L'atomització de la societat o la representació de les nostres identitats?
La xarxa ens porta vers un nou paradigma: cadascú de nosaltres és un node d'identitat (política, interessos, cultures, activitats i activisme, etc.). És a dir, no ens unim en una massa unitària i uniforme de subjectes (el que vol l'espanyolisme centralista secular, per exemple), sinó que cadascú de la ciutadania, cadascú de nosaltres, és un centre amb la seva identitat diversa, amb la seva visió diferenciada dels nostres mons respectius.
No vol dir, però (als meus ulls, al menys), que siguem tots una colla d'egoistes egocèntrics, sinó que ens unim a d'altres ciutadans i ciutadanes segons la nostra identitat individual. Per exemple, tu i jo podrem compartir la Xarxa Independentista (per exemple), però no (necessàriament) el grup ERC-Sectorial de la SI de Facebook, o els grups de música clàssica i de “Wicked Jazz Sounds” a Last.fm. És a dir, no s'estan atomitzant esforços, sinó que es representen més precisament els interessos de cadascú de nosaltres, permetent-nos ser actors en allò que més estiguem involucrats i, per tant, en allò que serem més dinàmics, més actius i en que més podrem aportar i col·laborar a la societat.
I aquí és on em sembla que estan fracassant les entitats que ens han de representar a l'arena política parlamentària, els partits polítics. Estan perdent el sentiment de pertinència dels seus electorats, i fins i tot de les seves militàncies, perquè no tenen en compte que no són més (ni tampoc menys, però) que nodes d'aquestes identitats. Els partits han d'aprendre a esdevenir eines on hi hagi una interactuació no només de les seves militàncies, actualment més o menys passives, sinó de tota la ciutadania, sigui del seu electorat o no. Han d'aprendre a escoltar, i a més a més, admetre la condició d'actors polítics actius a militància, electorat i ciutadania.
Tant de bo que els partits ho puguin entendre això. Així podran esdevenir eines realment útils en aquest nou entorn de relació en xarxa, que tot i que ja existia de fa mil·lennis a les societats humanes, els partits s'havien convertit en partits de masses (i últimament en "partits cartel") a la era de societat industrial de producció massiva: com va dir en Henry Ford, “pot tenir el cotxe del color que vulgui sempre i quan sigui negre”. Però els mètodes de producció d'avui, i encara més les xarxes socials actuals, permeten cada vegada més l'adaptació a l'individu. La xarxa electrònica tot ho està canviant de forma progressiva: la cultura, la producció industrial, l'organització empresarial i, evidentment, la política. Qui no corre, vola. I si no, es queda en darrera i anacrònic.
No vol dir, però (als meus ulls, al menys), que siguem tots una colla d'egoistes egocèntrics, sinó que ens unim a d'altres ciutadans i ciutadanes segons la nostra identitat individual. Per exemple, tu i jo podrem compartir la Xarxa Independentista (per exemple), però no (necessàriament) el grup ERC-Sectorial de la SI de Facebook, o els grups de música clàssica i de “Wicked Jazz Sounds” a Last.fm. És a dir, no s'estan atomitzant esforços, sinó que es representen més precisament els interessos de cadascú de nosaltres, permetent-nos ser actors en allò que més estiguem involucrats i, per tant, en allò que serem més dinàmics, més actius i en que més podrem aportar i col·laborar a la societat.
I aquí és on em sembla que estan fracassant les entitats que ens han de representar a l'arena política parlamentària, els partits polítics. Estan perdent el sentiment de pertinència dels seus electorats, i fins i tot de les seves militàncies, perquè no tenen en compte que no són més (ni tampoc menys, però) que nodes d'aquestes identitats. Els partits han d'aprendre a esdevenir eines on hi hagi una interactuació no només de les seves militàncies, actualment més o menys passives, sinó de tota la ciutadania, sigui del seu electorat o no. Han d'aprendre a escoltar, i a més a més, admetre la condició d'actors polítics actius a militància, electorat i ciutadania.
Tant de bo que els partits ho puguin entendre això. Així podran esdevenir eines realment útils en aquest nou entorn de relació en xarxa, que tot i que ja existia de fa mil·lennis a les societats humanes, els partits s'havien convertit en partits de masses (i últimament en "partits cartel") a la era de societat industrial de producció massiva: com va dir en Henry Ford, “pot tenir el cotxe del color que vulgui sempre i quan sigui negre”. Però els mètodes de producció d'avui, i encara més les xarxes socials actuals, permeten cada vegada més l'adaptació a l'individu. La xarxa electrònica tot ho està canviant de forma progressiva: la cultura, la producció industrial, l'organització empresarial i, evidentment, la política. Qui no corre, vola. I si no, es queda en darrera i anacrònic.
Comentaris