La classe xerrameca

L’expressió “The chattering classes” (la classe xerrameca) que fan servir els britànics descriu amb gran precisió aquells tertulians i comentaristes catalans que es passen el dia criticant els polítics, tot i que segons la Wikipedia, el terme es refereix a una secció de la classe mitja alta activa políticament i amb interessos socials, i que tenen connexions amb la classe política, els medis i el mon acadèmic.

Com que els periodistes no son politòlegs, i opinen del tema que sigui, molt sovint sense tenir gaire idea del que diuen, o fins i tot mentint, i no han d’assumir cap mena de responsabilitat del que diuen, ni legal ni, com en el cas dels politòlegs, acadèmica, causen un enorme perjudici a la Política en general.

Poso el mot Política amb majúscula per a diferenciar entre la politiquilla, les guerrilles d’interessos personals secundaris entre polítics, i la Política, el joc democràtic del que depèn el model de llibertats civils i socials que aspirem conservar o, en el seu cas, conquistar.

El fet és que els politics han de carregar amb la seva gran part de responsabilitat, sobre tot per aquesta politiquilla. Força sovint, alguns emeten uns missatges de gran contradicció, eludint les conseqüències de les seves escomeses i crítiques personals i de les seves determinacions polítiques, tot caient en clares incoherències. Ara bé, els polítics tenen gairebé exclusivament els medis, la premsa, la radio i la televisió, per a comunicar les seves idees. Aquest medis no son neutres i son aquests en que rau la responsabilitat de comunicar els conceptes polítics de forma més neutra, i sobre tot, portar a terme una funció més instructiva.

“Que no és la nostra funció!”, diran. Però han d’entendre que la forma en que ens informen té una gran transcendència en com percebem la política. Els i les periodistes decideixen quines frases caldrà citar, decidiran quins aspectes cal ressaltar, quines notícies polítiques comunicar. Com poden, doncs, defugir totalment la seva responsabilitat de la imatge que pot tenir la Política?

Prego, doncs, una forma més constructiva de fer la feina de comunicar, d’informar, que no condueixi als polítics a veure qui la diu més grossa per a sortir als titulars del diari de demà, i que potser aquests prenguin exemple del rigor dels periodistes i els medis.

És demanar massa que pensin, que pensem tots, en la Res Publica?

Què és Esquerra Republicana?

Soc d’ERC perquè soc d’esquerres, soc republicà, i soc independentista català. No soc cap d’aquestes coses de forma independent. Crec que ser Republicà comporta ser d’Esquerres, i no es pot ser d’Esquerres sense ser Republicà. Per altra banda, el Republicanisme implica la llibertat, constituïda de drets i deures socials, del ciutadà, no simplement com a objecte fiscal o econòmic, sinó també social i cultural. La meva cultura i societat semblen, per proves centenàries i seculars, incompatibles amb les de certes altres cultures ibèriques. La millor possible relació amb elles sembla ser la de la conllevància. Per això, millor ser sobirans i gestionar el nostre propi destí, ser independents.

Aquests doncs, son els valors i les fites a les que aspiro que arribi el meu poble. Evidentment, per a arribar-hi, haig de fer el que sé i puc per a convèncer als meus conciutadans que aquests son valors prou dignes i mereixedors. El meu partit, que tot i no ser perfecte, com qualsevol altre grup o organització humana, és la millor eina que crec que pot ajudar-m’hi. Per tant, acceptaré el que decideixin els meus companys, perquè crec que el sistema que hi regeix, l’assemblearisme, és el més democràtic possible.

