Govern no és partit i viceversa

En un govern de coalició, dos o més partits es posen d'acord en recolzar la candidatura a la presidència del govern a canvi d'un programa executiu a la mida dels socis, així com la participació en el govern encarregat de la seva execució.

La participació d'ERC en el govern de la Generalitat va sorgir de les negociacions entre els diferents actors parlamentaris després de les últimes eleccions. L'acord entre el PSC, IC i ERC va consistir en aprovar el candidat del PSC a la presidència, en José Montilla, aprovar un programa de govern i decidir els membres de govern que caldria per a portar-ho a bon terme.

Així funcionen els acords per a establir un govern de coalició. Els partits hi arriben per a portar a terme un govern i la seva política. No ha de pressuposar que els mateixos partits hagin d'estar subjugats permanentment als criteris del govern, ni tampoc als d'un o altre partit. Mentre es satisfacin els acords, si es compleixen els compromisos que varen portar a la formació del Govern, ERC té les mans totalment lliures d'actuar com li sembli. És a dir, no hi ha cap raó per la que ERC no pugui expressar les seves opinions lliurement. Tampoc significa que no pugui actuar en els diversos àmbits com cregui convenient ni que pugui parlar amb qui li sembli. En cap cas, no suposarà que, si les parts compleixen amb allò pactat, s'hagi de trencar el Govern. No vol dir que ERC se n'hagi de sortir.

Per tant, ara que el President del partit i el seu Secretari General no són membres del govern, ERC haurà de seguir exigint (en té tot el dret i té el deure) tot allò que tingui com a finalitat, és a dir allò que sigui definit als seus estatuts i als seus congressos, o que ajudi a arribar a aquestes finalitats seves. Si el partit creu convenient votar o no els pressupostos generals de l'estat espanyol, ho farà segons interessos del partit, i sobre tot en interès d'aquells a qui representa, els seus militants i votants, i en definitiva, de Catalunya i no pas d'altres nacions.

Enemic: el partit cartel

El fenomen Obama és essencialment i més immediatament un moviment de canvi no a Estats Units, sinó al partit Demòcrata. Ha guanyat a la Hillary Clinton, que representa les parts interessades en l'estatus quo: l'oficialisme, l'establishment del partit i els “lobbies” (terme més amable que no pas “poders fàctics”).

Obama representa un canvi davant de l'estructura burocràtica del partit “cartel”. S'ha saltat l'establishment del partit i ha entusiasmat als ciutadans més enllà de la frontera que s'han anat creant entre les elits del partit, els lobbies i els professionals de la política per una banda i la militància base, els simpatitzants i la ciutadania en general per l'altre. Ha demostrat que quan es motiva a la ciutadania, quan s'il·lusiona i es fa partícip del procés, aquesta respon. I el seu èxit ha fet reaccionar fins i tot entre els republicans i a en McCain, que ara també advoca aquest canvi.

La frontera, gairebé fractura, entre l'establishment i les bases també ha anat consolidant-se a casa nostra. Els principals actors han esdevingut partits cartel durant la transició i els últims anys. Han esdevingut part de l'administració, sigui a nivell estatal, com autonòmic i local. Es financen pels pressupostos de l'estat i de la Generalitat. Depenen cada vegada més dels recursos de l'administració, debilitant els vincles amb els actors socials. En lloc de representar la societat davant de l'administració, els partits cartel representen aquesta davant de la ciutadania. Representen, efectivament, una inversió pràctica del principi democràtic.

El partit cartel pot permetre's prescindir fins a cert punt de la seva infraestructura base (seccions locals i regionals) sempre i quan pot controlar els recursos de l'administració. En canvi, les seves cúpules iniciaran reformes per a dinamitzar les infraestructures dels partits quan s'hi veuen obligades, per a generar el recolzament de la organització mitjançant altres medis que no sigui la redistribució de recursos obtinguts de l'administració.

