El que importa és el què i no el qui
Ahir vespre, vaig assistir a un sopar de blocaires convocat per en Dessmond, que escriu Itching Like Grass, i l'Elies115. Va ser força interessant i els vull agrair la oportunitat que crea un fòrum de lliure paraula i pensament. A més, vaig tenir la oportunitat de conèixer en persona a uns quants blocaires, facebookers i twitters. Particularment, em va agradar molt poder xerrar amb en Marphille, que escriu un literari i excel·lent, però surrealista Històries d'en Roi Marphille i amb en Manel Bargalló, que escriu Des de l'Exili a Alemanya.
La convocatòria era, de fet, un sopar de presentació de Blocs amb Estrella, de recolzament d'RCat i la candidatura d'en Joan Carretero i la Rut Carandell. Reagrupament ha hagut de fer com totes les organitzacions que no disposen i/o no tenen accés a canals d'informació i comunicació per a poder parlar clarament i directa amb el seu públic, als seus potencials votants. Així i en aquest sentit, es reprodueix la situació d'Esquerra en general. Per això, em genera un sentiment de simpatia. RCat està fent un excel·lent ús de les TIC 2.0 i dels recursos limitats que tenen com a grup d'opinió (no estic segur si ja s'han constituït encara formalment en 'Corrent Crític' d'ERC).
Des del meu punt de vista, hi varen haver diverses llums i ombres en el que va plantejar en Carretero. Però en mencionaré una de cada, que son les que més m'interessen:
Una llum: La gestió del coneixement i la política de sectorials. En Carretero va parlar de quelcom que m'amoïna de fa moltissim temps, potser gairebé des de que vaig passar de ser votant simpatitzant a militant i vaig entrar a col·laborar amb a la sectorial de la societat de la informació: que al nostre partit la gestió del recurs humà i el seu coneixement és molt pobre. No crec que hi hagi ningú que pugui estar-hi més d'acord que jo.
Quan vaig entrar a Esquerra Republicana, de seguida vaig voler col·laborar tant des de la vessant sectorial com territorial. Per tant, lògicament, vaig apuntar-me a la meva secció local, la de Gràcia. Però també vaig afegir-me a la sectorial que em pertoca per la meva professió, la de la Societat de la Informació (i hi afegiria, del Coneixement). Com a en Carretero, em preocupa el fet que ERC no en treu el màxim rendiment. Diria més, no en treu ni tant sols un rendiment mínim! Ell advoca per dinamitzar les sectorials, motivant a tots aquells que tenen coneixements experts en alguna àrea. A major o menor grau, tots podem tenir coneixements específics sectorials que poden ser-nos útils, sigui a nivell local, regional o nacional.
Jo aniria encara més enllà: si la militància nombra 10.000, bé hi ha d'haver un nombre enorme de persones que podríem treballar pel nostre projecte no simplement a nivell de partit, internament, sinó també al seu entorn professional. En el meu cas, on visc, potser puc conèixer unes 7 o 8 persones a les que podria parlar d'Esquerra Republicana i les nostres aspiracions, i així ho faig. Però també treballo a nivell sectorial: parlo a desenes de persones de la nostra posició als fòrums professionals i d'interessos en els que participo. Si ho poguéssim fer de forma organitzada i col·lectiva, des de les sectorials, arribaríem a un nombre considerablement més important de persones, i probablement més influents.
La nostra societat està estructurada no només a nivell geogràfic, territorial, sinó a nivell d'interessos i professionals, sectorials. És inacceptable que no traiem el màxim profit d'una xarxa enorme de contactes de la qual podríem disposar demà mateix, sense haver de fer-hi una enorme despesa de recursos (i ni tant sols monetaris). Fa molt, massa, temps que ho argumento. Entenc que el canvi és difícil, i la seva gestió més encara. Però tant?
Però en Carretero va tornar a demostrar una ombra: la política social. Reagrupament evita, des de la seva constitució, definir-se a nivell polític–social i redunda gairebé exclusivament en la qüestió nacional. Suposo que l'argument seria que s'ha d'agrupar (o reagrupar) a la totalitat dels independentistes, del sector social sobiranista. Però tenim un problema amb això: no en tenim prou. Per a assolir la independència, hem de tenir la majoria social suficient per a guanyar un referèndum. I per a assolir el referèndum, s'ha de tenir una majoria sòlida al Parlament. És a dir, hem de guanyar eleccions.
