PSC traïdor, atrapat entre l’espasa i la paret

El PSC és una federació autònoma dins d’una organització, el Partido Socialista Obrero Español, que és centralista. Els estatuts del PSOE (pdf) descriuen el seu concepte de federació com a “integración de las colectividades que la componen” (art. 3.4). Quan a la unitat del partit, diuen els estatuts que “descansa esencialmente en la unidad de pensamiento fundamental” (art. 3.5). Per deixar-ho ben clar, els estatuts diuen que “La denominación, organización y estatutos de cada Partido o Federación Regional o de Nacionalidad tendrán que ser ratificados por el Comité Federal en el plazo máximo de seis meses desde su presentación” (art. 16). Ni en el propi nom poden decidir lliurement!

Aquests mateixos estatuts expliciten que “No se permitirá la formación de tendencias organizadas”, tot i admetre una suposada “libertad de discusión interna” (art. 3.2), mitjançant unes corrents d’opinió. Però aquestes “se constituirán exclusivamente en el ámbito Federal” i que “El Comité Federal autorizará la constitución de nuevas corrientes de opinión a propuesta de la Comisión Ejecutiva Federal” i ha de “estar avalada, al menos, por un 5% de militantes pertenecientes, al menos, a 5 Federaciones Regionales o de Nacionalidad” (art. 4). És a dir, absolutament centralista i impossibilitant cap mena de ‘corrent catalana’.

Per altra banda, es troba entre els deures de la militància “La defensa de los intereses generales de la Organización” (del PSOE, s’entén) (art. 7.2.b). També s’obliga a actuar en els moviments socials i que “En su acción deberán aplicar y defender la estrategia del Partido” (art. 10). Finalment, “Los afiliados y afiliadas del Partido no pueden prestar su apoyo o participar en manifestaciones, actos o cualquier otra iniciativa política promovida por otras organizaciones” que “encierre contradicción con las resoluciones del Comité Federal y/o Congresos del Partido” (ho repeteix dues vegades, als art. 12 i art. 29, per deixar-ho ben clar). És a dir, per davant de tot, el PSOE i els seus interessos.

Si mirem la història del PSC-PSOE, aquest partit es va crear a partir de la fusió l'any 1978 del PSC-Congrés, el PSC-Reagrupament i la Federació catalana del PSOE. Aquesta era el soci menor, però queda clar que n'ha sortit guanyant. Als anys 30 del segle passat, s'havia unit a diversos partits d'orientació socialista i comunista per formar el PSUC. Evidentment, va ser el PSOE qui es va integrar a l'esquerra catalana d'aleshores, i els hereus del PSUC avui, Iniciativa per Catalunya, son una part important d'Izquierda Unida. Però el resultat de la unió del '78 és que el PSC ha esdevingut precisament la federació catalana del PSOE, i res més.

Seria demanar massa als militants del PSC, que ho son del PSOE, que posin per davant els interessos de la ciutadania de Catalunya als del seu partit, centralista? Evidentment, no ho hauria de ser. Hem de recordar que, en democràcia, els actors polítics (que en realitat ho som tots), i molt particularment els elegits en contesa electoral democràtica, han de representar sobre tota altra consideració els interessos dels seus electors, els interessos de la ciutadania. Però em pregunto quants dels ciutadans de Bellvitge, del Baix Llobregat, el Garraf, el Penedès i de Catalunya en general que han votat PSC-PSOE, es senten representats pels seus regidors i diputats. Pensem que els partits haurien de ser eines per l’assoliment d’una societat millor, i en cap cas s’haurien de considerar fins en si mateixos.

Els militants socialistes catalans i els seus diputats, sigui al Parlament de Catalunya, o al Congreso de los Diputados o el Senado espanyols, han de defensar els interessos dels seus conciutadans, inclòs (o sobre tot) quan aquests difereixin dels interessos del seu partit de referència espanyol. Si no, seran traïdors a la ciutadania i a la democràcia!

Francesc Candel - L'altre català

No podré afegir més al que explicaran molts altres d'en Paco Candel. Simplement vull expressar el meu respecte i lamentar la mort d'un dels més importants actors en la integració dels “altres catalans”, per explicar qui eren els nous catalans de les onades immigratòries dels anys 50 i 60, i ajudar a entendre els nouvinguts d'avui, per ajudar la societat catalana acceptar els 'xarnegos', de qui eren i del que aportaven a la nostra societat. Jo mateix, fill de català i estrangera, vaig néixer emigrant en un altre país; la meva família política és d'aquells “altres catalans” que avui son tant catalans com qualsevol altre. Esperem que els “nous catalans” d'avui puguin integrar-se tant bé, també.

