Visions de la civilització russa i la seva relació amb Europa

 És europea, Rússia?

Primerament, una explicació de per què aquest article. Abans de l’estiu, parlant amb un company de la naturalesa de la Rússia de Putin, vàrem plantejar si aquell país era realment europeu o tenia alguna altra identitat. A partir d’aquella conversa vaig decidir indagar en allò que havia llegit de l’eurasianisme,¹ de la pulsió occidentalista d’anteriors règims russos, i quina és la identitat filosòfica, espiritual i política de la Rússia actual, per entendre els fonaments de la política exterior russa actual, particularment en el seu enfrontament amb Occident, presentat com un conflicte de valors i civilitzacions.

1. Introducció

Les narratives que Rússia ha utilitzat per definir la seva identitat civilitzatòria i justificar les seves ambicions globals, complexes i sovint contradictòries, revelen una tensió constant entre la visió de Rússia com «l’autèntica Europa» i la de Rússia com a «civilització singular», i no pas l’occidental, la de cultura grecoromana, de les esglésies llatina i protestant. S’emmarquen sovint en els conceptes de Russkiy Mir (el món rus) per una banda, i el neoeurasianisme per l’altra.

Des del seu origen, aquestes identitats russes han volgut contrastar amb Occident, principalment a través de les idees de l’eslavofilisme² i les formes de socialisme i anarquisme rus, d’una societat aleshores molt més agrària que la de l’Europa occidental industrialitzada. Aquest pensament profetitza la «catàstrofe de la cultura prometeica» d’Europa, i postula que Rússia és l’únic país capaç de redimir Europa mitjançant un nou arquetip messiànic, que contrasta amb el materialisme prometeic occidental i la seva recerca de poder. El pensament geopolític modern rus incorpora el neoeurasianisme, la tensió històrica entre considerar Rússia, per una banda, com a «l’autèntica Europa», defensora dels valors cristians tradicionals —ortodoxes, és clar—, i per l’altra, com a civilització singular i diferent, «no occidental». Finalment, les arrels de diversos moviments intel·lectuals i revolucionaris russos, com ara el nihilisme, el marxisme —bolxevic i menxevic—, l’anarquisme de Bakunin i Kropotkin, i el populisme dels naródniki,³ subratllen les seves posicions divergents sobre la revolució, la funció de l’estat, i la relació de Rússia amb la influència cultural i política occidental.

Russkiy Mir i la justificació de les ambicions imperials russes

El concepte de Russkiy Mir⁴ s’ha convertit en pedra angular ideològica per justificar les ambicions neoimperials de Rússia. Aquesta noció, promoguda per figures com el Patriarca Ciril,⁵ primat de l’Església Ortodoxa Russa, defensa la idea d’una unitat espiritual, cultural i històrica entre els pobles eslaus orientals,⁶ és a dir la Gran Rússia, la Petita Rússia ucraïnesa, i la Rússia Blanca bielorussa, que juntament formarien el poble rus trinitari,⁷ a més dels russòfons a altres països. Aquests conformarien el nucli d’aquesta comunitat transnacional, amb els pilars que sostenen aquesta visió, com són la fe ortodoxa, la llengua i la cultura russes, i una memòria històrica compartida que reforça la idea d’un destí comú. Allà on l’Església Ortodoxa Russa manté influència, on es parla rus i on persisteixen els mites històrics russos, Moscou considera que hi té interessos legítims.

Aquesta construcció ideològica ha servit, i serveix, com a justificació explícita per a l’agressió russa contra Ucraïna, especialment des del 2014, però també davant d’esdeveniments anteriors.⁸ Vladímir Putin ha apel·lat a la necessitat de protegir els russos ètnics i aquells ucraïnesos que mantenen una afinitat cultural, lingüística i espiritual amb Rússia. Aquesta protecció no només es presenta com un deure moral, sinó com una extensió natural de la idea del Russkiy Mir, on les fronteres polítiques són secundàries davant de la unitat identitària que proclama.

En paral·lel, la política exterior russa ha adoptat una narrativa per reforçar aquesta visió. El document Concepte de la política exterior de la Federació Russa, a l’edició de 2008,⁹ afirma que «és per primera vegada en la història contemporània que la competència global està adquirint una dimensió de civilització», i el mateix document de 2023¹⁰ descriu Rússia com «un país-civilització únic i una vasta potència eurasiàtica i euro-pacífica», amb més de mil anys d’història independent, un patrimoni cultural ric, i amb profunds lligams amb les cultures europees i eurasiàtiques. Aquesta definició no busca només legitimar el paper de Rússia com a actor global, sinó que també la posiciona com una potència que transcendeix les categories convencionals d’estat nació. En aquest marc, el Russkiy Mir es presenta com una comunitat de civilització que uneix el poble rus i altres nacions sota una mateixa esfera d’influència, consolidant la idea d’una Rússia que no defensa solament els seus interessos, sinó que aspira a liderar un espai cultural i espiritual més ampli. Així, el Russkiy Mir no és una simple construcció ideològica, sinó que també és una eina política que articula la visió imperial contemporània de Rússia, i justifica així les seves intervencions i projecta una identitat que busca redefinir l’ordre regional i global.

La dualitat entre l’autèntica Europa i la civilització singular

Rússia ha construït una narrativa poderosa que la presenta com a defensora de «l’autèntica Europa», una Europa conservadora i arrelada en uns valors tradicionals que, segons Moscou, han estat erosionats per les ideologies modernes, liberals, d’Occident. En aquest relat, Rússia assumeix el paper de salvadora i redemptora cultural, destinada a protegir Occident de si mateix davant del multiculturalisme, el feminisme i el suport als drets LGBTQ+, que són vistos com a desviacions dels fonaments europeus autèntics.¹¹

Aquesta visió no és nova; té les seves arrels en l’eslavofilisme del segle XIX, un corrent intel·lectual que ja percebia una divisió civilitzatòria entre Rússia i Occident. Pensadors com Ivan Kireevski¹² i Aleksei Khomiakov¹³ van articular una crítica profunda al racionalisme occidental i a la seva actitud liberal envers la tradició i l’Església. Tot i reconèixer certs vincles amb Europa, aquests eslavòfils veien Rússia com una entitat espiritualment superior, capaç de preservar els valors que Occident havia abandonat. A Europa und die Seele des Ostens¹⁴ (Europa i l'ànima de l’Est), el filòsof alemany Walter Schubart,¹⁵ russòfil contumaç, identifica l’autèntica Europa en l’època gòtica, quan predominaven la unitat espiritual, la contemplació i l’aspiració al transcendent, en contrast amb l’home prometeic de la modernitat, centrat en el poder i la raó.

Aquesta tensió, entre ser Europa i no ser-ho, ha evolucionat en el discurs contemporani rus cap a una dualitat més marcada: la Rússia com «l’autèntica Europa» ensems amb la Rússia com a «civilització singular». Aquesta última noció, que guanya força a l’era postsoviètica, presenta Rússia no només com a alternativa cultural, sinó com a civilització independent amb valors propis, especialment en qüestions de família, gènere i religió. El govern rus ha convertit aquests valors tradicionals en una eina política per diferenciar-se de l’hegemonia occidental i posicionar-se com un pol de poder en un món multipolar.

Així, la narrativa russa oscil·la entre la reivindicació d’una Europa autèntica i la proclamació d’una identitat civilitzatòria única. Aquesta ambivalència li permet tant criticar Occident com legitimar el seu propi model, tot construint una imatge de Rússia com a guardiana d’un ordre moral que, segons el seu relat, Europa necessita recuperar.

Eurasianisme i la reorientació geopolítica de Rússia

Després del col·lapse de la Unió Soviètica, Rússia ha viscut una profunda crisi d’identitat que ha donat lloc a una cerca civilitzatòria contradictòria. En aquest context, el neoeurasianisme ha emergit com a proposta ideològica que ofereix una alternativa a la modernitat occidental, tot redefinint la posició geopolítica i cultural de Rússia. Aquest gir cap a l’Est no implica necessàriament un conflicte directe amb Occident, però sí una redefinició del seu lloc al món, basada en una cosmovisió pròpia que desafia els valors liberals i globalitzadors.

