Xoriço, no només al món polític

Quan he tractat la qüestió de la corrupció amb amics, coneguts o saludats, tant últimament com fa temps, m'he trobat un gran front que critica el conjunt dels polítics, els partits, aquells que gestionen l'administració. Efectivament, a ulls de la opinió pública, sembla que la corrupció existeix només a l'entorn polític. I si se m'ha ocorregut defensar els polítics, senyalant els corruptors a més dels corruptes, insinuant que el mon de l'empresa no és lliure de pecat, se m'ha contraposat el diner públic al diner privat, indicant-me que els polítics gestionen el primer, mentre que els segons fan amb el diner privat el que volen.

Doncs no. No és èticament admissible que les empreses facin el que volen amb el diner que gestionen. No perquè no sigui seu, tot i que en molts casos, els de les empreses que es capitalitzen amb diner aliè, el diner no és, efectivament, seu. No, la raó per la que no poden obrar al lliure albir és perquè no són persones lliures de responsabilitat social o cívica simplement per ser jurídiques. El fet de que es puguin constituir en societats, en ens socials, és perquè tenen carta o llicència social, un dret atorgat per la societat per a protegir-los com a empreses, la seva propietat i els seus bens, no pas gratuïtament, sinó a canvi de generar riquesa per a la mateixa societat, a canvi de promocionar el bé i l'interès comú. Les empreses, doncs, tenen un deute vers la societat, ja que sense aquesta, elles no serien res, no estarien protegides davant de tota mena de faltes i delictes, no estarien protegides davant de la llei de la jungla.

Quan a la corrupció, tenen encara menys dret de fer servir el seu poder econòmic per a manipular de forma subreptícia o fraudulent per a influir en les decisions adoptades pels polítics, és a dir, de corrompre els procediments legalment establerts. Sense aquests, com he comentat, la societat s'abocaria a la llei de la jungla i amb ella les empreses. Per això és tant perjudicial i nociva la corrupció, generant uns costos socials i empresarials elevats, encara que el benefici al corruptor a curt termini sigui positiu.

Cal, doncs, ser tant o més severs amb els corruptors com amb els corromputs.

Queixa oberta a la CCMA

Com és que la Anna Llacher recomana al programa magazine de TV3 "Divendres" un web en espanyol quan és disponible en català? Es tracta d'un web d'intercanvi d'habitatges: al programa es mostra una pàgina del web Only-apartments.es, amb el contingut tot en espanyol, quan el web és disponible en català, accedint des del mateix web en espanyol pel selector d'idiomes, a la URL http://www.only-apartments.com/cat.html

Cal recordar que un dels principis directors de TV3 i de la CCMA és, segons la Llei 11/2007, d’11 d’octubre, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i el Contracte Programa corresponent, de "difondre i promocionar la llengua catalana"?

Aquest és un exemple més en una llista que sembla infinita de casos semblants. Se'm fa difícil entendre que, si s'exigeix la professionalitat tècnica del personal, no s'apliquin els mateixos criteris de rigor quan als aspectes lingüístics.

Espero que TV3 en particular, i la CCMA en general, apliquin com cal els principis directors sobre la mencionada difusió i promoció de la llengua catalana.

Salutacions ben cordials,

Reflexió sobre l'assistència de Jan Laporta a l'homenatge a Companys

Una reflexió: si hagués estat en Florentino Pérez que hipotèticament assistís a un homenatge per part del Partit Popular a José Blas de Molina en ocasió de l'aniversari de l'aixecament del 2 de maig de 1808 a Madrid, se'l criticaria com es critica a en Laporta? Se'l criticaria perquè un president de club de futbol que se sent representant d'un país a més d'una ciutat expressés la seva opinió respecte de la llibertat d'aquest país?

Els interessos polítics d'alguns periodistes i tertulians, com dels polítics és clar, es deixen veure claríssimament, tant com la vena d'auto-odi de segons quins catalans, en referència a la participació d'en Jan Laporta a l'homenatge d'Esquerra al president de la Generalitat Lluís Companys d'aquest matí al glacis de Sta. Helena a Montjuïc, on ha declarat la seva opinió sobre la llibertat del seu país. On és la llibertat d'expressió i d'opinió? No la té, no pot gaudir d'aquest dret essencial el president del FC Barcelona, quan sí podria fer-ho el president del Real Madrid CF?

