Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

L'estat espanyol és, com tots en el marc polític occidental modern, un estat sobirà territorial. És a dir, l'estat nacional que Espanya sempre ha aspirat a ser es fonamenta en el principi territorial. La identitat política dels seus ciutadans depèn de la residència en algun espai territorial específic, dins del qual les institucions es poden organitzar de diferents maneres (p. ex. federal, o bé unitari). És la pau de Westfàlia de 1648 (tractats d'Osnabrück i de Münster, i també dels Pirineus de 1659) que marca l'establiment d'aquesta concepció i el començament de l'era moderna, l'estat–nació modern i el final del feudalisme. Per tant, és aquí quan neix l'estat–nació sobirà, estretament associat amb la territorialitat.

A l'avantsala d'aquest nouveau régime, s'havia desenvolupat la doctrina de la sobirania exposada per l'economista–filòsof francès Jean Bodin (enllaç en anglès) als seus “Six Livres de la Republique” (1576), enormement influent en el seu temps, per la que el monarca posseeix plena i absoluta autoritat sobre el seu regne. En aquest context, la sobirania significa el poder de manar i restringir sense cap limitació terrenal. És a dir, deté la monarquia absoluta. Així mateix, el filòsof anglès Thomas Hobbes advoca a “Leviathan” (1651) que per un contracte social, l'individu transfereix tots els seus drets i llibertats naturals al sobirà. Evidentment, aquestes visions son profundament antidemocràtiques, ja que no conceben la transmissió de la voluntat de l'individu a l'estat/monarca, sinó que simplement aquest posseeix la sobirania absoluta.

El que fa Westfàlia és lligar una connexió entre la sobirania absoluta i el territori que ha establert els límits conceptuals del poder polític a l'estat modern. Però aquesta és la “trampa territorial” que descriu el professor de geografia política de la UCLA, John Agnew, per la que denuncia la fixació irreflexiva i insostenible, fins i tot als cercles erudits, en l'estat nació com a principi d'organització de la societat moderna “per la gràcia de Deu”.

Tot i que en Javier Solana, aleshores Secretari General de la OTAN, va dir a Münster durant la celebració el 1998 de la pau de Westfàlia que “En opinió meva, podem identificar dos [principis a ressaltar quan entomem la seguretat al segle XXI]: la humanitat i la democràcia” i que “Aquests conceptes foren de poc valor pels negociadors que es reuniren en aquesta ciutat fa 350 anys.” (text complert en anglès), ni tant sols els socialistes espanyols (no cal ni que parlem de la dreta), estan disposats a contemplar cap altre estructura política–social per a l'organització de la nostra ciutadania que no sigui la territorial espanyola, l'estat–nació espanyol. Per molt que els soni carrincló i feixista, realment al fons del seu pensament, Espanya ha de ser la Una, (i si pot ser) grande y libre.

Davant de més de tres segles i mig de conservadorisme estatista unitari, creuen els socialistes catalans que podran efectuar el canvi de paradigma que suposaria el federalisme espanyol, davant de la paràlisi de l'intel·lectualitat política espanyola? On és aquesta intel·lectualitat que ha de defendre des d'Espanya el model federal? De veritat creuen que ens trobem a punt d'arribar al canvi radical que ens podrà manar a un nou estat espanyol, que abandoni el concepte de l'estat–nació territorial westfalià i que accepti la voluntat dels seus ciutadans al segle XXI?

Quan se'n adonaran que el conflicte amb Espanya rau en que el nacionalisme català vol canviar l’estructura política, mentre que el nacionalisme espanyol s’esforça en imposar la seva unitat nacional, tot subjugant la catalana. L’espanyol és doncs políticament conservador i culturalment unitari, oposant un entorn políticament lliberal i culturalment múltiple.

Quan se'n adonaran que el somni democràtic d'esquerres el trobaran en una Catalunya lliure i no pas en una Espanya essencialment conservadora i carrinclona?

Cap on va l'esquerra sobiranista?

El mal del que patim

L'esquerra independentista ha d'aliar-se. No pot ser que els diferents partits, grups i grupuscles segueixin anant cadascú per la seva banda. Si hem d'arribar on volem tots plegats, ens hem d'aliar, i els primers que s'han d'unir son els que formen Esquerra Republicana... tots plegats. Si no, de cap manera arribarem a fer res de res. Des dels anys 70, els sobiranistes d'esquerra (aleshores, els únics) han destacat per sobre de tot per l'aparentment inevitable proclivitat a l'atomització, dels organismes, de les militàncies i dels esforços. Fins i tot, increïblement, s'ha arribat a la violència física entre aquells que suposadament tenen més afinitat política.

