Montilla contempla la independència?

El president de la Generalitat i primer secretari del PSC, José Montilla, va advertir ahir dissabte que pensa defensar l'Estatut 'fins a les darreres conseqüències' i 'amb intel·ligència i amb força, amabilitat i determinació'.

Si el Tribunal Constitucional declara inconstitucional qualsevol punt essencial de l'estatut (inversions, nació, drets, bilateralitat, justícia), només hi haurà una sortida: modificar la Constitució espanyola. Però per a fer això, caldrà el concurs de PSOE i PP, cosa actualment i previsiblement impossible.

D’això n’és plenament conscient el President. Per tant, quan diu que defensarà l’Estatut fins a les darreres conseqüències, només pot significar una cosa: defensar l’autogovern més enllà de la Constitució espanyola... ergo, declarar la independència de Catalunya.

Tindrà el que cal? Tindrà la vocació de ser un autèntic president de Catalunya, el màxim representant del poble de Catalunya, de la ciutadania i les seves necessitats?

La "dignitat" de Catalunya

L'editorial comú de les capçaleres catalanes d'ahir ha suposat una gran sacsejada a la política catalana, i als polítics. Sembla que, per la reacció, també ha tingut un efecte considerable en la opinió de polítics i opinadors espanyols. Però aquesta reacció ha estat més o menys negativa, segons la tendència política de cadascú.

Cap dels medis i opinadors espanyols ha recolzat, ni tant sols mínimament, l'editorial. Està clar que els incomoda i el critiquen des d'un tebi crit a la calma, tot criticant la funció política dels diaris catalans d'una forma molt difuminada del diari El País, fins una càrrega en tota regla d'ABC i El Mundo. Els jutges conservadors ho troben "intolerable", mentre que els progressistes es fan notar per un silenci condescendent. No cal ni mencionar els comentaris dels lectors que han deixat les seves opinions als diaris digitals. Com sempre, ni tant sols els espanyols més propers al principal partit del govern català surten a la defensa de Catalunya. Potser el més elogiós ha estat un tebi "respecte" per la llibertat d'expressió d'en Zapatero, mentre que en Guerra (el de "Nos hemos cepillado el estatuto") ha censurat la suposada pressió al Tribunal Constitucional, i des del PP hi ha hagut tota mena de crítica més o menys directa.

Queda prou clar que a una gran majoria de la ciutadania catalana ens ha semblat una posició encomiable, aquest front comú editorial, davant d'un front comú polític del que s'ha parlat a bastament últimament, però que no s'ha materialitzat. Des del MH President de la Generalitat, José Montilla, que ha declarat que s'hi identifica plenament, fins al líder de la oposició, l'Artur Mas, passant per representants diversos de clubs esportius, entitats socials i partits d'esquerra i dreta, d'autonomistes, federalistes i sobiranistes.

La pregunta que em faig ara és quin serà el posicionament de tots aquests si no canvia res, si la sentència del Tribunal Constitucional és restrictiva, com es porta pronosticant de fa mesos. Si escoltem els Aznar, Espósito i Pedro Jota, les Cospedal o Sáenz de Santamaría, els Guerra i un llarg etc. de polítics i opinadors espanyols, queda clar que el canvi polític i social vers un estat federal és francament difícil, per no dir impossible.

Tinc doncs un prec per aquells líders i afiliats del PSC-PSOE, de CDC i d'UDC, d'IC i EU que no s'han atrevit a més, que no han anat més enllà d'autonomisme i federalisme: que es plantegin d'una vegada la viabilitat rigorosa de la sobirania de Catalunya, d'un estat de dret independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea. No perdem més el temps, ni per a Catalunya ni per a Espanya, anem per feina i deixem enrere aquest atzucac en que ens trobem. Aquesta seria la verdadera "dignitat" de Catalunya.

Xoriço, no només al món polític

Quan he tractat la qüestió de la corrupció amb amics, coneguts o saludats, tant últimament com fa temps, m'he trobat un gran front que critica el conjunt dels polítics, els partits, aquells que gestionen l'administració. Efectivament, a ulls de la opinió pública, sembla que la corrupció existeix només a l'entorn polític. I si se m'ha ocorregut defensar els polítics, senyalant els corruptors a més dels corruptes, insinuant que el mon de l'empresa no és lliure de pecat, se m'ha contraposat el diner públic al diner privat, indicant-me que els polítics gestionen el primer, mentre que els segons fan amb el diner privat el que volen.

Doncs no. No és èticament admissible que les empreses facin el que volen amb el diner que gestionen. No perquè no sigui seu, tot i que en molts casos, els de les empreses que es capitalitzen amb diner aliè, el diner no és, efectivament, seu. No, la raó per la que no poden obrar al lliure albir és perquè no són persones lliures de responsabilitat social o cívica simplement per ser jurídiques. El fet de que es puguin constituir en societats, en ens socials, és perquè tenen carta o llicència social, un dret atorgat per la societat per a protegir-los com a empreses, la seva propietat i els seus bens, no pas gratuïtament, sinó a canvi de generar riquesa per a la mateixa societat, a canvi de promocionar el bé i l'interès comú. Les empreses, doncs, tenen un deute vers la societat, ja que sense aquesta, elles no serien res, no estarien protegides davant de tota mena de faltes i delictes, no estarien protegides davant de la llei de la jungla.

Quan a la corrupció, tenen encara menys dret de fer servir el seu poder econòmic per a manipular de forma subreptícia o fraudulent per a influir en les decisions adoptades pels polítics, és a dir, de corrompre els procediments legalment establerts. Sense aquests, com he comentat, la societat s'abocaria a la llei de la jungla i amb ella les empreses. Per això és tant perjudicial i nociva la corrupció, generant uns costos socials i empresarials elevats, encara que el benefici al corruptor a curt termini sigui positiu.

Cal, doncs, ser tant o més severs amb els corruptors com amb els corromputs.