Serà veritat el que pensen del poble català?

Mucho ruido y pocas nueces!

Ara, després de la reunió amb Rajoy, en que han parlat "de forma franca, directa i correcta", el president Montilla haurà vist, espero que definitivament, que tant en Rodríguez Zapatero com en Rajoy estan d'acord en que el Tribunal Constitucional és perfectament legitimat per a decidir sobre el nostre estatut, i per tant el nostre avenir, al contrari del que declara el president de la Generalitat, que "Catalunya no pot acceptar una sentència, per legal que sigui, dictada per un TC en aquestes circumstàncies, amb una legitimitat més que qüestionada".

I és que ens tenen presa la mida: "Estos catalanes, mucho ruido y pocas nueces!" Estan segurs que el govern, i sobre tot qui n'està al davant, no farà res que porti a un enfrontament amb en Rodríguez Zapatero i el govern espanyol, perquè saben que tem perdre influència a Madrid. El problema, que queda ben palès, és que no en té si no pren alguna mesura de força. Cal fer-se respectar.

El president haurà de demostrar que té el que cal per liderar un país, una nació de ciutadans que mereixen més. I per que vegin que farà el que cal per la seva ciutadania, hauria de retirar els ministres i tornar a formar GP propi a les Cortes. Amb això, haurà demostrat que es deu realment al seu poble, a qui representa, i no pas als partits majoritaris espanyols!

Parlar anglès pot malmetre la teva salut

Els japonesos mengen pocs greixos i pateixen menys malalties cardíaques que els britànics i els americans. Per altra banda, els francesos sí mengen greixos però, malgrat això, també pateixen menys malalties cardíaques que els britànics i els americans. Els japonesos que beuen molt poc vi negre, que diuen que ajuda a evitar les condicions cardíaques, pateixen menys malalties cardíaques que els britànics i els americans, tal com he indicat abans. Els italians beuen grans quantitats de vi negre i també pateixen menys malalties cardíaques que els britànics i els americans.

Conclusió: Pots menjar i beure el que et doni la gana. És el parlar anglès el que mata!

(de jokes4all.net)

European Parliament Digital Trends

La consultoria Fleishman-Hillard ha publicat l'informe European Parliament Digital Trends (PDF 1,28MB en anglès) sobre com veuen i empren Internet els eurodiputats.

Resum dels resultats

Els diputats del Parlament Europeu reconeixen que els ciutadans de la UE accedeixen de forma massiva a Internet, pel qual necessiten una presència a la web. Tanmateix, la majoria dels diputats actualment no aprofiten al màxim les eines de xarxa social com un mitjà per a connectar amb l'electorat i els porten als seus llocs web.

• El 75% dels diputats utilitzen de forma extensiva un lloc web personal.
• El 62% dels diputats o bé mai han sentit a parlar de Twitter o no tenen previst fer-lo servir.
• El 24% dels diputats publiquen un bloc, però només el 26% dels diputats que tenen bloc comenten en els blocs d'altres un cop per setmana o més.

Els euro-diputats consideren que la televisió continua sent el mitjà més eficaç per comunicar als votants. La manca de coneixement dels medis de comunicació social és la que du als diputats a subestimar l'eficàcia d'Internet com un mitjà d'arribar al seu electorat.

• El 80% dels diputats creuen que els llocs web són “eficaços” o “molt eficaços” per a comunicar amb l'electorat, sent tan eficaços com les reunions personals de tu a tu.
• El 51% dels diputats creuen que els blocs o el micro-blogging (com Twitter) és “eficaç” o “molt eficaç” per comunicar amb els votants, mentre que el 81% qualifica així escriure una columna periodística.
• El 33% dels diputats creuen que la publicitat en línia és una forma “eficaç” o “molt eficaç” per comunicar amb l'electorat, mentre que el 57% qualifica així la publicitat a la televisió i 45% la publicitat impresa.

Els diputats adopten cada vegada més les eines digitals per a la recerca i la comunicació, però la informació de les pàgines web i els blocs és actualment menys important per a informar del seu pensament que aquella recollida a les fonts fora de línia.