Per a fer-ho, hem de convèncer, hem de convertir a una gran massa social al sobiranisme. Per a fer-ho hem de convèncer a la majoria de la població que la sobirania interessa. És a dir, hem de proposar polítiques econòmiques i socials ben definides, creïbles. En Carretero va declarar vagament que ERC és de 'centre-esquerra', però amb poca convicció. Després va insistir que el que cal és 'bona gestió'. Però el problema és que la bona gestió es dona per suposat, és un prerequisit. Ja ho hem vist últimament, que per molt bé que ho puguem fer, el que ressalta a les notícies és quan es fa malament i no quan es fa bé. No és un producte que es percebi com 'de valor afegit'.
A més, va expressar el seu aparent convenciment de que ja no hi ha gaire diferència entre polítiques de dreta i d'esquerra. Doncs ha d'aprendre a diferenciar les dretes de les esquerres. Va fer algun comentari de força desdeny vers el socialisme, parlant amb menyspreu de nacionalitzacions d'empreses d'electricitat, de ferrocarrils, etc. Ha d'entendre que l'esquerra del segle XXI no és marxista, ni ha de ser, és clar. És més, el govern britànic va 'nacionalitzar' recentment un banc. És marxista en Gordon Brown? En aquest punt ja vaig rebel·lar-me i, al demanar la paraula, vaig aclarir que hi ha una definició clara i bàsica entre dreta i esquerra: la política de dretes és de baixar la pressió fiscal i, en conseqüència reduir la despesa social. En contra, l'esquerra augmenta la pressió fiscal per a millorar la inversió en protecció social, de la que, de passada se'n aprofita la gent de dretes. Aquesta reclama una menor pressió fiscal i, a la vegada vol autopistes gratuïtes. Tot un munt de contradiccions per el que cal trobar el desllorigador.
Ara bé, no vull ara defendre particularment una política o una altra, tot i que em sembla que les meves preferències són les que són, i no me'n amagaré: sóc socialdemòcrata. El que vull és que ERC en tingui una de política social, tingui elements de dreta, liberals o d'esquerra, tant li fa, però que ha de ser una política definida, de la nova esquerra del segle XXI. Esquerra amb minúscules, perquè no és un problema exclusivament d'ERC, sinó de l'esquerra europea en un entorn que va sorgir després de la caiguda del mur de Berlin i de la perestroika. ERC ha de definir les seves, i ha de saber 'vendre' quelcom que pugui ser atractiu no només als 'seus', la gent que sempre ens ha votat o que ens vota esporàdicament i irregular, tot i que reconec que cal treballar per a consolidar aquests, sinó que cal atreure molta més gent que ens ha de veure com a proposta seriosa, amb un programa de govern pre- i post-independència sencer, que porti a tota la nostra societat a una situació de més llibertat, sí, però també de més justícia social, que a la fi i al cap, ve a ser el mateix.
I tot i que hi ha alguns que em varen comentar que ja no existeix el 'cinturó roig', que ara és el cinturó del centre comercial, aquest mantindrà el seu to vermell. Pensem en un factor, només i per exemple: els fills adolescents dels nouvinguts, nascuts aquí, d'aquí a 4 o 5 anys arribaran a la majoria d'edat i s'incorporaran al cens electoral. No els interessarà quines son les nostres polítiques socials? I així a tot el ventall de l'electorat.
En fi, penso que m'agradaria poder triar i escollir les polítiques abans d'haver de triar qui les haurà de portar a terme. No seria millor? I si és així, no significaria que a la política és el què i no el qui el que és important?
La convocatòria era, de fet, un sopar de presentació de Blocs amb Estrella, de recolzament d'RCat i la candidatura d'en Joan Carretero i la Rut Carandell. Reagrupament ha hagut de fer com totes les organitzacions que no disposen i/o no tenen accés a canals d'informació i comunicació per a poder parlar clarament i directa amb el seu públic, als seus potencials votants. Així i en aquest sentit, es reprodueix la situació d'Esquerra en general. Per això, em genera un sentiment de simpatia. RCat està fent un excel·lent ús de les TIC 2.0 i dels recursos limitats que tenen com a grup d'opinió (no estic segur si ja s'han constituït encara formalment en 'Corrent Crític' d'ERC).