La qüestió és, com podem combatre aquesta tendència? Doncs ens hem d'armar d'unes eines que la reverteixin. De fet, la tendència vers l'obertura de les organitzacions a actors externs està aflorant no només a la política sinó també al mon de l'empresa, gràcies a l'aparició de les xarxes socials virtuals a Internet, que en realitat son el desenvolupament sobre una plataforma tecnològica de les xarxes de relacions socials que ja ha tingut la nostra societat durant segles. Es salta la burocràcia dels partits que representa el partit cartel i torna en part la funció de l'agitació i la propaganda (agitprop) i de les idees, de l'ideari, a les bases, als simpatitzants i, sobre tot, a la ciutadania.

Aquest últim actor en la generació d'ideari, la ciutadania, és la base política per definició. En aquests i els futurs temps de xarxa social, ciutadana, d'informació (i desinformació), cal estructurar el partit polític per a acomodar-se a aquesta base social si ha de sobreviure el tràngol en que sembla trobar-se avui.

Aquest tràngol pot engolir la democràcia. Per a superar-lo, la ciutadania ha de tornar a trobar en els partits el medi pel que pot fer arribar les seves preocupacions, les seves necessitat, les seves idees, en fi, el seu ideari, a l'administració. Si no, si permetem que el partit cartel imperi, significarà el debilitament de la democràcia, quan hauríem d'estar treballant, lluitant, per a desenvolupar-la més encara.

Com sempre, cada dificultat és una oportunitat. Prenguem aquesta dificultat per les banyes, i convertim-la en una oportunitat per a renovar i millorar la democràcia.

La pifiada d'en Puig

No ho entenc. En Felip Puig és un polític veterà i intel·ligent. No comprenc com ha caigut en aquest atzucac que s'ha fet tot sol criticant el nivell lingüístic del President de la Generalitat. Primerament, què vol que faci en Montilla? Que deixi de parlar el català? No, oi? Que faci encara més classes? Ja en fa moltes, i a més, segons tinc entès, pagades de la seva pròpia butxaca. Aleshores, que deixi la presidència? Home, ja li agradaria a en Puig, suposo, però és difícil.

Quin rendiment en vol treure, doncs? És això el que no entenc. Pensem que el seu partit fa anys que treballa a l'àmbit dels nous catalans. Potser l'exemple més conegut i d'èxit per CiU és el militant de CDC, en Justo Molinero. Segurament haurà capturat incomptables vots amb la política constant i a llarg termini d'apropament als nouvinguts.

A què juga, doncs, el secretari general adjunt de CDC atacant a aquest “altre català” que tant amunt ha arribat, que és un exemple pels nous catalans del funcionament de l'escala social que ofereix Catalunya a tots els que vulguin grimpar-la? No veu que fa un enorme mal a la nostra llengua i, pitjor encara per a ell i el seu partit, el rebuig que haurà generat en els votants que no tenen com a llengua materna el català, però que volen integrar-se a la nostra societat i cultura, fent l'esforç de parlar la nostra llengua?

No entenc la pifiada d'en Puig. No s'haurà deixat endur pels seus sentiments humans menys gloriosos, oi?

Bidells, auxiliars clínics, infermers, metgesses: Gràcies!

Fa dies que no escric cap post. He estat malalt, ingressat a l'hospital de Sant Pau per un tromboembolisme pulmonar a conseqüència d'una tromboflebitis. He estat 12 dies a l'hospital, passant per urgències, semicrítics i planta, després d'haver arribat en ambulància.

Perquè ho explico, si no té gaire a veure amb la temàtica usual al meu blog? Doncs, cal reconèixer la feina que fa la gent, tota, aquella que treballa al sistema de salut de Catalunya, des dels xòfers i el personal sanitari de les ambulàncies, passant pels bidells, els i les auxiliars clínics, els i les infermeres, i els metges i metgesses. Tot aquest personal fa que el nostre sistema funcioni. No en sé gaire dels detalls de la gestió i el finançament de l'ICS, els hospitals, els CAPs, etc. El que sí sé és que tot el personal que m'ha atès és digne d'admiració.