La feina és feixuga i és un projecte a llarg termini. Cometrem errors, tindrem desavinences, tant internes com amb els nostres conciutadans, i patirem reversos. Però tot i això, crec que és el camí que hem de seguir. I cada vegada crec més que cada vegada més ciutadans i ciutadanes ho saben. El que cal és comunicar-ho millor, hem d’ajustar els nostre argument polític i la nostra manera d’organitzar-nos i de col·laborar amb els nostres conciutadans, segons va canviant la nostra societat, les maneres de viure, de treballar, de gaudir del lleure. Haurem de canviar moltes coses, però el que no hem de canviar mai és l’essència democràtica del nostre partit i els valors de l’Esquerra, del Republicanisme, i de la llibertat dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

El que ha quedat clar amb la decisió de sortir del govern de Barcelona és que ERC no s’aferra a les prerrogatives dels càrrecs. La sortida no significa simplement que en Portabella deixarà de ser el Segon Tinent d'Alcalde, de President de la Comissió de Promoció Econòmica, Ocupació i Coneixement, i no sé què més. Significa que molts militants del partit hauran de deixar els seus càrrecs, la seva feina. Però els i les d'ERC no volen la poltrona si no és per a desenvolupar el seu projecte. He vist, personalment, càrrecs que hauran de perdre la feina votar a favor de la sortida d'ERC del govern del consistori de Barcelona.

El resultat de la manca de sintonia amb els i les 43.000 votants que varen votar a ERC el 2003 i no el 2007, és que s’haurà de treballar units, molt més intensament i eficientment, per a parlar amb ells i elles... el que calgui per a tirar endavant el projecte ciutadà d’esquerra, del republicanisme i del sobiranisme a Barcelona.

EXCLUSIVA! Autocrítica de Cuní i Barbeta!

Aquest matí, al programa Els Matins de TV3, hi ha hagut una tertúlia en la que participava en Jordi Barbeta, la Lali Vintró, en Jordi Sánchez i en José A. Sorolla. Han estat comentant, com sempre, la manca de definició dels polítics en la política municipal, tema evident i reiterat a l’actual campanya. La crítica al programa d’avui anava especialment adreçada a en Mas, que va parlar a Tarragona, i en Zapatero a la Mar Bella a Barcelona, que han divagat sobre temes nacionals i en crítiques als seus adversaris, en lloc de parlar de política municipal. Ja sabem que n’hi ha hagut de crítica a tots els medis a tots els polítics de tots els colors.

Però, per sorpresa meva, la conversa s’ha desviat de sobte vers la incidència dels medis, en com es planteja la política per part d’aquests. Ha sortit que els polítics han de dir-la cada vegada més grossa, perquè si no, no surten al telenotícies del vespre o al diari del dia següent.

Primer en Barbeta i després en Cuní han admès que els medis i els periodistes s’han d’assignar la seva quota de responsabilitat per la desorientació i pel desànim conseqüent dels ciutadans quan toca anar a votar. En Cuní va més enllà i planteja la facilitat que hi ha de culpar als polítics del mal de l’abstenció.

Ja era hora! A veure si reflexionen els periodistes i els directors dels medis d’una punyetera vegada sobre el poder que tenen sobre la opinió i el perill que pot suposar a la mateixa democràcia, o com a mínim en la qualitat d’aquesta, segons què diuen com a líders d’opinió.

A què jugues, Vicent?

Aquesta tarda he al·lucinat. En Vicent Partal ha publicat a VilaWeb una noticia de fa dos mesos! Anuncia que...

El Consell Rector de l'Institut Municipal d'Informàtica de Barcelona (IMI) ha acordat comprar sis mil llicències del paquet Microsoft Office 07 per 524.000 euros per tal de renovar els paquets ofimàtics dels treballadors de l'ajuntament, que ja tenen deu anys (Office 97).

De fet, aquesta “noticia” és del març de 2007, i es basa en una carta pública que es va adreçar a Jordi Portabella escrita el 29 de març, criticant-lo per aquest fet.

A part de que s’obvia que el consell rector de l'IMI que va prendre la decisió en darrera instància d'advocar pel programari propietari de Microsoft, compta amb una majoria qualificada de membres del PSC-PSOE, PP i CiU, i que només hi ha un membre d’Esquerra, que queda en absoluta i total minoria, s’oblida en Vicent de mencionar que des de la regidoria de la Ciutat del Coneixement, Esquerra va promocionar la difusió de Catix, la distro de GNU/Linux, la primera plataforma completament en català.

