Montilla contempla la independència?

El president de la Generalitat i primer secretari del PSC, José Montilla, va advertir ahir dissabte que pensa defensar l'Estatut 'fins a les darreres conseqüències' i 'amb intel·ligència i amb força, amabilitat i determinació'.

Si el Tribunal Constitucional declara inconstitucional qualsevol punt essencial de l'estatut (inversions, nació, drets, bilateralitat, justícia), només hi haurà una sortida: modificar la Constitució espanyola. Però per a fer això, caldrà el concurs de PSOE i PP, cosa actualment i previsiblement impossible.

D’això n’és plenament conscient el President. Per tant, quan diu que defensarà l’Estatut fins a les darreres conseqüències, només pot significar una cosa: defensar l’autogovern més enllà de la Constitució espanyola... ergo, declarar la independència de Catalunya.

Tindrà el que cal? Tindrà la vocació de ser un autèntic president de Catalunya, el màxim representant del poble de Catalunya, de la ciutadania i les seves necessitats?

La "dignitat" de Catalunya

L'editorial comú de les capçaleres catalanes d'ahir ha suposat una gran sacsejada a la política catalana, i als polítics. Sembla que, per la reacció, també ha tingut un efecte considerable en la opinió de polítics i opinadors espanyols. Però aquesta reacció ha estat més o menys negativa, segons la tendència política de cadascú.

Cap dels medis i opinadors espanyols ha recolzat, ni tant sols mínimament, l'editorial. Està clar que els incomoda i el critiquen des d'un tebi crit a la calma, tot criticant la funció política dels diaris catalans d'una forma molt difuminada del diari El País, fins una càrrega en tota regla d'ABC i El Mundo. Els jutges conservadors ho troben "intolerable", mentre que els progressistes es fan notar per un silenci condescendent. No cal ni mencionar els comentaris dels lectors que han deixat les seves opinions als diaris digitals. Com sempre, ni tant sols els espanyols més propers al principal partit del govern català surten a la defensa de Catalunya. Potser el més elogiós ha estat un tebi "respecte" per la llibertat d'expressió d'en Zapatero, mentre que en Guerra (el de "Nos hemos cepillado el estatuto") ha censurat la suposada pressió al Tribunal Constitucional, i des del PP hi ha hagut tota mena de crítica més o menys directa.

Queda prou clar que a una gran majoria de la ciutadania catalana ens ha semblat una posició encomiable, aquest front comú editorial, davant d'un front comú polític del que s'ha parlat a bastament últimament, però que no s'ha materialitzat. Des del MH President de la Generalitat, José Montilla, que ha declarat que s'hi identifica plenament, fins al líder de la oposició, l'Artur Mas, passant per representants diversos de clubs esportius, entitats socials i partits d'esquerra i dreta, d'autonomistes, federalistes i sobiranistes.

La pregunta que em faig ara és quin serà el posicionament de tots aquests si no canvia res, si la sentència del Tribunal Constitucional és restrictiva, com es porta pronosticant de fa mesos. Si escoltem els Aznar, Espósito i Pedro Jota, les Cospedal o Sáenz de Santamaría, els Guerra i un llarg etc. de polítics i opinadors espanyols, queda clar que el canvi polític i social vers un estat federal és francament difícil, per no dir impossible.

Tinc doncs un prec per aquells líders i afiliats del PSC-PSOE, de CDC i d'UDC, d'IC i EU que no s'han atrevit a més, que no han anat més enllà d'autonomisme i federalisme: que es plantegin d'una vegada la viabilitat rigorosa de la sobirania de Catalunya, d'un estat de dret independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea. No perdem més el temps, ni per a Catalunya ni per a Espanya, anem per feina i deixem enrere aquest atzucac en que ens trobem. Aquesta seria la verdadera "dignitat" de Catalunya.

Xoriço, no només al món polític

Quan he tractat la qüestió de la corrupció amb amics, coneguts o saludats, tant últimament com fa temps, m'he trobat un gran front que critica el conjunt dels polítics, els partits, aquells que gestionen l'administració. Efectivament, a ulls de la opinió pública, sembla que la corrupció existeix només a l'entorn polític. I si se m'ha ocorregut defensar els polítics, senyalant els corruptors a més dels corruptes, insinuant que el mon de l'empresa no és lliure de pecat, se m'ha contraposat el diner públic al diner privat, indicant-me que els polítics gestionen el primer, mentre que els segons fan amb el diner privat el que volen.

