Constitucions i autodeterminació

Ahir vaig posar-me a veure si el president espanyol, Mariano Rajoy, tenia raó al afirmar que "la autodeternimación no existe en ninguna Constitución". Doncs resulta que n'he comptabilitzat fins a trenta, i potser n'hi ha més. Vaig publicar ahir la llista. 

Avui voldria afegir unes reflexions:

S'ha repetit una i altra vegada que el concepte d'autodeterminació es refereix, a la jurisprudència internacional, a territoris colonitzats. Certament, la majoria de països que citen l'autodeterminació a llurs Constitucions són antigues colònies. Però resulta que a la llista hi apareixen diversos països que no s'han considerat mai casos de colonització, com Alemanya o Hongria, i que s'atribueixen el dret a l'autodeterminació, pel qual precisament estableixen llurs Constitucions.

Un altre cas és el d'Etiòpia, que tot i ser un país africà i per tant confondre's amb el d'antigues colònies, aquest no ha estat mai colonitzat. De fet, és l'únic territori africà que va poder mantenir-se lliure i independent durant els segles de colonització per part dels europeus. A més a més, la seva Constitució no contempla solament el dret a l'autodeterminació, sinó que explicita el dret a la secessió.

Finalment, el cas de França és particular, ja que reconeix a la Constitució el dret a l'autodeterminació dels seus departaments d'ultramar. Cal considerar que no considera colònies aquests territoris, ja que sempre els ha considerat parts íntegres de la pròpia República.

La autodeterminación no existe en ninguna constitución

Segons Rajoy, “la autodeterminación no existe en ninguna constitución”. O sap que sí i menteix, o no ho sap i és ignorant. No sé quin és pitjor.

Les següents constitucions SÍ reconeixen el dret a l'autodeterminació, amb llurs diferents interpretacions.

Alemanya — Preàmbul

Angola — Art. 12 1.c.

Bangla Desh — Art. 25.b.

Bolívia — Art. 2

Brasil — Art. 4 III

Cap Verd — Art. 10 (2)

Colòmbia — Art. 9

Cuba — Art. 12 a

Equador — Art. 57

Eslovàquia — Preàmbul

Eslovènia — Preàmbul

Estònia — Preàmbul

Etiòpia — Art. 39.1 (inclou explícitament la secessió)

França — Preàmbul

Guinea — Art. 21

Guinea-Bissau — Art. 18.2

Hondures — Art. 15

Hongria — Preàmbul i Art. XXIX

Mèxic — Art. 2

Nicaragua — Art. 5

Paraguai — Art. 143.2

Portugal — Art. 7.3

Qatar — Art. 7

República Dominicana — Preàmbul

Rússia — Art. 5.3

Sud-àfrica — Capítol 14 Part B 235

Sudan — Part 16. 219 (referent específicament a Sudan del Sud)

Surinam — Art. 7.1

Timor Oriental — Art. 8.1

Veneçuela — Preàmbul

Per cert, parlar-ne no vol dir, evidentment, practicar-ho. Estat de dret?

PD Reflexions addicionals.

Darrera el tancament de Canal 9

La batalla de la publicitat, els interessos dels grups mediàtics, la implicació de PP, PSOE i CiU, i la eliminació de les televisions autonòmiques.

A banda de les consideracions de l'ús del Canal 9 com a instrument de propaganda dels governs de la Generalitat valenciana, i de la gestió pèssima, cal tenir en compte què hi ha darrera de tot plegat: una guerra encoberta entre els interessos de les televisions privades i l'interès públic, i que va arribar ahir al Parlament de Catalunya.

Comencem amb una mica d'història: Hi havia una vegada... a Espanya una televisió pública, primer en blanc i negre, després en colors; passà d'un canal a dos. Aleshores, després de l'assoliment de la democràcia —és un dir— apareix TV de Catalunya i el projecte de televisió basca, Euskal Telebista. Comença a haver-hi la idea de que els governs que tenen televisions pròpies tenen un instrument molt poderós. A l'estat de les autonomies, tothom vol la seva. Els diversos governs de les autonomies les munten, amb llurs amics que basteixen uns entramats d'empreses productores que treballen per a cada canal.

Quan tot això s'ha fet enormement costós, arriba el canvi de model televisiu, la digitalització i la crisi de la publicitat. El lobby de les televisions privades, que s'han fet grans augmentant quota de pantalla, arribada la crisi de la publicitat, volen augmentar el seu share del pastís. Comença així la gran batalla de la publicitat i es suprimeix la de TVE. Així, subvencionant l'estat el cent per cent d'aquesta empresa, sense el recurs de la publicitat, es reparteix el pastis a la resta, amb el resultat de que es subvencionen indirectament.

