Els estats europeus tenen un important grau de dependència dels EUA
pel que fa a l’adquisició de material de defensa. Aquesta
dependència ve motivada per diversos factors:
Sistemes i municions d’alta gamma: els països europeus
sovint depenen dels EUA per a sistemes, plataformes i municions
d’alta gamma i alta exigència, per als quals Europa té poques
alternatives nacionals. Per exemple, molts països europeus han
adquirit avions de caça F-35 als EUA (vegeu a continuació).
Factors geopolítics i capacitats industrials: la base
industrial de defensa dels EUA ha estat un proveïdor fiable per a
Europa, però els recents canvis geopolítics —els canvis en el
lideratge dels EUA i conseqüents canvis de prioritats dels EUA— i
l’increment en la demanda han fet dubtar d’aquesta fiabilitat.
Europa ha de buscar ara reforçar les seves pròpies indústries de
defensa per reduir aquesta dependència.
Esforços de contractació conjunta: s’han fet esforços
per augmentar la contractació conjunta a Europa per enfortir el
mercat únic de la UE i reduir la dependència dels proveïdors
externs. No obstant això, aquests esforços s’han trobat amb
reptes a causa dels interessos nacionals i de la necessitat
d’inversions importants.
Conflicte a Ucraïna: el conflicte a Ucraïna ha subratllat
la importància de determinades capacitats de defensa i ha donat
lloc a un augment de la despesa en defensa i els esforços
d’adquisició a Europa. No obstant això, el continent encara
s’enfronta a reptes per satisfer les seves pròpies necessitats i
donar suport a Ucraïna.
Polítiques econòmiques i industrials: tant la UE com els
EUA estan adaptant les seves polítiques comercials i industrials
per fer front als reptes que plantegen les dependències
econòmiques, especialment de països com la Xina. Això també ha
influït en la dinàmica de contractació de defensa entre Europa i
els EUA.
En resum, mentre els països europeus prenen mesures per reduir llur
dependència dels EUA pel que fa a l’adquisició de material de
defensa, encara queden reptes importants. La necessitat de sistemes
de defensa de gamma alta, la fiabilitat de la base industrial de
defensa dels EUA, de la que n’és mancada la UE i Europa en
general, i els factors geopolítics continuen influint en aquesta
dependència.
Però hi ha un punt de pressió important, les compres de material de
defensa que fa Europa als EUA, on pot esgrimir l’amenaça de
suspensió, i fins i tot cancel·lació, de les comandes en curs. Tot
i les mancances, la indústria europea pot oferir alternatives,
algunes de molt bones, que s’han marginat a favor de l’oferta
dels EUA a canvi de la presumpta defensa dels EUA sota el paraigua de
l’OTAN que ara posa en dubte en Trump. Aquest entén les
negociacions comercials, l’«Art of the Deal», i ho hem vist ara
amb les tres grans empreses automobilístiques, Ford, General Motors
i Stellantis, que l’hauran pressionat per a alleugerir-los els
aranzels que amenacen les seves cadenes logístiques i de fabricació
al Canadà i Mèxic. A més a més, si es portés a terme l’amenaça,
parcialment o sencera, seria un gran estímul econòmic per Europa.
Mirem, doncs, quines alternatives hi ha...
Europa: alternatives a l'armament americà
Les vendes massives d’armament dels Estats Units a la Unió Europea
i altres aliats de l’OTAN, estan en risc a causa de les polítiques
i amenaces del govern de Donald Trump. La dependència europea de la
tecnologia militar nord-americana es considera cada vegada més
insostenible, ja que Europa i altres nacions ofereixen alternatives
comparables, i a vegades superiors. S’estan desenvolupant i
produint sistemes d’armament europeus i sud-coreans competitius en
categories com artilleria, sistemes de coets i avions de combat,
sovint a un cost menor i sense les implicacions polítiques de la
compra als EUA. Aquesta tendència podria afectar negativament la
indústria de defensa nord-americana i els seus interessos,
especialment si els aliats europeus opten per la seva pròpia
producció o alternatives internacionals. Tot i les bones relacions
militars passades, la política nord-americana podria impulsar un
canvi en les adquisicions de defensa europees.