Per a fer-ho no hi haurà més remei que abandonar els impulsos d'enfrontament, sigui directe o mitjançant maniobres que no porten enlloc més que a la guerra política. I com a la guerra militar, no hi ha vencedors ni vençuts. L’enfrontament ens violenta. És cruel en els seus resultats i feble en la seva productivitat intel·lectual. Produeix una victòria falsa i pírrica que, en el millor dels casos, és temporal, perquè el dany causat per l’enfrontament és generacional, amb records històrics que ja s’haurien d’haver deixat enrere fa anys. No hi ha un autèntic vencedor perquè tots duem, a tots els bàndols, la càrrega del patiment de l’enfrontament. I l’animadversió passa d’un cicle a l’altre.

Aquests diferents bàndols s’han dedicat tots aquests anys a fer-se l'oposició constant, desenvolupant unes 'tropes' pròpies que s’han anat fent una guerra, a vegades més freda i d’altres més escalfada, però en fi, la guerra. Això ha portat a una situació en que, tant els uns com els altres tenen una massa de militàncies en contra, una part de la militància que sent una animadversió per l’un o per l’altre. Si aquesta situació no es soluciona (i personalment ho veig de difícil solució) els diferents bàndols s'invalidaran com a figures de lideratge, el qual ens és essencial en aquests moments en que necessitem una figura, o unes figures, amb força aglutinadora. És realment trist donades les qualitats i l’experiència política de la majoria dels actors. I sembla mentida que, posseint aquestes qualitats i experiència, no ho vegin o no ho vulguin veure. Prenent partit no ajudarà a ningú, i sobre tot no ajudarà a l’eventual 'vencedor', a guiar-nos i a conduir-nos com un sol home, en la tasca que se’ns presenta.

Cal parlar de tot, de forma lliure, transparent i oberta, per a descobrir els problemes d’arrel, i al menys tractar de cercar solucions. Cal adoptar una cultura de cerca de punts en comú, perquè aquests son infinitament més nombrosos que les diferències. I si no canvia radicalment la nostra cultura i ens obrim a les militàncies i a la ciutadania, l’electorat, en oposició a l’endogàmia política que patim i que ens critica la societat civil, em sembla que difícilment podrem tirar endavant el projecte ideològic, de justícia social i d’alliberament nacional que rau en el sentiment polític de tots plegats.

El mal que cal curar és aquesta malaltia auto-immune que sembla que patim, per la que el cos rebutja el teixit propi.

Negociacions

Començaré descrivint un escenari:

Durant els últims dos mesos, he estat tractant de negociar un càrrec que realment no vull. No el vull perquè ja tinc prou feina amb el que ja faig. Em faria molta il·lusió exercir-lo, i si cal, doncs l’acceptaré, però no a qualsevol preu. De fet, el que vull és que s’accepti el que se suposa, per la descripció del càrrec, hauria de fer el departament, però que no se li proporciona els recursos (no monetaris, s’entén, tot i que també ajuda). Si haig d’acceptar, ha de ser amb un compromís per part de l’organització de que els aportarà.

Doncs fa això, un parell de mesos, es va fer aquest plantejament, amb un detall redactat basant-se en la descripció ja establerta de les funcions del departament. M’he reunit diverses vegades amb el responsable, exposant aquesta estipulació, però no li ha agradat gens, titllant-ho tot plegat d'imposició, i fins i tot d’amenaça.

Si una de les dues parts veu una negociació com a ultimàtum, si no vol acceptar la negociació com a forma d'arribar a un acord, un pacte, no hi haurà res a fer. En aquest cas, aquesta part no accepta ni que es mencioni la paraula ‘negociació’: tinc la impressió de que vol deixar clar que és aquest “qui mana”. I de fet, en lloc de ser un facilitador, com ho ha de ser tot responsable de departament, aquest sembla haver-se convertit en buròcrata, que no fa més que protegir els seus interessos, el seu cercle, i no pas l’eficiència i eficàcia de la organització.

Doncs sembla que s’acabarà aquí. En lloc de tractar de trobar punts d’encontre, d’interessos comuns, com seria el més indicat, una de les parts s’ha negat a pactar (per no emprar el terme ‘negociar’, és clar). Doncs en aquestes condicions, si aquest ha de ser el patró a seguir, deixem-ho córrer. I em sap greu, perquè pensava que realment podríem dinamitzar el departament i fer feina realment útil.

Massa comú aquest exemple, oi? Simptomàtic de les organitzacions inflexibles i artrítiques que son totalment incapaces de reaccionar davant de nous reptes. Potser el que hauria de fer és recomanar a la organització en qüestió que els seus responsables contemplin el Harvard Negotiation Project. Més no puc, o no sé, fer.

Ara què?

Ara que els advocats de l'abstenció de l'independentisme semblen haver sortit, fins a cert punt, amb la seva, què ha de fer el sobiranisme? Els proponents filo-convergents com el Sr. Heribert Barrera, segur que sí estaran prou satisfets. Però, i l'esquerra independentista? Què se'ns presenta ara?

