Toros: o tots moros, o tots cristians

El debat dels toros ha de emmarcar-se dins d'un àmbit més ampli, el de la protecció dels animals en general: el que es debat és la seva inclusió, o millor dit, la suspensió de la seva exclusió a la llei corresponent. Per exemple, les baralles de gossos són possiblement tant o més antigues que les de braus. Tant mateix, s'ha il·legalitzat tot i que no hi ha sempre la mort de l'animal ni la tortura per part d'humans, al menys en el moment de la baralla. Perquè aquest doble raser? Sí es manté l'estatus d'excepció dels braus, perquè no les baralles de gossos o de galls?

Per a mi, el que és essencial és que el fet de fer "Fiesta" i espectacle de la tortura, sang i mort d'un ser viu pel "plaer" de l'audiència és immoral. Què diu de nosaltres quan ens sembla "art" el ball d'un home (o dona) davant d'un animal que ja ha estat picat amb "puyas" metal·liques pel que ja ha perdut litres (sí, litres) de sang, al qual ha seguit les banderilles, uns arpons decorats, coneguts col·loquialment com a "avivadores" perquè serveixen per a reanimar i excitar el toro després del debilitament de les picades de vares. Què ensenya als nostres fills de la violència, la tortura i el patiment de sers que són essencialment incapaços de defendre's? Què diu de la nostra "civilització"?

Evidentment, sóc contrari a les "corridas" i vull la seva inclusió entre les activitats prohibides, com ho son ja altres. No em sembla vàlid el principi de "prohibit prohibir". Jo aplicaria el de "o tots moros, o tots cristians".

Jet Blue: Arquetip de l'aprofitament de la xarxa social

JetBlue és una línia aèria low-cost americana que va iniciar les seves operacions l'any 2000 des de JFK (Nova York). És típica de les línies aèries econòmiques en que fan un ús intensiu d'Internet, sobre tot emprant-la per a saltar-se els intermediaris i fer les seves vendes de bitllets i altres serveis, com lloguer de cotxes, reserves hoteleres, etc. on-line.

Però Jet Blue va un pas més enllà. Quan el blocaire Jonathan Fields va veure, fa uns mesos, l'actor William Shatner (el capità Kirk original de Star Trek) a la zona d'embarcament de JetBlue de l'aeroport JFK de Nova York, l'escriptor va obrir el seu portàtil, va connectar-se al wi-fi que ofereix JetBlue als seus clients a l'aeroport, i va tuitejar el que veia: “A la terminal de JetBlue. William Shatner, amb vestit de ratlles i ulleres de sol, esperant pujar al vol a Burbank. Perquè vola amb JetBlue? Gratis, potser?”

El que va seguir el va sorprendre i mig-espantar. Al cap de deu segons, @jetblue estava seguint-lo al Twitter! Va piular el fet. – Feien servir el wi-fi per a controlar-lo?! Maleït JetBlue! – va pensar – Què hi deien a les condicions d'ús de fer servir les meves dades? No hi entraré mai més!

Però al cap d'una estona, va rebre un correu:

Hola Jonathan,

No et preocupis - no et seguim a Twitter perquè vam controlar-te al WiFi (només pensar-hi m'espanta fins i tot a mi!) - sinó perquè vaig veure la teva piulada sobre en William Shatner. La meva intenció era mirar d'enviar-te un DM [missatge directe] amb alguna ximpleria sobre la idea que vola amb nosaltres perquè li agrada el nostre canal de ciència ficció.

Sento haver-te amoïnat (i feliç vol!)

Morgan Johnston
Comunicacions Corporatives
JetBlue Airways

El fet és que empreses com JetBlue fan servir Twitter per a veure el que en diuen els tuitaires, emprant eines de monitorització com Tweetscan o el propi Twitter Search, per a detectar els clients que necessiten informació, posem per cas, sobre endarreriments o cancel·lacions de vols.

Cada vegada hi ha més empreses que monitoritzen i responen al que es diu de les seves marques a Twitter: General Motors, Kodak (fins i tot Kodak Espanya), Dell (Dell en Directo, en castellà), Telepizza i, és clar, JetBlue es troben entre les empreses més importants que ronden pel Twitter per a millorar la imatge de les seves marques o donar servei als seus clients. Aquesta atenció que presten a Twitter demostra el poder de les eines de xarxes socials per a modular la opinió publica sobre les marques i productes. El control de la imatge d'aquestes es trobarà cada vegada més en mans del públic, en lloc d'exclusivament de màrqueting i RP, gràcies a la tecnologia de la xarxa. Una única piulada (un missatge de Twitter – tweet en anglès) pot ser vist per centenars o milers d'usuaris. Si aquest missatge parla d'un fet negatiu d'un servei o un producte, pot fer força mal a la seva imatge.

Per tant, és de gran importància estar a l'aguait del que es diu a la xarxa i reaccionar immediatament. Les generacions nadiues digitals ja hi són, i els demés cada vegada s'hi trobaran. Agrairan el fet de poder comunicar-se amb empreses i organitzacions (eGovern?) i si els arriba el missatge just en el moment que el volen i necessiten, respondran positivament. Cada gra de sorra compta.

