Convenció pel futur

Ahir vaig assistir a la Convenció pel futur, “autoconvocada”, en boca de la Pia Bosch, que feia el parlament inicial, “per un grup de ciutadans i ciutadanes”, sense mencionar per res cap partit polític en particular. Segons aquesta presentació...

L’objectiu és aplegar ciutadans i ciutadanes actius per parlar, discutir, imaginar conjuntament el millor futur possible per Catalunya, d’acord amb uns valors i objectius compartits. Per tant, la Convenció no és de ningú, i és de tots i totes els que ens sentim motivats a participar.

Em semblava un iniciativa molt interessant, essencial, si s'ha de trobar un camí cap a un futur positiu de la política nacional. Hi vaig assistir amb la intenció de veure com seria una obertura a la ciutadania per part del PSC. Va quedar clar: tothom saludant-se, companys de partit del PSC. Potser m'havia equivocat, i la convocatòria no havia estat sincera, més encara quan en els discursos s'esmentava els “Socialistes” una i altra vegada, en lloc de la “esquerra” de la convocatòria.

En tot cas, no soc ingenu, i sabia que em ficava “a la gola del llop”. Va ser molt interessant escoltar com evitaven atacar Esquerra de manera frontal, parlant dels “companys” d'Esquerra, tot i que criticaven la manca de capacitat decisòria per culpa del seu caràcter assembleari. D'Iniciativa, res. Sembla ser que els socialistes tampoc els consideren gaire diferenciats del seu propi partit.

Després de la sessió de presentació, s'optava a assistir a un de tres àmbits - “Catalunya: Economia i societat”; “Els partits del segle XXI”; “El futur dels catalanismes”.

Tenia el dubte de triar entre “Els partits del segle XXI” i “El futur dels catalanismes”. Tot i que l'àrea econòmica-social sigui d'enorme importància, crec que les esquerres no es diferenciaran gaire en aquesta àrea. A més a més, tenim un entorn cada vegada més globalitzat i les tendències econòmiques s'hauran de decidir a nivell europeu. L'eina econòmica més poderosa que tenien els estats era la política monetària. Aquesta ara està en mans del Banc Central Europeu i poc podrem fer des dels partits polítics catalans si des dels governs dels “estats-nació” tampoc poden fer gaire, a menys que no siguin els governs alemany, francès o britànic. Queda la política fiscal, i aquesta va molt lligada a la política nacional i nacionalista... és a dir, catalanista... per tant, cap a “El futur dels catalanismes”.

Quan a “Els partits del segle XXI”, hauria estat molt revelador per a veure cap on van els socialistes, respecte de la seva pròpia estructura i en relació amb el seu partit de referència estatal, el PSOE. Els partits, en general, tenen estructures dels segles XIX i XX, i apliquen una gestió interna del segle XX. Però estem en el segle XXI, amb una gestió del treball i de jerarquies cada vegada més distribuïts, gràcies a les noves tecnologies. Tots els partits ho hauran d'acceptar i s'hi hauran d'adaptar. Crec honestament que aquí, Esquerra té una gran oportunitat de liderar el model de partit del segle XXI, precisament perquè és assembleari. De veritat ho crec, perquè a la feina, de l'àmbit dels serveis informàtics, del programari lliure, ja s'hi treballa de forma extremament distribuïda, amb molta externalització, és a dir, comptant amb persones de fora de la organització stricto sensu. Això, evidentment, porta a una disgregació del poder intern del partit. Només cal que la cúpula, o millor dit, les cúpules, ho acceptin i ho aprenguem a gestionar tots plegats.

Per tant, vaig triar l'últim: “El futur dels catalanismes”. És l'àmbit en el que més es diferenciaran els partits d'esquerra. Ja he tractat les demés àrees, i la que més crítica serà respecte de l'avantatge competitiu de les esquerres rau aquí, tant entre sí (Esquerra, PSC, PSOE, Iniciativa, etc.) com davant de les dretes (CDC, UDC, PP, etc.).