Temes principals i idees clau
Creixent capacitat europea en vehicles blindats
Europa compta amb una gamma de vehicles de combat d’infanteria
(IFV de
l’anglès Infantry Fighting Vehicle) totalment europeus i molt prometedors, com el Borsuk polonès,
destacat pel seu disseny modern i innovació local.
El CV90 suec és considerat la «crème de la
crème» dels IFV occidentals, amb un ús
extens en conflictes i amb variants especialitzades. El CV90 ha
operat en gairebé tants conflictes com el Bradley americà. La
variant més nova inclou pantalles de realitat augmentada que
combinen dades d’altres plataformes en xarxa i va ser el primer IFV
occidental amb protecció activa.
Alemanya també ofereix opcions de primer nivell com el Lynx, amb
mòduls d’armament ràpidament intercanviables segons missió, el
Boxer, i el Puma, descendent directe del Marder. El Boxer disposa
d’un xassís molt versàtil, d’us per a múltiples rols. Els
recursos alemanys pel que fa a vehicles blindats és inqüestionable.
Altres ofertes europees inclouen el Patria AMV XP finlandès, que
s’ha desplegat amb igual èxit que el Rosomak polonès, amb grans
exportacions i usos en missions de pau de l’ONU. La família Patria
i Cisu han estat exportats i actualment operen a 12 països
diferents. Cal afegir el futurista VBCI Mk 2 francès, amb
instruments de guerra electrònica, inclosa la interferència
electromagnètica i altres capacitats antidron.
Desenvolupament i capacitats europees en tecnologia de míssils
Europa ofereix alternatives sòlides als míssils americans en
diverses categories.
Míssils d’Abast Mitjà: La sèrie RBS sueca ofereix fins a
350 km d’abast, i les variants Joint Strike i Naval Strike
noruegues tenen una capacitat de 275 km «sea-skimming» a entre 2 i
50 metres de la superfície del mar.
Míssils de Llarg Abast: El míssil de creuer Storm
Shadow/Scalp, de la MBDA francesa, britànica i italiana. Tot i tenir
diversos components americans, es busca alternatives europees o
asiàtiques per a assolir la independència durant aquest any, i
s’espera augmentar l’abast.
El Taurus alemany té un abast de 500 km, tot i que el seu ús a
Ucraïna ha estat limitat per criteris polítics.
Actualment, s’està desenvolupant un nou míssil europeu de llarg
abast (entre 1.000 i 2.000 km) anomenat Elsa.
Alternatives europees en sistemes de defensa aèria
Tot i que els Estats Units han venut una quantitat substancial de
sistemes de defensa aèria a Europa (com el Patriot), existeixen
competidors europeus viables. La defensa aèria és probablement el
producte dels EUA que més s’ha venut a Europa.
El NASAMS de l’empresa Kongsberg Defence & Aerospace noruega.
Aquesta és de propietat de majoria pública, cosa que fa que
l’afecti molt menys els capricis del mercat. Actualment, treballa
en una variant de llarg abast que l’hauria d'augmentar a entre 50 i
70 km.
El sistema SAMP/T MAMBA franco-italià és l’únic producte europeu
que pot competir al mateix nivell que el Patriot, i utilitza míssils
Aster exclusivament europeus. L’última generació té un abast de
detecció de 350 km i els míssils un abast de 150 km. L’experiència
a Ucraïna indica que funciona molt bé contra qualsevol atac que
llança Rússia, inclosos els míssils balístics.
L’IRIS-T alemany té abast mitjà, fins a 80 km en la variant més
nova, i ha demostrat molt èxit interceptant míssils a Ucraïna.
Depèn gairebé exclusivament d’elements europeus.
La qüestió és, per què invertir en R+D i defensa aèria americans
quan hi ha oferta similar més econòmica disponible a Europa.
Capacitats europees en drons i contramesures
Europa avança ràpidament en el camp dels drons d’ala fixa i FPV
(First Person View, pilotats amb ulleres), les municions rondadores,
la tecnologia antidron i la guerra electrònica. Els drons europeus
generalment tenen un baix cost inicial, cosa que els fa alternativa
viable.