• El 48% dels diputats creuen que el contacte personal amb representants d'agrupacions d'electors és “important” o “molt important”.
• El 42% dels diputats creuen que la cobertura en mitjans de comunicació nacionals és molt important per a informar del seu pensament polític, més del doble dels que indiquen que ho és la cobertura en mitjans de comunicació en línia especialitzats en la UE.
• El 32% dels diputats que publiquen en blocs creuen que són “importants” o “molt importants” per a informar del seu pensament polític, a diferència del 17% dels diputats que no en publiquen.

Els eurodiputats utilitzen regularment els recursos d'Internet per a entendre les qüestions legislatives. Empren una varietat d'eines en línia com a part de la vida normal de treball per a aquest fi.

• El 93% dels diputats empren els cercadors a diari per comprendre les qüestions legislatives. D'aquests, el 54% utilitza Google.com, mentre que el 41% utilitza versions nacionals del mateix cercador (p. ex. Google en català).
• El 74% dels diputats visiten versions en línia dels diaris tradicionals cada dia, mentre que el 38% visiten a diari els mitjans de comunicació en línia especialistes en la UE.
• El 65% dels diputats visiten eines tipus Viquipèdia diverses vegades a la setmana per entendre les qüestions legislatives, i el 36% visiten blocs amb mateixa freqüència.

Resum extret del propi informe de Fleishman-Hillard

Amb un CiU impermeable, Mas no es mulla

CiU vol donar la impressió de que les idees les té molt clares. Però si no les comunica... Perquè em fa l'efecte que CiU no es vol mullar en el més essencial (no sóc l'únic: vegi's la caricatura de'n Mas a l'últim 'Polònia').

La idea de que el 'tripartit' ho està fent tant malament ha calat, això està clar, i probablement tindrà el resultat de que CiU guanyi les properes eleccions. Però la idea que vull conèixer no és la idea tàctica de CiU, de solucions a problemes conjunturals, del propi partit o nacionals, que d'una manera o una altra es superaran millor o pitjor, sinó la d'una estratègia essencial per a poder establir solucions pròpies amb recursos propis, una estratègia d'alliberament econòmic i polític nacional, la nació entesa com el conjunt de la ciutadania d'un país que es troba en un procés de declivi de poder polític i econòmic: sembla que en això CiU estaria d'acord, perquè si no fos així, significaria que el tripartit no ho estaria fent tant malament, oi?

I la nostra nació, la ciutadania, no pot aspirar a assolir la llibertat (en el sentit republicà i liberal: que hi hagi independència del poder arbitrari i "un estat de perfecta llibertat per a ordenar les seves accions ... com millor li sembli ... sense demanar permís, o depenent de la voluntat de qualsevol altre home" [Locke, 1689]) sota el règim actual. Per tant, aquesta nació ha d'assolir un règim en el que sí hi hagi la possibilitat de que la ciutadania es pugui apropar a l'alliberament col·lectiu.

La resposta d'aquells que creuen que l'estatus quo pot satisfer les nostres necessitats, és allò dels “Fets, no Paraules” i que “la Feina mal feta no té futur” (on ho he sentit abans això?). El principi darrera d'aquests eslògans és de “la bona gestió”. Però la política per a una nació no pot ser una ideologia de gestió, de simplement “fer la feina”: d'això se'n diu “management theory”, i com a molt, descentralització autonòmica. I la gestió no podrà mai ser bona quan l'entorn no li sigui propici. Cal, doncs, solució política!

La política nacional no pot ser la de Diputacions (gestors impersonals i anònims de recursos provincials). Ha de tenir una èpica, una força de recerca d'idees, d'obrir els ulls tots plegats i veure l'entorn que ens envolta, i cercar les nostres solucions a les necessitats de la nostra ciutadania. Dir que ja no estem a Espanya, que el que compta avui, al segle XXI, és Europa, és tancar els ulls a una realitat: que el règim que governa el nostre país és essencialment el del poder espanyol: el polític, és clar, però també i sobre tot el financer i econòmic, el mediàtic, i molt especialment l'administratiu: aquell alt funcionariat, no elegit democràticament, distint del polític. Tots ells estan centrats a Madrid, no pas a Catalunya, i menys encara a Brussel·les o Estrasburg.

