Perquè no hi ha líders polítics herois?

He escoltat múltiples, masses vegades que ens cal un Macià, un Pi i Margall, o fins i tot un Rafael Casanova. En fi, un líder, un home d'estat, un heroi! Però cal tenir en compte que els temps han canviat. La política no és la mateixa, i tampoc ho és la ciutadania. La diferència entre uns i altres en la formació intel·lectual i en la quantitat i immediatesa de la informació s'ha reduït d'una forma extraordinària. Només cal mirar el contrast dels nivells d'analfabetisme i de lectura, així com de la proporció de la població amb estudis entre els segles XVIII, XIX i XX, amb els nivells d'avui, al segle XXI. Fins i tot els que no tenen formació superior estan molt millor informats que la ciutadania dels anys 20 i 30 del segle passat, o les classes obrera i menestral durant el pas de l'Antic Règim a la il·lustració i al capitalisme burgés.

Per tant, els polítics, o millor dit, els partits (ja que a major o menor grau, tots som polítics: vegeu “A favor de la política”) han d'adaptar-se als nous temps i deixar de fer política de segle XX, o fins i tot XIX, i conseqüentment han d'adaptar les seves estructures orgàniques i jeràrquiques. Si la societat va desbocada vers una transversalitat, de comunicació i de debat, inusitada fins ara, és essencial que els partits l'acompanyi. Perquè el que no podrà fer és anar a la contra, com qual ultraconservador que no entén el que està passant al seu voltant i en conseqüència es torna reaccionari.

S'ha d'assumir, doncs, que els líders polítics són líders de partit. I no ho han d'assumir només ells (o elles) i els seus partits, sinó que l'anomenada “societat civil” ha d'assumir els seus propis deures polítics, tant a nivell individual com col·lectiu. El que no podem esperar, tots plegats, és el retorn del “Polític Heroi”. L'estructura social ens ho evita: la nova societat, la societat de la informació i del coneixement ens està portant vers una nova fórmula, amb un cert element de comunisme, no pas en el sentit marxista, leninista o estalinista, del capital material, sinó en un sentit de col·laboració social del coneixement que no s'havia vist des de les societats preindustrials, però ara en un grau molt més accentuat i ubic, en una societat molt més àmplia, diversa i nombrosa.

El fet de que els agents polítics, socials i empresarials no estan adaptant-se prou ràpidament a aquests fluxos societaris fa que l'electorat senti el que s'ha donat per anomenar 'desafecció'. Però és la mateixa societat la que, també, ha d'adaptar-se als nous temps. Ha d'entendre que no pot deixar-ho tot en mans del “Polític Heroi”, sinó que ha d'implicar-se més activament. En lloc de voler deixar-ho tot en mans d'un pater noster, ha d'assumir els reptes que aporta el fet de disposar d'aquest capital essencial de la nova democràcia, que és la informació immediata i àmplia, d'accés per a cada vegada més ciutadans. Vulgui o no, ha d'implicar-se més directament.

El que no val és voler ressuscitar un personatge anacrònic. De fet, en aquest sentit ens ha fet molt de mal el període de la transició (que per aquesta raó considero inacabada encara) en que un govern monocolor, liderat per un personatge monolític, que sí potser va ser on havia de ser, en el moment oportú i en les circumstàncies d'aquell moment, però que ens ha deixat una herència de dependència d'aquesta figura de pater noster. Cal alliberar-nos d'aquesta dependència, i la societat tota encara no s'ha adonat que no es pot culpar en exclusiva al polític per aquesta situació. Ha de madurar i adonar-se que ha de ser copartícip en aquest procés, com ho ha de fer l'adolescent quan passa a adult i descobreix que els pares son humans i no pas déus.