La soledat del corredor de fons

Fa uns dies, en Carod escrigué al seu blog de com en Benach i ell es varen conèixer quan de la ma d'un dels cofundadors de Nacionalistes d'Esquerra, en Jordi Carbonell, va entrar-hi amb els seus companys del Bloc Català de Treballadors.

Un altre cofundador de NE, homònim d'en Carbonell, no va durar tant com ells perquè alguns s'ho varen fer per a que no pogués aportar el que sens dubte tenia per a contribuir a l'independentisme d'esquerres. M'han explicat que va ser perquè no hi confiaven, que no creien que fos realment d'esquerres: és clar, tenia 'background' de gestió d'empresa, i duia vestit i corbata, no pas pantalons de campana, de pana, ni tampoc duia barba.

El cert és que no era marxista, però va esforçar-se en aconseguir que aquella nova organització fora com més àmplia millor. Va voler que tota l'esquerra, i no només una part, tingués un paper en l'alliberament nacional i social. Aquella va ser una experiència no reeixida, tant a nivell polític com personal. Es va sentir alienat, i això el va desfer. Havia estat involucrat durant dècades en la lluita per l'alliberament nacional i social, tot i que no “de classe”.

Hi va treballar molt, durant decennis, des de jove fins a la seva mort, però no va poder veure realitzat el seu somni. La lluita fratricida i disgregant va debilitar greument la lluita pels drets de Catalunya. No es tracta de recriminar aquells que en el seu moment varen fer el que, suposo, cregueren el millor per la lluita nacional d'aquell temps. Com diuen els anglesos, "El passat és un altre país, on fan les coses d'una altra manera". Però el que és imprescindible és no repetir els errors del passat, no hem de seguir malbaratant els recursos que tenim, limitats i escassos, per uns resultats interns i a curt termini, generant malestar i mala fe. Així no s'avança.

Hem de tenir una visió molt més àmplia. Avui, tots els candidats a la Presidència i Secretaria General d'Esquerra Republicana parlen de “unitat”. Espero que, després del Congrés, es faci realitat. Tal com comento a “Cap on va l'esquerra sobiranista?”, tinc por que els enfrontaments interns no hagin generat una animadversió dels uns pels altres que, en conseqüència, invalidi el vencedor com a figura de lideratge unitari. Aquesta animadversió que aliena a massa gent, que no senten que s'estigui plantejant un lluita en equip, una lluita conjunta que no tingui en compte els interessos personals, de 'família' (o, diguem ho clar, sectaris) i particulars a curt termini, sinó que aglutini d'una vegada a tota la gent que té un objectiu comú.

Espero, doncs, que es materialitzin les promeses dels candidats, per la unitat i per l'aprofundiment de la democràcia interna, i com diu en Joan Puigcercós, “un exemple de partit transparent” que incorpori i sumi “tots els accents existents en aquesta gran família de gent que és Esquerra Republicana”. Tant de bo no es quedi en paraules que s'endú el vent que li acarona la cara al lluitador per la independència i els drets de la ciutadania de Catalunya, el solitari corredor de fons. I que consti, penso més en la pel·licula britànica que en el llibre biogràfic d'en Puigcercós... o potser...

Confiança mútua als partits

Si els partits polítics han d'afrontar els reptes que se'ls presenta, els militants han de confiar els uns en els altres i en els seus líders per a prendre els passos necessaris per a adaptar-se a les condicions de canvi a l'actual escenari polític, tant nacional com a Espanya i a Europa. És ben sabut i estudiat el fet que en els entorns de confiança, les persones estan més disposades a mantenir acords, compartir informació i comprometre's amb els objectius i missió de les seves organitzacions, siguin empreses, partits polítics o, en general, a qualsevol estructura social. Al crear-se un entorn en que creix la confiança mútua, també creix considerablement la moral, la productivitat i l'assoliment de les fites.

Què és la confiança?

La confiança és tant resultat d'anàlisi lògica com sentiment emocional. Si ens concentrem en el costat lògic, hem d'avaluar l'expectativa de guanys i de pèrdues, tot calculant el benefici esperat basat en dades de rendiment anterior obtingut, concloent que les persones es comportaran de la forma esperada.

També cal tenir en compte que la confiança és un limitador de costs de transacció. És a dir, si cada transacció o acord al que puc arribar té els seus costs que no redunden en benefici directe (el cost de transacció: la cerca de socis, la negociació, l'acord), i aquests costs són molt alts, potser que cerqui un altre soci amb qui arribar a acords. Si existeix una bona confiança, si veig que les probabilitats de que les condicions de l'acord seran respectades per l'altra part, aleshores els costs de transacció seran enormement reduïts.