Narrativa de Jonathan Fields del cas (en anglès). Al·lucineu amb el timeline de JetBlue i com reaccionen a les tuitades dels seus usuaris i més de 1 600 000 seguidors a @JetBlue. Finalment, l'article de Mashable, "40 de les millors marques a Twitter i la gent que hi ha al darrera" (en anglès).

Som una colla d'imbècils : sionistes, antisionistes i altres bestioles

El poble català és la hòstia, la hòstia d'imbècils. No sé com ens ho fem, però sembla que sigui a propòsit que cerquem qualsevol tema, sobre tot d'assumptes aliens i/o estrangers, per barallar-nos, i així alienar-nos per acabar enemistats i sense ganes de trobar el que ens uneix. Els nostres enemics s'estan petant.

No m'amagaré que crec que els israelians s'equivoquen, que els àrabs tenen un llarg historial de colonialisme per part d'occident. També sé que aquests no son sants. Ja n'he parlat, tant amb en Jaume Renyer com amb en Rubén Novoa, personalment i virtual. També ho he publicat al bloc. Però el que mai faré és entrar en un carreró en que ens aboquem a l'enemistat, al menys per part meva. M'agradaria que tots plegats ho entenguéssim. A més a més, alguns han de saber que, qui viu per l'espasa...

Au, ara ja podeu flamejar-me tot el que voleu...

iPad és “iBad” (iDolent) per a la llibertat

Apple acaba de presentar un aparell que és realment innovador i atractiu, el iPad. Però aquest aparell, més que qualsevol altre producte d'Apple, demostra la voluntat de l'empresa de Steve Jobs de crear un monopoli, amb un entorn de lock-in en que els seus clients i usuaris estan obligats a adquirir només productes propis, incloent programari, música i pelicul·les.

Aquesta és una agressió a les nostres llibertats més essencials com a consumidors i ciutadans. I si es permet que avanci sense resistència, existeix un greu perill de que altres empreses segueixin el seu model als ordinadors que els puguem comprar.

El nou producte d'Apple limitarà les nostres llibertats de les següents formes:

• No podrem instal·lar programes que no hàgim adquirit a la botiga d'Apple
• No hi podrem instal·lar programari lliure
• No podrem compartir música ni llibres
• Apple podrà controlar l'aparell remotament, incloent la desactivació d'aplicacions i medis

Si adquireixes un iPad, doncs, no compraràs un aparell sinó que el tindràs en règim de préstec, perquè Apple en disposarà remotament gairebé com li sembli i no tindràs la llibertat de fer-ne el que vulguis.

Al cor d'aquesta estratègia està el Digital Restrictions Management (DRM: Gestió de Restriccions Digitals) que Apple empra per a restringir els drets dels usuaris de formes diverses, com el bloqueig del programari que no s'hagi adquirit al Applications Store, la botiga oficial d'aplicacions d'Apple, i la restricció de l'ús que puguis fer de les pel·lícules que hagis comprat a iTunes, la botiga de medis d'Apple.

La Free Software Foundation (Fundació pel Programari Lliure), mitjançant la campanya Defective by Design (Defectuós per Disseny), ha endegat una campanya contra l'estratègia DRM d'Apple.

Segons el director executiu de la FSF, Peter Brown, "Cal prestar atenció a la infraestructura informàtica de la que depèn cada vegada més la nostra societat. Durant l'últim any hem vist com es pot girar la tecnologia en contra d'activistes pels drets humans i la democràcia per part de corporacions que són proveïdors dels productes i serveis amb els que comptem. El “teu” ordinador ha d'estar sota el “teu” control. Al aplicar aquestes restriccions, Steve Jobs està construint un llegat que posa en perill la nostra llibertat a canvi dels seus beneficis."

Podeu sumar-vos a la campanya signant aquí la següent carta adreçada a Steve Jobs:

Sr. Jobs,

DRM donarà a Apple i els seus socis corporatius la capacitat de deshabilitar característiques, bloquejar els productes competidors (sobretot el programari lliure), censurar notícies, i fins i tot eliminar els llibres, vídeos o notícies dels equips d'usuaris sense previ avís - utilitzant el dispositiu “always on” de connexió permanent en xarxa.

Durant aquest últim any, hem vist com es pot girar la tecnologia que empren activistes pels drets humans i la democràcia en la seva contra. En fer un equip on cada aplicació està sota el control total, centralitzat, Apple està posant en perill la llibertat amb la finalitat d'augmentar els beneficis.

Apple pot al·legar que no abusarà d'aquest poder, però el seu historial de rebuigs i eliminacions de l'App Store no ens dóna motius per confiar-hi. L'ús sense precedents al iPad de DRM per a controlar totes les funcions d'un ordinador d'ús general és un pas enrere perillós per a la informàtica i la distribució de medis. Exigim que Apple elimini tots els DRM dels seus dispositius.

La traducció dels títols

De fa temps que em ronda pel cap una qüestió: la traducció dels títols.