Què m'hi vaig trobar al debat? Bé, primerament, no hi va haver cap debat: va ser una sèrie d'intervencions per part de líders i membres de la intelligentsia del PSC (Albert Aixalà, Miquel Caminal, Àlex Masllorenç, Juanjo López Burniol, Ferran Mascarell, Joan Manuel del Pozo, Antoni Castells et al.) Vaig prendre moltes notes. Però no calia: absolutament res de nou... res de res. Ni una idea nova, simplement la repetició de les postures de sempre.

Tots admeten l'existència del sobiranisme i el seu creixement social, l'independentisme és molt respectable, però equivocat. No és el camí, i cal treballar pel federalisme, cal convèncer a Espanya que ha de canviar per a acceptar la particularitat de Catalunya. Alguns, com l'Albert Aixalà, diuen clarament que cal admetre la nació espanyola, que Espanya és una nació de nacions i que cal deixar corre el sobiranisme. D'altres, com en Juanjo López Burniol, que només hi ha dos camins, el federalisme o la sobirania, i que la sensació de crisi és un error, que el catalanisme polític ha tingut gran èxit, i per tant cal continuar en el camí del federalisme. En Ferran Mascarell, pobret, segueix parlant del mercat espanyol... si fa anys que el creixement de la contribució a la economia catalana dels mercats no espanyols, és a dir els europeus i de tot el mon, estan depassant l'espanyol, i només cal uns anys més per a que aquest sigui un mercat més, i no pas EL mercat. En aquest sentit, el comercial, en Juanjo López Burniol va fer un comentari infal·liblement cert: "En quina empresa es dona la particularitat de que un soci amb el 20% del capital no té cap poder decisori en com es governa la companyia?"

Total, ni una mínima sospita d'innovació, de grans canvis que portaran al PSC a un altre nivell. Va parlar la cúpula, repetint el mateix ritu de sempre. Si aquesta és la tònica general, la “Convenció pel futur” serà una oda al passat... un fracàs.

Ah! i si per una (bona?) part del PSC hi ha dues opcions, el federalisme o la sobirania, i ha quedat clar que Espanya no vol el federalisme, no cal ser un geni per a entendre quina opció queda, doncs. I em nego pensar que la intel·lectualitat del PSC no tenen la capacitat d'anàlisi lògica per a arribar a aquesta conclusió. O això, o nacionalistes espanyols, representats aquí per l'Albert Aixalà, advocant aquesta "nació de nacions", que probablement tampoc ho acceptarà una part suficient del cos polític espanyol, i menys la seva ciutadania "de a pie".

Sense novetat al front, doncs.

Carta oberta a "Els Matins" de TV3 i a Pilar Rahola

Havent vist el programa "Els Matins" d'avui, he fet arribar als productors la següent carta...

Benvolguts i benvolgudes,

Ho sento molt, però l’actitud de la Pilar Rahola la trobo insultant! Vagi per davant que vaig fer d’interventor d’ERC, i us puc garantir que els i les que varem fer d’interventors i apoderats de TOTS els partits (des de IC fins PP, passant, és clar, per ERC) varem acompanyar als presidents i vocals de mesa del col·legi en TOT moment en els processos de les eleccions. Si un votant no sabia trobar la mesa que li tocava, varem acompanyar-lo a trobar-la a les llistes. Si els presidents o vocals no sabien com procedir, com que nosaltres varem fer un curset a la seu del partit, els varem indicar el que indica el reglament, per a solucionar el problema.

