TTIP: un assalt a la democràcia

Potser no n'heu sentit parlar, i la intenció és precisament aquesta, que no ens n'assabentem.

El TTIP –Transatlantic Trade and Investment Partnership o Acord Transatlàntic de Lliure Comerç i Inversió– és un tractat que s'està negociant entre la UE i els EUA, en secret. 

Aquesta postil·la, el fet que s'estigui portant en secret, és crítica. Per davant de tota consideració econòmica o ideològica, cal preocupar-se pel fet de que no hi ha transparència en els acords als que s'està arribant en nom nostre, en nom de la ciutadania de la UE.

Com a acord comercial bilateral, la finalitat del TTIP és reduir els obstacles reglamentaris al comerç per a les grans empreses, obstacles com la legislació sobre la seguretat alimentària i ambiental, així com la regulació bancària. També vol reduir la sobirania dels estats membres de la UE. És, com diu John Hilary, director executiu de la ONG de lluita contra la pobresa War on Want, «un assalt a les societats europea i americana per part de les corporacions transnacionals».

Des d'abans de que comencessin les negociacions pel TTIP el febrer passat, el procés ha estat portat en secret i, per tant, mancat de garanties democràtiques. La confidencialitat persisteix, tot i les fortes crítiques, i gairebé tota la informació sobre les negociacions que ha aflorat procedeix de documents filtrats i, en els països on existeix, via peticions per les legislacions de la llibertat de la informació o de transparència.

Però perquè es porten a terme en secret? Perquè ens ha de preocupar, i molt.

L'amenaça a la democràcia 

Un dels principals objectius del TTIP és el desplegament de les Resolucions de Conflictes entre Inversors i Estats, en anglès Investor-State Dispute Settlements (ISDS), que permeten a les empreses demandar als governs si llurs polítiques suposen pèrdues de beneficis. Significa que unes empreses transnacionals, que no són electes ni democràticament representatives, poden dictar les polítiques dels governs elegits democràticament. El pitjor és que en aquestes ISDS regeixen unes regles de confidencialitat que no permeten llur publicació.

De fet, les ISDS ja s'estan aplicant mitjançant diversos acords bilaterals. Per exemple, se sap que l'empresa energètica sueca Vattenfall ha demandat al govern alemany per la seva decisió d'eliminar gradualment les plantes d'energia nuclear després de la catàstrofe de Fukushima al Japó, i reclama pèrdues de beneficis de 4,7 mil milions d'euros.

Els serveis públics

Un dels principals objectius del TTIP és d'obrir els serveis europeus de salut pública, d'educació i de subministrament d'aigua a les empreses nord-americanes. Això podria significar essencialment la privatització del Servei Català de la Salut, per exemple.

La Comissió Europea ha afirmat que es mantindran els serveis públics a resguard del TTIP. No obstant, el ministre de Comerç del Regne Unit Ian Livingston va confirmar a finals d'agost que la inclusió del Servei Nacional de Salut del Regne Unit encara s'estava negociant. És probable, per tant, que s'estigui tractant la generalitat dels serveis de salut a tota la UE. Però no se sap perquè és secret!

La regulació bancària

La totpoderosa City, que representa el gran nombre d'empreses de serveis financers transnacionals que tenen seu a Londres, té una gran influència en la política comercial de la UE. Vol la relaxació de la regulació bancària davant de les normes financeres dels Estats Units, més dures que les europees. Els americans es van posar en marxa després de la crisi financera per frenar directament els poders dels banquers i evitar que es repeteixi una crisi semblant. Existeix el temor que amb el TTIP s'eliminaran aquestes restriccions, lliurant tot el poder de nou als banquers.

La seguretat ambiental i alimentària

El concepte de convergència normativa del TTIP tracta d'adaptar també les normes de la UE sobre la seguretat alimentària i el medi ambient a les dels EUA, ja que les dels Estats Units són molt menys restrictives. Convé recordar que el 70 per cent de tots els aliments processats que es venen en els supermercats dels Estats Units contenen ingredients modificats genèticament, davant de la legislació de la UE que no admet pràcticament els aliments modificats. La legislació d'EUA sobre l'ús de pesticides és més laxa i també permet l'us al sector càrnic d'hormones de creixement, restringides a Europa a causa de llurs vincles amb el càncer. L'agribusiness nord-americana ha tractat de fer eliminar aquestes restriccions en repetides ocasions mitjançant acords al si de l'Organització Mundial del Comerç, i probablement utilitzarà el TTIP per a intentar-ho de nou. El mateix passa amb el medi ambient. La regulació de la UE dels productes químics mitjançant REACH (Registre, Avaluació, Autorització i Restricció de Productes Químics) molt més rígids amb les substàncies potencialment tòxiques. A Europa una empresa ha de demostrar que una substància és segura abans de poder utilitzar-la; als EUA és tot el contrari: qualsevol substància pot ser utilitzada fins que es demostri insegur. A tall d'exemple, la UE prohibeix actualment 1.200 substàncies utilitzades en els cosmètics; els EUA només 12.

Hi ha molts més arguments per dubtar de la honestedat de qui hi ha darrera del TTIP, però per anar fent, ja n'hi ha prou amb l'amenaça a la democràcia i la pèrdua de sobirania dels estats – just quan en volem un per a nosaltres!