Confiança a la organització

En la teoria de l'empresa (que és una mena d'organització), el fet de que la confiança dins d'aquesta és més alta que vers aquells possibles socis externs, redueix el cost de transacció. Com que, en teoria, confiem més en aquells que formen part de la nostra pròpia organització, aquesta genera el que s'anomena un “marc de confiança”. Els costs de transacció són, en conseqüència, menors dins de la organització.

Per a construir la confiança cal una cultura basada en valors i principis compartits, amb un esperit de cos arrelat a la organització que doni orgull de pertinença. I per a que quedi clara la cultura, els valors i principis han d'estar escrits per a que tothom els conegui. Això no és res de nou – per exemple, els 10 Manaments és un llistat de valors que han regit a una comunitat, a una organització social, des de fa segles.

Crec que en algunes organitzacions polítiques, i entre aquestes i la societat en general, s'ha erosionat la confiança que hi ha d'existir per a aprofitar un entorn de baixos costs de transacció. Si aquest és el cas, els costs de transacció es veuran incrementats fins a un punt on el marc de confiança desaparegui i la organització deixarà de tenir un puntal de la seva lògica d'existència. Debilitarà enormement la organització ja que els seus components no veuran cap benefici en seguir-hi treballant, col·laborant, aportant valor.

Recordem: està comprovat analíticament en múltiples estudis de les organitzacions que als entorns o marcs de confiança mútua creix la moral, la productivitat i l'assoliment de les fites. Tant individus com organitzacions acaben sent més eficients. Els partits han d'aprendre que l'actual marc de desconfiança no beneficia a ningú més que als nostres contrincants.

El que importa és el què i no el qui

Ahir vespre, vaig assistir a un sopar de blocaires convocat per en Dessmond, que escriu Itching Like Grass, i l'Elies115. Va ser força interessant i els vull agrair la oportunitat que crea un fòrum de lliure paraula i pensament. A més, vaig tenir la oportunitat de conèixer en persona a uns quants blocaires, facebookers i twitters. Particularment, em va agradar molt poder xerrar amb en Marphille, que escriu un literari i excel·lent, però surrealista Històries d'en Roi Marphille i amb en Manel Bargalló, que escriu Des de l'Exili a Alemanya.

La convocatòria era, de fet, un sopar de presentació de Blocs amb Estrella, de recolzament d'RCat i la candidatura d'en Joan Carretero i la Rut Carandell. Reagrupament ha hagut de fer com totes les organitzacions que no disposen i/o no tenen accés a canals d'informació i comunicació per a poder parlar clarament i directa amb el seu públic, als seus potencials votants. Així i en aquest sentit, es reprodueix la situació d'Esquerra en general. Per això, em genera un sentiment de simpatia. RCat està fent un excel·lent ús de les TIC 2.0 i dels recursos limitats que tenen com a grup d'opinió (no estic segur si ja s'han constituït encara formalment en 'Corrent Crític' d'ERC).

Des del meu punt de vista, hi varen haver diverses llums i ombres en el que va plantejar en Carretero. Però en mencionaré una de cada, que son les que més m'interessen:

Una llum: La gestió del coneixement i la política de sectorials. En Carretero va parlar de quelcom que m'amoïna de fa moltissim temps, potser gairebé des de que vaig passar de ser votant simpatitzant a militant i vaig entrar a col·laborar amb a la sectorial de la societat de la informació: que al nostre partit la gestió del recurs humà i el seu coneixement és molt pobre. No crec que hi hagi ningú que pugui estar-hi més d'acord que jo.

Quan vaig entrar a Esquerra Republicana, de seguida vaig voler col·laborar tant des de la vessant sectorial com territorial. Per tant, lògicament, vaig apuntar-me a la meva secció local, la de Gràcia. Però també vaig afegir-me a la sectorial que em pertoca per la meva professió, la de la Societat de la Informació (i hi afegiria, del Coneixement). Com a en Carretero, em preocupa el fet que ERC no en treu el màxim rendiment. Diria més, no en treu ni tant sols un rendiment mínim! Ell advoca per dinamitzar les sectorials, motivant a tots aquells que tenen coneixements experts en alguna àrea. A major o menor grau, tots podem tenir coneixements específics sectorials que poden ser-nos útils, sigui a nivell local, regional o nacional.

