Adéu, Espanya?

Si no vares poder veure el documental "Adéu, Espanya?", recomano que ho facis ara. És un treball que compara la realitat de Grenlàndia, Escòcia i el Quebec amb Catalunya. Per fer-ho, el documental es pregunta: la secessió és democràtica? El segon interrogant que formula "Adéu, Espanya?" és indagar sobre si els processos de secessió són jurídics –emparats en clàusules legals– o polítics –fruit d’una negociació. L’altra qüestió és concretar si els Estats democràtics estan obligats a encetar una negociació de secessió si una majoria raonable dels ciutadans així ho desitgen.

Si no veus correctament el vídeo, fes clic aquí
.
Ja arribaràs a les teves conclusions pròpies. En tot cas, voldria ressaltar una, meva i de la directora del documental, M. Dolors Genovés, de que Espanya, sigui l'estat com el poble, té una greu manca de qualitat democràtica si comparem amb els altres estats-nació les actituds d'acceptació del dret d'un poble a decidir el seu propi destí, o en la legislació que la regeix, que es contraposa sistemàticament a la sobirania de la ciutadania de Catalunya, imposant el criteri espanyol de la "indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible" que fins i tot qüestionen els federalistes que no advoquen la independència. En el documental queda patent que aquest principi no és compartit als altres estats-nació, amb llarga tradició democràtica, als que estan subjectes les altres nacions sense estat.

Per a il·lustrar-ho, vull citar un exemple gràfic que ens ofereix en Salvador Cardús al comentar el documental: un lector d'un article seu li deia que si mai Catalunya s'independitzés, seria com si li tallessin un braç. Cardús li va respondre que precisament aquesta és la naturalesa del problema, perquè "jo no sóc el seu braç; jo sóc sencer". Si ens hem de relacionar com entre un cos i una extremitat, aquesta relació serà impossible. En canvi, si hagués estat possible, tal com ho ha intentat Catalunya un munt de vegades amb propostes federalistes, de dues persones senceres, potser no ens trobaríem en aquesta tessitura.

Però cal recordar, que en els últims segles, com a mínim des de la Primera República espanyola, que va durar onze mesos i amb dos presidents catalans (Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall), Catalunya ha fet diverses propostes federalistes que sempre han fracassat davant del centralisme espanyol que mai ha acceptat una relació de 'sencer a sencer', sinó que sempre ha volgut una relació entre cos principal i regió subordinada, un 'braç'.

Va sent hora de no perdre més el temps i plantejar-se seriosament la independència per a poder establir una relació vàlida per a la ciutadania de Catalunya amb la d'Espanya.

El poder de molts - Crowdsourcing

Imagina't que dirigeixes un diari important i que un periòdic rival ha obtingut dos milions de pàgines de documents explosius que l'ha ajudat a revelar un dels escàndols polítics més importants de la dècada. Al diari rival hi han posat un equip de periodistes professionals a treballar durant mesos, analitzant els documents i produint una sèrie de reportatges i articles que han tingut un enorme èxit i ha fet augmentar les seves vendes i la facturació per publicitat.

Com et pots recuperar d'aquest cop?

El que ha fet el Guardian ha estat esperar que l'administració hagi publicat la documentació corresponent per la Llei britànica de llibertat d'informació (Freedom of Information Act), ho ha pujat tot al seu web i ha facilitat l'accés al públic mitjançant una interfície senzilla, reclutant el públic voluntari per a ajudar a trobar l'agulla del detall en el paller de la documentació. Així, s'està portant a terme un anàlisi minuciós de cada una de les despeses, estudiat tot plegat amb lupa per la ciutadania més afectada i propera a cada cas particular.

El cost de l'operació? Una setmana completa de feina d'un desenvolupador/programador, l'ajuda d'uns quants més del seu departament durant uns dies, i 50 lliures (uns 60€) per a llogar temporalment els servidors necessaris.

• Pàgina “Investigate Your MP's Expenses” (Investiga les despeses del teu parlamentari) de The Guardian (en anglès)
  
• Més informació i anàlisi al Nieman Journalism Lab (en anglès)

Sobre les caixes

Evidentment, cada entitat té el dret a formar aliances com i amb qui vulgui dins del marc dels seus estatuts. Però en tot cas, les ha de justificar davant dels seus 'stakeholders' (les parts que depenen d'ella i que hi tenen interessos, i que no són simplement els membres del consell d'administració), incloent la societat en la que s'integra. Així mateix, ha de tenir lògica econòmica per als 'stakeholders', ja que no són simplement corporacions amb ànim de lucre d'uns socis.

