Una sola candidatura? Tota la feina encara per fer

Com a principi, el fet d'haver una candidatura única, tal com proposa en Joan Tardà, m'inquieta. Treu el debat i la tria de candidats de l'espai de la militància i el col·loca netament als despatxos del partit. Precisament, si tothom parla de canvi, cares noves, un debat per a refer ERC, aquest ha d'estar participat per la major proporció de la militància possible. I no hi ha cap manera pitjor per a la motivació a la participació que donar la impressió que està tot dat i beneit, que «Tout change pour ne rien changer».

Entenc que es vulgui evitar l'enfrontament personal estèril, en lloc del debat estratègic i ideològic fructífer. Qui hagi participat en la política del partit i d'altres organitzacions polítiques des de fa no ja anys, sinó dècades, sabrà com de fàcil és caure en el personalisme i, sobre tot, el sectarisme.

Però si ERC té aquesta "cultura orgànica predominant històricament" que cita en Joan Tardà, creu que es modificarà havent una sola candidatura? A mi em sembla que no. El que cal, la feina que s'ha de fer, és preparar un congrés per a canviar posteriorment la cultura del partit, en un partit netament republicà, amb els seus valors essencials, d'una forma que no ha estat els últims anys. Citava al meu últim post a l'Oriol Güell: "s’expressa com a no-dominació, és a dir, vol garantir la inexistència de situacions de predomini de determinats col·lectius o individus sobre la comunitat o sobre membres de la comunitat que puguin vulnerar la llibertat individual." I tal com diu precisament l'Oriol Junqueras, cal "creure's la democràcia i obrir espais de confluència".

Coneixent el tarannà de l'Oriol Junqueras, pel que he llegit i les converses que he tingut amb ell, sé que la seva intenció és la de fomentar canvis profunds en la cultura d'ERC, fent nos un partit més obert, permeable a les persones i a les idees, així com d'un altre tarannà en els procediments de presa de decisions, amb una estructura molt més horitzontal, defugint l'actual jerarquia fortament verticalitzada.

Aquest canvi de cultura sí que ens ajudarà a superar aquesta "cultura orgànica predominant històricament" de la que fa esment en Joan Tardà. Però el proper congrés no serà més que la primera baula si verdaderament hem de fer un partit més democràtic i amb més possibilitats d'assolir les fites que ens volem i voldrem imposar. Ho sento molt, company, però no anem bé si ens sembla que pel mer fet de tenir una candidatura única tinguem la meitat de la feina feta.

Escrit amb 38º de febre, així que m'excusareu si us sembla producte del deliri. ;-)

Candidatures pactades

El pacte forma part natural de la política, i per tant la “Candidatura Pactada” d'Oriol Junqueras no em sembla ni bé, ni malament. El que és realment important no és tant les persones com la ideologia i, sobre tot, una nova cultura que cal imbuir en la gent d'Esquerra Republicana, la que sempre ens hauria d'haver guiat: el republicanisme que esbossa al seu blog l'Oriol Güell, una visió d’un partit format per militants cooperatius, crítics i respectuosos, compromesos amb les llibertats civils. I tal com defineix el concepte de llibertat republicana, que “s’expressa com a no-dominació, és a dir, vol garantir la inexistència de situacions de predomini de determinats col·lectius o individus sobre la comunitat o sobre membres de la comunitat que puguin vulnerar la llibertat individual.”

Ara bé, cal reconèixer que són les persones qui porten les idees a debat, i per tant seran significatives. M'agradaria, doncs, saber quines idees propugnen aquestes persones. Espero que, tot i ser de sectors (o famílies, com a “El Padrí”?), no portin la mateixa idea de sectarisme que ens ha crivellat aquests últims anys. Com he comentat anteriorment en aquest mateix blog, es tracta de fer fora el Mal del que patim.

Jo, com he repetit diverses vegades, si sóc d'una família és la dels Vilanova. No va més enllà, és la única a la que pertanyo. El fet de no ser del sector que ha calgut, no sé si m'ha anat bé o malament, ni m'importa. Sempre he volgut defugir d'aquesta cultura sectària que s'ha demostrat altament destructiva: una lliçó que vaig aprendre per l'experiència del meu pare els anys '70 i '80. Si m'he barallat, ha estat per les idees, no pas per un padrí. I així espero que sigui d'ara en endavant.

Sóc un somiatruites? Doncs, potser. Però per a ficar-me en lluites fratricides, que no m'hi busquin. I si els resultat de la “Candidatura Pactada”, o qualsevol altra ha de ser la història interminable de sempre, com del 25è Congrés, o encara que sigui una variant, hauré de repensar la utilitat d'ERC. I sens dubte, no seré l'únic.