La Sra. Rahola es fa la escandalitzada de les presses que tenen els apoderats en portar els certificats a la seu quan ha estat líder d’una formació política, a la qual, per cert, acaba de deixar pel terra. Per tant, no puc creure que no conegui, primerament, els procediments als col·legis, i segon, que no sàpiga que els apoderats etc. els pressionen per tornar el més aviat possible a les seus corresponents amb els documents que indiquen les incidències i els resultats, element de gran importància en el sistema democràtic. Segur que ella mateixa va estar implicada en això, i per tant repeteixo, em sento insultat com a col·laborador d’un partit. Als que creiem en el que representa cada partit, el que sigui, ens està criminalitzant contínuament, quan gairebé CAP de nosaltres cobra un duro, ni per la col·laboració regular, ni per la nostra assistència com a apoderats.

Estic fart que, com a participants en la labor dels partits, ens veiem implícitament vilipendiats de forma contínua, particularment per una ex-política que va cultivar una de les imatges més criticables, amb actituds que ara censura a tort i a dret.

Per altra banda, també li sembla poc els 53€ que l’administració paga als membres de les meses. Recordem que NO ÉS una remuneració per la feina, sinó unes dietes per a que pugin anar a dinar i no hagin d’anar a casa i preparar-se el menjar, per exemple. Jo, com a interventor, he rebut del meu partit 10€ pel mateix concepte, i no em queixo. Recordem que la participació en les meses electorals és un dels deures d’entre els drets i deures que tenim com a ciutadans d’una democràcia.

El que sí es podria fer des de l'administració, és oferir més informació, cursets, i personal més preparat per a ajudar els membres de les meses.

Tal com he comentat en anteriors ocasions, els medis heu de tenir cura amb els missatges que emeteu sobre el nostre sistema polític, ja que si els missatges son barrejats, exageradament negatius i crítics, podeu fer un greu mal a la democràcia. Tot i que els partits tenen una gran quota de culpa, els medis també teniu una gran part d’ella, com a canal de comunicació de considerable importància, tot i que l’esteu perdent a les noves tecnologies (perquè serà?)

La classe xerrameca

L’expressió “The chattering classes” (la classe xerrameca) que fan servir els britànics descriu amb gran precisió aquells tertulians i comentaristes catalans que es passen el dia criticant els polítics, tot i que segons la Wikipedia, el terme es refereix a una secció de la classe mitja alta activa políticament i amb interessos socials, i que tenen connexions amb la classe política, els medis i el mon acadèmic.

Com que els periodistes no son politòlegs, i opinen del tema que sigui, molt sovint sense tenir gaire idea del que diuen, o fins i tot mentint, i no han d’assumir cap mena de responsabilitat del que diuen, ni legal ni, com en el cas dels politòlegs, acadèmica, causen un enorme perjudici a la Política en general.

Poso el mot Política amb majúscula per a diferenciar entre la politiquilla, les guerrilles d’interessos personals secundaris entre polítics, i la Política, el joc democràtic del que depèn el model de llibertats civils i socials que aspirem conservar o, en el seu cas, conquistar.

El fet és que els politics han de carregar amb la seva gran part de responsabilitat, sobre tot per aquesta politiquilla. Força sovint, alguns emeten uns missatges de gran contradicció, eludint les conseqüències de les seves escomeses i crítiques personals i de les seves determinacions polítiques, tot caient en clares incoherències. Ara bé, els polítics tenen gairebé exclusivament els medis, la premsa, la radio i la televisió, per a comunicar les seves idees. Aquest medis no son neutres i son aquests en que rau la responsabilitat de comunicar els conceptes polítics de forma més neutra, i sobre tot, portar a terme una funció més instructiva.

“Que no és la nostra funció!”, diran. Però han d’entendre que la forma en que ens informen té una gran transcendència en com percebem la política. Els i les periodistes decideixen quines frases caldrà citar, decidiran quins aspectes cal ressaltar, quines notícies polítiques comunicar. Com poden, doncs, defugir totalment la seva responsabilitat de la imatge que pot tenir la Política?

Prego, doncs, una forma més constructiva de fer la feina de comunicar, d’informar, que no condueixi als polítics a veure qui la diu més grossa per a sortir als titulars del diari de demà, i que potser aquests prenguin exemple del rigor dels periodistes i els medis.