No vull ser excessivament dramàtic, però em diuen que, amb aquest episodi, he vist la mort de força a prop. I per tant m'emociona veure aquesta gent que és capaç de posar la seva millor cara, que poden imposar-se al cansament i estrès que deuen patir i estar on cal i com cal, en el moment que cal.

Vull adreçar, doncs, tot aquest personal, que m'han vist en el meu pitjor moment, i que m'han tractat com si fos un familiar, un amic. Gràcies. Us dec la vida.

Errare humanum est

No vull justificar els errors que han comès els nostres polítics, però quan hi ha grans personatges històrics, admirats per molts, que han errat enormement, no demanem una mica massa dels nostres?

El Japó ja estava derrotat: la bomba [atòmica] fou totalment innecessària. Jo pensava que el nostre país havia d'evitar escandalitzar la opinió pública mundial emprant una arma, l'ús del qual ja no era necessari per a salvar vides nord-americanes.
General Eisenhower, Comandant Suprem Aliat, Europa, i després President d'EUA, al seu llibre The White House Years: Mandate for Change 1953-1956: A Personal Account, publicat el 1963

------------------------------

El Dalai Lama, en la seva primera reunió amb Mao Zedong a Pequin el 1954, va regalar-li un buquet de poesies que lloava de manera pròdiga el líder xinès com “la pluja oportuna per nodrir la terra”.

------------------------------

L'ús del volum de diner com a fita no ha estat un èxit. No estic segur que hi insistiria avui tant com ho he fet en el passat.
Premi Nobel d'economia, Milton Friedman, Juny de 2003

------------------------------

No considero que Hitler és tan dolent com se'l descriu. Està mostrant una habilitat que és sorprenent i sembla que estigui guanyant les seves victòries sense molta carnisseria.
Mahatma Gandhi, Maig de 1940

------------------------------

La mare Teresa de Calcutta fou una convidada entusiasta i mancada de sentit crític de les dictadures d'Haití i d'Albània, i dels falangistes al Líban

------------------------------

El 1933, el President d'EUA Franklin D. Roosevelt descrigué en Benito Mussolini com...

aquell senyor italià admirable

Ara toca construir el futur

En Josep-Lluís Carod-Rovira publica avui un article al seu blog que es titula i acaba “Ara toca construir el futur”. Ningú pot dubtar en recolzar el principi que sembla declarar. Però què hi ha darrera?

Quan diu que ERC va donar, amb les eleccions internes, és a dir de democràcia representativa, a la presidència i a secretaria general, un exemple de maduresa i vivor democràtica, però en canvi que alguns mecanismes de participació congressual, és a dir de democràcia directa, d'assemblearisme, en que la militància decideix la política, mostren símptomes de desgast i necessiten una revisió, està dient, com va dir l'Ernest Benach als Matins de TV3, que el concepte de l'assemblearisme fins i tot pot estar d'alguna manera ja caducat?

Fa l'efecte que s'està preparant el terreny per un nou assalt a l'assemblearisme, mitjançant un congrés extraordinari en que es farà una modificació molt important dels estatuts. Però per a ser autènticament democràtics, tal com diu que és ERC, caldria deixar-se de declaracions velades, que no s'acaben d'entendre clarament.

Cal organitzar ja els debats formals imprescindibles per a que el canvi sigui racional, eficient i democràtic. Perquè sens dubte cal modernitzar el partit, per a incrementar la participació, obrir-nos al nostre electorat, present i passat, a la societat en general. Però la societat demana a crits defugir l'estructura clàssica, vertical de dalt a baix, dels partits noucentistes. Demana a crits poder formar part dels processos de decisió, és a dir la democràcia directa del segle XXI.

I em faig una pregunta: si ERC ha fracassat en la seva estratègia política, de posicionament davant dels nostres contrincants, al govern de Catalunya, al Parlament i al Congreso, a la captació de militància, d'imatge davant de l'electorat, al referèndum per l'estatut, amb la conseqüent pèrdua de vots, realment ha estat culpa de l'assemblearisme, als congressos i les assemblees? O potser hauríem d'estar analitzant un altre aspecte de la gestió política i executiva d'ERC?