Doncs no. No és èticament admissible que les empreses facin el que volen amb el diner que gestionen. No perquè no sigui seu, tot i que en molts casos, els de les empreses que es capitalitzen amb diner aliè, el diner no és, efectivament, seu. No, la raó per la que no poden obrar al lliure albir és perquè no són persones lliures de responsabilitat social o cívica simplement per ser jurídiques. El fet de que es puguin constituir en societats, en ens socials, és perquè tenen carta o llicència social, un dret atorgat per la societat per a protegir-los com a empreses, la seva propietat i els seus bens, no pas gratuïtament, sinó a canvi de generar riquesa per a la mateixa societat, a canvi de promocionar el bé i l'interès comú. Les empreses, doncs, tenen un deute vers la societat, ja que sense aquesta, elles no serien res, no estarien protegides davant de tota mena de faltes i delictes, no estarien protegides davant de la llei de la jungla.

Quan a la corrupció, tenen encara menys dret de fer servir el seu poder econòmic per a manipular de forma subreptícia o fraudulent per a influir en les decisions adoptades pels polítics, és a dir, de corrompre els procediments legalment establerts. Sense aquests, com he comentat, la societat s'abocaria a la llei de la jungla i amb ella les empreses. Per això és tant perjudicial i nociva la corrupció, generant uns costos socials i empresarials elevats, encara que el benefici al corruptor a curt termini sigui positiu.

Cal, doncs, ser tant o més severs amb els corruptors com amb els corromputs.

Queixa oberta a la CCMA

Com és que la Anna Llacher recomana al programa magazine de TV3 "Divendres" un web en espanyol quan és disponible en català? Es tracta d'un web d'intercanvi d'habitatges: al programa es mostra una pàgina del web Only-apartments.es, amb el contingut tot en espanyol, quan el web és disponible en català, accedint des del mateix web en espanyol pel selector d'idiomes, a la URL http://www.only-apartments.com/cat.html

Cal recordar que un dels principis directors de TV3 i de la CCMA és, segons la Llei 11/2007, d’11 d’octubre, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i el Contracte Programa corresponent, de "difondre i promocionar la llengua catalana"?

Aquest és un exemple més en una llista que sembla infinita de casos semblants. Se'm fa difícil entendre que, si s'exigeix la professionalitat tècnica del personal, no s'apliquin els mateixos criteris de rigor quan als aspectes lingüístics.

Espero que TV3 en particular, i la CCMA en general, apliquin com cal els principis directors sobre la mencionada difusió i promoció de la llengua catalana.

Salutacions ben cordials,

Reflexió sobre l'assistència de Jan Laporta a l'homenatge a Companys

Una reflexió: si hagués estat en Florentino Pérez que hipotèticament assistís a un homenatge per part del Partit Popular a José Blas de Molina en ocasió de l'aniversari de l'aixecament del 2 de maig de 1808 a Madrid, se'l criticaria com es critica a en Laporta? Se'l criticaria perquè un president de club de futbol que se sent representant d'un país a més d'una ciutat expressés la seva opinió respecte de la llibertat d'aquest país?

Els interessos polítics d'alguns periodistes i tertulians, com dels polítics és clar, es deixen veure claríssimament, tant com la vena d'auto-odi de segons quins catalans, en referència a la participació d'en Jan Laporta a l'homenatge d'Esquerra al president de la Generalitat Lluís Companys d'aquest matí al glacis de Sta. Helena a Montjuïc, on ha declarat la seva opinió sobre la llibertat del seu país. On és la llibertat d'expressió i d'opinió? No la té, no pot gaudir d'aquest dret essencial el president del FC Barcelona, quan sí podria fer-ho el president del Real Madrid CF?

Pilar Rahola: Eres catalán, pues paga

Al seu artícle a la Vanguardia del proppassat dia 1, "Eres catalán, pues paga", la Pilar Rahola sembla pensar que els catalans (i les catalanes, ja que, com a mínim s’hi deu incloure ella) soms tant tant tontos que no podem fer més d’una cosa a la vegada (ella, malgrat ser dona), contraposant l’independentisme (cosa que, crec, encara hi creu?) i la preocupació pels quartos.

