dijous, 19 d’agost de 2010

El federalisme és aliè a Espanya

Hem de recordar, perquè la història ens ensenya d'on ve la nostra societat i ens forma, no només com a individus, sinó com a conjunt social.

La Corona Aragonesa ja fou confederal. Per altra banda, malgrat ser encapçalada per un monarca, Catalunya fou pràcticament una república ja que els monarques havien de ser escollits pels catalans, pel dret de les Constitucions de Catalunya, les quals el monarca havia de jurar i per les que es sotmetia a la legislació ordinària de les Corts Catalanes. No podien contradir-se per decrets o sentències reials. Un sistema de govern molt avançat que no es veuria reflectit en les democràcies fins segles més tard.

Precisament, aquesta forma de govern descentralitzat i antitètica de l'absolutisme advocat primer per Felipe IV (Felip III d'Aragó) i articulat pel Comte-Duc d'Olivares en el seu Gran Memorial 1624 i amb la Unión de Armas de 1626. Amb aquests vol "reducir estos reinos de qué se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia" i fou l'arrel de la Guerra dels Segadors, durant la qual la Generalitat de Catalunya trencà amb la monarquia i va proclamar la República Catalana. El segon advocat del centralisme absolutista fou Felipe V (Felip IV d'Aragó) que l'articulà, aquesta vegada amb èxit, per la força de les armes amb els diversos decrets de Nova Planta, i les centenàries institucions pròpies catalanes, federals, i extraordinàriament democràtiques per la seva època, foren abolides per a establir l'estat espanyol actual, unitari i central.

A partir d'aquí, la història del nostre país ha estat una contínua lluita per la justícia democràtica, social i econòmica, i per un retorn als drets col·lectius de regir-nos per un sistema federal. 300 anys de lluita, pels quals hi ha hagut alts i baixos, però que la majoria del temps han estat baixos. El republicanisme federal, proposat per Valentí Almirall i el Partit Republicà Democràtic Federal, el Memorial de Greuges, el federalisme de Pi i Margall, que formà etapa del Sexenni Democràtic (o Revolucionari), la Primera República Espanyola, durant la qual un grup de federals van intentar, sense èxit, proclamar l'Estat Català. No cal mencionar la Segona República, amb la declaració de la República Catalana com a Estat de la Federació Ibèrica per Macià, i després la de Companys, d'un Estat Català de la República Federal Espanyola.

Durant 300 anys la nació catalana ha lluitat per a recobrar una forma de governar-se excepcionalment democràtica i justa, des del punt de vista social i econòmic, i sempre ha trobat la oposició aclaparadora de la majoria a Espanya.

Ara, el PSC i ICV volen convèncer que Espanya adopti una forma de govern que li és absolutament aliena, que mai s'ha regit pels principis que proposa, i que la enorme majoria social i de poders fàctics o bé ignora, o bé oposa frontalment. Si aquests antecedents no convencen de la inutilitat de l'empresa, potser faran reflexionar sobre el temps i l'esforç que suposarà, si és que hipotèticament i eventual, pogués tenir èxit. Deu, vint, trenta anys o més? Ens ho podem permetre? No seria més profitós, no només per a la ciutadania catalana, sinó també per a l'espanyola, deixar de banda aquest encabotament de fer funcionar quelcom que s'ha demostrat tossudament impracticable, i no per manca de voluntat del nostre poble?

I és que cal tenir sempre en compte que, "Qui dia passa, any empenyora"!

dimecres, 18 d’agost de 2010

Je me souviens

El títol és el d'un article del bloc de la Jordina Freixanet, jove socialista de les terres de ponent. "Je me souviens" (me'n recordo) és el lema de l'escut del Quebec i, segons la Jordina, fa referència a la batalla del 1759 quan Quebec va caure derrotada en mans dels anglosaxons. És a dir, el seu 11 de setembre.

Per tant, la referència a la derrota d'un poble amb una identitat diferenciada del que el supera per la força roman, tot i formar part d'un estat federal, democràtic i inclusiu però no uniformador, que sempre ha admès les diferències. La diferència essencial amb l'Espanya uniformitzadora secular.

Entenc perfectament, doncs, perquè vol el federalisme la Jordina i la majoria de la militància del PSC. Però no entenc com poden creure que els espanyols podran mai ser federalistes com els canadencs. El problema d'aquest volgut estat federal és que Espanya no és el Canadà, i el PP no és el Conservative Party of Canada. I el Tribunal Constitucional espanyol té encara menys (si cap) a veure amb el Supreme Court of Canada.

I no em vull ficar amb el partit "germà" espanyol, el PSOE, ja que tenint en compte que cal 2/3 parts del Congreso per a modificar la Constitució espanyola per a assolir aquest federalisme somiat, suposant que poguessin convèncer a la majoria d'aquest "germà", encara s'hauria de superar la oposició del PP. I és que el PP, si només és per a contraposar-se al PSOE, està garantit que votaran en bloc i en contra!

En resum, el federalisme espanyol és una quimera, ja que a banda de l'aprovació de la ciutadania de Catalunya, exigeix l'acord amb les forces polítiques i fàctiques espanyoles. L'independentisme, en canvi, només li cal l'aprovació de la ciutadania.

En fi, tothom té el dret a somiar en el seu mon perfecte. Però a diferència dels somnis particulars, la política ha de solucionar els problemes de la ciutadania. Cal recordar que els (i les) polítics tenen la obligació de fomentar el progrés, no pas de mantenir l'estatus quo, per a millorar les condicions, tant materials com intangibles, del seu electorat.