En tot cas, el recent Congrés Nacional es va declarar clarament i inequívoca a favor de l'assemblearisme, amb una esmena titulada “L'assemblearisme i la democràcia participativa com a elements distintius d'ERC”. I aquesta declaració no en té res de velada.

El 25è congrés: una visió des de la militància de base

La manca de disposició al diàleg i de flexibilitat al partit, de la qual segurament es pot considerar figura primordial (però no única) en Xavier Vendrell, va desfer la possibilitat de començar a cicatritzar les ferides entre sensibilitats i minvar les discordances internes. La paradoxa és que la duresa de les formes d'en Vendrell, evidentment percebudes així per una majoria i amb el seu corresponent sentiment de discòrdia i d'hostilitat, fins i tot entre els de la seva pròpia 'sensibilitat', ha dut a la militància a vetar-lo i fer-lo fora de l'executiva. Esperem que aquells que l'emulen amb aquest model de fer política s'adonin que no és de rebut, i que aprenguin de l'experiència d'ahir. Pot ser que sigui un primer pas per a remeiar “El mal que patim”?

De fet, l'aprovació d'una esmena, presentada pel grup d'Esquerra Independentista, que incorpora un article que té per títol “L'assemblearisme i la democràcia participativa com a elements distintius d'ERC”, ja feia veure que, tot i no tenir el suport formal de les corrents que representaven la cúpula fins ahir, la majoria de la militància no està d'acord amb aquesta quan a les intencions de passar vers un model de democràcia representativa, en contra d'una democràcia directa que representa l'assemblearisme.

En Vendrell també tenia la seva part en aquest diàleg bipolar entre la democràcia directa i la representativa. És un dels proponents declarats del pas del partit a un sistema de delegació, un model que treu la potestat de decisió de les mans de la militància i col·loca el poder fermament en les mans de la cúpula executiva. La tendència vers el control d'un partit de gestió vertical, de dalt a baix, s'ha vist frenat. Ja vaig criticar aquesta deriva a “Assemblearisme - El futur és nostre”. I me'n alegro, és clar. Tal com hi comento, les tendències en la gestió de les organitzacions no van per aquí, i pretendre emular els partits de gestió clàssica, que s'allunyen cada vegada més de l'electorat, de la demanda de la societat civil, està abocada al fracàs, si no electoral a curt, si socialment a mig i a llarg.

Quant a l'altra esmena presentada per EI i aprovada al Congrés, separant els càrrecs de partit dels de govern, per fi els nostres càrrecs podran parlar més clar i obrar en representació de la militància, sense estar tant lligats de mans i peus per una dependència externa. A més, no és que no tenim prou recursos humans al partit: hi ha excel·lentíssims valors que han de poder tenir la seva oportunitat, que fins ara no la han tingut per l'acumulació de càrrecs a la cúpula. En aquest sentit, em permeto autocitar-me: “No hem de seguir malbaratant els recursos que tenim, limitats i escassos, per uns resultats interns i a curt termini, generant malestar i mala fe. Així no s'avança.”

Finalment, uns mots d'esperança. Els que han “guanyat” a l'elecció a Presidència i a Secretaria General i han establert en aquest Congrés una executiva “monocolor” no han de veure la resta (incloent els “no alineats”, que som majoria!) com a “perdedors”. De fet no crec que ho fan el President i el Secretari General. Però han d'assegurar-se de que els 'seus' no ho vegin així. Han de ser autèntics líders. I per a ser-ho, no n'hi ha prou amb manar. Per a ser autèntics líders, han de convèncer de que ho són, han d'integrar i han d'unir. I crec que en son capaços.

En aquest sentit, l'èxit del projecte que ha de ser ERC està ara enterament en mans d'en Joan Puigcercós i en Joan Ridao. Em tenen a disposició.