Tornem, doncs, al plantejament inicial: la idea que vull conèixer no és la idea tàctica de CiU, sinó la seva estratègica nacional. Com que el que veig des de la meva experiència i coneixements (sens dubte limitats és clar), de “trepitjar el carrer” aquí i allà, és que ens cal un canvi radical de règim. Cal la sobirania nacional per a que puguem establir l'entorn social i econòmic adient a la nostra ciutadania, la nostra nació: cal la independència política.

Vull saber, d'una punyetera vegada, on es posiciona Convergència i Unió al respecte!

Perquè Open Government i Open Data

Un plantejament economicista.

Una de les principals raons per la que les TIC han causat un augment en la productivitat en les últimes dècades és per la reducció dels costs de transacció. Fins a finals de segle XX, el cost de transacció s'havia controlat amb el creixement de les organitzacions: com més gran una empresa, per exemple, més podria distribuir el cost de les seves transaccions establint una jerarquia (proveïdors, clients, costs, etc. preestablerts), imposant així uns costs de transacció fixes en una progressió d'economia d'escala.

Com més s'aplica doncs una única jerarquia a més transaccions, més baixa el cost de cada transacció. Així, les grans empreses tracten de simplificar la jerarquia de les seves transaccions, reduint el nombre de proveïdors, de preus, de referències, etc. per a anar reduint els costs de cerca i informació, de negociació i de control de compliment d'acords, contractes, etc. I seguint aquesta lògica, segueixen creixent i creixent per a distribuir els seus costs de transacció a cada vegada més transaccions.

Però en un mercat – no necessàriament de compra/venda, sinó en un sistema econòmic – en xarxa, el cost de transacció no es redueix gradualment, sinó que cau lliurement, podent-se aproximar gairebé a zero. D'aquesta manera, no té gaire sentit econòmic el manteniment de grans estructures orgàniques, ja que aquestes influeixen cada vegada menys relatiu al cost de transacció i en l'economia d'escala.

Una de les organitzacions més importants que tenim és l'administració pública. I la conseqüència més important de la caiguda en picat dels costs de transacció, que en el govern són astronòmics, és que uns nuclis organitzatius auto-gestionats poden portar a terme les activitats que abans eren el domini exclusiu de les grans institucions jeràrquiques, més econòmicament i efectiva que aquestes.

A més a més, la organització en xarxa, sigui a l'empresa o a l'administració pública, facilita la col·laboració i el valor que aquesta aporta entre els empleats 'interns' de les organitzacions amb els 'externs', esborrant les fronteres entre aquells i aquests, quan abans les línies eren impenetrables pels forts costos de transacció que suposava la relació entre uns i altres. Aquest aspecte és de suma importància quan contemplem la suposada 'desafecció' de la opinió pública vers la política.

Hi ha molt pocs ciutadans als que li interessen la totalitat de la cosa pública, potser únicament als politicòlegs. Ni tant sols els polítics poden interessar-se per tota la política que s'ha de portar a terme per a gestionar la res pública. Ara bé, com es veu cada vegada més, hi ha moltíssims moviments d'interès mono-temàtic: la MAT, rodalies, la gestió dels boscs, narcosales, urbanisme, drets dels animals,... un munt de temes que susciten l'interès de la ciutadania. Son capaços de mobilitzar-se i organitzar-se en grups de pressió política efectius que poden modular les polítiques en cada àrea. Alguns s'hi poden dedicar en exclusiva, a ONGs per exemple, d'altres formen voluntariats, i la majoria s'hi interessen i participen més o menys esporàdicament. I què passarà si les barreres a la participació, els costs de transacció, cauen fins a ser gairebé nuls? Totes aquestes persones formen una massa ingent de coneixement, alguns experts, i/o d'activisme ciutadà que podria fer-se partícips del procés de decisió de política pública.

Evidentment, la transformació de govern d'un model jeràrquic (vertical) en un model de plataforma (horitzontal) planteja uns reptes culturals enormes. La cultura actual de la funció pública es centra en la gestió de recursos limitats, finits, i no de supervisar i fer partícips una comunitat abundant, potencialment gairebé infinita, però disseminada. A més a més, el govern està centrat en projectes d'una legislatura, i no feines en progrés continu, que és el que és la societat. Si s'analitza el sector del programari – el lliure, encara més – i l'entorn d'Internet, es veurà que, per la seva naturalesa digital, sempre és i serà una feina en progrés, sempre hi haurà millores i extensions a afegir, nous usos i funcions a tenir en compte. No es tracta de «Ja tenim la feina feta i acabada, aquí està» – sinó «Aquí està el servei/idea/document/etc. actual: a veure què en penseu, critiqueu i feu-ne l'ús que vulgueu».

