Si no vares poder veure el documental "Adéu, Espanya?", recomano que ho facis ara. És un treball que compara la realitat de Grenlàndia, Escòcia i el Quebec amb Catalunya. Per fer-ho, el documental es pregunta: la secessió és democràtica? El segon interrogant que formula "Adéu, Espanya?" és indagar sobre si els processos de secessió són jurídics –emparats en clàusules legals– o polítics –fruit d’una negociació. L’altra qüestió és concretar si els Estats democràtics estan obligats a encetar una negociació de secessió si una majoria raonable dels ciutadans així ho desitgen.
Si no veus correctament el vídeo, fes clic aquí
.
Ja arribaràs a les teves conclusions pròpies. En tot cas, voldria ressaltar una, meva i de la directora del documental, M. Dolors Genovés, de que Espanya, sigui l'estat com el poble, té una greu manca de qualitat democràtica si comparem amb els altres estats-nació les actituds d'acceptació del dret d'un poble a decidir el seu propi destí, o en la legislació que la regeix, que es contraposa sistemàticament a la sobirania de la ciutadania de Catalunya, imposant el criteri espanyol de la "indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible" que fins i tot qüestionen els federalistes que no advoquen la independència. En el documental queda patent que aquest principi no és compartit als altres estats-nació, amb llarga tradició democràtica, als que estan subjectes les altres nacions sense estat.
Per a il·lustrar-ho, vull citar un exemple gràfic que ens ofereix en Salvador Cardús al comentar el documental: un lector d'un article seu li deia que si mai Catalunya s'independitzés, seria com si li tallessin un braç. Cardús li va respondre que precisament aquesta és la naturalesa del problema, perquè "jo no sóc el seu braç; jo sóc sencer". Si ens hem de relacionar com entre un cos i una extremitat, aquesta relació serà impossible. En canvi, si hagués estat possible, tal com ho ha intentat Catalunya un munt de vegades amb propostes federalistes, de dues persones senceres, potser no ens trobaríem en aquesta tessitura.
Però cal recordar, que en els últims segles, com a mínim des de la Primera República espanyola, que va durar onze mesos i amb dos presidents catalans (Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall), Catalunya ha fet diverses propostes federalistes que sempre han fracassat davant del centralisme espanyol que mai ha acceptat una relació de 'sencer a sencer', sinó que sempre ha volgut una relació entre cos principal i regió subordinada, un 'braç'.
Va sent hora de no perdre més el temps i plantejar-se seriosament la independència per a poder establir una relació vàlida per a la ciutadania de Catalunya amb la d'Espanya.
.
Ja arribaràs a les teves conclusions pròpies. En tot cas, voldria ressaltar una, meva i de la directora del documental, M. Dolors Genovés, de que Espanya, sigui l'estat com el poble, té una greu manca de qualitat democràtica si comparem amb els altres estats-nació les actituds d'acceptació del dret d'un poble a decidir el seu propi destí, o en la legislació que la regeix, que es contraposa sistemàticament a la sobirania de la ciutadania de Catalunya, imposant el criteri espanyol de la "indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible" que fins i tot qüestionen els federalistes que no advoquen la independència. En el documental queda patent que aquest principi no és compartit als altres estats-nació, amb llarga tradició democràtica, als que estan subjectes les altres nacions sense estat.
Per a il·lustrar-ho, vull citar un exemple gràfic que ens ofereix en Salvador Cardús al comentar el documental: un lector d'un article seu li deia que si mai Catalunya s'independitzés, seria com si li tallessin un braç. Cardús li va respondre que precisament aquesta és la naturalesa del problema, perquè "jo no sóc el seu braç; jo sóc sencer". Si ens hem de relacionar com entre un cos i una extremitat, aquesta relació serà impossible. En canvi, si hagués estat possible, tal com ho ha intentat Catalunya un munt de vegades amb propostes federalistes, de dues persones senceres, potser no ens trobaríem en aquesta tessitura.
Però cal recordar, que en els últims segles, com a mínim des de la Primera República espanyola, que va durar onze mesos i amb dos presidents catalans (Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall), Catalunya ha fet diverses propostes federalistes que sempre han fracassat davant del centralisme espanyol que mai ha acceptat una relació de 'sencer a sencer', sinó que sempre ha volgut una relació entre cos principal i regió subordinada, un 'braç'.
Va sent hora de no perdre més el temps i plantejar-se seriosament la independència per a poder establir una relació vàlida per a la ciutadania de Catalunya amb la d'Espanya.
