YuriBCN

17 de març 2012

Perquè ha canviat Blogger l'URL del meu bloc?

La URL del meu bloc ha canviat de sobte. Per alguna raó que desconec, Blogger ha decidit afegir-hi un .es al final. Però el domini .es correspon a llocs en espanyol. Potser estic ubicat a Espanya, però vol dir això que el meu blog es en espanyol, si està escrit en català i s'adreça a lectors de parla catalana? Hi ha un domini que identifica aquesta llengua i cultura, i és el TLD .cat.

En tot cas, Blogger (Google) podria haver tingut la cortesia de preguntar si m'agradaria ser identificat el domini .es, o en un mínim, d'haver tingut la decència d'advertir-me d'aquest canvi!

--------------------------

Afegit 19/03/2012

Si voleu 'corregir' el que ha fet Blogger, aneu al vostre tauler de gestió i cliqueu a 'Plantilla' (a la columna de l'esquerra). Aquí trobareu les opcions 'Personalitza' i 'Modifica HTML'. Cliqueu aquest i seguidament 'Continua'.

Ara, esteu a la plantilla d'HTML del vostre blog. Caldrà copiar el codi de sota...


<script type='text/javascript'> if ((window.location.href.toString().indexOf('.com.es/'))>'1') { window.location.href = window.location.href.toString().replace('.blogspot.com.es/','.blogspot.com/ncr/'); } </script>

... i enganxar-lo just a sota de l'etiqueta <head> a la plantilla.

Atenció: feu proves abans de modificar definitivament i, sobre tot, mantingueu l'URL del tauler de gestió per poder-hi accedir si hi ha algun error:
http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=00000000#overview – la cadena de números és l'identificador del vostre blog. No assumeixo CAP RESPONSABILITAT de qualsevol conseqüència de l'edició de la plantilla!

04 de febrer 2012

Episodi de fred, onada #siberiana2012 #324fredineu

L'episodi de fred titllat de siberià –risible si comparem amb els 20, 30 i més graus negatius d'altres contrades– que estem passant demostra les flaqueses socials per gestionar-se, a nosaltres mateixos, les situacions extra-ordinàries. Només sabem tractar el dia a dia corrent?

El fet de que el govern ha obrat dins d'una acurada –excessiva o no– limitació de risc no és, per a mi, el problema. El que m'amoïna és sobre tot fins a quin punt han magnificat l'excepció els mitjans de comunicació.

Aquests s'han emparat en el pic extraordinari de les taxes d'audiència per a defensar-se, i fins i tot en algun cas han centrat certa atenció en els meteoròlegs. Però els mitjans han de considerar que tenen una certa responsabilitat cívica davant d'episodis fora de la normalitat, com aquest, i no haurien de caure en l'espectacle i tremendisme mediàtic propi de la premsa rosa.

L'excepcional insistència, l'exageració d'una meteorologia que per a uns quants catalans –cerdans i pallaresos, per exemple– és el pa de cada hivern, fins al grau de convertir-ho en xou, no és el millor vehicle per a que el comportament ciutadà s'adeqüi a les circumstàncies.

Tot i que en l'entorn actual en que les empreses mediàtiques, públiques o privades, han de competir en un mercat de l'espectacle, tenen una responsabilitat cívica, com tota la ciutadania, i no han de convertir els episodis transcendents en un xou d'entreteniment que transmet una idea errònia del grau.

El govern ha fet, més o menys, el que calia per a prevenir complicacions. Però en cap cas els meteoròlegs estaven fent previsions de nevades comparables a les del 2010, en que el pes de la neu va fer caure torres de transmissió, deixant grans àrees sense electricitat durant dies i setmanes.

Aquesta vegada, el fred ha generat una reacció del tot exagerada, del govern, potser, però sobre tot dels mitjans de comunicació i, perquè no dir-ho, de la ciutadania també.

03 de febrer 2012

Dades obertes a la UE

Diguem-li a Neelie Kroes que volem una llicència única

Recentment, la Comissió Europea inicià el procés de revisió de la Directiva Europea de Reutilització de la Informació del Sector Públic. Un dels seus principals objectius és atorgar una autorització generalitzada de reutilització als ciutadans i empreses que vulguin fer ús de la Informació del Sector Públic per a la creació de nous serveis, generar activitat econòmica i potenciar la transparència de les administracions públiques.