La lògica socioeconòmica que en sorgeix no indica que aquestes entitats, sigui la caixa de Girona, del Penedès o Laietana, s'integrin i/o s'absorbeixin en unes entitats desenes de vegades més grans i que suposi una duplicitat de xarxes d'oficines, clients, i actors socioeconòmics, sinó que aquestes entitats menors sumin recursos de forma sinèrgica i presentin una sana competència a les entitats majors, en lloc de reduir aquesta, tot permetent que aquestes puguin fer un pas més vers la oligarquia.

Per altra banda, les caixes, a diferència dels bancs que disposen dels seus excedents per satisfer l'ànim de lucre dels accionistes, tenen una funció més enllà de la financera lucrativa: la de reinvertir els beneficis derivats de la seva activitat en obra cívica que creï riquesa econòmica i social allà on operin.

Tot plegat fa que opini en contra de la integració de les caixes de Girona, del Penedès i Laietana en entitats molt més grans que aquestes, i particularment en el cas de les dues últimes, que s'integrin en entitats que no tindran com a prioritat la creació de riquesa econòmica i social allà on operin: el Penedès i el Maresme.

What is the Semantic Web?

Aquest vídeo (en anglès) tracta d'explicar què és la web semàntica. El problema és que deixa clar que ningú ho té clar: no té clar com fer-ho, ni què ha de fer, ni què en resultarà!

La periodista Kate Ray hi entrevista algunes de les persones més relevants de la actualitat i l'avantguarda de la xarxa: Tim Berners-Lee, Clay Shirky, Chris Dixon, David Weinberger, Nova Spivack, Jason Shellen, Lee Feigenbaum, John Hebeler, Alon Halevy, David Karger i Abraham Bernstein.

Absorció de la Caixa de Girona per la Caixa

Em pregunto perquè el que es presenta com a fusió de la Caixa de Girona amb la Caixa de Pensions, però que en realitat és una absorció, és una "bona proposta" segons el president de Caixa Girona, Manel Serra, mentre que la unió amb les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu per a crear Unnim no ho era.

Suggereix que no es pot demanar més en les "circumstàncies i el context econòmic actual". Que són gaire diferents de les que hi havia fa només un mes?! El consell d'administració va decidir que no donava suport a la integració amb les altres caixes per la "pèrdua de pes econòmic" que tenia la Caixa de Girona en aquell acord. I ara, amb una absorció per la Caixa de Pensions, en tindrà més?

Es percep un cert tuf d'interessos de la cúpula directiva i de poder, tant de la Caixa de Girona com de la de Pensions, en oposició de segons quins 'stakeholders' (clients i societat civil)? O ha estat simplement un error garrafal no integrar-se a Unnim que ara vol dissimular el consell?

Una cosa o l'altre s'haurà d'explicar i aclarir!

La història ens ensenya res? N'aprenem?

"El pressupost cal que estigui equilibrat, el tresor cal que es torni a omplir, el deute públic cal que es redueixi, l'arrogància de la burocràcia cal que sigui controlada, cal eliminar l'ajut a les terres estrangeres perquè Roma no entri en la bancarrota. El poble haurà d'aprendre una altra vegada a treballar en lloc de viure de l'assistència pública."
Ciceró (any 55 abans de Crist)
Gràcies a Marc Esteban, enginyer tècnic de telecos

Nacionalisme o catalanisme: dicotomia o redundància

Fa uns dies, vaig coincidir amb una militant del PSC-PSOE i varem estar xerrant sobre la diferència entre el 'Nacionalisme' i el 'Catalanisme'. Voldria plasmar aquí algunes reflexions sobre aquesta dicotomia, si és que ho és. Evidentment, les presents són reflexions meves i segurament no hi combregarà molta gent, entre elles la mencionada militant, però crec que seria interessant que, com a mínim, es tingui en consideració.

