He llegit ara, tard (però com diuen, mai és tard si la dita és bona), l'article “La nostra relació amb Espanya” de la Rosa Cullell a El Periódico. Hi accepta que des del punt de vista econòmic no és inviable la independència de Catalunya. També li semblava molt més fàcil i atractiu avançar cap a un Estat federal, però els admiradors de Pi i Margall ja no som suficients ni tan sols per muntar una assemblea, cosa que efectivament hauria de posar fi a la quimera d'uns somiats Estados Federales de España.
Queda clar, doncs, que Rosa Cullell advoca per damunt del federalisme, l'independentisme. Hi posa un 'emperò', per això: la relació personal que puguem tenir amb Espanya. Diu, molt encertadament que en la vida en comú es creen llaços que costa modificar, i encara més trencar. Amb les poques excepcions de famílies que no s'han barrejat, els catalans som tots mig xarnegos.
Amb això vol dir que estem lligats de manera personal, sentimental, afectiva a Espanya. Molt cert. Però cal pensar que també tenim lligams amb d'altres pobles, cultures, llengües, formes de pensar. Jo mateix, nascut i criat a Londres, casat amb una filla d'immigrants andalusos, amb oncles i cosins suecs, i amb amics d'infantesa originaris de Portugal, de la Índia, del Carib, o residents a França, a Suïssa,... quins lligams he de tenir? Cada vegada serem més, i no parlem dels catalans nouvinguts, els nous altres catalans! Tot això ens farà menys catalans? Farà que hem de qüestionar la oportunitat de que la nostra nació emprengui un camí polític, econòmic i social diferenciat? Restringirà el nostre bon criteri?
No, la Rosa Cullell sembla no haver entès de què va Catalunya. Catalunya és, més que qualsevol part d'Espanya, un 'melting pot' que és el que ha produït el que és avui. Una 'melange', un 'blend', un compost que ha resultat en un poble diferent, ni millor ni pitjor que els altres. Tots som, com diu ella, “mig xarnegos” (jo ho sóc del tot!) i podem tenir lligams personals amb altres llocs.
Cal recordar que Argentina, per exemple, és composta per espanyols, italians, alemanys, polonesos, jueus, maputxes, guaranís, bantus, iorubes i més. Tot i així, no forma part ja d'Espanya, ni és part d'Itàlia, ni de Polònia,... Tampoc Estats Units forma part de la Gran Bretanya, ni d'Irlanda, ni Suècia, ni el Japó, ni de cap país africà. El fet de que la ciutadania sigui d'ascendència d'altres pobles no ha de restringir el prendre les decisions sobre la nostra política nacional que creiem més adient ni aspirar a una autèntica sobirania dins del concert de les demés nacions europees. I sobre tot, no significa hipotecar-nos per un estat que no compleix amb la ciutadania catalana. És amb aquest estat, i no pas amb cap altre poble, amb qui tenim un problema que, cada cop més, queda clar que no té solució.