La proposta de revisió de la Comissió Europea de la Directiva de Reutilització de la Informació del Sector Públic és valent i amplia sens dubte el marc actual. No obstant això, no té la definició d'una llicència OpenData comuna als Governs de la Unió Europea.

La creació d'un espai únic d'informació pública reutilitzable a Europa requereix molt més, requereix d'una llicència OpenData uniforme, harmonitzada i única per a totes les dades generades per les administracions públiques europees. Això és possible. El Reial Decret 1495/2011, aprovat pel Govern d'Espanya marca un full de ruta de senzilla transposició al marc Europeu. Primer, definir una llicència OpenData compatible amb els principis de la reutilització de la informació sense més condicions. Segon, fixar un període transitori després del qual aquesta llicència figuri associada a tota informació generada pel sector públic a la Unió Europea. Tercer, obligar a la publicació d'aquesta llicència a tots els webs de les administracions públiques, donant seguretat jurídica a tot el sector infomediari europeu i als ciutadans que desitgin fer ús de la informació pública.

En aquest moment, en que la Comissió Europea i els Estats Membres estan desenvolupant la nova Directiva, és l'hora de que la comunitat OpenData fem arribar la nostra veu a Europa. Demanem a la Comissió Europea i Parlament Europeu, a través de la Sra. Neelie Kroes (@NeelieKroesEU) vicepresidenta de la UE responsable de l'Agenda Digital, la inclusió d'una llicència OpenData per a la Unió Europea i un termini clar d'adopció per tots els Estats Membres.

Text de la petició, traduït al català – Podeu donar suport aquí a aquesta petició promoguda per @andresnin .

22 de gener 2012

Quin fàstic la SOPA, quina ferum de la PIPA

Al diari ARA, en Sebastià Alzamora fa una arenga a Visca la sopa, visca la pipa (de pagament Premium, per cert) a favor de les proposades lleis SOPA i PIPA i contra els pirates com els de Megaupload.

Però barrejar el tancament de Megaupload amb SOPA/PIPA és barrejar naps amb cols! Primerament, el tancament de Megaupload s'ha efectuat amb la legislació actual. SOPA/PIPA encara no s'han aprovat. Segon, tal com estan redactades actualment aquestes, s'imposaria un càstig amb només una denúncia del titular del copyright i/o de la fiscalia, sense la suficient instrucció judicial ni el procés degut.

En el tràmit de les propostes de llei SOPA/PIPA de fet s'han suspès diverses clàusules (particularment les referents al bloqueig de DNS) per la greu problemàtica jurídica que generen derivades de qüestions tècniques. Per exemple, es pot bloquejar una enorme quantitat continguts perfectament legals perquè coincideixen amb el contingut il·legal en un servidor! S'ha comparat amb una bomba nuclear quan el que cal és una bomba guiada per làser.

Per altra banda, les lleis proposades contemplen un entorn jurídic sense les proteccions suficients. En una democràcia, no s'ha de poder actuar (tancament o bloqueig de contingut) preventivament a partir de mesures cautelars sense que el denunciat s'hagi pogut defensar. El perill que això suposa per als drets de denunciats i de tercers és inacceptable en un sistema jurídic democràtic que, espero, defensem tots plegats.

I hi ha raons molt pràctiques. Un exemple dels conflictes que sorgeixen amb la legislació actual, sense tant sols haver aprovat encara les lleis proposades, és el cas del web FreeBieber.org que havia penjat vídeos d'en Justin Bieber d'abans de fer-se famós. El petit Bieber es gravava vídeos cantant cançons d'altres i els penjava a YouTube: va ser descobert així! Però recentment els advocats de la seva discogràfica varen enviar una ordre de cessament i abstenció (terme jurídic EUA "cease-and-desist order") als administradors de FreeBieber.org per a que els despengessin. Amb la SOPA/PIPA, un noi no podria penjar a YouTube un vídeo d'ell mateix cantant una cançó protegida pels drets intel·lectuals i es podria tancar preventivament YouTube i sense que les parts es defensessin ni rectifiquessin, suspenent l'accés a tots els vídeos, tant legítims com no, eliminant YouTube dels motors de cerca, bloquejant les seves DNS així com prohibint les transaccions econòmiques via PayPal, targetes de crèdit, etc. Tot això abans de que tingui la oportunitat de defensar-se!