Drons de vigilància d’ala fixa: El SQA eVTOL de l'eslovena
C-Astral destaca per la seva extrema resistència, baix cost inicial
i capacitat de rondar. L’exèrcit ucraïnès l’ha utilitzat
extensament. L’Heidrun, de la danesa Sky-Watch, és resistent a la
guerra electrònica i té una autonomia de més de 3 hores. La gama
de drons AR de la portuguesa Tekever tenen una autonomia de fins a 30
hores. Subministrats pels britànics, són fets servir a Ucraïna.
Els també s’ha lliurat a Ucraïna gran quantitat dels models Pro &
Evo de la DeltaQuad holandesa.
Drons FPV i municions rondadores: Els dissenys innovadors com
els drons Shpak lituà, el Steel Eagle finlandès que actua amb mina
de fragmentació muntada, i els FPV Goida o Pegas, són
indispensables a Ucraïna. Molts petits fabricants a Ucraïna
produeixen variants a escala amb impressió 3D.
Les municions rondadores europees, com el Warmate polonès, una de
les poques opcions a disposició d’Ucraïna des del començament de
la guerra, el Colibri de la francoalemanya KNDS, el Pholos de la
britànica OverWatch i el HERO de l’alemanya Rheinmetall, ofereixen
assequibilitat i escalabilitat. Ucraïna també desenvolupa les seves
pròpies municions rondadores de llarg abast.
Contramesures antidron: Sistemes portàtils de guerra
electrònica com els «rifles anti-dron» ucraïnesos Kvertus AD G6 i
lituans EDM4S SkyWiper són efectius contra drons FPV. Els sistemes
més tradicionals per abatre drons inclouen el Rheinmetall Skynex
alemany amb munició d’esclat a l’aire, i el Tridon Mk2 de BAE
Systems, una evolució de l’antic canó Bofors suec amb IA per a la
detecció. Polònia també ofereix el sistema PSR-A Pilica de
coordinació de diferents canons i míssils. En desenvolupament i
proves a Ucraïna és el sistema d’energia dirigida britànic
Dragonfire del que s’afirma poder abatre drons a un cost molt baix.
Drons de combat autònoms: Entre els drons més grans,
equivalents als Reaper americans, hi ha el Bayraktar TB2 turc,
desplegat des de l’inici de la guerra a Ucraïna, o el Kizilelma
desenvolupat conjuntament amb Ucraina. Aquests utilitzen
principalment peces turques i europees i pot operar des de petits
vaixells navals. També hi ha l’Eurodrone, un projecte paneuropeu
similar d’Airbus, Dassault i Leonardo. Finalment, BAE fa uns deu
anys que desenvolupa el dron de combat i vigilància Taranis.
El futur incert dels F-35 a Europa amb Trump
La compra massiva dels F-35 per part dels aliats europeus ha
representat un gran benefici econòmic per als EUA. S’estima que
només amb les comandes europees s’ha sumat més de 200 avions al
programa.
Les polítiques de Trump generen preocupació sobre la possible
ineficàcia dels F-35 si els sistemes avançats connectats a
servidors nord-americans són desactivats. Una pregunta que cal
fer-se és si podria esdevenir ineficaç aquest avió increïblement
costós si una de les decisions imprevisibles de la política
exterior de Trump, tan imprevisible, fos desactivar els sistemes
avançats que estan directament connectats i actualitzada l’aviònica
mitjançant els servidors de Lockheed Martin als EUA?
Alguns operadors d'F-35, específicament la Gran Bretanya i Israel,
han modificat els seus F-35 per a incorporar els seus propis
sistemes, reduint la dependència del programari americà. Israel va
buidar els seus F-35 i hi va inserir sistemes totalment propis.
També ha sorgit el dubte de si els americans permetrien als aliats
europeus utilitzar els F-35 per a atacar objectius dins de Rússia en
cas que fos necessari. El simple fet que hàgim de fer-nos aquesta
pregunta ja posa una altra perspectiva a totes les compres dels F-35.
D’aquí el suggeriment que aquells països que encara no han
rebut els seus F-35 haurien de suspendre o cancel·lar els
lliuraments fins que els EUA deixi de tractar Europa com a enemiga.