El següent pas, és clar, és acabar amb les altres televisions públiques autonòmiques. Hi ha dues opcions: o bé substituint subtilment les públiques i deixant-les com a simple marca, passant a gestionar-les amb les productores que controlen, o bé eliminant-les directament.

Això és prou fàcil amb les petites, però es fa molt més difícil amb la més important, TV3. Per això hi ha la oposició sistemàtica de la Unión de Televisiones Comerciales Asociadas (UTECA), l'associació de les televisions privades, a que TV3 pugui ampliar la cobertura mitjançant els acords de reciprocitat amb altres televisions autonòmiques, notablement la valenciana, i és per això que no prosperen els acords amb el Ministerio de Industria i el govern valencià. Les últimes modificacions legals sectorials en matèria televisiva que s'han fet a Espanya han estat per les pressions de la UTECA.

Els dos blocs de captació de publicitat a Espanya, els que hi ha al voltant dels grups privats d'Antena 3 i de Tele5, se'n duen més del 80% del pastís publicitari. El tercer grup és el de TV3, que capta en recursos publicitaris el que reuneixen totes les altres televisions autonòmiques juntes, que són onze.

Per tant, el que passa amb la publicitat a TV3 és enormement important. La UE, en el procés de liberalització europeu en que la Comissió demana una comptabilitat analítica per a deixar clar quina és la subvenció dels mitjans públics i els continguts que van a finançar. El problema de la comptabilitat analítica és que no pots dir quin programa és de servei públic i quin no.

En Joan Manuel Tresseras posa el següent exemple pràctic: “Tens un programa de gran contingut cultural, que passat a segons quina hora tindràs un 3% d'audiència. Però posem que passes una pel·lícula de James Bond a les 6 de la tarda, el documental a les 8, i a les 9 del vespre tens el Barça-Madrid, el programa d'interessantíssim contingut cultural passa del 3% al 25% d'audiència, i estas fent un gran servei public. Per a fer política de servei públic, utilitzes drets televisius de pel·lícules i de futbol.”

Per tant, no es pot fer comptabilitat analítica d'un programa sí i un altre no, sinó que el servei públic s'ha de fer a partir d'una estratègia global. Per això necessites ingressos, i forces, perquè el mercat dels drets televisius és lliure. Si vols una televisió que vetlli per l'interès públic, cal que pugui aplicar una estratègia intel·ligent equilibrada i de qualitat.

Així que continua la guerra pels ingressos de la publicitat. Ja estan eliminant una de les televisions autonòmiques, la valenciana.

I ahir, dijous 7 de novembre, el Parlament va avalar externalitzar la gestió de la publicitat a TV3 amb el vot de CiU, PSC i PP. ERC havia presentat una moció en la que es rebutjava aquesta externalització i que va ser votada favorablement per ICV-EUiA i la CUP.

La posició del PP s'entén perfectament. Però la que hem de qüestionar és la de CiU i del PSC. Bé, qüestionar o entendre perfectament.

Agraït a en Joan Manuel Tresserras per les seves explicacions.

La Vanguardia i la moderació — Qui són els moderats?

Ahir a La Vanguardia preguntava ¿Quién teme a los moderados? M'ha portat a preguntar Qui són els moderats?

Primerament, cal tenir clar què és ser moderat. El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans defineix la moderació en l'àmbit de la política com allò que està allunyat dels partits o de les posicions extremes. I si tenim en compte que l'exigència de l'electorat, revelada en tots els sondeigs —sí, fins i tot els de La Vanguardia— és de poder exercir el dret a decidir, només podem arribar a una conclusió.

L'exigència de poder exercir el dret a decidir de la ciutadania de Catalunya ha esdevingut mainstream i per tant, per definició, moderada. Em pregunto si per La Vanguardia la moderació equival a la negociació entre elits, i que no exerceixi el 'populatxo' el seu dret a decidir democràtic?

Però si ni tant sols les pròpies elits Madrilenyo-Barceloneses del Club del Pont Aeri —del qual són membres destacats l'editor de La Vanguardia, José Antich, i el seu propietari, Javier, Conde de Godó— no es posen d'acord!

De què parla el Sr. Antich? Quines lliçons aspira donar-nos?!

Incertesa de la UE i la independència: seriem Somalilàndia?