A més, malgrat la composició del Consell Rector de l’IMI, es va poder impulsar la migració d’alguns sistemes informàtics de l'Ajuntament de Barcelona al programari lliure, a més de fer una clara difusió pública del PL des de Ciutat del Coneixement, amb accions concretes de promoció del programari lliure (Institut Català del Programari Lliure, Setmana de les TIC de la Fundació de la UPC) en què intervingueren tots els actors implicats en el desenvolupament del programari lliure: universitats, empreses, agents socials i administracions públiques, tot impulsant experiències pilot d'implantació del programari lliure tant en d'altres administracions locals com dins el propi Ajuntament.

A què jugues, Vicent? A qui li vols fer un favor, publicant això el dia abans del final de la campanya? Al PSC-PSOE? A CiU?

La llengua on càpiga

En Falcones, entre d’altres, li diu a en Bargalló que es fiqui la llengua on càpiga, en referència al que aquest ha dit del català i demés llengües com a “cultura” catalana. Bé, doncs la llengua la puc ficar on em plagui, però on es troba és al meu cap.

De fet, en el meu cap hi puc trobar cinc llengües, que faig servir amb més o menys destresa. Però la que faig servir millor és la llengua anglesa. És natural, vaig néixer, em vaig criar i educar a Anglaterra. Però visc a Catalunya. Vol dir això que la meva llengua, l’anglesa, és pròpia de la cultura catalana? Si escrigués novel·les amb més o menys èxit en anglès, podria anar a Frankfurt? En Falcones trobaria natural que m’invitessin? Crec que no.

Per altra banda, el mateix senyor escriptor pregunta que qui és en Bargalló per dir qui és en Falcones. Doncs li responc jo... som el que ens fa la societat. En Falcones és qui és i pot opinar el que opina pel que l’ha fet la societat. Jo soc el primer en defendre la llibertat de l’individu, però tinguem ben clar que no som absolutament res sense la societat en la que vivim i la que ens fa el que som.

Municipals, democràcia i partit

Ahir el vespre, vaig estar xerrant amb uns companys de les perspectives que tenen els diversos partits a les properes eleccions municipals. S’hi va comentar les raons darrera d’aquesta opinió cada vegada més estesa de desprestigi dels polítics i dels partits i, entre les causes, va sortir el descrèdit al nostre sistema polític difós sobre tot pels medis de comunicació.

Hi he estat rumiant i, tot i que s’ha de responsabilitzar clarament als partits i les seves estructures, que no permeten la flexibilitat suficient i imprescindible per a poder adaptar-se als missatges que haurien d’arribar de les seves bases, les que estan en contacte diari i directe amb les persones que els han d’elegir, i que els elegiran, els medis també haurien de començar a reflexionar en la responsabilitat que tenen.

Ja fa molts anys que es parla del quart poder en democràcia: 1r. el legislatiu, 2n. el judicial, 3r. l’executiu i 4t. els medis de comunicació. Però aquest últim ja fa temps també que no és independent. La majoria dels medis estan sota la batuta dels poders econòmics. El judicial tampoc és tot lo independent que voldríem. El legislatiu és essencialment els partits.

Per tant, cap dels poders és un exemple arquetípic d’element democràtic. És a dir, no vivim en democràcia, o millor dit, la democràcia en la que vivim no té la qualitat que hauria de tenir. Com es pot millorar, doncs, la qualitat democràtica? Doncs millorant la seva representativitat. Si volem que siguem més representats, tenim tres opcions: 1. aconseguir el poder econòmic suficient, 2. fer la revolució, i 3. canviar els partits.

Jo he adoptat la tercera opció. La primera em serà impossible, no tinc els diners suficients, ni els podré aconseguir (ja se’n encarregaran els poders econòmics), i la segona no la vull, sempre que tingui la oportunitat de la tercera. Així que he triat aquesta.

Vull canviar el partit. Si, soc militant d’un, i ho soc per dues raons: 1a. perquè essencialment lluita pel que jo crec, i 2n. perquè crec que és el partit que s’aproxima més a la democràcia que vull. És un partit assembleari. És Esquerra Republicana.

Com tota creació humana, és menys (potser molt menys) que perfecte. Però és el que hi ha. I la única forma que tenim de millorar-la és fent quelcom per perfeccionar-la. No s’hi val gemegar de lo malament que ho fan els polítics. No s’hi val passar de tot. Algú coneix res que progressi de mutu propi, sense fer l’esforç per que millori? No, oi?