Pilar Rahola: Eres catalán, pues paga

Al seu artícle a la Vanguardia del proppassat dia 1, "Eres catalán, pues paga", la Pilar Rahola sembla pensar que els catalans (i les catalanes, ja que, com a mínim s’hi deu incloure ella) soms tant tant tontos que no podem fer més d’una cosa a la vegada (ella, malgrat ser dona), contraposant l’independentisme (cosa que, crec, encara hi creu?) i la preocupació pels quartos.

Jo diria que les dues preocupacions van cada vegada més associades, i que el seus "castillos independentistas en el aire" son proporcionalment cada vegada menys identitaris (culturals, ètnics, etc.) i cada vegada més pragmàtics (econòmics i fiscals), tal com varen expressar-me fa dos dies un parell d'amics que presideixen entitats de la societat civil, i que fa uns anys potser no ho haguessin pensat mai! Alguns, cada vegada més nombrosos, tenim clar que, o bé marxem de Catalunya, com narra la Rahola ha fet un parent seu, o Catalunya marxa d’Espanya, perquè com bé diu, “todas las vías están conectadas, y la mala financiación catalana repercute en todos los ámbitos económicos del país”. O és que l’espoli fiscal no hi té res a veure ara?!

Per cert, la filòloga Rahola manipula la cita de'n Pla: el seu "Mi pais es aquel que, cuando digo bon dia, me responde bon dia". Ahora dices bon dia y te roban la cartera" hauria de ser "El meu país és aquell on, quan dic ‘Bon dia’, em responen ‘Sí, sembla que fa bon dia’" i es refereix a que, vagi pel Principat, les Illes o València, entendran la seva llengua comú.

Menyspreu a Els Matins de TV3 per les víctimes de la Falange

Vull expressar la meva més absoluta repulsa pel menyspreu indirecte que fa en Joan Julibert a Els Matins de TV3 per les víctimes de la guerra civil espanyola en general, i de les víctimes dels camps de concentració espanyols i de les accions violents i assassines de la Falange en particular.

En Joan Julibert diu que els polítics perden la oportunitat de callar: doncs ell, en aquest cas ha perdut una excel·lent oportunitat pel silenci.

Comenta la comparació que ha fet l'alcalde d'Arenys de Munt entre el fiscal de l'estat, (ex-?) falangista que representa aquest en el cas de la consulta organitzada a Arenys, i la hipotètica, per impossible, situació d'un ex-nazi exercint una funció similar contra un israelià a Alemanya.

Indica que l'horror nazi és gravíssim i que no es pot fer servir en aquest context. Però està clar que l'alcalde no vol minimitzar aquest horror, sinó que evidentment critica el fet de que pugui haver persones declarades falangistes, que s'han presentat com a candidats d'aquesta formació, i que representin a l'estat democràtic en un judici contra un procés per definició democràtic.

L'horror nazi va ser gravíssim, si, però en importància pel volum dels fets. Cal recordar, cal no oblidar mai que el que va passar durant i després de la guerra civil espanyola no li queda endarrere en qualitat. Els falangistes i franquistes espanyols serien menys eficients que els nazis, però poc importa això als individus que varen patir els assassinats a les cunetes i a camps de concentració en el que desapareixien i exterminaven també a milers de persones per raça, credo religiós, orientació sexual i creença política.

Amb el seu comentari d'avui, en Joan Julibert menysprea indirectament a les víctimes del franquisme i de la falange, com el meu sogre que encara avui no sap on rauen els cadàvers del seu pare i avi, quan expressa la idea de que el nazisme fou gravíssim, així implícitament minorant la importància dels horrors que va portar a aquest país els falangistes i els seus. Només hem de contemplar, encara avui, la intranquil·litat que provoca el fet d'una possible manifestació de la Falange.

Així mateix, equiparar un alcalde democràtic amb Goebbels quan expressa la paradoxa de tenir de representant de l'estat un falangista, que porta un cas contra una iniciativa perfectament legítima i democràtica, em sembla un gra, o millor dit, un camp sencer de blat massa.

Crec que en Joan Julibert hauria de reflexionar una miqueta abans de fer els seus comentaris, amb els quals sovint combrego, a vegades no, però que avui m'ha xocat i m'ha fet entristir, pensant que la memòria històrica d'aquest país no està a l'alçada de la memòria del poble jueu, per exemple, que no oblida ni menysprea mai les víctimes de l'horror de la guerra i de l'assassinat sistemàtic. Tampoc no acceptaria, ni accepta mai que un estat tingui entre els seus funcionaris (i a més de justícia!) una persona que s'ha declarat favorable als principis que varen portar a l'horror de la guerra i la postguerra.

Això era sens dubte el que criticava l'alcalde d'Arenys, i per això en Julibert l'ha comparat amb Goebbels.

