dijous, 23 de novembre de 2006

Catalunya, els i les catalanes, serà lliure si és social, però només serà social si és lliure

Estic molt content, ja que avui comença una nova etapa. El nostre nou President, mitjançant el seu Govern que es constituirà la setmana propera, podrà dur a terme una política clarament social. El President Montilla ha declarat moltes vegades que ara és l’hora de la Catalunya social, i que ens hem d’interessar més pel que necessiten els i les catalanes, més que de les polítiques dites identitàries.

Perquè? Que no té prou dones al seu partit per a que pugui fer dues coses alhora? Només li funciona l’hemisferi esquerra al nostre President? (veure "Sexe i cervell")

A mida que vagi tractant de desenvolupar el que li cal als i a les catalanes, és a dir a Catalunya, es toparà amb un mur molt gruixut i inexpugnable. Haurà de negociar el desenvolupament del nou Estatut, i obtenir el finançament per a poder executar les competències i les polítiques que necessita el país.

Catalunya necessita un Govern que no pequi d’un excés de prudència. Haurà de ser fort davant d’un adversari antagonista que, per molt que vulgui el nostre President la germanor dels pobles, serà sempre refractari quan a les igualtats de les nacions, autonomies i regions que formen part (encara) d’Espanya.

Que no es cregui que, per ser d'Iznájar, el deixin de considerar català. Ell representa a TOTS els catalans, contribuents fiscals del Ministerio de Hacienda, siguin d’on siguin originaris. El que volen és el poder que aporta els ingressos fiscals de Catalunya, del que depenen els seus ministeris: què farien sense pressupost? Com mantindrien el poder i prestigi si el seus ministeris son cada vegada menys importants?

Com vol desenvolupar, per exemple, les infraestructures de tecnologia de comunicació i informació (TIC), si tot es gestiona des de Madrid? Per molt que s’insisteixi que la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions seguirà localitzat a Barcelona, el mercat segueix sent central, i no s’adapta a les necessitats del mercat català. I com aquest, hi ha una munió d’exemples, com la gestió de polítiques industrials, agrícoles o d’infraestructures de transport, etc. davant de Brussel·les, en que es prima el “interés nacional”, espanyol és clar, que generalment no coincideix amb l’interès de les empreses catalanes, de la ciutadania catalana.

L’esperança que tinc és que, si el President ha pogut veure que des del seu propi partit espanyol, estan disposats a pactar abans amb la dreta, seguint el principi darrera de l’Espanya “antes roja que rota”, que pactant amb una Esquerra que vol una Catalunya social perquè creu en la seva llibertat, també aprengui que Espanya mai acceptarà que Catalunya sigui verdaderament social, perquè per a ser-ho, haurà de ser lliure.

Que un excés de prudència no ens faci traïdors: Catalunya, els i les catalanes, serà lliure si és social, però només serà social si és lliure.