Els serveis com per exemple FixMyStreet* (arregla el meu carrer) adopten aquesta cultura: aquí està la plataforma, el cost de transacció és pràcticament nul, aporta la teva informació, critica, col·labora, participa. En surt guanyant la ciutadania, i en surt guanyant la funció pública. Per a funcionar, li cal les dades subministrades per les administracions locals i Ordnance Survey, l'equivalent britànic de l'Institut Cartogràfic de Catalunya.

A banda de les iniciatives establertes en la xarxa com FixMyStreet.com, ja fa dècades que funciona un cas en que la ciutadania pren una part directa i essencial en la gestió de serveis de l'administració: els serveis d'emergència, el telèfons 061, 080, etc. ara agrupats en el 112. Aquest servei necessita de la coparticipació imprescindible de la ciutadania per a aportar informació precisa del lloc, de les circumstàncies, de la incidència, sense la qual seria impossible que es dugués a terme el servei. Facilita la informació per a que els serveis necessaris puguin arribar al lloc i en el moment necessaris. Sense l'aportació de la ciutadania, haurien de patrullar els bombers, les ambulàncies, els metges d'urgències per si es trobessin amb un incident: totalment impracticable i ineficaç!

Però per a que funcionin en ambdós sentits, per a que la ciutadania s'impliqui en la governança de la seva administració, cal que les administracions locals, regionals i nacionals alliberin les seves dades per a que la iniciativa ciutadana pugui desenvolupar eines i plataformes útils, que hi pugui participar, i així sentir que poden aportar quelcom. Fins i tot una empresa podria guanyar-s'hi la vida!

Un exemple d'això és la Civil Service (administració funcionarial pública) britànica que ha creat la primera plataforma d'un ampli programa de portar totes les feines del sector públic a la web. Aquesta primera plataforma proposa facilitar un únic lloc per a trobar totes les feines del Civil Service, on el personal de recursos humans dels diferents departaments poden carregar les vacants, en un format estàndard que es pot emprar en altres webs. Per a aquest fi, han desenvolupat el Civil Service Job Service API sota Crown Copyright, que permet l'ús i la re-utilització de la informació, fins i tot per a finalitats comercials.

Com podeu veure, ja hi ha governs que han començat a obrir les seves dades. Aquestes administracions seran més eficients, en be de l'economia dels seus països. A què esperem?!

* FixMyStreet va ser creat per MySociety de la organització benèfica UK Citizens Online Democracy registrada a Anglaterra i Gales.

Nevada i MAT: una estratègia indigna

Estic confós. Resulta que, tres dies després de la gran nevada de dilluns i del caos generat a grans àrees de la província de Girona, l'empresa responsable de la distribució de la força elèctrica, ENDESA, es digna a sortir a donar informació i ens explica que si hagués estat construïda la línia de Molt Alta Tensió (MAT), aquest desastre no hagués tingut lloc.

El director general d'Endesa Red, José Luis Marín ha explicat que la línia de 220kV dependent de Red Eléctrica Española (REE) que va deixar de funcionar durant el temporal és "la columna vertebral" del subministrament elèctric a Girona, i que “es venia anunciant des de fa temps” que la zona és “un dels punts més febles del sistema elèctric estatal”, i que per aquesta raó calia la MAT de 400kV.

Perquè estic confós? Doncs perquè, per molt de cerqui pels webs dels que advoquen per la MAT, no puc trobar cap informació detallada que defensi la MAT. La que menys, és clar, la de ENDESA mateixa, on ni tant sols mencionen la gran apagada gironina.

Moltes opinions, això sí, als webs de partits i de medis, però res d'informació, fets, explicacions i raonaments detallats de com és que una línia, per molt alta tensió que fora, hauria pogut suplir les deficiències estructurals de desenes de línies de mitja i baixa tensió, que són les que han caigut. Perquè em sembla que la línia d'alta tensió afectada per la nevada, la de titularitat de REE, ja fa dies que està arreglada.