Gràcies, Paco.

Mas aposta per Convergència i Unió

Més enllà de mencionar “el dret a decidir”, l'Artur Mas ahir al Palau de Congressos de Catalunya va reforçar l'aliança de CDC amb UDC. Va perdre la oportunitat d'adoptar com a propi personalment i del partit el gir que s'ha mostrat evident entre certs membres de la cúpula de CDC, i sens dubte entre una bona part de la militància. De fet, és el mateix de sempre, però amb una mica més d'efervescència. “Dret a decidir”, sí, però res de sobirania, i menys encara el mot temut, independència. Alguns comenten que és un nou gust, edulcorat, de Coca Cola. Ja sabem com li va anar a Coca Cola quan va fer “invents” amb el seu refresc el 1985.

El que s'evidencia és que en Mas i en Duran han estat negociant la posició de la coalició CDC i UDC davant de les properes eleccions, sacrificant l'aspecte independentista, escenificant un nou “pal de paller” del catalanisme pujolista, un regionalisme una mica agressiu. Si el que realment volia en Mas era generar un ambient transversal, com és que semblava un acte electoral de CiU sense les seves banderoles? El que es reproduïa al Palau de Congressos anit era el que vaig veure fa uns mesos a la Convenció pel Futur d'un sector del PSC, que se suposava volia aglutinar l'esquerra catalana, va fer un acte de partit.

D'aquí es podria intuir que per les dues bandes s'està intentant atreure un sector polític, de l'electorat, amb notable creixement, que hauria de ser propi d'Esquerra Republicana, el d'una esquerra socialdemòcrata nacional i sobirana. El que cal és que ERC segueixi consolidant aquesta àrea política i social, i que faci que aquesta trobi la veu pròpia en lloc d'haver de passar pel sedàs de CiU o del PSC-PSOE. Ho sabrà fer Esquerra?

Manca de lideratge – Què ens cal?

Fa ja més de vint anys, Warren Bennis⁽¹⁾ i Burt Nanus⁽²⁾ varen portar a terme un estudi sobre el lideratge. Varen entrevistar 90 líders americans, del mon de l’empresa, del sector públic, de les arts i de l’esport, per a confeccionar la seva síntesi del lideratge. Varen publicar les seves conclusions a (Leaders: the Strategies for Taking Charge, 1985). Bennis va seguir desplegant les seves idees a On Becoming a Leader (1992).

Com a tots els estudis de teoria empresarial i del comportament d’organitzacions, no hi ha res de definitiu, tot està en flux i cada cas és un mon. Però val la pena reflexionar sobre el que molts consideren una obra cabdal.

De les entrevistes, varen destil·lar quatre temes o àrees de competència necessàries, que anomenen estratègies i que es poden resumir com a: visió, comunicació, confiança i coneixement de si mateix.

Les quatre estratègies

- L’atenció mitjançant la visió, enfocant en una imatge mental d’un futur desitjable i realitzable.

“Els líders son els individus més orientats als resultats del mon, i els resultats obtenen atenció. La seva visió o intenció s’imposa i atreu a les persones. La intensitat unida amb el compromís té un atractiu magnètic. I a aquestes personalitats intenses no les cal coaccionar a les persones per a que prestin atenció; estan tant absorts en el que fan que atreuen als demés.”

- El sentit mitjançant la comunicació, amb influència i organització, compartint el sentit amb la organització.

“The actions and symbols of leadership frame and mobilize meaning. Leaders articulate and define what has previously remained implicit or unsaid; then they invent images, metaphors, and models that provide a focus for new attention. …an essential factor in leadership is the capacity to influence and organize meaning for the members of the organization.” (page 39)

- La confiança mitjançant el posicionament, comunicant clarament, constant i confiada, sense apartar-se de la seva posició.

Re: strategy three -- “Leaders acquire and wear their visions like clothes. Accordingly, they seem to enroll themselves…in the belief of their ideals as attainable, and their behavior exemplifies the ideas in action.” (page 46)

- El desplegament de la seva individualitat mitjançant l’estima positiva de si mateix (sense ser egocèntrica), coneixent la vàlua pròpia (i els defectes), desenvolupat constantment les habilitats i capacitació pròpies, sense acceptar el defalliment.