Per comprendre l’ús contemporani de l’eurasianisme, és crucial entendre els seus orígens intel·lectuals. Aquestes idees no són meres relíquies intel·lectuals, sinó que constitueixen un dipòsit estratègic de conceptes que el Kremlin ha recuperat selectivament per legitimar una visió del món alternativa a l’ordre liberal occidental. Aquesta tradició filosòfica ofereix un llenguatge i uns conceptes que legitimen la seva posició a l’escenari global.

Tal com s’esbossa suara, els orígens del pensament eurasiàtic es remunten al segle XIX, quan el debat entre occidentalistes i eslavòfils va marcar la reflexió sobre la identitat russa. Nikolai Danilevski¹⁶ va ser un dels precursors en articular a la seva obra «Rússia i Europa»¹⁷ la idea de les civilitzacions com a formes culturals diferents i fonamentalment irreconciliables, anàlogues a les espècies biològiques. Va concebre Rússia no com una part d’Europa, sinó com una unitat cultural i històrica cohesionada, el món eslau, en oposició directa a l’Europa «germanoromana». Aquesta visió d’un conflicte civilitzatori inherent va ser la llavor de la posterior crítica eurasianista a Occident.

Lev Gumiliov¹⁸ va ser una altra figura clau en la formulació d’una visió d’Euràsia com a civilització singular, caracteritzada per la capacitat del poble rus d’interactuar culturalment i ètnicament amb altres grups del continent eurasiàtic. Aquesta idea ha evolucionat en èpoques més recents cap a una proposta més ambiciosa, en què pensadors com Igor Panarin¹⁹ —que el 1998 va proposar l’aleshores excèntrica idea de la desintegració dels EUA— han imaginat un destí evangelitzador per a Rússia, capaç de liderar una gran civilització que s’estendria des del cor d’Euràsia fins a les seves perifèries. Aquesta missió implicava la reintegració de l’espai postsoviètic sota una nova idea formativa, en oposició a la globalització occidentalitzadora. Altres personatges, com la política i diplomàtica Natàlia Narotxínskaia,²⁰ han reinterpretat aquests pensaments per reforçar la idea que Rússia és el bastió europeu contra la secularització i la decadència moral.²¹

En aquesta línia, Aleksandr Duguin²² ha articulat una visió apocalíptica de la confrontació entre dues cosmovisions irreconciliables: la dels atlantistes, basada en el comerç, l’individualisme, el materialisme i el globalisme, i la de la Rússia eurasiàtica, que defensa valors espirituals, col·lectius, jeràrquics i tradicionals. Aquesta confrontació, diu Duguin, no és només geopolítica, sinó metafísica, una lluita entre el bé i el mal que defineix el futur de la civilització.²³ L’economista i polític Serguei Glaziev²⁴ és una figura més en aquest àmbit. Assessor de Putin, s’associa amb polítiques econòmiques eurasiàtiques i antioccidentals, defensant una integració més estreta amb potències no occidentals i el desenvolupament d’un bloc econòmic eurasiàtic.²⁵

Tot i que Vladímir Putin no utilitza el terme eurasianisme de manera explícita i sistemàtica, molts dels seus discursos incorporen elements fonamentals d’aquesta ideologia.²⁶ La importància de l’ortodòxia cristiana, la noció geopolítica d’Euràsia²⁷ i la idea d’una civilització pròpia són recurrents en la seva retòrica, especialment des de la transició postsoviètica. Així, el neoeurasianisme no només ha influït el pensament intel·lectual rus, sinó que ha impregnat la política oficial, oferint una narrativa poderosa per a la reconfiguració del paper de Rússia en el món contemporani.

El Paper de l’ortodòxia a la història de Rússia

Com s’ha vist, doncs, la història religiosa de Rússia està profundament marcada per una tensió constant entre el poder espiritual i el poder polític, així com per la seva relació amb l’Est i amb Occident. Aquesta lluita secular ha contribuït a forjar una consciència eclesiàstica singular, en què la religió no només és una pràctica espiritual, sinó una dimensió essencial de la identitat nacional. Després de la caiguda de Constantinoble el segle XV, el Tsarat de Moscou va voler assumir el paper de la «Tercera Roma»,²⁸ heretant la idea teocràtica de l’Imperi Romà d’Orient i adoptant el cesaropapisme,²⁹ on el sobirà exerceix autoritat tant civil com religiosa.

Tanmateix, aquesta fusió entre Església i Estat no sempre ha estat harmònica. Ja en temps de Pere I de Rússia,³⁰ que adreçava la mirada cap a Occident, l’església ortodoxa russa va ser subordinada al poder estatal. Pere va abolir el patriarcat i va transformar l’església en una institució controlada pel govern.³¹ Més endavant, Caterina la Gran,³² seguint l’exemple dels monarques absolutistes europeus, va confiscar béns eclesiàstics per raons econòmiques, tot mantenint certs drets de la jerarquia religiosa. Aquestes ingerències polítiques van provocar crítiques de pensadors com Aleksei Khomiakov,³³ que veia en aquesta subordinació una pèrdua de l’autenticitat espiritual, car la parcialitat per la cultura occidental prometeica de l’home heroic, racional i material, anava en contra de la cultura russa, oriental, de sobornost,³⁴ en què l’individu renuncia al benefici propi en favor de la comunitat.

Malgrat aquelles ingerències, la fe religiosa ha demostrat una resiliència extraordinària. Fins i tot durant el període soviètic, quan el règim comunista va intentar erradicar la religió, la creença va persistir, especialment en les zones rurals.³⁵ Xifres governamentals soviètiques revelaven el 1937 que fins a un terç de la població urbana i dos terços de la rural encara tenien creences religioses, evidenciant que la religiositat popular no havia estat vençuda a despit de la campanya de persecució.³⁶ Aquesta persistència mostra una dimensió profunda de l’ànima russa, arrelada en la fe i en la necessitat de transcendència que descriuen les obres de Dostoievski³⁷ —que hi contrasta el declivi d’Europa en decadència moral amb el potencial de renovació espiritual de Rússia—, i els escrits d’altres autors i filòsofs russos com Vladímir Soloviov,³⁸ Serguei Bulgàkov,³⁹ i el fundador del moviment eslavòfil juntament amb Khomiakov, Ivan Kireevski,⁴⁰ entre tants altres. Així, el paper de l’Església Ortodoxa i la història religiosa russa no poden entendre’s només en termes institucionals, sinó que són el reflex d’una tensió profunda entre el poder, la fe i la identitat, que ha guiat la trajectòria de Rússia com a civilització i com a poble.

Percepcions russes d’Europa i Occident

Tal com hem vist suara, la relació de Rússia amb Europa i Occident ha estat marcada per una ambivalència profunda, que oscil·la entre l’admiració, la imitació i el rebuig. I així, en la narrativa nacional russa, Europa sovint ha estat vista com una civilització en decadència, intrínsecament podrida, i condemnada a desaparèixer.

L’eslavofilisme del segle XIX, i figures del mon jurídic i polític com Konstantín Pobedonóstsev,⁴¹ el principal representant del conservadorisme rus en els últims anys del règim tsarista, van identificar el racionalisme com el «pecat original» d’Europa. Aquesta confiança excessiva en la raó conduïa, segons ells, a l’exaltació de l’home natural, a la democràcia —vista negativament— i, en última instància, al mal. En aquest marc, la cultura occidental era vista com a superficial, desconnectada de la veritat espiritual i incapaç de proporcionar un sentit profund a la vida. Rússia, en canvi, es presentava com la portadora d’una missió espiritual, arrelada en l’ortodòxia i en una visió més elevada de l’ésser humà.

Tot i aquest rebuig ideològic, Rússia ha mantingut una relació complexa amb Europa. Pere I va impulsar una europeïtzació radical del país, reformant el món polític i l’exèrcit segons models occidentals. Aquesta transformació, però, es va fer en un context en què molts russos consideraven la cultura europea inferior a la bizantina, la qual representava per a ells una espiritualitat més autèntica. Després, amb els regnats de Caterina la Gran i Alexandre I, França va exercir una gran influència cultural sobre les elits russes, però que després va ser substituïda per Alemanya durant el regnat de Nicolau I. Tot i que les idees filosòfiques alemanyes van penetrar profundament, la llengua alemanya no va arrelar amb la mateixa força que la francesa.⁴²

Mentrestant, l’esperit d’Europa ha anat evolucionant. Després de la Guerra Freda, Europa ha viscut una etapa de prosperitat i unitat, que ha donat pas a la celebració de la llibertat i la diversitat. No obstant això, l’atac de Putin a Ucraïna ha sacsejat aquest equilibri, redefinint l’esperit europeu com una combinació de llibertat i seguretat. Aquest conflicte ha estat entès no només com una agressió territorial, sinó com un atac directe als valors que Europa ha construït al llarg de dècades.