Agrairia molt que algú em doni informació real, i no pas unes declaracions difuses com les de Joan Ferran (PSC) que, tot aprofitant la ocasió per a atacar la posició dels alcaldes de signe polític oposat, recolza la d'ENDESA: “en moments de dificultat com l’actual, i després de les intenses nevades que ha patit Catalunya els darrers dies, és quan es mostra i els demostra la necessitat de la MAT.”

Els alcaldes de les poblacions afectades per la gran apagada, de tots els colors polítics, diuen que ara no és el moment pel debat de la MAT i que ENDESA ha mostrat una enorme deixadesa pel que fa al manteniment i la inversió en infraestructura de línies de mitja i baixa. A mi em fa l'efecte que els que volen la MAT, els que hi tenen interès, estan aprofitant un desastre injustificable per a acabar aprofitant-se de forma enormement indigne per a que tiri endavant el seu projecte d'una sola línia.

La gran nevada – fa prou l'administració?

Unes reflexions sobre el caos resultat de la nevada del 8 de març de 2010

Ja ahir, i sobre tot aquest matí, estic llegint i escoltant un munt de queixes de que les autoritats no ho han fet bé, que els medis i les infraestructures són insuficients. És clar que sempre es pot millorar tot, que la “perfecció absoluta” és inassolible. Als països nòrdics o alpins, o els d'Europa de l'est, ho tenen molt millor muntat. Una nevada com la d'ahir no els afectaria com ho ha fet al nostre país.

Ara bé, una nevada com la d'ahir hi és el pa de cada dia, o al menys de cada hivern. En aquests països, no només tenen unes autoritats molt rodades amb els problemes que sorgeixen amb aquestes condicions meteorològiques, i que disposen de medis i infraestructures adients. És que la ciutadania també té una altra cultura. Netegen les voreres que tenen davant de casa. Si tenen previsions de nevades excepcionals, quan els medis alerten dies abans, no surten de casa quan les condicions ho recomanen i si cal, aplacen els desplaçaments, tanquen escoles i empreses, etc. Als seus cotxes duen mantes i no tenen cadenes de neu, no; tenen, com a mínim, neumàtics d'hivern M+S, si no són de claus, que calcen des de finals de tardor fins a que comença la primavera.

Evidentment, aquestes previsions i despeses serien ridícules al nostre país i en aquells que no acostumen tenir condicions climàtiques semblants. Aquest hivern, hi ha hagut fortes nevades a d'altres països europeus que no les acostumen tenir. Els resultats varen ser molt semblants als que hem experimentat aquí.

Si la pròpia població no contempla les despeses i actuacions necessàries per a prevenir situacions com les que hem experimentat, perquè les exigeix a l'administració? Paren a pensar que aquestes despeses sortirien dels impostos? Estaríem disposats a fer aquestes despeses, i assumir l'augment en impostos per a una emergència d'un o dos dies, cada 10 o 20 anys?

Cal racionalitzar. parem a pensar i també assumim les nostres pròpies responsabilitats. És racional no tenir cap mena de prevenció i esperar que l'administració se'n encarregui? És el que realment volem? Suposaria, evidentment, un estat paternalista, que se'n cuida d'absolutament tot. Jo, tot i ser d'esquerres, no ho vull això. M'amoïna aquest infantilisme cívic, en que cada individu és el centre del mon, que si ha de sortir a la carretera, hi té tot el dret, cap deure, i les administracions s'encarregaran de tot. Aquest matí, hi ha cotxes en ple carrer de Barcelona, abandonats ahir per no poder-se desplaçar, i que no han estat recollits a primera hora d'avui. A banda de la nevada d'ahir, aquest infantilisme l'he vist als Pirineus, quan gent circula per a veure la neu com qui circula per Barcelona, i després es queden atrapats. També ho hem vist entre aquells que van a grimpar muntanyes, sense equipaments ni coneixements, pensant que la natura la tenim perfectament controlada. I si es troben amb problemes, au! a trucar emergències amb el mòbil, que vindran a treure'ns.

Amb aquestes reflexions, no vull excusar les mancances de les autoritats. Però també cal pensar que aquestes són una part de la nostra societat, i que tots plegats hem d'assumir un cert grau de responsabilitat social.

Per acabar, una frase d'origen italià (ehem... sense comentari): "Piove (plou): porco governo!"