Re: strategy four -- Positive self regard “consists of three components: knowledge of one’s strengths, the capacity to nurture and develop those strengths, and the ability to discern the fit between one’s strengths and weaknesses and the organization’s needs.” (pages 61-62) Positive regard for self creates positive regard for others. The Wallenda factor: successful leaders focus on trying and learning, not on failing or avoiding failure.

Els líders lideren estirant i no empenyent; inspirant i no manant; creant expectacions realitzables, tot i que desafiadores, premiant el progrés en el seu acompliment, i no manipulant; permetent la pròpia iniciativa i experiència, i no negant ni constrenyent les seves experiències i accions.

1. President de la Universitat de Cincinnati, “Distinguished Professor” d’administració empresarial de la Universitat de California del Sud; Consultor a Werner Erhard and Associates; President del consell d’administració de la Kennedy School of Government Center for Public Leadership de la Universitat de Harvard.

2. Professor Emeritus d’administració empresarial de la Universitat de California del Sud.

Montilla i la sobirania

Unes reflexions, ara que hem vist el ressò que ha tingut l'advertència del President Montilla de l'allunyament irreversible de Catalunya vers Espanya.

Cal tenir en compte que el sentiment és mutu. El President Jordi Pujol diu al seu article “Dues converses i una conclusió” que un bon amic seu, madrileny, home obert, no adscrit políticament, probablement de vot canviant entre el PSOE i el PP segons les coses, intel·lectualment de molt bon nivell i de bona qualitat humana, diu que “es feo querer ser diferente”. Que reveladora arriba a ser una expressió tant escarida.

Tornem al ressò: nul. Passen, no els interessa el que puguem pensar, el que puguem aportar a Espanya, més enllà de l'aportació fiscal, és clar. Ara caldria clarificar, doncs, si els dos homes forts del PSC-PSOE, en José Montilla i en Celestino Corbacho, estan d'acord en l'anàlisi exposada pel primer a Madrid, que podria ser irreversible el desafecte de Catalunya vers Espanya. I la resta de la cúpula? Per què si ho estan, i pel que hem vist de l'interès generat, ja poden començar a pensar el canvi profund d'estratègia que cal. El que han de considerar és que mai arribaran més enllà de ser presidents d'una “región española”, mentre que amb una Catalunya sobirana, serien líders d'un país mig d'una Europa on hi haurà cada vegada més estats nous.

Per molt que un senyor de Córdoba i un altre de Badajoz tinguin un perfectament comprensible afecte vers les seves terres d'origen, la realitat és que son fets, tant personalment com política i professional, a Catalunya, a més de ser-ne “objectes fiscals”. Molts dels que han vingut de fora poden sentir que és una deslleialtat vers la seva patria chica plantejar la sobirania de Catalunya, però és imprescindible que entenguin que ells mateixos formen part de la ciutadania que pateix el que sí és deslleial, l'actitud d'Espanya, i sobre tot de l'estat, vers Catalunya. En una societat lliure no és en absolut deslleial plantejar la independència. A més a més, el que sí és enormement deslleial és la subjugació dels seus representants de més rang a l'estructura jeràrquica del seu partit en lloc de la responsabilitat política vers la seva ciutadania.

Ja no val l'argument de que no sabem o no fem l'esforç suficient d'explicar-nos els catalans, quan hem arribat ja no a l'autocrítica, sempre útil, sinó a l'autoflagel·lació. Ja n'hi ha prou. Qui cal que comenci a escoltar i a entendre, és l'altre part, i sembla que ha començat a entendre la cúpula montillista que l'altre part, que és Espanya, no fa cas. Quan els que s'esperava que els farien costat, els progressistes espanyols, no han fet el més mínim esforç de defendre l'entesa entre les parts, ni tant sols dins del partit del PSOE, què més pot quedar? Ja ha quedat clar que la incomprensió entre Espanya i Catalunya no és un dels abillaments dels independentistes, sinó que és un autèntic problema de tota la ciutadania de Catalunya col·lectivament, vingui d'on vingui, i que en conseqüència està passant cada vegada més a posicions sobiranistes.

Ja que això dels trens està a la palestra, no podem seguir comprar més un bitllet de tren sense saber on va, ni quan surt ni quan arribarà. El que hem de fer és prendre els comandaments de la locomotora i decidir com i quan anirem vers el futur.