Des del meu punt de vista, hi varen haver diverses llums i ombres en el que va plantejar en Carretero. Però en mencionaré una de cada, que son les que més m'interessen:
Una llum: La gestió del coneixement i la política de sectorials. En Carretero va parlar de quelcom que m'amoïna de fa moltissim temps, potser gairebé des de que vaig passar de ser votant simpatitzant a militant i vaig entrar a col·laborar amb a la sectorial de la societat de la informació: que al nostre partit la gestió del recurs humà i el seu coneixement és molt pobre. No crec que hi hagi ningú que pugui estar-hi més d'acord que jo.
Quan vaig entrar a Esquerra Republicana, de seguida vaig voler col·laborar tant des de la vessant sectorial com territorial. Per tant, lògicament, vaig apuntar-me a la meva secció local, la de Gràcia. Però també vaig afegir-me a la sectorial que em pertoca per la meva professió, la de la Societat de la Informació (i hi afegiria, del Coneixement). Com a en Carretero, em preocupa el fet que ERC no en treu el màxim rendiment. Diria més, no en treu ni tant sols un rendiment mínim! Ell advoca per dinamitzar les sectorials, motivant a tots aquells que tenen coneixements experts en alguna àrea. A major o menor grau, tots podem tenir coneixements específics sectorials que poden ser-nos útils, sigui a nivell local, regional o nacional.
Jo aniria encara més enllà: si la militància nombra 10.000, bé hi ha d'haver un nombre enorme de persones que podríem treballar pel nostre projecte no simplement a nivell de partit, internament, sinó també al seu entorn professional. En el meu cas, on visc, potser puc conèixer unes 7 o 8 persones a les que podria parlar d'Esquerra Republicana i les nostres aspiracions, i així ho faig. Però també treballo a nivell sectorial: parlo a desenes de persones de la nostra posició als fòrums professionals i d'interessos en els que participo. Si ho poguéssim fer de forma organitzada i col·lectiva, des de les sectorials, arribaríem a un nombre considerablement més important de persones, i probablement més influents.
La nostra societat està estructurada no només a nivell geogràfic, territorial, sinó a nivell d'interessos i professionals, sectorials. És inacceptable que no traiem el màxim profit d'una xarxa enorme de contactes de la qual podríem disposar demà mateix, sense haver de fer-hi una enorme despesa de recursos (i ni tant sols monetaris). Fa molt, massa, temps que ho argumento. Entenc que el canvi és difícil, i la seva gestió més encara. Però tant?
Però en Carretero va tornar a demostrar una ombra: la política social. Reagrupament evita, des de la seva constitució, definir-se a nivell polític–social i redunda gairebé exclusivament en la qüestió nacional. Suposo que l'argument seria que s'ha d'agrupar (o reagrupar) a la totalitat dels independentistes, del sector social sobiranista. Però tenim un problema amb això: no en tenim prou. Per a assolir la independència, hem de tenir la majoria social suficient per a guanyar un referèndum. I per a assolir el referèndum, s'ha de tenir una majoria sòlida al Parlament. És a dir, hem de guanyar eleccions.
Per a fer-ho, hem de convèncer, hem de convertir a una gran massa social al sobiranisme. Per a fer-ho hem de convèncer a la majoria de la població que la sobirania interessa. És a dir, hem de proposar polítiques econòmiques i socials ben definides, creïbles. En Carretero va declarar vagament que ERC és de 'centre-esquerra', però amb poca convicció. Després va insistir que el que cal és 'bona gestió'. Però el problema és que la bona gestió es dona per suposat, és un prerequisit. Ja ho hem vist últimament, que per molt bé que ho puguem fer, el que ressalta a les notícies és quan es fa malament i no quan es fa bé. No és un producte que es percebi com 'de valor afegit'.
A més, va expressar el seu aparent convenciment de que ja no hi ha gaire diferència entre polítiques de dreta i d'esquerra. Doncs ha d'aprendre a diferenciar les dretes de les esquerres. Va fer algun comentari de força desdeny vers el socialisme, parlant amb menyspreu de nacionalitzacions d'empreses d'electricitat, de ferrocarrils, etc. Ha d'entendre que l'esquerra del segle XXI no és marxista, ni ha de ser, és clar. És més, el govern britànic va 'nacionalitzar' recentment un banc. És marxista en Gordon Brown? En aquest punt ja vaig rebel·lar-me i, al demanar la paraula, vaig aclarir que hi ha una definició clara i bàsica entre dreta i esquerra: la política de dretes és de baixar la pressió fiscal i, en conseqüència reduir la despesa social. En contra, l'esquerra augmenta la pressió fiscal per a millorar la inversió en protecció social, de la que, de passada se'n aprofita la gent de dretes. Aquesta reclama una menor pressió fiscal i, a la vegada vol autopistes gratuïtes. Tot un munt de contradiccions per el que cal trobar el desllorigador.
