divendres, 29 de desembre de 2006

Catalunya "aburrida, patética, oscura, provincial y pueblerina"

Em sap greu que hi hagi tant poc respecte per la cultura com a tal. És a dir, la llengua no és simplement i única el suport i vehicle de la cultura, sinó que en forma una part íntegra. Jo en parlo cinc, i veig que no em facilita simplement comunicar-me amb les persones que també les empren per a comunicar-se, sinó que m’obre finestres, o més aviat finestrals, a les seves cultures, per a poder entendre’ls a ells i a les seves formes de viure, molt millor. Per això l’anglès que fa servir un australià és força diferent (tot i no ser barrera a la comunicació) del que es fa servir al nord-est d’Estats Units, per exemple.

Així mateix i per aquesta raó, no puc entendre la indisposició d’aprendre i emprar la catalana per certs ciutadans, originaris o no, de Catalunya. Evidentment, hi ha tota una cultura de castellanoparlants ciutadans de Catalunya que és tant respectable com qualsevol. Però no sé entendre el fet de que alguns d’aquests siguin refractaris a l’aprenentatge i l’ús del català com a vehicle de la seva comunicació diària, i també de la seva cultura i la dels demés catalans. Els ajudaria força a entendre el fet (acceptin o no que és diferencial) del català i Catalunya, que no negaran que hi és.

Finalment, quan a aquestes interjeccions que apareixen de tant en tant, titllant a certa Catalunya de “aburrida, patética, oscura, provincial y pueblerina”, discrepo, precisament pel que acabo d’exposar, i ho diu un català, nascut i format a Anglaterra, amb família i amics arreu i d’arreu del mon, amb família política (que son amics més que sogres i cunyats) andalusa. Em repugnen aquests renecs expletius, precisament perquè pequen de tot el que critiquen. I recordem sempre que el catalanoparlant no és mai monolingüe. Parla el català i, com a mínim, una altra llengua.

Qui és, doncs, l’avorrit, el patètic, l’obscur, el provincial i el “pueblerino”?

diumenge, 24 de desembre de 2006

Passar-se els drets del treballadors pel forro

És una vergonya! Però, si tots ens som de treballadors: com és que no podem fer una mica de justícia i passar de fer la compra fins el mateix dia de la vigília de Nadal.

Jo no soc del ram del comerç, ni ho és la meva muller, ni tinc cap familiar que ho sigui. Però em sembla vergonyós que no puguem tenir la decència de tenir en compte la vida familiar dels que ho son. Com és possible que no puguem ser un mínim de previsors i hàgim de deixar la compra fins les 3 de la tarda, o fins i tot les 8 del vespre mateix de la nit de Nadal.

Els que vagin a comprar avui els hauria de caure la cara de vergonya, i els amos dels comerços, sobre tot de les grans superfícies, més encara.

Una cosa és ser "moderns" i obrir a tota hora, i una altra és passar-se els drets dels treballadors, de tota justícia, pel forro. Fem que la nostra societat sigui més comprensiva amb els menys afortunats (la majoria dels treballadors del comerç, i sobre tot els de supermercats, es considerarien afortunats ser mileuristes!) i passem de fer cap compra els diumenges. Que no tenim cap altre moment?

dijous, 21 de desembre de 2006

Més Maragallades, però ara de l’Ernest

Això de les Maragallades deu ser genètic. Ara és l’Ernest que ha sortit amb una debilitat mental, una imbecil·litat.

Si ha quedat clar al debat parlamentari d’avui que tothom està d’acord que el català es troba en una situació de debilitat davant del castellà, ens surt ara el Maragall de torn amb una defensa del bilingüisme, raonant que uns nois d’Olot no varen poder fer una presentació en castellà. A més a més, s’havia de fer en un concurs internacional al Museu de la Ciència a Barcelona: aleshores, no haurien d’haver-la fet en anglès, per exemple?

Com es nota que l’Ernest és fidel a la corrent més espanyolista del PSC, ja que ara no hi pinten res els maragallistes/catalanistes.

La llengua perilla: Culpables? Els catalans!

Fa uns mesos, vaig assistir a un curs d’inici a una llengua estrangera, a la que assistíem diverses persones que, em consta, son tots de parla catalana i que volem defensar la nostra llengua. El professor, no català, ens va explicar, en català, que encara no dominava la nostra llengua, i que ens agrairia poder impartir les classes en castellà. Varem acceptar tots i sense excepció.

Les classes varen iniciar-se amb total normalitat. Però a partir d’aquell moment, molts dels assistents varen fer servir el castellà per a adreçar el professor. Recordem que son militants catalanistes defensors de la llengua, i tot i així, canviaren automàticament al castellà al adreçar-se a un estranger.

Això em recorda quan vaig arribar a Catalunya (sóc nascut a Anglaterra). Ja parlava el català i l’emprava sempre que podia. Feia aleshores de professor d’anglès, i sabia que la millor forma d’aprendre un idioma és fent-lo servir.

Però sovint, quan entrava a les botigues, on els dependents atenien a les clientes i els clients en català, quan em tocava a mi, amb un accent estrany, alt (1’98 m) i tirant a ros, ‘evidentment’ estranger, passaven al castellà. És que creuen que els estrangers son imbecils, incapaços de comunicar-se en un idioma tant, tant complicat com el català, em preguntava.

Aleshores, feia poc que la societat catalana havia sortit d’un temps fosc i antagonista vers la llengua catalana. Es podia entendre que les pors inculcades en els catalans fessin que reaccionessin així. Però ara?... ara que els catalanoparlants son lliures d’emprar el seu idioma propi, i que l’estatut diu que “Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials [el català i el castellà] i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les”?

Aquests catalans, que tant es queixen de que “el Govern hauria de fer quelcom”, que “això no pot ser”, o que “hostes vingueren, que de casa ens tragueren” han de plantejar el següent: els hostes, vinguin d’on vinguin, aprendran i empraran el que els calgui per comunicar-se. Faran l’esforç d’estudiar la llengua que se’ls parli. Però si la llengua vehicular amb que es troben és el castellà, està clar quin idioma aprendran, oi? Per molt que faci el Govern o qualsevol de les administracions, el departament de política lingüística, d’ensenyament, etc., no podrà lluitar contra la desídia (si, desídia) dels mateixos catalans que tant ploren pel seu propi idioma.

Si el català desapareix avui, o d’aquí a uns anys, no serà culpa del decret de Nova Planta o de les polítiques anticatalanes de Madrid (tot i que no ajuden gens). Avui per avui, només hi haurà uns culpables, i aquests son els catalans i les catalanes!