És demanar massa que pensin, que pensem tots, en la Res Publica?

Què és Esquerra Republicana?

Soc d’ERC perquè soc d’esquerres, soc republicà, i soc independentista català. No soc cap d’aquestes coses de forma independent. Crec que ser Republicà comporta ser d’Esquerres, i no es pot ser d’Esquerres sense ser Republicà. Per altra banda, el Republicanisme implica la llibertat, constituïda de drets i deures socials, del ciutadà, no simplement com a objecte fiscal o econòmic, sinó també social i cultural. La meva cultura i societat semblen, per proves centenàries i seculars, incompatibles amb les de certes altres cultures ibèriques. La millor possible relació amb elles sembla ser la de la conllevància. Per això, millor ser sobirans i gestionar el nostre propi destí, ser independents.

Aquests doncs, son els valors i les fites a les que aspiro que arribi el meu poble. Evidentment, per a arribar-hi, haig de fer el que sé i puc per a convèncer als meus conciutadans que aquests son valors prou dignes i mereixedors. El meu partit, que tot i no ser perfecte, com qualsevol altre grup o organització humana, és la millor eina que crec que pot ajudar-m’hi. Per tant, acceptaré el que decideixin els meus companys, perquè crec que el sistema que hi regeix, l’assemblearisme, és el més democràtic possible.

La feina és feixuga i és un projecte a llarg termini. Cometrem errors, tindrem desavinences, tant internes com amb els nostres conciutadans, i patirem reversos. Però tot i això, crec que és el camí que hem de seguir. I cada vegada crec més que cada vegada més ciutadans i ciutadanes ho saben. El que cal és comunicar-ho millor, hem d’ajustar els nostre argument polític i la nostra manera d’organitzar-nos i de col·laborar amb els nostres conciutadans, segons va canviant la nostra societat, les maneres de viure, de treballar, de gaudir del lleure. Haurem de canviar moltes coses, però el que no hem de canviar mai és l’essència democràtica del nostre partit i els valors de l’Esquerra, del Republicanisme, i de la llibertat dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

El que ha quedat clar amb la decisió de sortir del govern de Barcelona és que ERC no s’aferra a les prerrogatives dels càrrecs. La sortida no significa simplement que en Portabella deixarà de ser el Segon Tinent d'Alcalde, de President de la Comissió de Promoció Econòmica, Ocupació i Coneixement, i no sé què més. Significa que molts militants del partit hauran de deixar els seus càrrecs, la seva feina. Però els i les d'ERC no volen la poltrona si no és per a desenvolupar el seu projecte. He vist, personalment, càrrecs que hauran de perdre la feina votar a favor de la sortida d'ERC del govern del consistori de Barcelona.

El resultat de la manca de sintonia amb els i les 43.000 votants que varen votar a ERC el 2003 i no el 2007, és que s’haurà de treballar units, molt més intensament i eficientment, per a parlar amb ells i elles... el que calgui per a tirar endavant el projecte ciutadà d’esquerra, del republicanisme i del sobiranisme a Barcelona.

EXCLUSIVA! Autocrítica de Cuní i Barbeta!

Aquest matí, al programa Els Matins de TV3, hi ha hagut una tertúlia en la que participava en Jordi Barbeta, la Lali Vintró, en Jordi Sánchez i en José A. Sorolla. Han estat comentant, com sempre, la manca de definició dels polítics en la política municipal, tema evident i reiterat a l’actual campanya. La crítica al programa d’avui anava especialment adreçada a en Mas, que va parlar a Tarragona, i en Zapatero a la Mar Bella a Barcelona, que han divagat sobre temes nacionals i en crítiques als seus adversaris, en lloc de parlar de política municipal. Ja sabem que n’hi ha hagut de crítica a tots els medis a tots els polítics de tots els colors.