Sóc constitucionalista

Sí! Sóc constitucionalista. També vull un cós de seguretat disposat a “Tot per a la pàtria”.

Però com sempre, cal aclarir: quina constitució, per a quina pàtria? La meva pàtria va tenir constitucions contemporànies a la Magna Carta d'Anglaterra, considerada per molts la primera fita d'un procés que va portar a les lleis constitucionals modernes, el principi del constitucionalisme. Les Constitucions catalanes són, doncs, uns dels avantpassats del règim modern democràtic. Sóc constitucionalista perquè vull que el meu país torni a tenir la seva pròpia constitució, perquè la constitució que hi regeix no satisfà les necessitats del meu país, de la seva ciutadania.

A partir d'aquests antecedents, és evident i s'entén perfectament que he de rebutjar l'apropiació del terme constitucionalista per aquells, partits o particulars, que defensen una constitució que no puc considerar moralment i ètica, meva. No la vaig votar, ni la va votar la majoria dels meus conciutadans. És la imposició més clara d'un regim anterior, tot i aprovat per votació democràtica, i vull que s'adeqüi a l'actualitat social del meu país.

Donada la impossibilitat política, en els contexts actual i previsible, d'assolir els canvis necessaris a la constitució actualment vigent a l'estat, només puc advocar per una solució democràtica, la de la confecció d'una constitució pròpia pel meu país. Però això exigeix, per definició i per necessitat, la independència de Catalunya, per a possibilitar la democràtica constitució d'uns principis de govern adients al meu país i no pas al d'un país que ja no existeix.

Ser independentista és, doncs, ser constitucionalista. Com a part d'un procés que necessita d'un mapa de ruta, cal que els nostres juristes confeccionin una nova constitució catalana per al nostre futur estat, com a baula essencial del procés que hem emprés vers la llibertat nacional, la llibertat d'un poble, la llibertat de la seva ciutadania en un estat independent, de dret, democràtic i social integrat a la Unió Europea.

L'atomització de la societat o la representació de les nostres identitats?

La xarxa ens porta vers un nou paradigma: cadascú de nosaltres és un node d'identitat (política, interessos, cultures, activitats i activisme, etc.). És a dir, no ens unim en una massa unitària i uniforme de subjectes (el que vol l'espanyolisme centralista secular, per exemple), sinó que cadascú de la ciutadania, cadascú de nosaltres, és un centre amb la seva identitat diversa, amb la seva visió diferenciada dels nostres mons respectius.

No vol dir, però (als meus ulls, al menys), que siguem tots una colla d'egoistes egocèntrics, sinó que ens unim a d'altres ciutadans i ciutadanes segons la nostra identitat individual. Per exemple, tu i jo podrem compartir la Xarxa Independentista (per exemple), però no (necessàriament) el grup ERC-Sectorial de la SI de Facebook, o els grups de música clàssica i de “Wicked Jazz Sounds” a Last.fm. És a dir, no s'estan atomitzant esforços, sinó que es representen més precisament els interessos de cadascú de nosaltres, permetent-nos ser actors en allò que més estiguem involucrats i, per tant, en allò que serem més dinàmics, més actius i en que més podrem aportar i col·laborar a la societat.

I aquí és on em sembla que estan fracassant les entitats que ens han de representar a l'arena política parlamentària, els partits polítics. Estan perdent el sentiment de pertinència dels seus electorats, i fins i tot de les seves militàncies, perquè no tenen en compte que no són més (ni tampoc menys, però) que nodes d'aquestes identitats. Els partits han d'aprendre a esdevenir eines on hi hagi una interactuació no només de les seves militàncies, actualment més o menys passives, sinó de tota la ciutadania, sigui del seu electorat o no. Han d'aprendre a escoltar, i a més a més, admetre la condició d'actors polítics actius a militància, electorat i ciutadania.

Tant de bo que els partits ho puguin entendre això. Així podran esdevenir eines realment útils en aquest nou entorn de relació en xarxa, que tot i que ja existia de fa mil·lennis a les societats humanes, els partits s'havien convertit en partits de masses (i últimament en "partits cartel") a la era de societat industrial de producció massiva: com va dir en Henry Ford, “pot tenir el cotxe del color que vulgui sempre i quan sigui negre”. Però els mètodes de producció d'avui, i encara més les xarxes socials actuals, permeten cada vegada més l'adaptació a l'individu. La xarxa electrònica tot ho està canviant de forma progressiva: la cultura, la producció industrial, l'organització empresarial i, evidentment, la política. Qui no corre, vola. I si no, es queda en darrera i anacrònic.