L'any 1961, en Joseph Heller va escriure el llibre Catch 22 (Trampa 22), que tractava d'un tal Joseph Yossarian, capità de la força aèria d'EUA destinat a Itàlia durant la Segona Guerra Mundial.
Yossarian volia deixar de volar en missions de combat i que l'enviessin a casa. Això només era possible si el metge de l'esquadró el declarés no apte per volar. Qualsevol pilot que estigués disposat a volar en aquestes missions tant perilloses seria declarat no apte per estar boig, ja que s'hauria d'estar boig per anar voluntàriament a una mort certa. Ara bé, per a ser avaluat, calia sol·licitar-ho, fet que es considerava prova suficient per a considerar-se assenyat. Per tant, era impossible ser declarat no apte! L'expressió Catch-22 ha substituït pràcticament l'adjectiu Kafkià al mon anglòfon.
Doncs, això és el que li passa a la democràcia a Catalunya.
Ha quedat ben clar a partir de la manifestació multitudinària del passat 11 de setembre, en que un milió i mig de veus cridaren In-Inde-Independència; a partir d'una votació del Parlament de Catalunya en que es va aprovar una resolució que demanava una consulta sobre el futur de Catalunya prioritàriament dins la següent legislatura; i a partir del resultat de les eleccions catalanes del 25 de novembre, en que la ciutadania va elegir un Parlament majoritàriament a favor d'un referèndum per a dirimir el futur de Catalunya, que la ciutadania vol exercir el seu dret col·lectiu a decidir, el seu dret a l'autodeterminació.
Però l'estat espanyol, i els partits representats majoritàriament a les Corts, el PP, el PSOE (incloent-hi el PSC) i també UPyD, que votaren el 9 d'octubre 2012 en contra d'una proposta no de llei (BOE PDF) d'Esquerra Republicana de transferir la capacitat de convocar referèndums a la Generalitat, recorren a la Constitució espanyola per a argumentar que no es pot convocar un referèndum a Catalunya, que si es vol fer, cal modificar la Constitució, i que per a fer-ho, cal l'aprovació de dues terceres parts del Congrés, la dissolució de les Cortes, i convocatòria de referèndum.
Suposa la intervenció de dues legislatures diferents i dues consultes a l'electorat. Unes primeres Corts han d'aprovar per una gran majoria la decisió d'efectuar la reforma, però no són elles les que han de dur-la a terme, sinó les Corts triades després de la dissolució de les anteriors. Així exigeix que l'electorat espanyol es pronunciï immediatament sobre la conveniència o no de la reforma mateixa i el seu contingut, així com sobre quines forces parlamentàries han de tenir la majoria en aquestes Corts constituents. Finalment i un cop aprovada la reforma per aquestes segones Corts, l'electorat ha de pronunciar-se de nou sobre el seu contingut, aquesta vegada directament mitjançant referèndum.
Tot plegat, el procés està dissenyat per a impossibilitar les modificacions profundes, dissenyat per a mantenir a tota costa l'estatus quo, per a impossibilitar l'adaptació de la Constitució espanyola als temps i les realitats canviants.
En resum, la Constitució espanyola és Catch-22.