Així, la mirada russa sobre Europa revela una tensió entre el desig d’integració i la voluntat de diferenciació. Europa és alhora model i adversari, font d’inspiració i objecte de crítica. Aquesta dualitat ha configurat la identitat russa moderna, que continua debatent-se entre l’atracció per Occident i la reafirmació d’una civilització pròpia.

2. Conclusions i Implicacions

Tot plegat revela que la identitat russa està profundament arrelada en una percepció complexa i dinàmica de si mateixa, que oscil·la entre ser una «autèntica Europa» i una «civilització singular» amb un destí messiànic. Aquesta dualitat s’utilitza per justificar la política exterior russa, especialment en la seva confrontació amb Occident. La crítica russa a Occident es basa en la percepció d’una decadència moral i un racionalisme excessiu, contrastant-la amb la profunditat espiritual i els valors tradicionals —ultraconservadors— de Rússia.

Històricament, Rússia ha intentat assimilar i, alhora, rebutjar influències europees, amb períodes d’occidentalisme i de retorn a un «sender propi». L’ortodòxia ha estat un pilar constant d’aquesta identitat, sovint subordinada a l’Estat, però considerada essencial per a l’ànima russa i la seva potencial missió redemptora d’Europa.

La persistència de les idees eurasiàtiques i del Russkiy Mir, combinada amb la reorientació actual de Rússia cap a Orient —especialment vers la Xina i l’Índia— després de la pèrdua dels mercats europeus, subratlla una profunda separació geopolítica i ideològica amb Occident. La retòrica de la batalla metafísica i la defensa dels valors tradicionals enfront d’un «Occident satànic» són elements clau per mobilitzar els suports intern i extern en l’actual conflicte. La comprensió d’aquestes narratives és essencial per analitzar les accions i aspiracions futures de Rússia en l’escenari mundial, la seva influència en el seu àmbit geopolític, i com Europa ho haurà d’afrontar.

3. Lectures addicionals

Vladímir Putin

Recopilació d’escrits i discursos més significatius de Vladímir Putin en què fa referència explícita o implícita a l’eurasianisme, a Rússia com a «autèntica Europa», i al cristianisme ortodox com a fonaments de la identitat i l'estratègia geopolítica russes.

On the Historical Unity of Russians and Ukrainians (2021) http://en.kremlin.ru/events/president/news/66181

Discursos al Club Valdai

2013 http://en.kremlin.ru/events/president/news/19243
2014 http://en.kremlin.ru/events/president/news/46860
2021 http://en.kremlin.ru/events/president/news/67099
2024 https://valdaiclub.com/events/posts/articles/putin-plenary-session-2024/

Discursos a l'Assemblea Federal

2022 http://en.kremlin.ru/events/president/news/67843
2023 http://en.kremlin.ru/events/president/news/70555

Altres lectures

The Rise of Russian Civilizationism, Paul Robinson (Univ. d’Ottawa) al Russia Post del Russia Program at the George Washington University. 28 abril 2025. https://russiapost.info/politics/russian_civilizationism

The Russian State, Eurasianism, and Civilisations in the Contemporary Global Political Economy, Ray Silvius (Univ. de Winnipeg) al Journal of Global Faultlines 2014. https://www.jstor.org/stable/pdf/10.13169/jglobfaul.2.1.0044.pdf

Ressenya del llibre Black Wind, White Snow: The Rise of Russia’s New Nationalism de Charles Clover (corresponsal del Financial Times). http://blogs.lse.ac.uk/lsereviewofbooks/2016/06/21/book-review-black-wind-white-snow-the-rise-of-russias-new-nationalism-by-charles-clover/

1 Eurasianisme https://ca.wikipedia.org/wiki/Eurasianisme

2 Eslavofilisme https://ca.wikipedia.org/wiki/Eslavofilisme

3 Naródnik https://ca.wikipedia.org/wiki/Naródnik

4 Russian world (en anglès) https://en.wikipedia.org/wiki/Russian_world

5 Ciril de Moscou https://ca.wikipedia.org/wiki/Ciril_I_de_Moscou

6 Eslaus orientals https://ca.wikipedia.org/wiki/Eslaus_orientals

7 All-Russian nation (en anglès) https://en.wikipedia.org/wiki/All-Russian_nation

8 Russia's Invasion in Ukraine: What Happened Before? Haesebrouck i Taghon, Univ. de Gant (en anglès) https://www.ugent.be/ps/politiekewetenschappen/gies/en/research/publications/gies_papers/2022-ukraine/russias-invasion-in-ukraine-what-happened-before

9 The Foreign Policy Concept of the Russian Federation Presidència de Rússia (en anglès) http://www.en.kremlin.ru/supplement/4116

10 The Concept of the Foreign Policy of the Russian Federation Ministeri d’Afers Exteriors de la Federació Russa (en anglès, disponible en altres idiomes) https://www.mid.ru/en/foreign_policy/fundamental_documents/1860586/

11 Russia – the “True Europe” or a “Unique Civilization”?: Towards a Genealogy of two Post-Soviet Ideas Kåre Johan Mjør, Univ. de Bergen (en anglès) https://www.tandfonline.com/doi/full/10.1080/00806765.2024.2317365

12 Ivan Kireyevsky (en anglès) https://en.wikipedia.org/wiki/Ivan_Kireyevsky

13 Aleksei Khomiakov https://ca.wikipedia.org/wiki/Aleksei_Khomiakov

14 Disponible en espanyol com Europa y el alma del Oriente a Archive.org https://archive.org/details/europa-y-el-alma-del-oriente-walter-schubart-v-1

15 Walter Schubart (en alemany) https://de.wikipedia.org/wiki/Walter_Schubart

16 Nikolai Danilevski https://ca.wikipedia.org/wiki/Nikolai_Danilevski

17 Rússia i Europa (en rus) https://ru.wikipedia.org/wiki/Россия_и_Европа_(Данилевский)

18 Lev Gumiliov https://ca.wikipedia.org/wiki/Lev_Gumiliov

19 Igor Panarin (en anglès) https://en.wikipedia.org/wiki/Igor_Panarin

20 Natàlia Narotxínskaia https://ca.wikipedia.org/wiki/Natàlia_Narotxínskaia

21 Nataliia Narochnitskaia, Russia and the Russians in World History The Free Library (en anglès) https://www.thefreelibrary.com/Nataliia+Narochnitskaia%2C+Russia+and+the+Russians+in+World...-a0251632828

22 Aleksandr Duguin https://ca.wikipedia.org/wiki/Aleksandr_Duguin

23 Alexander Dugin's Intellectual Framework: Traditionalism, Eurasianism, and the Fourth Political Theory (en anglès) https://www.researchgate.net/publication/384363152_Alexander_Dugin's_Intellectual_Framework_Traditionalism_Eurasianism_and_the_Fourth_Political_Theory

24 Sergey Glazyev (en anglès) https://en.wikipedia.org/wiki/Sergey_Glazyev

25 Post-Soviet Neo-Eurasianism, the Putin System, and the Contemporary European Extreme Right, Andreas Umland del Stockholm Centre for Eastern European Studies, a Foreign Policy Association (en anglès) https://fpa.org/post-soviet-neo-eurasianism-the-putin-system-and-the-contemporary-european-extreme-right/

26 Vegeu la recopilació d’escrits i discursos més significatius de Vladímir Putin al final del document.

27 Eurasia, validez de un concepto geopolítico, Leonardo Quijarro Santibáñez, Instituto Español de Estudios Estratégicos. https://www.defensa.gob.es/documents/2073105/2320887/eurasia_2025_dieeeo69.pdf