A banda del risc estratègic, el cost per hora de vol de l’F-35 és
significativament més alt que el de caces europeus com el Rafale. Hi
ha diversitat de càlcul de cost publicat, però la majoria oscil·la
entre els 35.000 $ i els 45.000 $ per hora de vol. Amb el cost d’uns
pocs milers d'hores de vol d’F-35, Noruega podria adquirir un
sistema SAMP/T complet.
Suïssa ha aconseguit un acord per a produir alguns dels seus F-35
localment, cosa que podria ser un model per a altres països
europeus. La dependència dels EUA en components per a avions de
combat com el Tornado alemany també és un factor preocupant.
El poder naval d’Europa i l'autosuficiència:
Europa sempre ha estat a l’avantguarda de la inventiva i el poder
marítims. La geografia europea i les diverses condicions marítimes
han impulsat la innovació en el disseny naval europeu, adequant els
vaixells a diferents mars, essencialment l’Atlàntic Nord, el
Mediterrani, el Bàltic i l’Àrtic, cadascun amb les seves
particularitats.
A diferència dels dominis aeri i terrestre, les nacions europees
prefereixen construir els seus propis vaixells en lloc de comprar-los
als EUA, que té exigències molt diferents de les europees i
contempla gairebé exclusivament flotes oceàniques. No hi ha, doncs,
absolutament cap raó perquè cap país d’Europa o a la resta del
«món lliure» compri vaixells de guerra als EUA. Per això, han
disminuït significativament les importacions navals dels EUA. Ara
bé, Europa sí que importa certs components navals dels EUA, com els
helicòpters MH-60 Seahawk, els míssils Sea Sparrow i els sistemes
Phalanx CIWS.
Europa té quatre forces navals entre aquelles que es consideren les
més importants del món en desplaçament: la Marine Nationale de
França (428,765 Tm), la Royal Navy del Regne Unit (394,043 Tm), la
Marina Militare d’Itàlia (359,417 Tm) i la Marina turca (325,729).
Per altra banda, però, si sumem les forces navals europees, veurem
que aquestes queden terceres a escala mundial amb 2.579.925 Tm,
darrere dels EUA (4.168.037 Tm) i la Xina (2.857.143), i per davant
de Rússia (1.260.447). Evidentment, el desplaçament no ho és tot,
però generalment és un indicador força utilitzat.
Portaavions:
Regne Unit: dos portaavions de la classe Queen Elizabeth, els
vaixells de guerra més grans que s’ha construït mai al Regne
Unit, són capaços de transportar fins a 48 avions cadascú.
França: El Charles de Gaulle, l’únic portaavions nuclear europeu,
opera amb armament 100% europeu i porta entre 30 i 40 avions, incl.
30 Rafales.
Itàlia: El Cavour porta Harriers i F-35B, i el Trieste és
optimitzat per a avions VTOL d’enlairament i aterratge verticals, i
helicòpters.
Espanya: El Juan Carlos I, vaixell d’assalt amfibi amb capacitat
multi-rol, porta Harriers VTOL i helicòpters, amb dissenys similars
construïts per Navantia i exportats a Austràlia i Turquia.
Destructors
Regne Unit: la classe Phalanx CIWS Daring és entre els vaixells de
guerra de defensa aèria més avançats del món, amb el sistema Sea
Viper —míssils Aster 15 i 30— i radar SAMPSON.
França i Itàlia: Classe Horizon, destructors de protecció de
flotes amb míssils Aster 15/30 i míssils antivaixell Exocet.
Espanya: Classe Álvaro de Bazán (F100) es troben entre els vaixells
de superfície més avançats d’Europa, amb sistema AEGIS, míssils
SM-2 i ESSM, i míssils antivaixell Harpoon.
Fragates:
Dinamarca: Classe Iver Huitfeldt de disseny altament modular, amb un
sistema de llançament vertical VLS Mark 41, és la base per al nou
disseny holandès De Zeven Provinciën.
França i Itàlia: Classe FREMM multirol és entre les fragates
modernes i més exportades del món. Similar als anteriors, però
equipant armes europees en lloc de nord-americanes.
Alemanya: Classe Baden-Württemberg optimitzada per a missions d'atac
terrestre, més que no pas les operacions aeronavals com els
anteriors.