Ara bé, si en voleu saber més, descarregueu-vos el document El Acuerdo Transatlántico sobre Comercio e Inversión (PDF, 4 MB), de John Hilary, director executiu de la ONG War on Want. Les informacions les he recopilat d'aquest document, dels posts enllaçats i de l'article This transatlantic trade deal is a full-frontal assault on democracy de the Guardian.

Les lleis són el software de les societats

Política per a informàtics

Últimament, se sent molt que la democràcia no existeix sense les lleis. Bé, no està malament, però jo aprofundiria: una societat no ho és sense les seves regles, escrites o no, i que en societats mínimament desenvolupades aquestes regles es plasmen en lleis.

Les regles o lleis son el que regulen com s'ha d'actuar en les diferents interaccions entre actors socials. Però les regles i lleis no existeixen només en democràcia, sinó que son necessàries a totes les societats; a les dictadures també.

De fet, emprant terminologia contemporània, les lleis i els reglaments son el software de la societat. En conjunt, són la tecnologia necessària per a fer-la rutllar. Regula com ens hem de comportar en les diferents circumstàncies que es produeixen. I com el software, n'hi ha que és millor que d'altre. N'hi ha que és clarament tòxic i pot produir efectes molt adversos, i d'altre que funciona perfectament, que no s'ha de tocar per res tot seguint el modisme anglès, «si funciona, no ho arreglis».

Com el software, les lleis s'escriuen per a una o diverses funcions, en un context específic. Si el requisit de la funció, o el context varia, s'haurà de fer necessàriament unes correccions. Quan esdevé obvi que no funciona, serà imperatiu substituir el software.

Normalment cal modificar continuadament elements del nucli, i fins i tot pot caldre canviar completament tot el 'sistema operatiu'. És a dir, arriba el moment en què s'ha de substituir-lo sencer, si les circumstàncies ha acabat amb la seva utilitat. A vegades, cal canviar completament de plataforma, ja que el 'software stack' d'una plataforma ja no satisfà les funcions requerides.

Parlem clar: el símil és que la plataforma seria l'estat; el sistema operatiu, la constitució; les lleis, les aplicacions; i els reglaments, el programari, controladors, etc.

Com sap qualsevol responsable informàtic i de sistemes, fer un canvi de plataforma, migrar d'un 'stack' a un altre, és un procés tremendament complex. És lògic que qui ho gestiona i controla serà molt reticent a fer un canvi d'envergadura. Però arriba el moment en que no es pot evitar, ja que el sistema simplement no dona el resultat satisfactori per als usuaris i els actors, es facin les modificacions que sigui.

La plataforma Estat espanyol ja no satisfà als usuaris i actors de Catalunya. El que cal és establir una altra plataforma i migrar-hi, establint el stack de programari idoni, que serà molt més modern que el d'Espanya, ja que aquest té un core o nucli molt antic i que simplement no és adequat ni a Catalunya ni a les circumstàncies actuals, ni econòmiques ni socials, a la Unió Europea i a l'entorn global (uns sistema superiors a les plataformes espanyola i catalana).

La lluita amb els interessats en mantenir la plataforma actual serà dura, però és imprescindible fer la migració, i com més aviat millor.

Rajoy: “Ese es mi Plan para Cataluña”

“Mire, yo en Cataluña llevo actuando mucho tiempo. En primer lugar estoy trabajando, como me había comprometido en mi programa electoral para que haya crecimiento económico y empleo, y para que se resuelvan los graves problemas que tiene la Generalitat de Cataluña en estos momentos, y a los que estamos atendiendo, entre otros a pagar a los proveedores de la propia Generalitat.

En segundo lugar, yo voy a trabajar, después de la situación que se ha creado, para incrementar los lazos que siempre han unido al conjunto de los catalanes, las personas que viven en Cataluña y no han nacido en Cataluña, con el conjunto de todos los españoles.

Y en tercer lugar, yo desde luego aplicaré, no se le puede demandar otra cosa, pero sí hay que pedírsela al presidente del Gobierno, que se cumpla la ley y la Constitución española.

Ese es Mi Plan para Cataluña”

Sense comentaris, i només una pregunta: Aquest és un pla?!

La responsabilitat social dels empresaris, i la teva

Els 'empresaris' —la majoria no ho són, sinó són directius/funcionaris d'empresa— han d'entendre que, com tots, no es deuen en exclusiva als seus accionistes, sinó que tenen responsabilitat social, als treballadors —i càrrecs intermedis, que també ho són— i llurs famílies, els proveïdors —i llurs treballadors i famílies—, els clients (ídem), és a dir a la societat en general. No poden aïllar-se de la societat, no simplement perquè és el seu entorn i s'afecten mútuament, sinó que també la societat és garant de llurs societats, és a dir, empreses. Aquestes són concessionàries: tenen la concessió, i protecció, de la societat. Les empreses són un artefacte social, creat per la societat per a augmentar la productivitat i per al profit de la societat, de tots.

Per tant, cal exigir a les empreses, tant del món productiu de bens i serveis com de les financeres —bancs, etc.— responsabilitat social. El món polític ha de reprendre la iniciativa al món de l'empresa. Sí, em direu que la política ha perdut la legitimitat necessària, però no confieu en els interessos empresarials.

No ens podem permetre 'passar' de la política. No oblideu mai: si no fas política, te la faran!