28 Moscow, third Rome (en anglès) https://en.wikipedia.org/wiki/Moscow,_third_Rome

29 Cesaropapisme https://ca.wikipedia.org/wiki/Cesaropapisme

30 Pere I de Rússia https://ca.wikipedia.org/wiki/Pere_I_de_Rússia

31 Church reform of Peter the Great https://en.wikipedia.org/wiki/Church_reform_of_Peter_the_Great

32 Caterina II de Rússia https://ca.wikipedia.org/wiki/Caterina_II_de_Rússia

33 Aleksei Khomiakov https://ca.wikipedia.org/wiki/Aleksei_Khomiakov

34 Sobornost https://en.wikipedia.org/wiki/Sobornost

35 The 1937 Census and the Limits of Stalinist Rule, Catherine Merridale de la Univ. of Bristol a The Historical Journal (en anglès) https://www.jstor.org/stable/2639947

36 USSR anti-religious campaign (1928–1941) (en anglès) https://en.wikipedia.org/wiki/USSR_anti-religious_campaign_(1928–1941)

37 Fiódor Dostoievski https://ca.wikipedia.org/wiki/Fiódor_Dostoievski

38 Vladímir Soloviov https://ca.wikipedia.org/wiki/Vladímir_Soloviov

39 Serguei Bulgàkov https://ca.wikipedia.org/wiki/Serguei_Bulgàkov

40 Ivan Kireyevsky (en anglès) https://en.wikipedia.org/wiki/Ivan_Kireyevsky

41 Konstantín Pobedonóstsev https://ca.wikipedia.org/wiki/Konstantín_Pobedonóstsev

42 The Functions and Value of Foreign Languages in Eighteenth-Century Russia. Agent, Offord & Rjéoutski a The Russian Review (en anglès) https://www.jstor.org/stable/43663848

La realitat de la responsabilitat de la defensa a Groenlàndia

En la visita a Groenlàndia de fa uns dies, el vicepresident dels Estats Units JD Vance va adreçar unes fortes crítiques a Dinamarca, particularment sobre la gestió de la seguretat de Dinamarca a l'Àrtic i a Groenlàndia, dient que és alhora deficient i fallida.

«Respectem el dret a l'autodeterminació dels groenlandesos. Creiem en l'autodeterminació. Però seria millor que Groenlàndia estigui sota el paraigua de seguretat dels Estats Units que no pas sota el paraigua de seguretat de Dinamarca» va dir J.D. Vance.

Però en Vance oblida que Groenlàndia, com a part del Regne de Dinamarca, és un territori de l'OTAN, i que Dinamarca i els Estats Units tenen un acord de defensa sobre seguretat a Groenlàndia i l'Àrtic des del 1951.ⁱ

Aquest pacte es va actualitzar, amb Groenlàndia com a cosignant, amb les firmes de l'aleshores ministre d'Afers Exteriors danès, Per Stig Møller, l'aleshores ministre d'Afers Exteriors de Groenlàndia, Josef Motzfeldt, i l'aleshores secretari d'Estat dels Estats Units, Colin Powell, el 6 d'agost de 2004.ⁱⁱ

L'acord de 1951 —que, juntament amb una sèrie d'acords complementaris, inclòs el de 2004, encara està vigent— estableix que l'exèrcit nord-americà pot moure's lliurement per terra, mar i aire a Groenlàndia, sempre que això es faci sense restringir la sobirania del Regne de Dinamarca.

«El Govern dels Estats Units d'Amèrica i el Govern del Regne de Dinamarca ... tenint en compte les seves responsabilitats per a la defensa de l'àrea del Tractat de l'Atlàntic Nord desitjant contribuir a aquesta defensa i, per tant, a la seva pròpia defensa ... podran fer ús de les instal·lacions de Groenlàndia en defensa de Groenlàndia i la resta de l'àrea del Tractat de l'Atlàntic Nord», establert al preàmbul de l'Acord de Defensa de 1951.

I és que tant els EUA com Dinamarca tenen la responsabilitat col·lectiva per a la defensa i la seguretat de Groenlàndia, d'acord amb aquell pacte de 1951:

«El Govern dels Estats Units d'Amèrica i el Govern del Regne de Dinamarca, per tal de promoure l'estabilitat i el benestar a l'àrea del Tractat de l'Atlàntic Nord, unint els seus esforços per a la defensa col·lectiva i per a la preservació de la pau i la seguretat i per al desenvolupament de la seva capacitat col·lectiva de resistir els atacs armats, prendran cadascun les mesures necessàries o adequades per dur a terme ràpidament les seves respectives responsabilitats conjuntes a Groenlàndia.» Art. 1 de l'Acord de Defensa de 1951.

Així, quan JD Vance critica la manca de seguretat danesa a Groenlàndia i a l'Àrtic, les crítiques també haurien de dirigir-se als mateixos Estats Units. Els Estats Units han anat tancant bases contínuament o les han traslladat a Dinamarca o Groenlàndia. Per exemple:

• Bluie East Two a Ikateq i Bluie West One a Narsarsuaq es van tancar a finals de la dècada de 1940.

• La base aèria de Narsarsuaq es va tancar el 1958.

• La base aèria de Søndre Strømfjord (ara aeroport de Kangerlussuaq) va ser transferida a Groenlàndia el 1992.

• Grønnedal (Kangilinnguit), una estació naval, va ser transferida a Dinamarca el 1951 i tancada per Dinamarca el 2012.

Els Estats Units han tingut fins a 17 bases o instal·lacions militars, i més de 10.000 persones destacades a Groenlàndia. Ara, els Estats Units només hi tenen la base espacial de Pituffik, l'antiga base de Thule, amb unes 200 persones.

Referències

i Defense of Greenland: Agreement Between the United States and the Kingdom of Denmark, April 27, 1951 https://avalon.law.yale.edu/20th_century/den001.asp (Últim accés: 3/4/2025)

ii Agreement between the United States of America and Denmark Amending and Supplementing the Agreement of April 27, 1951 Signed at Igaliku August 6, 2004 https://www.state.gov/wp-content/uploads/2019/02/04-806-Denmark-Defense.done_.pdf (Últim accés: 3/4/2025)

Dependències europees en els Estats Units pel que fa a la defensa

Els estats europeus tenen un important grau de dependència dels EUA pel que fa a l’adquisició de material de defensa. Aquesta dependència ve motivada per diversos factors:

1. Sistemes i municions d’alta gamma: els països europeus sovint depenen dels EUA per a sistemes, plataformes i municions d’alta gamma i alta exigència, per als quals Europa té poques alternatives nacionals. Per exemple, molts països europeus han adquirit avions de caça F-35 als EUA (vegeu a continuació).

2. Factors geopolítics i capacitats industrials: la base industrial de defensa dels EUA ha estat un proveïdor fiable per a Europa, però els recents canvis geopolítics —els canvis en el lideratge dels EUA i conseqüents canvis de prioritats dels EUA— i l’increment en la demanda han fet dubtar d’aquesta fiabilitat. Europa ha de buscar ara reforçar les seves pròpies indústries de defensa per reduir aquesta dependència.

3. Esforços de contractació conjunta: s’han fet esforços per augmentar la contractació conjunta a Europa per enfortir el mercat únic de la UE i reduir la dependència dels proveïdors externs. No obstant això, aquests esforços s’han trobat amb reptes a causa dels interessos nacionals i de la necessitat d’inversions importants.

4. Conflicte a Ucraïna: el conflicte a Ucraïna ha subratllat la importància de determinades capacitats de defensa i ha donat lloc a un augment de la despesa en defensa i els esforços d’adquisició a Europa. No obstant això, el continent encara s’enfronta a reptes per satisfer les seves pròpies necessitats i donar suport a Ucraïna.

5. Polítiques econòmiques i industrials: tant la UE com els EUA estan adaptant les seves polítiques comercials i industrials per fer front als reptes que plantegen les dependències econòmiques, especialment de països com la Xina. Això també ha influït en la dinàmica de contractació de defensa entre Europa i els EUA.

En resum, mentre els països europeus prenen mesures per reduir llur dependència dels EUA pel que fa a l’adquisició de material de defensa, encara queden reptes importants. La necessitat de sistemes de defensa de gamma alta, la fiabilitat de la base industrial de defensa dels EUA, de la que n’és mancada la UE i Europa en general, i els factors geopolítics continuen influint en aquesta dependència.