Fets, no paraules

El President Montilla ha presentat aquest matí a Madrid i davant d'una audiència molt influent, entre representants del Gobierno i del mon econòmic espanyol, de gent d'aquí i d'allà, una anàlisi de la situació política catalana i els factors identitaris unitaris espanyols que l'afecten. Haurà semblat més o menys acurat, segons el punt de vista del que la considerin, però ha estat, i ha estat llargament esperada. Molts creien (entre els quals jo) que mai s'arribaria a fer, però tampoc ha sorprès. Ha explicat, sense embuts, com les actituds separatistes sorgeixen essencialment de les posicions espanyolistes centralistes, i en reflex d'aquestes ha anat creixent un sentiment de “desafecció” dels catalans vers Espanya. Fins i tot ha advertit del risc d'un allunyament irreversible entre Catalunya i Espanya. No ha mencionat que aquesta situació és fruit d'una alienació de 300 anys, agreujat pel canvi de paradigma, la globalització i la europeïtzació, però què hi farem.

Crec que pocs contradiran la generalitat de la seva anàlisi. Però aquesta no és la qüestió. La qüestió d'arrel és si hi haurà acció, o reacció alguna. El Sr. Montilla ha descrit la situació, i per a ell i els seus, és un primer pas. Podria indicar un gir “federalista” de la seva escola “baix-llobregatista”, dels montillistes. I pels que no son els seus... l'aparell central i centralista del seu propi partit i dels altres de més enllà? Hi posaran remei? La voluntat seva serà sens dubte remeiar-ho. Indica un allunyament de les posicions centralistes espanyoles de la majoria dels PSOEistes del PSC? Significa que el PSC s'independitzarà per fi, després de més de 30 anys, del predomini del PSOE? Aquest canvi de rumb és per a convèncer als seus de l'aparell PSOE a Madrid, i els barons d'Andalusia, d'Extremadura, etc. o és per a apaivagar els catalanistes del PSC?

En tot cas, hauran de passar pocs mesos abans de que es vegi la resposta a totes aquestes preguntes, per a veure si han calat les seves paraules. Si no, s'haurà de veure si el President defensarà Catalunya i la ciutadania catalana, complint les condicions del seu Compromís per Catalunya. El President haurà de plantejar un canvi Macianista, un allunyament del federalisme impossible, i haurà d'actuar vers la única alternativa possible per una nació que es mereix molt més, amb Fets, No Paraules.

Més privatitzacions peperes

El Sr. Rajoy ens ve a Barcelona per a salvar-nos del tripartit: ens ofereix privatitzar els aeroports si guanya les eleccions. Però què significa això exactament? Gato encerrado?

Doncs més aviat sí. Les empreses que optarien a la privatització d'AENA son totes de Madrid: ACS, OHL (sí, aquella del túnel de Bellvitge), Sacyr Vallehermoso, FCC i Ferrovial (que gestiona Heathrow Londres, que es veu que va de mal en pitjor). Només hi ha una excepció, Abertis, que és de la Caixa - no gaire consolador, amb l’historial que té aquesta empresa catalana amb finalitats “benefico-socials”. En tot cas, com veurien des de Madrid que Abertis, catalana, s'ocupés de Barajas? Potser s'hi oposarien per la marxa de la gestió fora del territorio nacional. Potser preferirien concedir la gestió, per exemple, a Fraport AG, concessionària de l'aeroport de Frankfurt entre d'altres.

D’això s’ha afanyat el Sr. Carod-Rovira a prevenir-nos, i amb tota la raó. Però el perill no rau tant en el neo-centralisme privatitzat del que ens adverteix. El fet és que totes, sense excepció, tenen uns lligams extraordinàriament estrets amb la dreta espanyola. Així que, de la mateixa forma quan es va “privatitzar” ENDESA, Telefónica, Iberia, Tabacalera o Argentaria, aquestes empreses acaben en mans amigues del PP. Faig clara referència al complex empresarial que recolza el PP a “Rússia i Espanya: un paral·lel”.

Per altra banda, no em puc imaginar que el gobierno de l’estat cedeixi la concessió de Barajas a una i la del Prat a una altra, per a animar la competició entre destins. Això sí que seria interessant per a Catalunya, i per això no ho veig. Les concessions privades dels aeroports tindrien un fons encara més polític, i polititzat, que la que va tenir la concessió de la T-Sud.

En tot cas, espero que els poders fàctics, ai no, perdó, la societat civil catalana, tingui un mínim de consciència “nacional”, només una miqueta més enllà de la seva butxaca curt-terminista, i faci tot el que calgui per a que no prosperi la iniciativa del Sr. Rajoy, si és que guanya les eleccions.