Corbetes stealth i d’alta velocitat:
Suècia: Classe Visby, el vaixell de guerra més sigil·lós del món,
gairebé indetectable per sistemes de radar, equipa torpedes Torped
45 i míssils superfície-aire CAMM.
Noruega: Classe Skjold, el vaixell de guerra més ràpid del món, a
més de 60 nusos, amb míssils Naval Strike Missile.
Països Baixos: Classe SIGMA de l’empresa Damen, exportada a
diversos països, però no desplegada pels neerlandesos, és
configurable per a diversos rols.
Armament dels EUA venut a Europa i les alternatives:
El 2023, els EUA van vendre 80.000 milions de dòlars en armament a
tot el món, amb 24.000 milions destinats als aliats europeus de
l'OTAN.
Les amenaces d’aranzels i les reclamacions territorials de Trump
estan empenyent els aliats europeus a reconsiderar la seva
dependència de les exportacions militars nord-americanes. Com a
resultat, la dependència a llarg termini de l'armament militar
nord-americà s'està tornant ràpidament insostenible.
Europa té la capacitat d’igualar, si no superar l’oferta dels
EUA en termes d'armament.
HIMARS: Des del 2022, els EUA han venut sistemes HIMARS a
diversos països europeus. Hi ha alternatives europees i
sud-coreanes.
EURO-PULS d’Elbit Systems israelià, amb participació holandesa,
danesa i alemanya: Una alternativa a HIMARS molt viable, amb míssils
fets íntegrament a Europa i Israel, que ofereix el doble de
llançaments, amb formació i municions a un cost similar.
GMARS de la Rheinmetall alemanya en col·laboració amb Lockheed
Martin: Un nou sistema per al mercat europeu amb un mecanisme de
doble càrrega que permet disparar simultàniament el doble de
míssils que HIMARS. El preu encara és incert.
K239 Chunmoo de Corea del Sud, amb possibilitat de producció a
Polònia i Noruega: Molt més barat que HIMARS, amb un cost per
llançadora d’aproximadament la meitat. Una alternativa fiable,
assequible i viable.
Tancs: El Leopard 2 (alemany) i l'Strv 122 (suec, una variant
del Leopard 2) es comparen favorablement amb el Abrams americà, amb
millor disponibilitat i menys problemes logístics.
Artilleria: L’EURO-PULS i el Chunmoo també són
alternatives a l’artilleria americana. L’Archer suec i el Caesar
francès han demostrat ser «quasi llegendaris» a Ucraïna per la
seva flexibilitat i capacitat davant de bateries enemigues. El RCH
155 alemany és un obús autònom que pot disparar en moviment.
Avions de Combat: El Dassault Rafale francès i l’Eurofighter
Typhoon paneuropeu són alternatives a l'F-35 americà. El Saab Gripen
E suec és considerablement més barat de mantenir que l’F-35, a un
cost per hora de vol 10 vegades inferior, segons algunes fonts.
Conclusió
Les fonts consultades evidencien una creixent capacitat i voluntat
per part d’Europa de desenvolupar i produir el seu propi equipament
militar avançat. Les polítiques americanes, i ara especialment la
de l’administració Trump, estan actuant com un catalitzador per a
aquesta tendència, empenyent els aliats europeus a buscar
alternatives que garanteixin la seva autonomia i seguretat sense
dependre dels capricis polítics dels Estats Units. La indústria de
defensa europea ofereix ja nombroses opcions competitives i, en
alguns casos superiors, almenys en qualitat/preu, a l’equipament
americà en diverses categories clau, des de vehicles blindats i
míssils fins a sistemes de defensa aèria, drons i vaixells navals.
Aquesta autonomia creixent s’ha de considerar vital per a la
seguretat i la sobirania d’Europa en un context geopolític incert.
És, per tant, imprescindible emprar aquest avantatge pel que fa a
la intersecció entre comerç i defensa per a aprofitar l’argument
de si ja no hi ha defensa d’Europa per part dels EUA, no hi haurà
més compra de material militar, i així fer recapitular al govern
Trump a curt termini. A llarg termini, és evident que la política
d’independència dels vaivens dels governs americans ha de ser
prioritària.