Però, per sorpresa meva, la conversa s’ha desviat de sobte vers la incidència dels medis, en com es planteja la política per part d’aquests. Ha sortit que els polítics han de dir-la cada vegada més grossa, perquè si no, no surten al telenotícies del vespre o al diari del dia següent.

Primer en Barbeta i després en Cuní han admès que els medis i els periodistes s’han d’assignar la seva quota de responsabilitat per la desorientació i pel desànim conseqüent dels ciutadans quan toca anar a votar. En Cuní va més enllà i planteja la facilitat que hi ha de culpar als polítics del mal de l’abstenció.

Ja era hora! A veure si reflexionen els periodistes i els directors dels medis d’una punyetera vegada sobre el poder que tenen sobre la opinió i el perill que pot suposar a la mateixa democràcia, o com a mínim en la qualitat d’aquesta, segons què diuen com a líders d’opinió.

A què jugues, Vicent?

Aquesta tarda he al·lucinat. En Vicent Partal ha publicat a VilaWeb una noticia de fa dos mesos! Anuncia que...

El Consell Rector de l'Institut Municipal d'Informàtica de Barcelona (IMI) ha acordat comprar sis mil llicències del paquet Microsoft Office 07 per 524.000 euros per tal de renovar els paquets ofimàtics dels treballadors de l'ajuntament, que ja tenen deu anys (Office 97).

De fet, aquesta “noticia” és del març de 2007, i es basa en una carta pública que es va adreçar a Jordi Portabella escrita el 29 de març, criticant-lo per aquest fet.

A part de que s’obvia que el consell rector de l'IMI que va prendre la decisió en darrera instància d'advocar pel programari propietari de Microsoft, compta amb una majoria qualificada de membres del PSC-PSOE, PP i CiU, i que només hi ha un membre d’Esquerra, que queda en absoluta i total minoria, s’oblida en Vicent de mencionar que des de la regidoria de la Ciutat del Coneixement, Esquerra va promocionar la difusió de Catix, la distro de GNU/Linux, la primera plataforma completament en català.

A més, malgrat la composició del Consell Rector de l’IMI, es va poder impulsar la migració d’alguns sistemes informàtics de l'Ajuntament de Barcelona al programari lliure, a més de fer una clara difusió pública del PL des de Ciutat del Coneixement, amb accions concretes de promoció del programari lliure (Institut Català del Programari Lliure, Setmana de les TIC de la Fundació de la UPC) en què intervingueren tots els actors implicats en el desenvolupament del programari lliure: universitats, empreses, agents socials i administracions públiques, tot impulsant experiències pilot d'implantació del programari lliure tant en d'altres administracions locals com dins el propi Ajuntament.

A què jugues, Vicent? A qui li vols fer un favor, publicant això el dia abans del final de la campanya? Al PSC-PSOE? A CiU?

La llengua on càpiga

En Falcones, entre d’altres, li diu a en Bargalló que es fiqui la llengua on càpiga, en referència al que aquest ha dit del català i demés llengües com a “cultura” catalana. Bé, doncs la llengua la puc ficar on em plagui, però on es troba és al meu cap.

De fet, en el meu cap hi puc trobar cinc llengües, que faig servir amb més o menys destresa. Però la que faig servir millor és la llengua anglesa. És natural, vaig néixer, em vaig criar i educar a Anglaterra. Però visc a Catalunya. Vol dir això que la meva llengua, l’anglesa, és pròpia de la cultura catalana? Si escrigués novel·les amb més o menys èxit en anglès, podria anar a Frankfurt? En Falcones trobaria natural que m’invitessin? Crec que no.

Per altra banda, el mateix senyor escriptor pregunta que qui és en Bargalló per dir qui és en Falcones. Doncs li responc jo... som el que ens fa la societat. En Falcones és qui és i pot opinar el que opina pel que l’ha fet la societat. Jo soc el primer en defendre la llibertat de l’individu, però tinguem ben clar que no som absolutament res sense la societat en la que vivim i la que ens fa el que som.