Però hi ha un punt de pressió important, les compres de material de defensa que fa Europa als EUA, on pot esgrimir l’amenaça de suspensió, i fins i tot cancel·lació, de les comandes en curs. Tot i les mancances, la indústria europea pot oferir alternatives, algunes de molt bones, que s’han marginat a favor de l’oferta dels EUA a canvi de la presumpta defensa dels EUA sota el paraigua de l’OTAN que ara posa en dubte en Trump. Aquest entén les negociacions comercials, l’«Art of the Deal», i ho hem vist ara amb les tres grans empreses automobilístiques, Ford, General Motors i Stellantis, que l’hauran pressionat per a alleugerir-los els aranzels que amenacen les seves cadenes logístiques i de fabricació al Canadà i Mèxic. A més a més, si es portés a terme l’amenaça, parcialment o sencera, seria un gran estímul econòmic per Europa.

Mirem, doncs, quines alternatives hi ha...

 

Europa: alternatives a l'armament americà

Les vendes massives d’armament dels Estats Units a la Unió Europea i altres aliats de l’OTAN, estan en risc a causa de les polítiques i amenaces del govern de Donald Trump. La dependència europea de la tecnologia militar nord-americana es considera cada vegada més insostenible, ja que Europa i altres nacions ofereixen alternatives comparables, i a vegades superiors. S’estan desenvolupant i produint sistemes d’armament europeus i sud-coreans competitius en categories com artilleria, sistemes de coets i avions de combat, sovint a un cost menor i sense les implicacions polítiques de la compra als EUA. Aquesta tendència podria afectar negativament la indústria de defensa nord-americana i els seus interessos, especialment si els aliats europeus opten per la seva pròpia producció o alternatives internacionals. Tot i les bones relacions militars passades, la política nord-americana podria impulsar un canvi en les adquisicions de defensa europees.

 

Temes principals i idees clau

1. Creixent capacitat europea en vehicles blindats

Europa compta amb una gamma de vehicles de combat d’infanteria (IFV de l’anglès Infantry Fighting Vehicle) totalment europeus i molt prometedors, com el Borsuk polonès, destacat pel seu disseny modern i innovació local.

El CV90 suec és considerat la «crème de la crème» dels IFV occidentals, amb un ús extens en conflictes i amb variants especialitzades. El CV90 ha operat en gairebé tants conflictes com el Bradley americà. La variant més nova inclou pantalles de realitat augmentada que combinen dades d’altres plataformes en xarxa i va ser el primer IFV occidental amb protecció activa.

Alemanya també ofereix opcions de primer nivell com el Lynx, amb mòduls d’armament ràpidament intercanviables segons missió, el Boxer, i el Puma, descendent directe del Marder. El Boxer disposa d’un xassís molt versàtil, d’us per a múltiples rols. Els recursos alemanys pel que fa a vehicles blindats és inqüestionable.

Altres ofertes europees inclouen el Patria AMV XP finlandès, que s’ha desplegat amb igual èxit que el Rosomak polonès, amb grans exportacions i usos en missions de pau de l’ONU. La família Patria i Cisu han estat exportats i actualment operen a 12 països diferents. Cal afegir el futurista VBCI Mk 2 francès, amb instruments de guerra electrònica, inclosa la interferència electromagnètica i altres capacitats antidron.

2. Desenvolupament i capacitats europees en tecnologia de míssils

Europa ofereix alternatives sòlides als míssils americans en diverses categories.

Míssils d’Abast Mitjà: La sèrie RBS sueca ofereix fins a 350 km d’abast, i les variants Joint Strike i Naval Strike noruegues tenen una capacitat de 275 km «sea-skimming» a entre 2 i 50 metres de la superfície del mar.

Míssils de Llarg Abast: El míssil de creuer Storm Shadow/Scalp, de la MBDA francesa, britànica i italiana. Tot i tenir diversos components americans, es busca alternatives europees o asiàtiques per a assolir la independència durant aquest any, i s’espera augmentar l’abast.

El Taurus alemany té un abast de 500 km, tot i que el seu ús a Ucraïna ha estat limitat per criteris polítics.

Actualment, s’està desenvolupant un nou míssil europeu de llarg abast (entre 1.000 i 2.000 km) anomenat Elsa.

3. Alternatives europees en sistemes de defensa aèria

Tot i que els Estats Units han venut una quantitat substancial de sistemes de defensa aèria a Europa (com el Patriot), existeixen competidors europeus viables. La defensa aèria és probablement el producte dels EUA que més s’ha venut a Europa.

El NASAMS de l’empresa Kongsberg Defence & Aerospace noruega. Aquesta és de propietat de majoria pública, cosa que fa que l’afecti molt menys els capricis del mercat. Actualment, treballa en una variant de llarg abast que l’hauria d'augmentar a entre 50 i 70 km.

El sistema SAMP/T MAMBA franco-italià és l’únic producte europeu que pot competir al mateix nivell que el Patriot, i utilitza míssils Aster exclusivament europeus. L’última generació té un abast de detecció de 350 km i els míssils un abast de 150 km. L’experiència a Ucraïna indica que funciona molt bé contra qualsevol atac que llança Rússia, inclosos els míssils balístics.

L’IRIS-T alemany té abast mitjà, fins a 80 km en la variant més nova, i ha demostrat molt èxit interceptant míssils a Ucraïna. Depèn gairebé exclusivament d’elements europeus.

La qüestió és, per què invertir en R+D i defensa aèria americans quan hi ha oferta similar més econòmica disponible a Europa.

4. Capacitats europees en drons i contramesures

Europa avança ràpidament en el camp dels drons d’ala fixa i FPV (First Person View, pilotats amb ulleres), les municions rondadores, la tecnologia antidron i la guerra electrònica. Els drons europeus generalment tenen un baix cost inicial, cosa que els fa alternativa viable.

Drons de vigilància d’ala fixa: El SQA eVTOL de l'eslovena C-Astral destaca per la seva extrema resistència, baix cost inicial i capacitat de rondar. L’exèrcit ucraïnès l’ha utilitzat extensament. L’Heidrun, de la danesa Sky-Watch, és resistent a la guerra electrònica i té una autonomia de més de 3 hores. La gama de drons AR de la portuguesa Tekever tenen una autonomia de fins a 30 hores. Subministrats pels britànics, són fets servir a Ucraïna. Els també s’ha lliurat a Ucraïna gran quantitat dels models Pro & Evo de la DeltaQuad holandesa.

Drons FPV i municions rondadores: Els dissenys innovadors com els drons Shpak lituà, el Steel Eagle finlandès que actua amb mina de fragmentació muntada, i els FPV Goida o Pegas, són indispensables a Ucraïna. Molts petits fabricants a Ucraïna produeixen variants a escala amb impressió 3D.

Les municions rondadores europees, com el Warmate polonès, una de les poques opcions a disposició d’Ucraïna des del començament de la guerra, el Colibri de la francoalemanya KNDS, el Pholos de la britànica OverWatch i el HERO de l’alemanya Rheinmetall, ofereixen assequibilitat i escalabilitat. Ucraïna també desenvolupa les seves pròpies municions rondadores de llarg abast.

Contramesures antidron: Sistemes portàtils de guerra electrònica com els «rifles anti-dron» ucraïnesos Kvertus AD G6 i lituans EDM4S SkyWiper són efectius contra drons FPV. Els sistemes més tradicionals per abatre drons inclouen el Rheinmetall Skynex alemany amb munició d’esclat a l’aire, i el Tridon Mk2 de BAE Systems, una evolució de l’antic canó Bofors suec amb IA per a la detecció. Polònia també ofereix el sistema PSR-A Pilica de coordinació de diferents canons i míssils. En desenvolupament i proves a Ucraïna és el sistema d’energia dirigida britànic Dragonfire del que s’afirma poder abatre drons a un cost molt baix.

Drons de combat autònoms: Entre els drons més grans, equivalents als Reaper americans, hi ha el Bayraktar TB2 turc, desplegat des de l’inici de la guerra a Ucraïna, o el Kizilelma desenvolupat conjuntament amb Ucraina. Aquests utilitzen principalment peces turques i europees i pot operar des de petits vaixells navals. També hi ha l’Eurodrone, un projecte paneuropeu similar d’Airbus, Dassault i Leonardo. Finalment, BAE fa uns deu anys que desenvolupa el dron de combat i vigilància Taranis.

5. El futur incert dels F-35 a Europa amb Trump

La compra massiva dels F-35 per part dels aliats europeus ha representat un gran benefici econòmic per als EUA. S’estima que només amb les comandes europees s’ha sumat més de 200 avions al programa.