Jo aniria encara més enllà: si la militància nombra 10.000, bé hi ha d'haver un nombre enorme de persones que podríem treballar pel nostre projecte no simplement a nivell de partit, internament, sinó també al seu entorn professional. En el meu cas, on visc, potser puc conèixer unes 7 o 8 persones a les que podria parlar d'Esquerra Republicana i les nostres aspiracions, i així ho faig. Però també treballo a nivell sectorial: parlo a desenes de persones de la nostra posició als fòrums professionals i d'interessos en els que participo. Si ho poguéssim fer de forma organitzada i col·lectiva, des de les sectorials, arribaríem a un nombre considerablement més important de persones, i probablement més influents.

La nostra societat està estructurada no només a nivell geogràfic, territorial, sinó a nivell d'interessos i professionals, sectorials. És inacceptable que no traiem el màxim profit d'una xarxa enorme de contactes de la qual podríem disposar demà mateix, sense haver de fer-hi una enorme despesa de recursos (i ni tant sols monetaris). Fa molt, massa, temps que ho argumento. Entenc que el canvi és difícil, i la seva gestió més encara. Però tant?

Però en Carretero va tornar a demostrar una ombra: la política social. Reagrupament evita, des de la seva constitució, definir-se a nivell polític–social i redunda gairebé exclusivament en la qüestió nacional. Suposo que l'argument seria que s'ha d'agrupar (o reagrupar) a la totalitat dels independentistes, del sector social sobiranista. Però tenim un problema amb això: no en tenim prou. Per a assolir la independència, hem de tenir la majoria social suficient per a guanyar un referèndum. I per a assolir el referèndum, s'ha de tenir una majoria sòlida al Parlament. És a dir, hem de guanyar eleccions.

Per a fer-ho, hem de convèncer, hem de convertir a una gran massa social al sobiranisme. Per a fer-ho hem de convèncer a la majoria de la població que la sobirania interessa. És a dir, hem de proposar polítiques econòmiques i socials ben definides, creïbles. En Carretero va declarar vagament que ERC és de 'centre-esquerra', però amb poca convicció. Després va insistir que el que cal és 'bona gestió'. Però el problema és que la bona gestió es dona per suposat, és un prerequisit. Ja ho hem vist últimament, que per molt bé que ho puguem fer, el que ressalta a les notícies és quan es fa malament i no quan es fa bé. No és un producte que es percebi com 'de valor afegit'.

A més, va expressar el seu aparent convenciment de que ja no hi ha gaire diferència entre polítiques de dreta i d'esquerra. Doncs ha d'aprendre a diferenciar les dretes de les esquerres. Va fer algun comentari de força desdeny vers el socialisme, parlant amb menyspreu de nacionalitzacions d'empreses d'electricitat, de ferrocarrils, etc. Ha d'entendre que l'esquerra del segle XXI no és marxista, ni ha de ser, és clar. És més, el govern britànic va 'nacionalitzar' recentment un banc. És marxista en Gordon Brown? En aquest punt ja vaig rebel·lar-me i, al demanar la paraula, vaig aclarir que hi ha una definició clara i bàsica entre dreta i esquerra: la política de dretes és de baixar la pressió fiscal i, en conseqüència reduir la despesa social. En contra, l'esquerra augmenta la pressió fiscal per a millorar la inversió en protecció social, de la que, de passada se'n aprofita la gent de dretes. Aquesta reclama una menor pressió fiscal i, a la vegada vol autopistes gratuïtes. Tot un munt de contradiccions per el que cal trobar el desllorigador.

Ara bé, no vull ara defendre particularment una política o una altra, tot i que em sembla que les meves preferències són les que són, i no me'n amagaré: sóc socialdemòcrata. El que vull és que ERC en tingui una de política social, tingui elements de dreta, liberals o d'esquerra, tant li fa, però que ha de ser una política definida, de la nova esquerra del segle XXI. Esquerra amb minúscules, perquè no és un problema exclusivament d'ERC, sinó de l'esquerra europea en un entorn que va sorgir després de la caiguda del mur de Berlin i de la perestroika. ERC ha de definir les seves, i ha de saber 'vendre' quelcom que pugui ser atractiu no només als 'seus', la gent que sempre ens ha votat o que ens vota esporàdicament i irregular, tot i que reconec que cal treballar per a consolidar aquests, sinó que cal atreure molta més gent que ens ha de veure com a proposta seriosa, amb un programa de govern pre- i post-independència sencer, que porti a tota la nostra societat a una situació de més llibertat, sí, però també de més justícia social, que a la fi i al cap, ve a ser el mateix.