Per tant, jo faré el que calgui per a que el meu partit, Esquerra Republicana, progressi, millori i es perfeccioni, amb la col·laboració dels i de les companyes, i no em posaré a gemegar que si els altres fan o deixen de fer això o allò altre.

Congratulations, Alex!

Crec que serà interessant llegir el discurs d’acceptació d’Alex Salmond com a primer ministre del nou govern d’Escòcia. Després d'agrair els líders de la oposició i a la seva familia, prossegueix...

El Parlament, cal recordar, fou creat pel poble d’Escòcia, creat en referèndum. És més gran que qualsevol dels seus membres, és més gran que qualsevol partit.

Crec que Escòcia està preparada pel canvi, preparada per la reforma. Som una nació petita, però tenim un gran futur. També tenim uns grans reptes.

S’ha dit fa uns instants que Escòcia és una nació dividida, i en funció de l’estretor dels resultats de les eleccions, puc entendre perquè alguns ho poden creure. Però no és el cas: no som una nació dividida.

Certament, la diferència entre rics i pobres és massa important; necessitem fer créixer més l’economia, necessitem tancar les ferides del passat, necessitem ser més verds, necessitem ser encara més llests. Però no estem dividits.

Tenim un sentit d’identitat, un sentit de comunitat. Tenim un sentit, per damunt de tot, d’un benestar comú d’Escòcia.

En cert sentit, no som ni un Parlament dividit. És clar, en aquesta banda de la cambra cerquem la independència i la igualtat per a Escòcia. Em diuen que no tothom a la cambra hi està d’acord amb aquesta política, tot i que alguns si.

Però crec que sí hi ha un ampli consens en aquest Parlament per a que assumeixi més poders el govern d’Escòcia, i hi ha una autèntica comprensió de que estem immersos en un procés d’autogovern. I crec que hi ha una consciència de la distància que ja hem recorregut.

El 1961, en Bashir Ahmad (segut darrera del Sr. Salmond, al vídeo) va arribar a Glasgow per a treballar de conductor d’autobusos. El 1961, la idea d’un parlament escocès era inimaginable. El 1961, la idea d’un escocès asiàtic, membre d’un parlament escocès, era doblement inimaginable.

Però en Bashir està aquí i nosaltres estem aquí, i aquesta part de la comunitat d’Escòcia està avui teixida en el mateix “tartan” del nostre Parlament. I som més forts, molt més forts, com a resultat. Així que som diversos, president, no pas dividits.

La naturalesa i la composició d’aquest tercer Parlament d’Escòcia fa que sigui imperatiu que aquest govern compti amb la força dels seus arguments al Parlament, i no pas amb l’argument de la força parlamentària. Malgrat tots els reptes que ens trobarem junts, els accepto com a una oportunitat per desenvolupar un model de democràcia fonamentalment més reflexiu.

Els dies que han passat des del 3 de maig han estat comprensiblement dominats per les qüestions de l’estructura del govern – hi haurà una coalició, o serà un govern en minoria? Permeteu-me dir-vos que el que importa més al poble que representem tots, és menys l’estructura del govern, i més el que nosaltres, tots nosaltres, realitzem per a aquest poble.

President, tots nosaltres en aquesta cambra tenim la responsabilitat de portar-nos de forma que respecti el Parlament que ha triat el poble. Suposarà paciència, maduresa i lideratge a totes les sensibilitats representades aquí. El meu compromís al Parlament avui és que qualsevol govern d’Escòcia que presidi respectarà i inclourà a aquest Parlament en la governació d’Escòcia durant els propers quatre anys.

En aquest segle, hi ha límits al que poden aconseguir els governs. Però hi ha una cosa que no mancarà mai a cap govern que presideixi, i és la màxima ambició per a Escòcia. Em comprometo plenament avui a liderar enterament i exclusiva en l’interès nacional d’Escòcia. Reclamarem el suport, política per política, d’aquesta cambra.

Aquest és el Parlament que ha elegit el poble d’Escòcia, i aquest és el govern que presidiré amb tot orgull.

Podeu veure-ho aquí (cal Real Media)