Les polítiques de Trump generen preocupació sobre la possible ineficàcia dels F-35 si els sistemes avançats connectats a servidors nord-americans són desactivats. Una pregunta que cal fer-se és si podria esdevenir ineficaç aquest avió increïblement costós si una de les decisions imprevisibles de la política exterior de Trump, tan imprevisible, fos desactivar els sistemes avançats que estan directament connectats i actualitzada l’aviònica mitjançant els servidors de Lockheed Martin als EUA?

Alguns operadors d'F-35, específicament la Gran Bretanya i Israel, han modificat els seus F-35 per a incorporar els seus propis sistemes, reduint la dependència del programari americà. Israel va buidar els seus F-35 i hi va inserir sistemes totalment propis.

També ha sorgit el dubte de si els americans permetrien als aliats europeus utilitzar els F-35 per a atacar objectius dins de Rússia en cas que fos necessari. El simple fet que hàgim de fer-nos aquesta pregunta ja posa una altra perspectiva a totes les compres dels F-35.

D’aquí el suggeriment que aquells països que encara no han rebut els seus F-35 haurien de suspendre o cancel·lar els lliuraments fins que els EUA deixi de tractar Europa com a enemiga.

A banda del risc estratègic, el cost per hora de vol de l’F-35 és significativament més alt que el de caces europeus com el Rafale. Hi ha diversitat de càlcul de cost publicat, però la majoria oscil·la entre els 35.000 $ i els 45.000 $ per hora de vol. Amb el cost d’uns pocs milers d'hores de vol d’F-35, Noruega podria adquirir un sistema SAMP/T complet.

Suïssa ha aconseguit un acord per a produir alguns dels seus F-35 localment, cosa que podria ser un model per a altres països europeus. La dependència dels EUA en components per a avions de combat com el Tornado alemany també és un factor preocupant.

6. El poder naval d’Europa i l'autosuficiència:

Europa sempre ha estat a l’avantguarda de la inventiva i el poder marítims. La geografia europea i les diverses condicions marítimes han impulsat la innovació en el disseny naval europeu, adequant els vaixells a diferents mars, essencialment l’Atlàntic Nord, el Mediterrani, el Bàltic i l’Àrtic, cadascun amb les seves particularitats.

A diferència dels dominis aeri i terrestre, les nacions europees prefereixen construir els seus propis vaixells en lloc de comprar-los als EUA, que té exigències molt diferents de les europees i contempla gairebé exclusivament flotes oceàniques. No hi ha, doncs, absolutament cap raó perquè cap país d’Europa o a la resta del «món lliure» compri vaixells de guerra als EUA. Per això, han disminuït significativament les importacions navals dels EUA. Ara bé, Europa sí que importa certs components navals dels EUA, com els helicòpters MH-60 Seahawk, els míssils Sea Sparrow i els sistemes Phalanx CIWS.

Europa té quatre forces navals entre aquelles que es consideren les més importants del món en desplaçament: la Marine Nationale de França (428,765 Tm), la Royal Navy del Regne Unit (394,043 Tm), la Marina Militare d’Itàlia (359,417 Tm) i la Marina turca (325,729). Per altra banda, però, si sumem les forces navals europees, veurem que aquestes queden terceres a escala mundial amb 2.579.925 Tm, darrere dels EUA (4.168.037 Tm) i la Xina (2.857.143), i per davant de Rússia (1.260.447). Evidentment, el desplaçament no ho és tot, però generalment és un indicador força utilitzat.

Portaavions:

Regne Unit: dos portaavions de la classe Queen Elizabeth, els vaixells de guerra més grans que s’ha construït mai al Regne Unit, són capaços de transportar fins a 48 avions cadascú.

França: El Charles de Gaulle, l’únic portaavions nuclear europeu, opera amb armament 100% europeu i porta entre 30 i 40 avions, incl. 30 Rafales.

Itàlia: El Cavour porta Harriers i F-35B, i el Trieste és optimitzat per a avions VTOL d’enlairament i aterratge verticals, i helicòpters.

Espanya: El Juan Carlos I, vaixell d’assalt amfibi amb capacitat multi-rol, porta Harriers VTOL i helicòpters, amb dissenys similars construïts per Navantia i exportats a Austràlia i Turquia.

Destructors

Regne Unit: la classe Phalanx CIWS Daring és entre els vaixells de guerra de defensa aèria més avançats del món, amb el sistema Sea Viper —míssils Aster 15 i 30— i radar SAMPSON.

França i Itàlia: Classe Horizon, destructors de protecció de flotes amb míssils Aster 15/30 i míssils antivaixell Exocet.

Espanya: Classe Álvaro de Bazán (F100) es troben entre els vaixells de superfície més avançats d’Europa, amb sistema AEGIS, míssils SM-2 i ESSM, i míssils antivaixell Harpoon.

Fragates:

Dinamarca: Classe Iver Huitfeldt de disseny altament modular, amb un sistema de llançament vertical VLS Mark 41, és la base per al nou disseny holandès De Zeven Provinciën.

França i Itàlia: Classe FREMM multirol és entre les fragates modernes i més exportades del món. Similar als anteriors, però equipant armes europees en lloc de nord-americanes.

Alemanya: Classe Baden-Württemberg optimitzada per a missions d'atac terrestre, més que no pas les operacions aeronavals com els anteriors.

Corbetes stealth i d’alta velocitat:

Suècia: Classe Visby, el vaixell de guerra més sigil·lós del món, gairebé indetectable per sistemes de radar, equipa torpedes Torped 45 i míssils superfície-aire CAMM.

Noruega: Classe Skjold, el vaixell de guerra més ràpid del món, a més de 60 nusos, amb míssils Naval Strike Missile.

Països Baixos: Classe SIGMA de l’empresa Damen, exportada a diversos països, però no desplegada pels neerlandesos, és configurable per a diversos rols.

7. Armament dels EUA venut a Europa i les alternatives:

El 2023, els EUA van vendre 80.000 milions de dòlars en armament a tot el món, amb 24.000 milions destinats als aliats europeus de l'OTAN.

Les amenaces d’aranzels i les reclamacions territorials de Trump estan empenyent els aliats europeus a reconsiderar la seva dependència de les exportacions militars nord-americanes. Com a resultat, la dependència a llarg termini de l'armament militar nord-americà s'està tornant ràpidament insostenible.

Europa té la capacitat d’igualar, si no superar l’oferta dels EUA en termes d'armament.

HIMARS: Des del 2022, els EUA han venut sistemes HIMARS a diversos països europeus. Hi ha alternatives europees i sud-coreanes.

EURO-PULS d’Elbit Systems israelià, amb participació holandesa, danesa i alemanya: Una alternativa a HIMARS molt viable, amb míssils fets íntegrament a Europa i Israel, que ofereix el doble de llançaments, amb formació i municions a un cost similar.

GMARS de la Rheinmetall alemanya en col·laboració amb Lockheed Martin: Un nou sistema per al mercat europeu amb un mecanisme de doble càrrega que permet disparar simultàniament el doble de míssils que HIMARS. El preu encara és incert.

K239 Chunmoo de Corea del Sud, amb possibilitat de producció a Polònia i Noruega: Molt més barat que HIMARS, amb un cost per llançadora d’aproximadament la meitat. Una alternativa fiable, assequible i viable.

Tancs: El Leopard 2 (alemany) i l'Strv 122 (suec, una variant del Leopard 2) es comparen favorablement amb el Abrams americà, amb millor disponibilitat i menys problemes logístics.

Artilleria: L’EURO-PULS i el Chunmoo també són alternatives a l’artilleria americana. L’Archer suec i el Caesar francès han demostrat ser «quasi llegendaris» a Ucraïna per la seva flexibilitat i capacitat davant de bateries enemigues. El RCH 155 alemany és un obús autònom que pot disparar en moviment.

Avions de Combat: El Dassault Rafale francès i l’Eurofighter Typhoon paneuropeu són alternatives a l'F-35 americà. El Saab Gripen E suec és considerablement més barat de mantenir que l’F-35, a un cost per hora de vol 10 vegades inferior, segons algunes fonts.