Hi ha moltes veus que sembren la por, que diuen que la Catalunya independent quedarà fora de la UE. Fins i tot, l'economista Francesc Granell, antic Director General de Comerç i Turisme amb el Conseller Francesc Sanuy — el qual, per cert, s'ha declarat independentista — ha arribat a l'extrem de dir a El País que podríem acabar com Somalilàndia, no pas pel nivell econòmic, sinó per el llimb en què es troba al secessionar-se de Somàlia.

No entraré a discutir si Catalunya quedaria fora de la Unió Europea. Això ja s'ha tractat per persones molt més doctes en la matèria de la política d'ampliació interna [PDF] de la Unió i les amenaces de l'estat espanyol de bloquejar el reconeixement de Catalunya com a membre.

Vull plantejar el suposat llimb en que es trobaria Catalunya en els primers moments de la independència. Personalment crec que segurament ens quedarem, momentàniament, fora de la UE ja que aquesta no voldrà avançar-se als esdeveniments i no es mullarà, tal i com ve fent fins ara, tot rentant-se les mans d'una qüestió de negació de drets democràtics a ciutadans europeus.

Però estic segur que els arguments econòmics sí tindran un pes decisiu un cop s'hagi produït la secessió. La importància econòmica de Catalunya, en tots els seus aspectes, però sobre tot en el fet que el nou estat independent serà contribuent net a les arques de la Unió, serà cabdal.

Quedarà, doncs, Catalunya com una Somalilàndia, sense reconeixement? Doncs no. Primerament, la importància de Catalunya fa que l'exemple d'un estat sense reconeixement com Somalilàndia sigui ridícul. La comparativa, si s'ha de fer, seria amb Taiwan, que la pressió de la Xina ha fet que no s'hagi admès mai com a membre de les Nacions Unides.

Vaja, que ser temporalment Taiwan, tot negociant la reentrada de Catalunya a la UE no estaria gens malament. HTC, Acer, TrendMicro, Asus,... empreses de gran reconeixement internacional, un país amb banc central i sistema de pagaments reglat, un creixement econòmic més que saludable i sostingut... totes raons per les que les empreses de la República Popular i de tot el món, lluny de fer-li el buit, han anat ampliant la seva economia i benestar.

I recordem que Espanya no es ni de bon tros la Xina. Els estats membre importants de veritat no tenen cap interès en deixar fora de la UE a Catalunya, i encara menys una potencial Taiwan, que podria arribar a acords bilaterals amb la totalitat dels membres de la Unió, excepte Espanya si aquesta li fes el buit, entrar a l'espai Schengen de lliure circulació, que no és un acord exclusiu de la UE — no tots els signataris de Schengen són membres de la UE i no tots els membres de la UE en son signataris — sinó que aquesta l'ha integrat en el seu corpus.

Que segueixin amb el discurs de la por, que s'aniran retratant, aquells que estan i viuen bé amb l'estatus quo. La resta ho tenim clar: independència!

Compulsió de repetició: condició de l'unionisme

Sigui mitjançant la conservació de l'autonomisme, amb millores de finançament, o bé per la via del federalisme, els proponents a Catalunya de mantenir la unió amb Espanya semblen patir una condició descrita pels psicoanalistes.

Un dels leitmotiv de l'obra freudiana és el concepte de compulsió a la repetició. Per Freud tenia estretes relacions amb la pulsió de mort i sobre la qual, qui la patia difícilment podia interrogar-se amb claredat sobre la seva exacta naturalesa.

Oriol Martí (Metge. Psicoanalista)

La compulsió de repetició o, simplement, repetició és un concepte que Sigmund Freud va definir per intentar donar un fonament a l'impuls dels éssers humans a repetir actes, pensaments, somnis, jocs, escenes o situacions desagradables o fins i tot doloroses. El caràcter conservador de les pulsions i la seva indestructibilitat són les dues característiques també descrites per Freud.

Jean Laplanche i Jean-Bertrand Pontalis ho defineixen així:

A) A nivell de la psicopatologia concreta, procés incoercible i d'origen inconscient, en virtut del qual el subjecte se situa activament en situacions penoses, repetint així experiències antigues, sense recordar el prototip d'elles, sinó al contrari, amb la impressió molt viva que es tracta d'alguna cosa plenament motivat a l'actual.

B) En l'elaboració teòrica que Freud dóna d'ella, la compulsió a la repetició es considera com un factor autònom, irreductible, en última anàlisi, a una dinàmica conflictual en què només intervindria la interacció del principi del plaer i el principi de realitat . S'atribueix fonamentalment a la característica més general de les pulsions: el seu caràcter conservador.

