític en particular. Segons aquesta presentació...

L’objectiu és aplegar ciutadans i ciutadanes actius per parlar, discutir, imaginar conjuntament el millor futur possible per Catalunya, d’acord amb uns valors i objectius compartits. Per tant, la Convenció no és de ningú, i és de tots i totes els que ens sentim motivats a participar.

Em semblava un iniciativa molt interessant, essencial, si s'ha de trobar un camí cap a un futur positiu de la política nacional. Hi vaig assistir amb la intenció de veure com seria una obertura a la ciutadania per part del PSC. Va quedar clar: tothom saludant-se, companys de partit del PSC. Potser m'havia equivocat, i la convocatòria no havia estat sincera, més encara quan en els discursos s'esmentava els “Socialistes” una i altra vegada, en lloc de la “esquerra” de la convocatòria.

En tot cas, no soc ingenu, i sabia que em ficava “a la gola del llop”. Va ser molt interessant escoltar com evitaven atacar Esquerra de manera frontal, parlant dels “companys” d'Esquerra, tot i que criticaven la manca de capacitat decisòria per culpa del seu caràcter assembleari. D'Iniciativa, res. Sembla ser que els socialistes tampoc els consideren gaire diferenciats del seu propi partit.

Després de la sessió de presentació, s'optava a assistir a un de tres àmbits - “Catalunya: Economia i societat”; “Els partits del segle XXI”; “El futur dels catalanismes”.

Tenia el dubte de triar entre “Els partits del segle XXI” i “El futur dels catalanismes”. Tot i que l'àrea econòmica-social sigui d'enorme importància, crec que les esquerres no es diferenciaran gaire en aquesta àrea. A més a més, tenim un entorn cada vegada més globalitzat i les tendències econòmiques s'hauran de decidir a nivell europeu. L'eina econòmica més poderosa que tenien els estats era la política monetària. Aquesta ara està en mans del Banc Central Europeu i poc podrem fer des dels partits polítics catalans si des dels governs dels “estats-nació” tampoc poden fer gaire, a menys que no siguin els governs alemany, francès o britànic. Queda la política fiscal, i aquesta va molt lligada a la política nacional i nacionalista... és a dir, catalanista... per tant, cap a “El futur dels catalanismes”.

Quan a “Els partits del segle XXI”, hauria estat molt revelador per a veure cap on van els socialistes, respecte de la seva pròpia estructura i en relació amb el seu partit de referència estatal, el PSOE. Els partits, en general, tenen estructures dels segles XIX i XX, i apliquen una gestió interna del segle XX. Però estem en el segle XXI, amb una gestió del treball i de jerarquies cada vegada més distribuïts, gràcies a les noves tecnologies. Tots els partits ho hauran d'acceptar i s'hi hauran d'adaptar. Crec honestament que aquí, Esquerra té una gran oportunitat de liderar el model de partit del segle XXI, precisament perquè és assembleari. De veritat ho crec, perquè a la feina, de l'àmbit dels serveis informàtics, del programari lliure, ja s'hi treballa de forma extremament distribuïda, amb molta externalització, és a dir, comptant amb persones de fora de la organització stricto sensu. Això, evidentment, porta a una disgregació del poder intern del partit. Només cal que la cúpula, o millor dit, les cúpules, ho acceptin i ho aprenguem a gestionar tots plegats.

Per tant, vaig triar l'últim: “El futur dels catalanismes”. És l'àmbit en el que més es diferenciaran els partits d'esquerra. Ja he tractat les demés àrees, i la que més crítica serà respecte de l'avantatge competitiu de les esquerres rau aquí, tant entre sí (Esquerra, PSC, PSOE, Iniciativa, etc.) com davant de les dretes (CDC, UDC, PP, etc.).

Què m'hi vaig trobar al debat? Bé, primerament, no hi va haver cap debat: va ser una sèrie d'intervencions per part de líders i membres de la intelligentsia del PSC (Albert Aixalà, Miquel Caminal, Àlex Masllorenç, Juanjo López Burniol, Ferran Mascarell, Joan Manuel del Pozo, Antoni Castells et al.) Vaig prendre moltes notes. Però no calia: absolutament res de nou... res de res. Ni una idea nova, simplement la repetició de les postures de sempre.

Tots admeten l'existència del sobiranisme i el seu creixement social, l'independentisme és molt respectable, però equivocat. No és el camí, i cal treballar pel federalisme, cal convèncer a Espanya que ha de canviar per a acceptar la particularitat de Catalunya. Alguns, com l'Albert Aixalà, diuen clarament que cal admetre la nació espanyola, que Espanya és una nació de nacions i que cal deixar corre el sobiranisme. D'altres, com en Juanjo López Burniol, que només hi ha dos camins, el federalisme o la sobirania, i que la sensació de crisi és un error, que el catalanisme polític ha tingut gran èxit, i per tant cal continuar en el camí del federalisme. En Ferran Mascarell, pobret, segueix parlant del mercat espanyol... si fa anys que el creixement de la contribució a la economia catalana dels mercats no espanyols, és a dir els europeus i de tot el mon, estan depassant l'espanyol, i només cal uns anys més per a que aquest sigui un mercat més, i no pas EL mercat. En aquest sentit, el comercial, en Juanjo López Burniol va fer un comentari infal·liblement cert: "En quina empresa es dona la particularitat de que un soci amb el 20% del capital no té cap poder decisori en com es governa la companyia?"

Total, ni una mínima sospita d'innovació, de grans canvis que portaran al PSC a un altre nivell. Va parlar la cúpula, repetint el mateix ritu de sempre. Si aquesta és la tònica general, la “Convenció pel futur” serà una oda al passat... un fracàs.

Ah! i si per una (bona?) part del PSC hi ha dues opcions, el federalisme o la sobirania, i ha quedat clar que Espanya no vol el federalisme, no cal ser un geni per a entendre quina opció queda, doncs. I em nego pensar que la intel·lectualitat del PSC no tenen la capacitat d'anàlisi lògica per a arribar a aquesta conclusió. O això, o nacionalistes espanyols, representats aquí per l'Albert Aixalà, advocant aquesta "nació de nacions", que probablement tampoc ho acceptarà una part suficient del cos polític espanyol, i menys la seva ciutadania "de a pie".

Sense novetat al front, doncs.