Torno a llegir un article d'en Raimon Obiols, Qüestió de peles, aquesta vegada a Crònica. Hi parla del que ha de fer l'Obama respecte de les bonificacions dels directius d'AIG. Vull insistir en que tot i tenir raó sobre aquest affaire el Sr. Obiols, cal que els nostres representants a Brussel·les, a Madrid i a Barcelona es centrin en defensar els interessos dels seus respectius electorats, de la ciutadania, tota aquella que pateix un frau democràtic que suposa el greuge comparatiu en la “qüestió de peles”, no pas d'AIG, sinó del finançament de l'administració de Catalunya, de la Generalitat.
No puc entendre que els socialistes no siguin capaços de defensar com a mínim els seus representats, com se suposa han de fer en una democràcia representativa, que és la que actualment ens regeix. I tampoc puc entendre que el seu electorat no posi en dubte que el partit a qui ha recolzat sigui la millor eina per a assegurar la viabilitat dels nostres serveis públics, un bé que ha de garantir l'administració pública.
Al no garantir aquesta viabilitat, s'està posant en perill tan els bens públics com els privats. L'administració, doncs, fa deixadesa del seu deure democràtic. Si l'estat no respon als seus deures, esdevé, com a mínim parcialment, un estat fallit, i ens hem de cercar una solució alternativa, un estat que sí respongui a les exigències democràtiques de representar la ciutadania i proveir-la dels bens públics a la que té dret.
Potser l'electorat dels Socialistes de Catalunya no combregui amb les propostes identitàries, i que el terme “nacionalista” no els faci massa gràcia. Però l'argument “ciutadà”, profundament republicà i democràtic, sí l'han d'escoltar. I si l'escolta l'electorat, aleshores els candidats n'hauran de fer cas i seguir així el principi més essencial de la democràcia (poder del poble), i no pas la oligarquia (regnat de l'elit) del PSOE, dels seus ministres i dels seus secretaris d'estat espanyols.
No puc entendre que els socialistes no siguin capaços de defensar com a mínim els seus representats, com se suposa han de fer en una democràcia representativa, que és la que actualment ens regeix. I tampoc puc entendre que el seu electorat no posi en dubte que el partit a qui ha recolzat sigui la millor eina per a assegurar la viabilitat dels nostres serveis públics, un bé que ha de garantir l'administració pública.
Al no garantir aquesta viabilitat, s'està posant en perill tan els bens públics com els privats. L'administració, doncs, fa deixadesa del seu deure democràtic. Si l'estat no respon als seus deures, esdevé, com a mínim parcialment, un estat fallit, i ens hem de cercar una solució alternativa, un estat que sí respongui a les exigències democràtiques de representar la ciutadania i proveir-la dels bens públics a la que té dret.
Potser l'electorat dels Socialistes de Catalunya no combregui amb les propostes identitàries, i que el terme “nacionalista” no els faci massa gràcia. Però l'argument “ciutadà”, profundament republicà i democràtic, sí l'han d'escoltar. I si l'escolta l'electorat, aleshores els candidats n'hauran de fer cas i seguir així el principi més essencial de la democràcia (poder del poble), i no pas la oligarquia (regnat de l'elit) del PSOE, dels seus ministres i dels seus secretaris d'estat espanyols.