 

Conclusió

Les fonts consultades evidencien una creixent capacitat i voluntat per part d’Europa de desenvolupar i produir el seu propi equipament militar avançat. Les polítiques americanes, i ara especialment la de l’administració Trump, estan actuant com un catalitzador per a aquesta tendència, empenyent els aliats europeus a buscar alternatives que garanteixin la seva autonomia i seguretat sense dependre dels capricis polítics dels Estats Units. La indústria de defensa europea ofereix ja nombroses opcions competitives i, en alguns casos superiors, almenys en qualitat/preu, a l’equipament americà en diverses categories clau, des de vehicles blindats i míssils fins a sistemes de defensa aèria, drons i vaixells navals. Aquesta autonomia creixent s’ha de considerar vital per a la seguretat i la sobirania d’Europa en un context geopolític incert.

És, per tant, imprescindible emprar aquest avantatge pel que fa a la intersecció entre comerç i defensa per a aprofitar l’argument de si ja no hi ha defensa d’Europa per part dels EUA, no hi haurà més compra de material militar, i així fer recapitular al govern Trump a curt termini. A llarg termini, és evident que la política d’independència dels vaivens dels governs americans ha de ser prioritària.

Suècia — Estratègia geopolítica

Introducció

A rel de la noticia el mes passat de la presentació per part del ministre de defensa suec, en Peter Hultqvist, d’una proposta de llei de defensa que incrementa el pressupost en un 40%^{1 2}, fem un resum del perquè d’aquesta decisió, i de quin és el context geoestratègic de Suècia. La proposta de llei planteja l’ampliació de despesa militar més important des del començament de la Guerra Freda, que havia arribat al 4% del PIB el 1962, amb minva constant des d’aleshores, i que amb la caiguda de l’URSS, la crisi financera a Suècia de 1992 i la crisi internacional dels anys 2017 i 2018, va baixar a l’1%³. Aquesta ampliació és principalment en reacció a l’alarma que ha provocat en els suecs el comportament agressiu de Rússia a tota Europa, des de la invasió de Crimea i l’est d'Ucraïna, fins als assassinats al cor d’Europa, passant pels ciberatacs a la pròpia Suècia⁴, els estats bàltics i a altres països, a més de les violacions de l’espai aeri i marítim suecs per naus russes, arribant a simular un atac nuclear a la capital⁵. Ara bé, aquest fort increment del pressupost respon també a l’aplicació d’una estratègia a llarg termini que ja va començar fa uns quants anys i que encaixa en una estratègia de defensa a llarg termini en el context de l’equilibri de poder al Bàltic, a la regió nòrdica en general i per al conjunt d’Europa. Ve darrera de diferents decisions en matèria de política de defensa, com la reintroducció

el 2017 del servei militar⁶ –tant per homes com per dones, que representen ara una mica més del 17% del personal⁷– i un fort desplegament de nou a l’illa de Gotland⁸ –al bell mig del Bàltic– el gener de 2018. Amb aquesta ampliació, el nombre de reclutes passarà d’uns 4.000 a uns 8.000 a l’any per a completar l’actual total de 90.000 efectius, incloent les tropes regulars i reclutes, així com les reserves de la Guàrdia Interior, la qual comprèn actualment gairebé la meitat del total dels exercits.

Situació geogràfica

Suècia es troba situada a la península Escandinava, amb costa a la mar Bàltica a l’est i als estrets de Kattegat i Skagerrak al sud-oest, que la separen de la península danesa de Jutlàndia i el sud de Noruega, respectivament. Al nord-est voreja el golf de Bòtnia, i comparteix frontera amb Finlàndia, mentre que a l’oest i al nord comparteix frontera amb Noruega. Amb aquestes barreres naturals, i el fet que els països veïns no suposen en la actualitat cap mena d’amenaça, sent aliats i tots ells socis del Consell d’Europa i del Consell Nòrdic, Suècia ha pogut estar prou tranquil·la. La major part de la població de Suècia habita el terç sud –al sud de la línia Estocolm-Oslo– amb una població cada cop més minsa cap al nord, seguint la costa del Bàltic fins a arribar a les ciutats de Umeå i Luleå, la capital septentrional.

Antecedents

Suècia és el poder econòmic predominant a la regió nòrdica, amb un PIB de 530.833 mil milions de dòlars (2019)¹, i és el país més extens (450.295 km²) i més poblat (>10 milions d’habitants). En el passat, fou un poder imperial que lluitava, entre altres, amb els russos pel domini militar del Bàltic, ocupant des de mitjans del segle XVII fins a començaments del XVIII gran part del que avui són Finlàndia i els Estats Bàltics, així com part de Rússia, incloent Carèlia i Íngria –on avui es troba Sant Petersburg– i de Polònia-Lituània. Amb la derrota i mort del rei Carl XII, el parlament –el Riksdag– s’imposà i reduí el poder reial, passant a ser una monarquia constitucional, tot i que posteriorment el rei Gustav III va comandar un cop d’estat, amb suport de França, i s’instituí com a «dèspota il·lustrat», període durant el qual va seguir enfrontant-se amb Rússia amb pocs èxits. El successor Gustav IV li va anar encara pitjor, participant en diverses coalicions contra la França napoleònica, i acabà perdent diversos territoris, sobre tot a Finlàndia. El setembre de 1809, Rússia i Suècia fan les paus, amb aquesta cedint el «Gran Ducat de Finlàndia» –que considerava part integral de Suècia– al Tsar Pere el Gran, qui establí Sant Petersburg com a port naval per a la flota bàltica russa. En resum, Suècia té una molt llarga i vella història de conflicte amb Rússia. 

 

Des d’una guerra curta contra Noruega el 1814 que va portar a la creació de la unió entre ambdós països, dissolta amb la independència de Noruega el 1905, Suècia no ha participat en cap guerra. Des de la Primera Guerra Mundial, Suècia ha mantingut una política de no-alineació en temps de pau i de neutralitat en temps de guerra, basant la seva seguretat en una robusta política de defensa. Ara bé, Suècia sí es va associar a la Societat de Nacions el 1920, amb la qual va participar en la supervisió del plebiscit sobre el futur de la regió del Saar, i a les Nacions Unides el 1946. El primer desplegament sota els auspicis de les Nacions Unides va ser el 1948 com a observadora amb l’Organisme de les Nacions Unides per la Vigilància de la Treva–UNTSO a Palestina. Amb la crisi de Suez el 1956, va participar en la primera Força d'Emergència de les Nacions Unides–UNEF1¹. Suècia participa actualment en la Missió Multidimensional Integrada d'Estabilització a Mali–MINUSMA, la Missió al Sudan del Sud–UNMISS, i la Missió d'Estabilització a la RDC–MONUSCO, entre d’altres². Des del 1994, Suècia també ha cooperat amb l'OTAN en el marc del Partnership for Peace³. Així, Suècia té una forta presència internacional de les les forces armades que participen en nombroses missions de manteniment de la pau, cosa que contribueix considerablement al seu poder transversal o soft power.

L’1 de gener de 1995, Suècia va entrar a la Unió Europea. En un referèndum nacional celebrat el 2003 però, la majoria dels votants van elegir no entrar a l’euro. En tot cas, el govern considera que per Suècia seguir a la UE és important per al futur del país, atès que Europa figura en primer lloc en relació al comerç internacional⁴.

El marc actual

Des que va perdre la guerra de 1890 i va haver de cedir Finlàndia, Suècia ha considerat que la Rússia imperial primer, després la URSS, i ara la Federació Russa és l’amenaça permanent a la regió. Per raons de geografia, Suècia es veu protegida a l’oest per la serralada escandinava, que arriba fins al Cap Nord, territori noruec i per tant de l’OTAN. Per altra banda, el nord del país és molt escassament poblat, amb espessos boscos boreals, clima subàrtic, força llacs, amb torberes i aiguamolls, i poques vies transitables, fent del territori, junt amb el nord de Finlàndia, un extensíssim coixí defensiu front a l’amenaça militar. En aquest context, així com amb la visió de defensa comuna amb Finlàndia, ha donat lloc al Memoràndum d’entesa entre Finlàndia i Suècia sobre cooperació en defensa de la regió de la Mar Bàltica el 2018¹, que complementa l’entesa ja establerta entre els cinc membres del Consell Nòrdic –Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega i Suècia– de Cooperació de Defensa Nòrdica o NORDEFCO el 2009. El setembre de 2020, el Riksdag va acordar estendre el suport militar mutu amb Finlàndia², entrant en vigor el proppassat 15 d’octubre de 2020.

