"A donde fueres, haz lo que vieres"

L’escriptora Elvira Lindo, invitada aquest any a llegir el pregó de les festes de la Mercè a Barcelona, declara en el mateix que és una militant del desarrelament, furiosament contraria a la conformitat del que li ha donat els seus propis pares, que sempre ha cercat un mon diferent. Diu, a mena de prova d’això, que si els argentins son fills dels vaixells, ella és filla del camió de les mudances. L’entenc: també en soc de inconformista, i també tinc arrels de diferents identitats: una mica de Suec, força d’Anglès, o millor dit, de Londinenc, i molt de Català!

La disconformitat cultural que professa, descrivint la faceta cosmopolita multicultural de Nova York, exposant aquesta com el millor dels exemples de ciutat que absorbeix el que li arribi, ens insinua doncs que és una reacció a la monocultura dels seus pares i fruit dels seus viatges per la geografia del mon mundial.

Com és, doncs, que no es rebel·la contra la homogènia uniformitat de l’Espanya que s’imposa? Parla de la naturalesa nòmada que l’ha feta, amb ‘accents’ aragonès, mallorquí, madrileny i andalús. Només ‘accents’? El seu pas per Mallorca i Catalunya no li han fet veure que existeixen més formes d’expressió que no pas la de la uniformitat castellana, i que hi ha una diversitat de llengües i no simplement de pronúncies?

Per altra banda, esmenta tants creadors en llengua catalana amb qui deu haver combregat, els ha entès bé? Diu que en Joan Brossa és l’home “més original que mai hagi conegut”. La creació d’en Joan Brossa difícilment es pot arribar a entendre si no és en la seva pròpia llengua! Per tant, deu conèixer prou bé el català.

I així és! Sí que deu conèixer la nostra llengua, i prou bé: diu que la va aprendre, “a força de repetir versos, aquest idioma que tant ens agradava en boca dels cantants de la Nova Cançó”.

A més, expressa la seva voluntat d’empatitzar amb la gent que la rodeja: “A donde fueres, haz lo que vieres”... i diu que gaudeix d’una habilitat innata camaleònica per mai trobar-se fora de joc.

Aleshores, si tenim tot això en compte, com és que és incapaç d’entendre el que sentim molts dels forasters que hem fet de Barcelona ciutat dels nostres cors, que podem tenir, com ella, diverses identitats, però que respectem la d’aquesta terra que ens ha acollit? A més, i el respecte vers els nadius que senten el seu amor per la llengua catalana, la de sempre d’aquesta ciutat i d’aquesta nació?

Com és que no pot entendre la situació d’una llengua per la que diu que sent tanta estima i que, des de la seva visió culta del paisatge lingüístic, ha de saber que està amenaçada, si no de mort, sí d’un arraconament efectiu? Hauria d’haver defensat aquesta llengua fent-ne ús, i no simplement per a dir “Bona nit” o “Soc, també, una barcelonina”. Que li fa por el seu accent? Doncs que prengui com exemple en Alyn Smith, el representant del Partit Nacionalista Escocès, que va parlar en públic en Català en ocasió de la Diada.

I, finalment, per a justificar-se, parafraseja les paraules d’en Tete Montuliu: “Jo soc negre!” Però la diferència amb el seu “Jo, també, soc barcelonina”, és que en Tete Montuliu emprava el llenguatge del Jazz més negre, mentre que la Elvira Lindo fa servir el llenguatge d’un estat imposat i no l’idioma malferit d’una cultura que professa estimar.

PD. En un moment del pregó diu que la Rumba Catalana és producte de barris perifèrics! Gràcia, Hostafrancs, Sant Antoni... perifèrics? Que poc sembla conèixer la nostra ciutat.

La independència és 'ridicul'?

Avui, la independència absoluta en el sentit que tindria en els segles XIX o XX no és possible, per la 'globalització' i la forma en que els països i els mercats interactuen.

Però la qüestió no és la independència en aquell sentit. Avui, els partits que es declaren independentistes (ERC, EA, SNP, etc.) tenen aquest concepte com a sinònim de sobiranista: que un estat pugui exercir, o tingui el dret, d'exercir els poders suprems legislatiu, judicial i executiu.

Això no és gens ridícul, i trobo despreciable el menysteniment que ha mostrat (l'encara) President de la Generalitat de Catalunya (i per tant de tots els catalans i catalanes) vers els que pensem factible i positiu que Catalunya sigui sobirana dins d'una Europa unida.