I tot i que hi ha alguns que em varen comentar que ja no existeix el 'cinturó roig', que ara és el cinturó del centre comercial, aquest mantindrà el seu to vermell. Pensem en un factor, només i per exemple: els fills adolescents dels nouvinguts, nascuts aquí, d'aquí a 4 o 5 anys arribaran a la majoria d'edat i s'incorporaran al cens electoral. No els interessarà quines son les nostres polítiques socials? I així a tot el ventall de l'electorat.

En fi, penso que m'agradaria poder triar i escollir les polítiques abans d'haver de triar qui les haurà de portar a terme. No seria millor? I si és així, no significaria que a la política és el què i no el qui el que és important?

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

L'estat espanyol és, com tots en el marc polític occidental modern, un estat sobirà territorial. És a dir, l'estat nacional que Espanya sempre ha aspirat a ser es fonamenta en el principi territorial. La identitat política dels seus ciutadans depèn de la residència en algun espai territorial específic, dins del qual les institucions es poden organitzar de diferents maneres (p. ex. federal, o bé unitari). És la pau de Westfàlia de 1648 (tractats d'Osnabrück i de Münster, i també dels Pirineus de 1659) que marca l'establiment d'aquesta concepció i el començament de l'era moderna, l'estat–nació modern i el final del feudalisme. Per tant, és aquí quan neix l'estat–nació sobirà, estretament associat amb la territorialitat.

A l'avantsala d'aquest nouveau régime, s'havia desenvolupat la doctrina de la sobirania exposada per l'economista–filòsof francès Jean Bodin (enllaç en anglès) als seus “Six Livres de la Republique” (1576), enormement influent en el seu temps, per la que el monarca posseeix plena i absoluta autoritat sobre el seu regne. En aquest context, la sobirania significa el poder de manar i restringir sense cap limitació terrenal. És a dir, deté la monarquia absoluta. Així mateix, el filòsof anglès Thomas Hobbes advoca a “Leviathan” (1651) que per un contracte social, l'individu transfereix tots els seus drets i llibertats naturals al sobirà. Evidentment, aquestes visions son profundament antidemocràtiques, ja que no conceben la transmissió de la voluntat de l'individu a l'estat/monarca, sinó que simplement aquest posseeix la sobirania absoluta.

El que fa Westfàlia és lligar una connexió entre la sobirania absoluta i el territori que ha establert els límits conceptuals del poder polític a l'estat modern. Però aquesta és la “trampa territorial” que descriu el professor de geografia política de la UCLA, John Agnew, per la que denuncia la fixació irreflexiva i insostenible, fins i tot als cercles erudits, en l'estat nació com a principi d'organització de la societat moderna “per la gràcia de Deu”.

Tot i que en Javier Solana, aleshores Secretari General de la OTAN, va dir a Münster durant la celebració el 1998 de la pau de Westfàlia que “En opinió meva, podem identificar dos [principis a ressaltar quan entomem la seguretat al segle XXI]: la humanitat i la democràcia” i que “Aquests conceptes foren de poc valor pels negociadors que es reuniren en aquesta ciutat fa 350 anys.” (text complert en anglès), ni tant sols els socialistes espanyols (no cal ni que parlem de la dreta), estan disposats a contemplar cap altre estructura política–social per a l'organització de la nostra ciutadania que no sigui la territorial espanyola, l'estat–nació espanyol. Per molt que els soni carrincló i feixista, realment al fons del seu pensament, Espanya ha de ser la Una, (i si pot ser) grande y libre.

Davant de més de tres segles i mig de conservadorisme estatista unitari, creuen els socialistes catalans que podran efectuar el canvi de paradigma que suposaria el federalisme espanyol, davant de la paràlisi de l'intel·lectualitat política espanyola? On és aquesta intel·lectualitat que ha de defendre des d'Espanya el model federal? De veritat creuen que ens trobem a punt d'arribar al canvi radical que ens podrà manar a un nou estat espanyol, que abandoni el concepte de l'estat–nació territorial westfalià i que accepti la voluntat dels seus ciutadans al segle XXI?

Quan se'n adonaran que el conflicte amb Espanya rau en que el nacionalisme català vol canviar l’estructura política, mentre que el nacionalisme espanyol s’esforça en imposar la seva unitat nacional, tot subjugant la catalana. L’espanyol és doncs políticament conservador i culturalment unitari, oposant un entorn políticament lliberal i culturalment múltiple.

Quan se'n adonaran que el somni democràtic d'esquerres el trobaran en una Catalunya lliure i no pas en una Espanya essencialment conservadora i carrinclona?