Sembla ser que els socialistes han tingut èxit amb la seva estratègia “Que ve el llop!” Hi ha hagut un transvasament massiu de vots, més que no pas vers els socialistes, un transvasament contra el PP. Han recollit molts vots de l'esquerra per la por pel PP. L'esquerra “catalana” és ara representada a Madrid pel PSC-PSOE. En queden satisfets aquells independentistes proponents del vot en blanc i nul (1,54% i 0,54% respectivament) que ha fracassat? I els que advocaren l'abstenció (28,81%), poden estar contents del resultat?

Evidentment, ERC haurà de revisar profundament la seva estratègia en la lluita nacional i per la justícia social. Molts creien que havia de castigar-se ERC. Però no és l'únic agent polític que s'ho ha de fer mirar. Ara ens trobem unes Cortes on Catalunya serà representada per un PSC totalment sotmès al PSOE i el grup de CiU liderat pel cristianodemòcrata espanyol (per molt que parli del “catalanisme polític”) Duran i Lleida. És realment el resultat que cercaven alguns?

El que s'entreveu és que ara el PSOE només li caldrà negociar amb CiU per a portar a terme les seves polítiques. Quina paradoxa! Aquells que criticaven de forma tant ferotge la claudicació d'ERC al PSOE ara es veuran cooperar amb els elements espanyolistes d'esquerra a Catalunya. Quin panorama: CiU de col·laboracionistes amb l'esquerra espanyola! Per altra banda, tindrà CiU també els nassos d'exigir el desmembrament del govern d'entesa (o tripartit) com varen deixar anar constantment durant la campanya?

Satisfets amb aquest panorama de sociovergència tant a Catalunya com a Madrid pels propers quatre anys? És aquest el càstig que es volia per ERC? És aquesta la millor defensa de Catalunya i la seva ciutadania?

Jo, particularment, estic ben fart d'aquest suïcidi col·lectiu polític constant i històric que representa l'atomització de l'esquerra independentista. No tingueu por: la dreta, quan cal, sempre acaba unit-se, en un acte de coalescència que l'esquerra independentista sembla totalment incapaç de fer. És el nostre destí inevitable? Som així de caracollons?

Perquè no hi ha líders polítics herois?

He escoltat múltiples, masses vegades que ens cal un Macià, un Pi i Margall, o fins i tot un Rafael Casanova. En fi, un líder, un home d'estat, un heroi! Però cal tenir en compte que els temps han canviat. La política no és la mateixa, i tampoc ho és la ciutadania. La diferència entre uns i altres en la formació intel·lectual i en la quantitat i immediatesa de la informació s'ha reduït d'una forma extraordinària. Només cal mirar el contrast dels nivells d'analfabetisme i de lectura, així com de la proporció de la població amb estudis entre els segles XVIII, XIX i XX, amb els nivells d'avui, al segle XXI. Fins i tot els que no tenen formació superior estan molt millor informats que la ciutadania dels anys 20 i 30 del segle passat, o les classes obrera i menestral durant el pas de l'Antic Règim a la il·lustració i al capitalisme burgés.

Per tant, els polítics, o millor dit, els partits (ja que a major o menor grau, tots som polítics: vegeu “A favor de la política”) han d'adaptar-se als nous temps i deixar de fer política de segle XX, o fins i tot XIX, i conseqüentment han d'adaptar les seves estructures orgàniques i jeràrquiques. Si la societat va desbocada vers una transversalitat, de comunicació i de debat, inusitada fins ara, és essencial que els partits l'acompanyi. Perquè el que no podrà fer és anar a la contra, com qual ultraconservador que no entén el que està passant al seu voltant i en conseqüència es torna reaccionari.

S'ha d'assumir, doncs, que els líders polítics són líders de partit. I no ho han d'assumir només ells (o elles) i els seus partits, sinó que l'anomenada “societat civil” ha d'assumir els seus propis deures polítics, tant a nivell individual com col·lectiu. El que no podem esperar, tots plegats, és el retorn del “Polític Heroi”. L'estructura social ens ho evita: la nova societat, la societat de la informació i del coneixement ens està portant vers una nova fórmula, amb un cert element de comunisme, no pas en el sentit marxista, leninista o estalinista, del capital material, sinó en un sentit de col·laboració social del coneixement que no s'havia vist des de les societats preindustrials, però ara en un grau molt més accentuat i ubic, en una societat molt més àmplia, diversa i nombrosa.