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ha definit la política de presentació dels títols als seus medis segons hagin estat traduïts a l'estat espanyol. Sembla prou racional, tot i significar que la majoria de títols es presenten en castellà.

Hi ha, però, una incongruència. Si el que es vol és respectar els títols en que s'hagin publicat les obres (d'art, intel·lectuals, etc.), aleshores, com és que no es manté el títol original, posem per cas de 風雲II, que no s'ha traduït ni al castellà, ni al català? Oi que aleshores es tradueix al català sense embuts?

Perquè no prescindim, doncs, de l'intermediació de la traducció castellana quan citem una obra que s'hi hagi traduït? Quin avantatge o valor ens proporciona als catalanoparlants?! Com és que no es tradueix sempre els títols al català?

Com és que un defensor de la nostra llengua i cultura com hauria de ser la CCMA cau en aquest parany que demostra novament el sentiment d'inferioritat que molts senten, desgraciadament, per la nostra llengua?

Per cert, la pel·licula en qüestió és "Els guerrers de la tempesta II", tal com m'ha facilitat el traductor de Google. És que, amb les tecnologies al nostre abast, tampoc no hi ha res que ens obligui a passar per cap altre idioma que no sigui l'original, i el propi!

Montilla contempla la independència?

El president de la Generalitat i primer secretari del PSC, José Montilla, va advertir ahir dissabte que pensa defensar l'Estatut 'fins a les darreres conseqüències' i 'amb intel·ligència i amb força, amabilitat i determinació'.

Si el Tribunal Constitucional declara inconstitucional qualsevol punt essencial de l'estatut (inversions, nació, drets, bilateralitat, justícia), només hi haurà una sortida: modificar la Constitució espanyola. Però per a fer això, caldrà el concurs de PSOE i PP, cosa actualment i previsiblement impossible.

D’això n’és plenament conscient el President. Per tant, quan diu que defensarà l’Estatut fins a les darreres conseqüències, només pot significar una cosa: defensar l’autogovern més enllà de la Constitució espanyola... ergo, declarar la independència de Catalunya.

Tindrà el que cal? Tindrà la vocació de ser un autèntic president de Catalunya, el màxim representant del poble de Catalunya, de la ciutadania i les seves necessitats?

La "dignitat" de Catalunya

L'editorial comú de les capçaleres catalanes d'ahir ha suposat una gran sacsejada a la política catalana, i als polítics. Sembla que, per la reacció, també ha tingut un efecte considerable en la opinió de polítics i opinadors espanyols. Però aquesta reacció ha estat més o menys negativa, segons la tendència política de cadascú.

Cap dels medis i opinadors espanyols ha recolzat, ni tant sols mínimament, l'editorial. Està clar que els incomoda i el critiquen des d'un tebi crit a la calma, tot criticant la funció política dels diaris catalans d'una forma molt difuminada del diari El País, fins una càrrega en tota regla d'ABC i El Mundo. Els jutges conservadors ho troben "intolerable", mentre que els progressistes es fan notar per un silenci condescendent. No cal ni mencionar els comentaris dels lectors que han deixat les seves opinions als diaris digitals. Com sempre, ni tant sols els espanyols més propers al principal partit del govern català surten a la defensa de Catalunya. Potser el més elogiós ha estat un tebi "respecte" per la llibertat d'expressió d'en Zapatero, mentre que en Guerra (el de "Nos hemos cepillado el estatuto") ha censurat la suposada pressió al Tribunal Constitucional, i des del PP hi ha hagut tota mena de crítica més o menys directa.

Queda prou clar que a una gran majoria de la ciutadania catalana ens ha semblat una posició encomiable, aquest front comú editorial, davant d'un front comú polític del que s'ha parlat a bastament últimament, però que no s'ha materialitzat. Des del MH President de la Generalitat, José Montilla, que ha declarat que s'hi identifica plenament, fins al líder de la oposició, l'Artur Mas, passant per representants diversos de clubs esportius, entitats socials i partits d'esquerra i dreta, d'autonomistes, federalistes i sobiranistes.

La pregunta que em faig ara és quin serà el posicionament de tots aquests si no canvia res, si la sentència del Tribunal Constitucional és restrictiva, com es porta pronosticant de fa mesos. Si escoltem els Aznar, Espósito i Pedro Jota, les Cospedal o Sáenz de Santamaría, els Guerra i un llarg etc. de polítics i opinadors espanyols, queda clar que el canvi polític i social vers un estat federal és francament difícil, per no dir impossible.

Tinc doncs un prec per aquells líders i afiliats del PSC-PSOE, de CDC i d'UDC, d'IC i EU que no s'han atrevit a més, que no han anat més enllà d'autonomisme i federalisme: que es plantegin d'una vegada la viabilitat rigorosa de la sobirania de Catalunya, d'un estat de dret independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea. No perdem més el temps, ni per a Catalunya ni per a Espanya, anem per feina i deixem enrere aquest atzucac en que ens trobem. Aquesta seria la verdadera "dignitat" de Catalunya.