El propi Bieber ho té clar, vol que les seves fans facin vídeos cantant les seves cançons, i ha criticat una esmena, la S. 978, a la legislació federal (United States Code), dient que s'hauria de tancar la seva promotora, la senadora Amy Klobuchar.

En Alzamora diu en un moment de l'article que "si Anonymous diu (no sé qui deu parlar en el seu nom) que la llei SOPA pot fer que Internet no torni a ser el que ha estat fins ara, benvinguda sigui la llei SOPA". El que està dient és que "l'enemic del meu enemic és el meu amic", encara que aquest faci servir armes de destrucció massiva, i això no funciona així, sr. Alzamora!

Cal que ens informem, perquè les corporacions que controlen la propietat intel·lectual i que tenen gran poder de lobby, tenen els seus interessos que sovint no coincideixen ni amb els dels creadors ni tampoc amb el be comú. Pel be de tots, d'una justícia justa i de la democràcia!

19 de desembre 2011

Xarxes, anonimat i llibertat

En Joan Manel Tresseras, ex-conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, ha publicat al diari Ara un article, Xarxes, anonimat i llibertat, en el que tracta per una banda la privacitat, i per altra, la manipulació i la desinformació.

Dels dos punts que apunta, el primer: cal recordar que les empreses (incl. el seu banc) que gestionen les targetes de crèdit i de dèbit, juntament amb les targetes de "fidelització" de supers i benzineres etc, i d'altres com per exemple Telefónica, fan mineria de dades i es les venen (Telefónica ha hagut de pagar diverses multes milionàries per vendre dades dels seus clients, i encara els surt a compte!) des de fa anys, abans de l'era Internet: no els cal aquesta per a fer-ho!

Per altra banda, fa molts anys que pronostiquem la modulació del concepte "privacitat". Recordeu allò de l'aldea global, precisament d'en Marshall McLuhan? Doncs la xarxa ens porta vers una privacitat semblant a la del poblet, on tothom ho sap tot (o gairebé tot) dels seus veïns. Ja fa molt temps que estem canviant la nostra actitud vers la privacitat: cada vegada ens importa menys (tot i semblar, i autoconvèncer-nos, que creiem que ens és enormement important), sobre tot a les generacions més acostumades a la xarxa. És bo? No ho sé, però no és gaire diferent de la que tenien els nostres avis que vivien la societat petita de barris i pobles. El concepte de l'anonimat urbà és relativament modern. Ja ens guardarem de fer públic totes les nostres vides, tal com ho feien els nostres avis: n'aprendrem. El que cal és la formació adient: oi que tanquem les portes amb clau al sortir de casa? Doncs a les escoles cal que s'orienti sobre la seguretat i no generar pànic davant d'allò desconegut.

Quan al segon punt, també cal tenir memòria històrica! El pamflet, polític o social, va sorgir quan els costs d'impremta varen baixar suficientment per a esdevenir un mitjà de comunicació, sobre tot a partir del segle XIX, tot i que n'havia fins i tot en temps dels romans! Molt sovint, el pamflet era anònim i difamatori. I sobre tot anava tot sovint contra el poder establert. Segur que alguns recordem les octavilles anònimes que es repartien durant la dictadura franquista, oi? Els pares i avis dels més joves entre nosaltres, segur.

Les tecnologies avancen, faciliten la comunicació i la informació, tant quan és lícita com i licit a: la societat humana en canvi, no avança tant com ens agrada pensar!

14 de desembre 2011

El món en una recessió de balanç de situació: causes, guariment i la política

En Richard C. Koo, economista en cap del Nomura Research Institute, publicà el 12 de desembre passat a la Real-World Economics Review un paper titulat “El món en una recessió de balanç de situació: causes, guariment i la política” (The world in balance sheet recession: causes, cure, and politics)

És una reflexió sobre el període anomenat “les dècades perdudes” de l'economia japonesa posterior a la seva bombolla financera i immobiliària que va acabar entre 1990 i 1991, el qual en Koo porta tots aquests anys estudiant i sobre el que es considera un dels economistes més experts, i els paral·lelismes amb l'actual situació de fallida econòmica a Occident. Essencialment el que ve a manifestar és el greu error per part dels governs al reduir l'apalancament via la consolidació fiscal justament quan el sector privat, les empreses i els particulars, s'està desapalancant, provocant un refredament encara més agut de l'economia (i cal recordar que el deute públic és molt menor que el privat).