J. Laplanche i J. B. Pontalis. Diccionario de Psicoanálisis pp. 439-446.

Al llegir tot això, m'ha vingut immediatament la reflexió que aquest és precisament el comportament de l'anomenat unionisme que s'empeny col·lectivament a repetir una i altra vegada l'intent de fer-se entendre, de ser més didàctic ("hem d'explicar-nos millor") a Espanya, de convèncer a l'estat que cal un altre acord polític entre aquest i Catalunya, amb la impressió de que hi ha res a fer.

Què hem de pensar d'aquells col·lectius que tenen un comportament repetitiu que, facin el que facin, obtenen sempre els mateixos resultats? Quina ha de ser la conclusió? Vostès mateixos.

Continguts extrets de la Wikipedia en espanyol.

El futur del Port de Barcelona i el desglaç àrtic

La porta europea d'orient, durant quant?

Sense la màxima eficiència logística, ni Barcelona ni cap altre port del litoral mediterrani seran competitius.  

Hutchinson Whampoa va guanyar el 2006 l'adjudicació de la nova terminal de càrrega del port de Barcelona, el BEST (Barcelona Europe South Terminal), davant de les ofertes de Dubai Ports i la catalana TCB. Per tant estava clar que hi havia força interès en el creixement de la capacitat del port. Segons l'aleshores president de l'Autoritat Portuària, Joaquim Coello, permetria que la meitat del tràfic arribés dels grans ports del sud-est asiàtic i que, segons l'empresa TerCat, rivalitzaria amb les principals terminals del nord d'Europa. Així, el port de Barcelona esdevindria la porta d'Europa per al comerç asiàtic, passant per l'oceà Indic i el canal de Suez.

Han canviat moltes coses des del dia en que es va iniciar el projecte. Per una banda, la revolució de la Primavera Àrab, que ha portat el canvi del govern a Egipte, propietari del Canal. Però aquest no té cap interès en que hi hagi el més mínim problema en el passatge marítim entre continents per aquesta via.

Però el que hauria d'inquietar és el desglaç àrtic. El Pas del Nord-oest va quedar lliure de glaç el 2007, i a l'agost de 2011 el vaixell rus Vladimir Tikhonov va transportar via el Pas del Nord-est 120.000 tones de condensat de gas a Tailàndia. Va reduir el temps del viatge, que normalment es faria via el canal de Suez, en una setmana. La distància total es veia reduïda en un 40%.

Feia segles que es cercava un pas vers Àsia pel nord del continent americà. El primer intent del que es té coneixement fou del venecià Cabot, enviat per Enric VII d'Anglaterra. Aquest volia saltar-se el tractat de Tordesillas que, avalat per la Santa Seu, repartia les Amèriques i Àsia entre Espanya i Portugal. Finalment al segle XIX, el noruec Roald Amundsen va poder navegar el Pas del Nord-oest per primer cop en temps moderns (possiblement ho varen intentar els víkings abans de la petita edat de gel), anant d'Atlàntic a Pacific entre 1903 i 1906. Però ho va fer amb un vaixell petit de pesca per vies molt poc profundes i per tant inviables pel tràfic comercial.

A l'estiu del 2011 varen navegar un total de 33 vaixells per la ruta marítima del nord que passa per damunt de la costa nord de Rússia. Aquesta ruta pot retallar la distància entre Rotterdam i Shanghai (els principals ports europeu i xinès, respectivament) en un 22%. El Pas del Nord-oest, pel nord de Canadà, el retallaria en un 15%. Això faria possible no només uns temps de trànsit més curts, sinó un estalvi important en combustible bunker (usat en motors marins), el qual tendeix a l'alça: va augmentar un 33% en el període 2011-2012.

La ruta sud, passant pel canal de Suez, encara té futur, és clar, però també està clar que les rutes àrtiques presentaran una competència molt important en el futur i els nostres ports que formen part de la cadena logística entre Europa i Àsia hauran de maximitzar la seva eficiència, tant a nivell portuari com en tota la línia de transport comercial, per carretera i ferrocarril.

El proper 23-25 d'abril el 9è Arctic Shipping Forum tractarà el tema a Helsinki.
Última edició de l'anuari àrtic Arctic Yearbook 2012.
Preus de combustible bunker.

Publicat al blog del PuntAvui Horitzó Aparent.