Per a començar, a mi em sembla que la suposada dicotomia no ho és, i que el 'catalanisme' és, de fet, nacionalisme català. Em fa l'efecte que al PSC-PSOE hi ha una voluntat, conscient o no entre la militància, i clara pels seus ideòlegs i estrategues, d'emprar els dos termes per a diferenciar-se de l'altre grup polític majoritari a Catalunya, Convergència i Unió. Proposo, doncs, que durant els anys dels govern Pujol, de tant permetre aquesta federació apropiar-se del terme 'nacionalista', s'ha acabat donant-li en safata, i el PSC ha hagut de trobar un altre adjectiu per a diferenciar-se.

A Catalunya, el terme 'no-nacionalista' no el voldran fer servir, al menys davant d'un electorat que no vol ni pot de cap manera identificar-se amb la polarització sociopolítica del país basc, ni associar-se amb els partits que empren i es fan distingir amb aquest terme: Partido Popular, Unión Progreso y Democracia, Ciudatans-Partit de la Ciutadania, etc. netament espanyolistes, és a dir nacionalistes espanyols, contraris a un desenvolupament de l'autonomisme més enllà de l'actual, i pels quals el federalisme espanyol que sembla voler advocar actualment el PSC-PSOE seria una blasfèmia.

El catalanisme, en tot cas, és per a la Viquipèdia “nacionalisme català”, tot i que, per la Wikipedia en espanyol, és “una doctrina de pensamiento político orientada a preservar y promover los valores propios y distintivos de la personalidad de Cataluña”. Cal remarcar que, per a aquesta Wikipedia espanyola, el nacionalisme “es una ideología y un movimiento social y político que surgió junto con el concepto de nación propio de la Edad Contemporánea”, però que “también se llama nacionalismo al sentimiento de pertenencia a la nación propia, algo en principio identificable con el patriotismo, pero distinto si va más allá del mero sentimiento e incorpora contenido doctrinal o acción política en un sentido concreto.”

Per a la Gran Enciclopèdia Catalana, el catalanisme és un “moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans”, on nacionalisme és una “actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny eticopolític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació.” Per al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, el catalanisme és un “moviment que defensa el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans”, mentre que nacionalisme és la “ideologia i moviment que reivindica l’organització política independent d’una nació.”

Per al Diccionario de la Real Academia Española, el nacionalisme és “1. Apego de los naturales de una nación a ella y a cuanto le pertenece. 2. Ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas. 3. Aspiración o tendencia de un pueblo o raza a tener una cierta independencia en sus órganos rectores.” Catalanisme, en canvi, no és més que “amor o apego a las cosas características o típicas de Cataluña”, cosa que dubto satisfaria les aspiracions del PSC-PSOE ni del seu electorat. Amb aquesta definició, em sembla que fins i tot Ciutadans es podrien classificar de 'catalanistes'!

El viceprimer secretari del PSC, en Miquel Iceta, defineix el 'catalanisme' com a “sentimiento difuso y transversal, de aprecio por la tierra, la cultura, la historia y la lengua catalanas, es la convicción de que desde el autogobierno de Catalunya podemos construir una sociedad próspera y avanzada, libre, segura, justa y solidaria, un lugar en el que los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya puedan desarrollar en plenitud sus proyectos de vida e intentar ser felices.” (article al diari ABC 12/7/2007)

Està clar que defuig el terme 'nacionalisme', que no apareix enlloc, i si contrastem la seva definició amb les dels diccionaris, el substitueix per 'catalanisme'. Per altra banda, jo que sóc independentista, puc combregar totalment amb aquests principis declarats per en Miquel Iceta. La diferència no és en el meu catalanisme/nacionalisme, sinó que crec que per a assolir el que reclama, no hi ha més remei que formar un estat sobirà per a autogovernar-nos.

En anglès tenen una dita molt gràfica i simple, que m'agrada molt: “if it looks like a dog, barks like a dog and wags its tail like a dog, then it's a dog!” (Si s'assembla a un gos, borda com un gos i mou la cua com un gos, aleshores és un gos!) Doncs això: el nacionalisme i el catalanisme són la mateixa cosa. No confonguem graus, objectius i destins. No vulguem confondre i embolicar la troca quan en realitat volem diferenciar un partit d'un altre.

Per acabar, a banda del debat sobre els termes 'nacionalisme' versus 'catalanisme', caldria tractar què és exactament el nacionalisme, però per això caldrà, com a mínim, un altre post.

Dedicat a @rquerolbello.