Ara bé, no vull ara defendre particularment una política o una altra, tot i que em sembla que les meves preferències són les que són, i no me'n amagaré: sóc socialdemòcrata. El que vull és que ERC en tingui una de política social, tingui elements de dreta, liberals o d'esquerra, tant li fa, però que ha de ser una política definida, de la nova esquerra del segle XXI. Esquerra amb minúscules, perquè no és un problema exclusivament d'ERC, sinó de l'esquerra europea en un entorn que va sorgir després de la caiguda del mur de Berlin i de la perestroika. ERC ha de definir les seves, i ha de saber 'vendre' quelcom que pugui ser atractiu no només als 'seus', la gent que sempre ens ha votat o que ens vota esporàdicament i irregular, tot i que reconec que cal treballar per a consolidar aquests, sinó que cal atreure molta més gent que ens ha de veure com a proposta seriosa, amb un programa de govern pre- i post-independència sencer, que porti a tota la nostra societat a una situació de més llibertat, sí, però també de més justícia social, que a la fi i al cap, ve a ser el mateix.
I tot i que hi ha alguns que em varen comentar que ja no existeix el 'cinturó roig', que ara és el cinturó del centre comercial, aquest mantindrà el seu to vermell. Pensem en un factor, només i per exemple: els fills adolescents dels nouvinguts, nascuts aquí, d'aquí a 4 o 5 anys arribaran a la majoria d'edat i s'incorporaran al cens electoral. No els interessarà quines son les nostres polítiques socials? I així a tot el ventall de l'electorat.
En fi, penso que m'agradaria poder triar i escollir les polítiques abans d'haver de triar qui les haurà de portar a terme. No seria millor? I si és així, no significaria que a la política és el què i no el qui el que és important?
Comentaris
hi estic molt d'acord amb el tema de les sectorial, i jo encara hi afegiria al que tu dius, que tot això es degut a que l'objectiu veritable del qui domina l'aparell de partit, no és cercar el millor per aconseguir els objectius d'ERC, sinó el mercantilisme de favors entre els seus.
Quan el lideratges no es basat per la competència per al càrrec segons uns barems clarament definits i sobretot que estigui valorat per els resultats, i en canvi està basat per la decisió unidreccional d'una persona, encara que inicial ment aquesta sigui competent, acabarà finalment en el mercantilisme de favors.
Les persones som micos i ningú n'està lliure de comportaments gregaris i tribals.
Per al que fa a la definició del RCat per polítiques socials, en Joan Carretero potser degut que com Alcalde de Puigcerdà ha combatut per el mateix espai electoral i ha guanyat de carrer als socialistes i també potser degut a la seva experiència com Conseller governant a la Generalitat, té una mica de mania a aquesta gent i sobretot el ús hipòcrita del mot socialisme. Però si fem cas a la política que ha desplegat a Puigcerdà, ell ha fet més polítiques socials que qualsevol dels alcaldes del Baix Llobregat.
I com que també en Joan Carretero quan parla no mira de donar la resposta típica que el seu interlocutor l'hi agradaria sentir, sobretot si no hi està al 100% d'acord, és a dir, no és el típic polític de paraules grandiloqüents basades en tòpics universals, tot això fa que la seva resposta a la teva no t'ha convençut.
Però no se si et serà prou per a tu, dir-te que com jo, dins del RCat n'hi ha molts militants que podríem estar d'acord en part del que tu dius.
Per a mi l'eix nacional es tant important com el republicà i el social, però si un dia em veig obligat a triar, faria la mateixa tria que en Joan Carretero.
Per cert en faré referència al meu bloc i al Facebook del teu article
Primer de tot, gràcies de tot cor per la menció cap a la meva persona aquí i ha can twitter.
Va ser un plaer conèixer-te un cop acabat el sopar.