 

 Segons un informe del març de 2018, el Servei de Seguretat Suec –SÄPO– considera que Rússia suposa el principal perill per a la seguretat de Suècia1. De la mateixa manera, segons un altre informe del Servei d'Informació Exterior d'Estònia, Rússia és l'única amenaça real per la seguretat de la regió, inclosa la sobirania d'Estònia i els altres estats bàltics2.
Cal tenir en compte, però, que amb la caiguda de l’URSS i el pas dels països de la regió de l’antic Pacte de Varsòvia –Estònia, Letònia, Lituània i Polònia– a l’OTAN, Rússia també veu amenaces al Bàltic, i ha intensificat el seu desplegament, incloent míssils capaços de portar caps nuclears, a l’enclavament de Kaliningrad3 –entre Polònia i Lituània–, i a Sant Petersburg, amb una mostra de força per part de Rússia, amb la desfilada del Dia de l’Armada –equivalent naval de la desfilada del Dia de la Victòria de Moscou– el juliol de 2020 de 46 unitats navals, incloent la corbeta de míssils guiats Mytishchi, el submarí de míssils balístics nuclears K-211 Petropavlovsk-Kamchatskiy, vaixells d’aterratge, i dos nous vaixells d’exploració, a més a més de 41 avions i helicòpters, i 4.000 mariners. El problema d’aquest últim port per la flota bàltica russa és que sovint es glaça a l’hivern, tot i que disposa de trencaglaços. Podem suposar que la invasió de Crimea va ser en bona part motivada per a assegurar-se el port naval de Sebastopol, classificat com a port d’aigua càlida, tot i que la flota de la Mar Negre ha de passar per la mar de Màrmara, controlat per Turquia, membre de l’OTAN. Per tant, Rússia es veu amenaçada per l’OTAN, que s’apropa cada cop més. Suècia i Finlàndia no volen agreujar aquest sentiment, i es troben fent un delicat equilibri entre Rússia –que per Finlàndia és, a més a més, un soci comercial important i font crítica de recursos energètics– i l’OTAN. 

 

Per altra banda, cal considerar que la regió Bàltica es troba al nord, i fins a cert punt domina, la Plana Europea Septentrional1, per on s’ha fet les guerres i invasions més crucials a Europa des de temps immemorial, des de les vingudes de les hordes asiàtiques –Huns, Mongols, etc.– en un sentit, fins a la invasió de Rússia pels exercits de Napoleó i de l'Alemanya nazi en l’altre. Els Carpats i el Caucas protegeixen Rússia del sud, i els Urals per l’est. A més a més Sibèria i Àsia central són un gran coixí davant de l’Àsia meridional, i potencialment per la Xina. És a dir, la Rússia pàtria està protegida de tots costats, excepte per l’oest, oberta com està per la Plana Europea Septentrional. I qui controla la regió Bàltica, pot influir enormement en qualsevol desplegament a la plana.

Suècia i Finlàndia s’han debatut durant molt de temps si han d’entrar a l’aliança, però han considerat que trencar l’equilibri només portaria a una major escalada. Les incursions de Rússia a Suècia tracten de demostrar una cosa: que hi haurà molts costos si s’alia amb l’OTAN. En tot cas, donada la integració de Suècia en els acords de defensa mútua, entre els nòrdics, i específicament amb Finlàndia, ja té una estructura de protecció. A més a més, tal com s’ha comentat a suara, té estretes col·laboracions amb la OTAN.

Un exemple és l’exercici militar Aurora 17 el 2017, amb la participació de Dinamarca, Estònia, França, Lituània, Noruega i EUA, tots ells de l’OTAN, i Finlàndia, gran part del qual es va centrar en l’illa sueca de Gotland. Així es va mostrar que Suècia, amb els seu aliats, entén que aquesta illa és un recurs estratègic de gran importància. Considerat un ‘portaavions’ al mig de la mar Bàltica, controla tot el que passa per aquest espai. Qui el posseeix pot desplegar sistemes de defensa antiaèria i antinaval i controlar qui hi passa, tant per mar, o sota, com per aire.

Conclusió

En resum, Suècia té una llarguíssima tradició militar, sigui per l’agressió en guerra, com per la defensa en la no-alineació. De fet, també disposa d’una gran industria de la defensa i d’ús mixt, amb empreses líders com Bofors, Saab, Swedish Space Corporation, i Ericsson. El fet que sigui un país neutral els últims temps, no significa que sigui un país ‘pacifista’. Ans al contrari, ha significat que cal fer un esforç defensiu encara major. Durant la Guerra Freda, va tenir cura de mantenir-se neutral, tot contemplant l’amenaça permanent des de l’est. Al caure la Unió Soviètica, semblava que era ‘la fi de la història’. Però evidentment no ha estat així. No ha de sorprendre doncs, que considerant el context de les armes modernes, i que en tot cas no podria enfrontar-se amb Rússia en solitari, Suècia retorni a la política defensa anterior a la dissolució de la URSS, i busqui aliats, tot i que sense integrar-se amb l’OTAN.

 

1Memorandum of understanding between Finland and Sweden on defence cooperation—
https://www.government.se/49fcef/globalassets/government/dokument/forsvarsdepartementet/2018/mou-finnish-swedish-defence-cooperation-20180625-signerad.pdf

2Sweden is granted extended rights to offer and receive military support from Finland—Swedish Armed Forces (10 setembre 2020)

https://www.forsvarsmakten.se/en/news/2020/09/sweden-is-granted-extended-rights-to-offer-and-receive-military-support-from-finland/

1Sovereignty, Peacekeeping & the UN Emergency Force (UNEF),Suez 1956-1967—Hilmy, Hanny (2015)
https://dspace.library.uvic.ca/bitstream/handle/1828/5888/Hilmy_Hanny_PhD_2015.pdf

2Peacekeeping Contributor Profile: Sweden—Providing for Peacekeeping
http://www.providingforpeacekeeping.org/2014/04/03/contributor-profile-sweden/

3Partnership for Peace programme—North Atlantic Treaty Organization
https://www.nato.int/cps/en/natohq/topics_50349.htm

4Declaració del Primer Ministre Stefan Löfven: “Ser membre de la UE és de gran importància per a Suècia: ens fa més segurs i pròspers i és millor per a la nostra economia”—Government Offices of Sweden (31 gener 2020)
https://www.government.se/statements/2020/01/statement-by-swedish-prime-minister-stefan-lofven-on-the-withdrawal-of-the-united-kingdom-from-the-european-union/

1GDP (current US$) Sweden, Norway, Finland, Estonia, Latvia, Lithuania, Denmark—The World Bank
https://data.worldbank.org/indicator/NY.GDP.MKTP.CD?locations=SE-NO-FI-EE-LV-LT-DK&most_recent_value_desc=true

1Swedish surge in military spending—Euractiv (19 octubre 2020)
https://www.euractiv.com/section/politics/short_news/stockholm-surge-in-military-spending/

2Sweden embarks on its largest military build-up for decades—The Economist (19 octubre 2020)

https://www.economist.com/europe/2020/10/19/sweden-embarks-on-its-largest-military-build-up-for-decades

3SIPRI Military Expenditure Database 1949–2019—Stockholm International Peace Research Institute
https://www.sipri.org/databases/milex

4US blames Russia for huge 2016 cyberattack on Swedish media—The Local (11 agost 2018)
https://www.thelocal.se/20180811/us-blames-russia-for-2016-attack-on-swedish-media-report

5NATO report: A 2013 Russian aerial exercise was actually a “simulated nuclear attack” on Sweden—Business Insider, 3 febrer 2016

https://www.businessinsider.com/nato-report-russia-sweden-nuclear-2016-2

6Sweden re-activates conscription—Government Offices of Sweden (2 març 2017)
https://www.government.se/articles/2017/03/re-activation-of-enrolment-and-the-conscription/

7Growing number of women in military service—Swedish Armed Forces (21 octubre 2020)
https://www.forsvarsmakten.se/en/news/2020/10/growing-number-of-women-in-military-service/

8Swedish military build-up on Baltic island “a signal to Russia”—Euronews (12 octubre 2020)
https://www.euronews.com/2020/09/30/swedish-military-build-up-on-baltic-island-a-signal-to-russia