Perquè és tant important l’assemblearisme

Al mon polític, dominen les élites. Gramsci ja descrivia als anys 30 com els poders hegemònics controlen directament o indirecta la socialització, tant general com política. Però el risc per a nosaltres no resideix tant en la hegemonia de certs aparells ideològics de la societat (segons Althusser, religió, educació, família, llei, política, sindicats, comunicacions i cultura) ja ben identificats i que suporten el “status quo” de la societat capitalista lliberal democràtica, sinó pel fet que es crea una subcultura entre els polítics, independentment de la seva ideologia formal.

A l’inici de la seva activitat municipal, o parlamentaria, etc. els actors polítics entren en un “club” que té les seves pròpies regles i convencions, com tots els grups. No ho critico: simplement constato el fet. Però el problema que tenim els que els donem suport és que els polítics, com a bons sers humans (que no son superhomes i dones, tot i que molts tenen uns superegos), vulguin o no, es resisteixin més o menys, son influenciats pel “club” de la política.

Per a ajudar-los a resistir-se a l’envestida d’aquestes regles i convencions, sobre tot per aquells que participen del “club” de Madrid (les Cortes i els Ministerios) cal que es controli als polítics professionals mitjançant una jerarquia que no sigui (massa) controlada a la seva vegada pels propis polítics: l’assemblearisme.

Evidentment, com tot sistema de gestió política, l’assemblearisme té les seves esquerdes i debilitats, però en el que és essencial, en la independència del procés de presa de decisions, és més fort. A més a més, gràcies a les noves tecnologies, és cada vegada més factible la seva gestió massiva, cosa que el converteix en un apropament a la “perfecció” democràtica.

Una esquerra nacional

Busot informa que en José Montilla, s'ha posat a desballestar el sector catalanista del seu partit i convertir el PSC en la federació catalana del PSOE.

Doncs a mi em sembla molt bé. Per fi s’aclariran les coses: tindrem una dreta i una esquerra nacional, i una dreta i una esquerra espanyola. Ja era hora que deixessin clares les coses els del PSOE-PSC.

En Montilla i els seus (Iceta, Ferran, Corbacho, de Madre, Zaragoza) han calculat que, plantejant un PSC espanyol, podran atreure el vot socialista ‘passota’ del cinturó industrial de Barcelona que vota PSOE a les municipals i a les estatals, però que s’absté a les eleccions al Parlament. D’altra banda, hauran estimat que només perdran una petita proporció del seu vot ‘nacionalista’ a CiU per una banda, i a ERC per l’altra.

Però el sector catalanista del PSC i Ciutadans pel Canvi, què faran? Amb qui s’aliaran? On aniran a parar els Castells, Nadal, Tura, Valls i Mascarell? Aguantaran estoicament i acceptaran sense més que en Maragall s’hagi sacrificat per PSOE i per Espanya? O és que serà veritat que el PSC és com una secta i que abans de l’interès del PSC de Catalunya i els catalans, prima l’interès del PSOE? I els eco-socialistes d’IC seguiran fent eco a un PSC espanyol?

En tot cas i a curt termini, la polarització a les properes eleccions al Parlament haurà de ser la normal, en un país normalitzat, d’esquerres i dretes. Però a mida que vagin emergent les polítiques predominants del nou líder del PSC i el seu equip, que no serà el d’en Maragall per molt que insisteixin en la ‘continuïtat’, la polarització política tornarà a la clàssica nacionalistes catalans vs. nacionalistes espanyols (per molt tebis i dissimuladament federalistes que siguin aquests).

Ara, doncs, falta que l’esquerra nacional es consolidi i tiri endavant, en interès de tots els catalans. I no simplement els que se’n senten, sinó també els que en paguen (els impostos, és clar). Ha d’entendre tothom que per molt que es suposi que el PSOE es converteixi en federalista, que és molt suposar, Espanya no ho serà mai, i que per molt que es vulgui, el “Interés General de España” no és el mateix que l’interès general de Catalunya.