30 de juny 2012

Sentir-se espanyol i català, i ser independentista

Aquells que recorden, com Alícia S.Camacho, que el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO PDF - 0,822 MB) diu que els ciutadans se senten tan espanyols com catalans com a primera opció quan se'ls pregunta pel seu sentiment de pertinença, que això contrasta amb el 51% que votaria a favor d'un referèndum independentista i que no són dades coincidents, no entenen el que és la societat catalana.

Primerament, referent al sentiment de pertinença, si se suma la ciutadania que se sent més catalana que espanyola amb aquella que se sent només catalana, arribem al 52,9% de la població. Però encara i així, argumento que no seria incongruent sentir-se espanyol i ser independentista, i fins i tot donar suport a “la Roja”.

Altres societats amb grans taxes d'immigració, com la nostra, tenen sentiments de pertinença d'altres orígens. Només cal mirar EUA, el melting pot per excel·lència, per veure les grans comunitats italoamericanes, afroamericanes, hispanoamericanes, sinoamericanes, jueva-americanes, etc. El comú denominador és que són comunitats americanes, d'Estats Units. Els EUA varen assolir la independència després de lluitar per la llibertat d'uns imposts injusts (Stamp Act) i lleis d'imposició intolerable (Coercive Acts) que varen abocar en la revolució americana.

En un altre exemple, a l'Argentina, veiem que la ciutadania té diversos orígens, espanyol i italià, i també alemany, polonès, jueu, maputxe, guaraní, bantu, ioruba i més. Tot i així, la ciutadania argentina se sent per damunt dels seus orígens ètnics i culturals, argentina. L'Argentina va assolir la independència d'Espanya en el procés general d'independència del que ara són estats sobirans sud-americans. Aquest procés ragué en les mesures econòmiques i en la corrupció de les autoritats espanyoles, que varen crear en la burgesia nadiua un creixent desig de llibertat econòmica i política.

Un dels actors més destacats en aquest procés fou el “Libertador” Simón de Bolívar. Aquest era d'origen no només espanyol, sinó aristocràtic: el seu oncle, que el va criar al perdre pare i mare, era Marqués de Palacios, d'avantpassats burgalesos. L'avantpassat de Bolívar, també Simón, que va anar a les Amèriques havia sigut Contador Real, per privilegi especial del rei Felipe II, i Procurador Real davant de les Cortes espanyoles.

Hi ha qui se sent tant espanyol que permetrà a aquest sentiment imposar-se al raonament racional, fins al punt d'hipotecar-se a un estat que no compleix amb la ciutadania catalana. Però hi ha molts antecedents d'aquells que, per molt sentiment de pertinença a altres orígens que tinguin, tenen clar el que els cal a ells i als seus fills i descendents.

22 de juny 2012

L'economia neoclàssica: un rastre de destrucció econòmica des de la dècada dels '70

Eric S. Reinert, economista noruec, resumeix clarament i concisa en el seu paper "Neo-classical economics: A trail of economic destruction since the 1970s" les limitacions del neoclassicisme econòmic, el seu rastre recent de destrucció econòmica i el context històric, incloent-hi les alternatives més assenyades que sempre han existit. Aquestes alternatives s'han d'actualitzar, ampliar i debatre, però el que deixa clar és que la teoria neoclàssica és un atzucac pel qual no es pot seguir.

Abstracte: El seu paper sosté que la crisi financera internacional no és més que la darrera d'una sèrie de calamitats econòmiques produïdes per una mena de teoria que ha convertit la professió d'economista d'un estudi dels fenòmens del món real en el que al final s'ha convertit en una ideologia matematitzada.

Mentre que les mateixes crisis varen començar reduint a la meitat els salaris reals a molts països de la perifèria econòmica, a Amèrica Llatina a finals dels '70, els seus orígens es troben en la teoria econòmica de la dècada dels '50, quan la realitat empírica va deixar de ser la moda acadèmica. A meitat de camí destructiu d'aquest tsunami teòric – entre els seus orígens en la perifèria, a la dècada dels '70, fins els col·lapses financers d'avui – ens trobem amb la destrucció de la capacitat productiva del segon món, a l'antiga Unió Soviètica. Ara n'estem patint les conseqüències: s'està destruint cada cop més la riquesa i el benestar del mateix primer món: Europa i els Estats Units.

Aquest paper defensa que és necessari veure tots aquests esdeveniments com part d'un procés continu durant més de tres dècades d'aplicació de l'economia neoclàssica i de polítiques neoliberals que han destruït, més que no pas creat, salaris reals i riquesa. La reconstrucció del benestar general haurà de basar-se en la comprensió de que el que va desencadenar el monstre de la destrucció del benestar no era la "fallida del mercat", sinó la "fallida teòrica". Al ser resum d'un projecte d'investigació més ampli, el paper inclou referències a estudis més detallats d'aquests processos de "destrucció destructiva" (no pas la "destrucció creativa" schumpeteriana).

Podeu baixar-vos "Neo-classical economics: A trail of economic destruction since the 1970s" aquí (PDF 492KB)

Dependències europees en els Estats Units pel que fa a la defensa

Els estats europeus tenen un important grau de dependència dels EUA pel que fa a l’adquisició de material de defensa. Aquesta dependència ve...