Jo diria que les dues preocupacions van cada vegada més associades, i que el seus "castillos independentistas en el aire" son proporcionalment cada vegada menys identitaris (culturals, ètnics, etc.) i cada vegada més pragmàtics (econòmics i fiscals), tal com varen expressar-me fa dos dies un parell d'amics que presideixen entitats de la societat civil, i que fa uns anys potser no ho haguessin pensat mai! Alguns, cada vegada més nombrosos, tenim clar que, o bé marxem de Catalunya, com narra la Rahola ha fet un parent seu, o Catalunya marxa d’Espanya, perquè com bé diu, “todas las vías están conectadas, y la mala financiación catalana repercute en todos los ámbitos económicos del país”. O és que l’espoli fiscal no hi té res a veure ara?!

Per cert, la filòloga Rahola manipula la cita de'n Pla: el seu "Mi pais es aquel que, cuando digo bon dia, me responde bon dia". Ahora dices bon dia y te roban la cartera" hauria de ser "El meu país és aquell on, quan dic ‘Bon dia’, em responen ‘Sí, sembla que fa bon dia’" i es refereix a que, vagi pel Principat, les Illes o València, entendran la seva llengua comú.

Menyspreu a Els Matins de TV3 per les víctimes de la Falange

Vull expressar la meva més absoluta repulsa pel menyspreu indirecte que fa en Joan Julibert a Els Matins de TV3 per les víctimes de la guerra civil espanyola en general, i de les víctimes dels camps de concentració espanyols i de les accions violents i assassines de la Falange en particular.

En Joan Julibert diu que els polítics perden la oportunitat de callar: doncs ell, en aquest cas ha perdut una excel·lent oportunitat pel silenci.

Comenta la comparació que ha fet l'alcalde d'Arenys de Munt entre el fiscal de l'estat, (ex-?) falangista que representa aquest en el cas de la consulta organitzada a Arenys, i la hipotètica, per impossible, situació d'un ex-nazi exercint una funció similar contra un israelià a Alemanya.

Indica que l'horror nazi és gravíssim i que no es pot fer servir en aquest context. Però està clar que l'alcalde no vol minimitzar aquest horror, sinó que evidentment critica el fet de que pugui haver persones declarades falangistes, que s'han presentat com a candidats d'aquesta formació, i que representin a l'estat democràtic en un judici contra un procés per definició democràtic.

L'horror nazi va ser gravíssim, si, però en importància pel volum dels fets. Cal recordar, cal no oblidar mai que el que va passar durant i després de la guerra civil espanyola no li queda endarrere en qualitat. Els falangistes i franquistes espanyols serien menys eficients que els nazis, però poc importa això als individus que varen patir els assassinats a les cunetes i a camps de concentració en el que desapareixien i exterminaven també a milers de persones per raça, credo religiós, orientació sexual i creença política.

Amb el seu comentari d'avui, en Joan Julibert menysprea indirectament a les víctimes del franquisme i de la falange, com el meu sogre que encara avui no sap on rauen els cadàvers del seu pare i avi, quan expressa la idea de que el nazisme fou gravíssim, així implícitament minorant la importància dels horrors que va portar a aquest país els falangistes i els seus. Només hem de contemplar, encara avui, la intranquil·litat que provoca el fet d'una possible manifestació de la Falange.

Així mateix, equiparar un alcalde democràtic amb Goebbels quan expressa la paradoxa de tenir de representant de l'estat un falangista, que porta un cas contra una iniciativa perfectament legítima i democràtica, em sembla un gra, o millor dit, un camp sencer de blat massa.

Crec que en Joan Julibert hauria de reflexionar una miqueta abans de fer els seus comentaris, amb els quals sovint combrego, a vegades no, però que avui m'ha xocat i m'ha fet entristir, pensant que la memòria històrica d'aquest país no està a l'alçada de la memòria del poble jueu, per exemple, que no oblida ni menysprea mai les víctimes de l'horror de la guerra i de l'assassinat sistemàtic. Tampoc no acceptaria, ni accepta mai que un estat tingui entre els seus funcionaris (i a més de justícia!) una persona que s'ha declarat favorable als principis que varen portar a l'horror de la guerra i la postguerra.

Això era sens dubte el que criticava l'alcalde d'Arenys, i per això en Julibert l'ha comparat amb Goebbels.