La conclusió ve a ser (i tradueixo):

És lloable que els responsables polítics evitin el malbaratament fiscal i tinguin per objectiu l'autosuficiència del sector privat. No obstant això, cada tantes dècades, el sector privat perd l'autocontrol (potser “el mercat” no és tant “perfecte”) en una bombolla i pateix greus lesions financeres quan aquesta esclata. Això obliga el sector privat a liquidar deute tot i les taxes d'interès negatives, cosa que provoca una espiral deflacionària. En aquests moments, i només en aquests moments, el govern ha de demanar prestat i gastar l'excés d'estalvi del sector privat, no només perquè la política monetària és impotent en aquests moments, sinó també perquè el govern no pot dir-li al sector privat que no arregli el seu balanç de situació.

Tot i que qualsevol pot cridar a la consolidació fiscal en forma de majors impostos i reducció de la despesa (com ho estan fent molts governs occidentals, incloent el nostre), que aquests esforços realment tinguin èxit en la reducció del dèficit pressupostari són figues d'un altre paner. Quan el sector privat estigui disposat i sigui capaç de prendre prestat els diners, els esforços de consolidació fiscal per part del govern portarà a un menor dèficit i un major creixement a mesura que els recursos es vagin alliberant al sector privat, més eficient. Però quan la salut financera del sector privat està tan deteriorada que es veu obligat a reduir el palanquejament, fins i tot amb taxes d'interès zero, una retirada prematura dels estímuls fiscals farà augmentar el dèficit i debilitarà l'economia.

Amb el despalanquejament massiu del sector privat que s'està donant als EUA i a molts altres països, tot i les taxes d'interès històricament baixes, aquest no és el moment d'embarcar-se en una consolidació fiscal. Aquestes mesures hauran d'esperar fins que sigui segur que s'hagi acabat el despalanquejament del sector privat i estigui disposat a endeutar-se i gastar els estalvis que quedarien, sense prestar pels governs aplicant un programa d'austeritat.

Hi haurà temps de sobres per liquidar el deute públic acumulat, perquè la propera recessió de balanç de situació d'aquesta magnitud probablement no es reproduirà fins d'aquí a unes generacions, donat que aquells que han après la lliçó amarga amb l'episodi actual no cometran el mateix error una altra vegada. La propera bombolla i recessió de balanç d'aquesta magnitud passarà només després que ja no estem aquí per recordar-ho.

04 de novembre 2011

Abstenció: serveix de res?

Imagineu-vos que ens deixéssim d'històries i TOTS els i les independentistes votéssim una única opció. Com quedaria la cosa? Quina cara se'ls quedaria a CiU, al PP, al PSC-PSOE, a MADRID, a ESPANYA?! Aniríem al Congreso a negociar ja no pas peix per posar al cove, com farà CiU, sinó per a negociar la independència: com ens repartim l'estat a Catalunya, quins edificis es podran quedar per a l'ambaixada i els despatxos consulars...

En canvi, alguns votaran CiU, pensant que és el vot útil, millor peix al cove; altres s'abstindran; altres independentistes votaran ERC-Rcat-Catalunya Sí; uns quants a ICV, pensant que potser podrem fer res amb el federalisme. I com quedarem? En NO RES, amb CiU intentant negociar engrunes amb un govern PP amb majoria, probablement absoluta, i que ens intentaran passar aquestes engrunes com a "Acord Fiscal"; amb altres intentant atribuir-se tota l'abstenció, que en realitat saben que s'ha d'atribuir a la desídia, al cansament, a aquells que pensen que no hi ha res a fer.

Doncs jo penso anar a votar, amb l'esperança de que la majoria d'independentistes es convencin de que hem d'anar junts d'una punyetera vegada. I en aquestes eleccions, només hi ha una llista que es declara, sense embuts, per la independència, per un estat propi per a Catalunya.