Compulsió de repetició: condició de l'unionisme

-
Sigui mitjançant la conservació de l'autonomisme, amb millores de finançament, o bé per la via del federalisme, els proponents a Catalunya de mantenir la unió amb Espanya semblen patir una condició descrita pels psicoanalistes.
Un dels leitmotiv de l'obra freudiana és el concepte de compulsió a la repetició. Per Freud tenia estretes relacions amb la pulsió de mort i sobre la qual, qui la patia difícilment podia interrogar-se amb claredat sobre la seva exacta naturalesa.
Oriol Martí (Metge. Psicoanalista)

La compulsió de repetició o, simplement, repetició és un concepte que Sigmund Freud va definir per intentar donar un fonament a l'impuls dels éssers humans a repetir actes, pensaments, somnis, jocs, escenes o situacions desagradables o fins i tot doloroses. El caràcter conservador de les pulsions i la seva indestructibilitat són les dues característiques també descrites per Freud.

Jean Laplanche i Jean-Bertrand Pontalis ho defineixen així:
A) A nivell de la psicopatologia concreta, procés incoercible i d'origen inconscient, en virtut del qual el subjecte se situa activament en situacions penoses, repetint així experiències antigues, sense recordar el prototip d'elles, sinó al contrari, amb la impressió molt viva que es tracta d'alguna cosa plenament motivat a l'actual.
B) En l'elaboració teòrica que Freud dóna d'ella, la compulsió a la repetició es considera com un factor autònom, irreductible, en última anàlisi, a una dinàmica conflictual en què només intervindria la interacció del principi del plaer i el principi de realitat . S'atribueix fonamentalment a la característica més general de les pulsions: el seu caràcter conservador.
J. Laplanche i J. B. Pontalis. Diccionario de Psicoanálisis pp. 439-446.

Al llegir tot això, m'ha vingut immediatament la reflexió que aquest és precisament el comportament de l'anomenat unionisme que s'empeny col·lectivament a repetir una i altra vegada l'intent de fer-se entendre, de ser més didàctic ("hem d'explicar-nos millor") a Espanya, de convèncer a l'estat que cal un altre acord polític entre aquest i Catalunya, amb la impressió de que hi ha res a fer.

Què hem de pensar d'aquells col·lectius que tenen un comportament repetitiu que, facin el que facin, obtenen sempre els mateixos resultats? Quina ha de ser la conclusió? Vostès mateixos.

Continguts extrets de la Wikipedia en espanyol.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

-
L'estat espanyol és, com tots en el marc polític occidental modern, un estat sobirà territorial. És a dir, l'estat nacional que Espanya sempre ha aspirat a ser es fonamenta en el principi territorial. La identitat política dels seus ciutadans depèn de la residència en algun espai territorial específic, dins del qual les institucions es poden organitzar de diferents maneres (p. ex. federal, o bé unitari). És la pau de Westfàlia de 1648 (tractats d'Osnabrück i de Münster, i també dels Pirineus de 1659) que marca l'establiment d'aquesta concepció i el començament de l'era moderna, l'estat–nació modern i el final del feudalisme. Per tant, és aquí quan neix l'estat–nació sobirà, estretament associat amb la territorialitat. A l'avantsala d'aquest nouveau régime , s'havia desenvolupat la doctrina de la sobirania exposada per l'economista–filòsof francès Jean Bodin ( enllaç en anglès ) als seus “ Six Livres de la Republique ” (1576), enormement
Més informació

La llengua perilla: Culpables? Els catalans!

-
Fa uns mesos, vaig assistir a un curs d’inici a una llengua estrangera, a la que assistíem diverses persones que, em consta, son tots de parla catalana i que volem defensar la nostra llengua. El professor, no català, ens va explicar, en català, que encara no dominava la nostra llengua, i que ens agrairia poder impartir les classes en castellà. Varem acceptar tots i sense excepció. Les classes varen iniciar-se amb total normalitat. Però a partir d’aquell moment, molts dels assistents varen fer servir el castellà per a adreçar el professor. Recordem que son militants catalanistes defensors de la llengua, i tot i així, canviaren automàticament al castellà al adreçar-se a un estranger. Això em recorda quan vaig arribar a Catalunya (sóc nascut a Anglaterra). Ja parlava el català i l’emprava sempre que podia. Feia aleshores de professor d’anglès, i sabia que la millor forma d’aprendre un idioma és fent-lo servir. Però sovint, quan entrava a les botigues, on els dependents atenien a les clie
Més informació

Que la IMprudència no ens faci traïdors!

-
En Jordi Carbonell, que fou amic del meu pare, que havia estat a casa a Londres i que havien lluitat colze a colze, i per tant al que vaig conèixer de menut i tot, per qui sempre he tingut gran, grandíssim respecte, va dir l'Onze de Setembre del 1976 a Sant Boi "Que la prudència no ens faci traïdors!" Aquell era un altre context, acabàvem de sortir de la dictadura, entràvem en la 'transició', aquesta de la que realment no hem passat mai, i la 'prudència' aleshores era equivalent a aquella dita tan catalana de què "El meu mal no vol soroll". El no fer soroll era la traïció, calia fer soroll, calia sortir i lluitar per "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia"! Avui, el soroll l'hem fet, el fem i el seguirem fent. Però ara, la prudència és una altra cosa, la prudència no és "el meu mal no vol soroll", sinó que la prudència és planificació, tenir un pla A, B, i C, tenir clares les conseqüències de c
Més informació