Vaig disfrutar de veritat parlant amb tu i el company Manel Bargalló i em va saber molt de greu haver de deixar-ho ja que era tard i entre setmana. M’hagués quedat hores i hores parlant i discutint, ja que (possiblement) no estàvem de cor en tot i això fa que les converses es tornin apassionants i enriquidores.
Tots volem el millor per al nostre país, que és la Independència, el benestar social, la llibertat i el respecte dels altres.
Tant debó podem quedar un dia i parlar de les moltíssimes coses que ens vam deixar de comentar!
He llegit el teu post i hi estic bastant d'acord. He de dir també el que diu molta gent: “jo no hi entenc”, sóc simplement un ciutadà normal i corrent que treballa moltes hores al dia i que paga els seus impostos als espanyols, com tothom. No estic ficat en política i no hi he estat mai. Sempre he votat ERC tot i que de vegades ho he fet més pel partit, pel respecte a la figura de Macià sobretot, que pels dirigents.
Referent al sopar, no me’n arrepenteixo d’haver-hi anat.
A mi, aquest Sr. no em va convèncer, crec que va respondre el que li va semblar i en alguns moments va tirar pilotes fora, igual que els polítics que tan critica.
La visió ultra-simplista del tema esquerra-dreta em va semblar bastant preocupant i més diria, patètica. Trobo molt encertat el teu comentari al respecte, dient com és l'esquerra d'avui en dia, en contra de la demagògia simplista d'en Carretero parlant del marxisme i les col·lectivitzacions del demagògic: “no li vull treure calers a una vídua de la seva pensió” etc…això em va fer riure, però de pena.
El company Elies115 diu al seu bloc que no va veure ni rastre de demagògia, bé, jo quasi no vaig veure un moment en que no n'hi hagués, i de la bona!
Més diria, vaig notar que molts dels convidats recriminaven certs comentaris del Sr. Carretero, com per exemple, quan va fer entendre que els assessors de polítics no serveixen per res!
Jo crec que la gent, els sobiranistes, els independentistes, tenim ganes que vingui una espècie de "messies" que ens obri el camí. Per altra banda, el que reclamo és una mica de calma, que tots sabem que durant la Història n'hi ha hagut molts de messies i resulta ser que la majoria (o tots) eren falsos.
La gent té ganes de tornar a tenir il·lusió i d'agafar-se a un projecte guanyador. Molt bé, jo també en tinc de ganes, però que no em venguin una moto que no penso comprar qualsevol cosa només perquè soni bé!.
No tot són flors i violes. No som majoria i per ser-ho, potser, només potser... "posar cançons independentistes de Lluís Llach" no ajuda a que de cop i volta mig Cornellà voti ERC i “visca La Pepa” (si em permeteu aquesta expressió tan “política”).
Resumint:
ERC necessita un canvi? Sí, i tant! Carretero és la resposta? ho dubto. I els d'Esquerra Independentista? per mi, són més seriosos i els veig més preparats. No se, a veure si en Dessmond prepara un sopar amb ells. Llanço la proposta a l’aire.
Però bé, com ja vaig dir, això és com el futbol; tothom n'és entrenador!
Jo, seguiré escoltant, tenint opinió i segur que algú em convencerà, que és el que desitjo.
Salut a tothom.
Roi
Jo mateix ho pateixo des de la sectorial de polítiques per a gais i lesbianes, de la que en sóc secretari. Ni tan sols quan intentem estirar molt del carro tenim prou suport de l'aparell, i això limita les possibilitats de la sectorial i, per extensió, del partit.
Sobre el paper, les sectorials ténen un paper important per desenvolupar la línia política del partit, treballar el teixit social i fer campanyes temàtiques... però això és molt fàcil de bloquejar.
A més, el control vertical de la presidència sectorial impedeix que aquestes tinguin una dinàmica pròpia, sense entrar en la manca de recursos per a la seva activitat.
En definitiva, les sectorials estan bé si te les creus, però per fer-les servir només per promocionar persones ja estem parlant d'una altra cosa.
A més a més, des de que vaig escriure el post, ha sorgit la proposta de modificació dels estatuts que desestructura la jerarquia, elimina les figures de les Vicesecretaries Generals i, pitjor encara, de les Secretaries Nacionals, de qui depenem segons els mateixos estatuts i el nostre reglament de sectorials. Quin nyap!
Ja veurem després del Congrés com ha de quedar tot plegat!