El fet de que els agents polítics, socials i empresarials no estan adaptant-se prou ràpidament a aquests fluxos societaris fa que l'electorat senti el que s'ha donat per anomenar 'desafecció'. Però és la mateixa societat la que, també, ha d'adaptar-se als nous temps. Ha d'entendre que no pot deixar-ho tot en mans del “Polític Heroi”, sinó que ha d'implicar-se més activament. En lloc de voler deixar-ho tot en mans d'un pater noster, ha d'assumir els reptes que aporta el fet de disposar d'aquest capital essencial de la nova democràcia, que és la informació immediata i àmplia, d'accés per a cada vegada més ciutadans. Vulgui o no, ha d'implicar-se més directament.

El que no val és voler ressuscitar un personatge anacrònic. De fet, en aquest sentit ens ha fet molt de mal el període de la transició (que per aquesta raó considero inacabada encara) en que un govern monocolor, liderat per un personatge monolític, que sí potser va ser on havia de ser, en el moment oportú i en les circumstàncies d'aquell moment, però que ens ha deixat una herència de dependència d'aquesta figura de pater noster. Cal alliberar-nos d'aquesta dependència, i la societat tota encara no s'ha adonat que no es pot culpar en exclusiva al polític per aquesta situació. Ha de madurar i adonar-se que ha de ser copartícip en aquest procés, com ho ha de fer l'adolescent quan passa a adult i descobreix que els pares son humans i no pas déus.

L'independentisme no és estrany

Fa uns dies vaig afegir l’aplicació “I Think” al meu Facebook, amb la que es penja una opinió/proposta i l’audiència indica si està d’acord o no. Vaig penjar la opinió de que “Les nacions haurien de ser lliures a governar-se si expressen la voluntat de fer-ho” (Nations should be free to govern themselves if they express their wish to do so).

Un usuari nord-americà va fer el següent comentari:

“Bé, exactament què son si no es poden governar sols? I, sobre tot, què son si NO expressen el desig de fer-ho? Si son una "nació", com pot ser que no vulguin governar-se? I qui o què els governaria? Estic una mica confós per aquesta pregunta...”

Vaig aclarir-li-ho mencionant la situació de Kosovo, de Catalunya, i la oposició dels espanyols a permetre un referèndum i a la autodeterminació. Però trobo molt interessant que una persona que podríem considerar neutra, imparcial i totalment deslligada del nostre predicament, no entengui el concepte d’una nació que no es governi sola, que no li càpiga al seu enteniment.

Potser hi hauríem de pensar una estona: no som nosaltres, els independentistes, els excèntrics. Potser els estranys son els altres, aquells que conceben un mon insòlit en el que una nació no es governa lliurament, i més encara, que NO VOL governar-se lliurament! Aquests son els rars.

Què farà CiU?

Quan vingui el moment de decidir la seva estratègia política a Madrid per als propers quatre anys, fins el 2012, què farà CiU? Fins fa poc, havia plantejat dues estratègies, segons el moment i segons qui parlava: el nou sobiranisme, i la sociovergència. Ara què?

Fa uns mesos, en Mas ens presentava la "Casa Gran" del catalanisme. Aquesta Casa Gran significaria l'entesa entre aquells que defensen, davant de tot, els interessos de Catalunya, de la seva ciutadania i els drets nacionals. Avui, on està aquesta Casa Gran? On és l'apropament que implicaria? Enlloc... no va ser més que un xou Massiànic.

O potser no era més que l'esforç de re-unir CDC amb l'Unió de Duran, que el convergent Lluís Rovira havia definit com a "micropartit ultraconservador que sobreviu gràcies als càrrecs i els pressupostos en una situació il·legítima". El que no feia era aglutinar les forces catalanistes. Recordem que un temps abans, fa no més d'un any i mig, editava un DVD "Confidencial" en que posaven a parir, d'una forma execrable, a ERC. I després apel·laven al sentit nacional dels independentistes!

En Duran, per altra banda, es qualifica davant dels membres de "Círculo Ecuestre", club privat de l'elit social i econòmic barcelonès, la menys nacionalista de Catalunya, de 'moderat', 'sensat' i 'central'. Aquest Duran, traït pel seu soci Mas quan va anar a Madrid a negociar amb Zapatero, y probablement amb el coneixement de Montilla, sens dubte de Rubalcaba y possiblement d'Alfonso Guerra, a esquenes no només dels seus opositors al Parlament de Catalunya, sinó també del que avui es presenta per CiU a representar la nació a la "Villa y Corte" espanyola.

Quan vagi a Madrid, quina estratègia defensarà, doncs, el Sr. Duran i Lleida? Serà la del nacionalisme d'un suposat 'nou sobiranisme' de Convergència? O serà el del neoliberalisme econòmic i conservadorisme social del 'Círculo' que tanta simpatia troba a la dreta espanyola del PP? Quin CiU presentarà Duran a Madrid? A quina Catalunya representarà en Duran davant del poder polític i econòmic al "centro neuràlgico" espanyol?