Compulsió de repetició: condició de l'unionisme

Sigui mitjançant la conservació de l'autonomisme, amb millores de finançament, o bé per la via del federalisme, els proponents a Catalunya de mantenir la unió amb Espanya semblen patir una condició descrita pels psicoanalistes.

Un dels leitmotiv de l'obra freudiana és el concepte de compulsió a la repetició. Per Freud tenia estretes relacions amb la pulsió de mort i sobre la qual, qui la patia difícilment podia interrogar-se amb claredat sobre la seva exacta naturalesa.

Oriol Martí (Metge. Psicoanalista)

La compulsió de repetició o, simplement, repetició és un concepte que Sigmund Freud va definir per intentar donar un fonament a l'impuls dels éssers humans a repetir actes, pensaments, somnis, jocs, escenes o situacions desagradables o fins i tot doloroses. El caràcter conservador de les pulsions i la seva indestructibilitat són les dues característiques també descrites per Freud.

Jean Laplanche i Jean-Bertrand Pontalis ho defineixen així:

A) A nivell de la psicopatologia concreta, procés incoercible i d'origen inconscient, en virtut del qual el subjecte se situa activament en situacions penoses, repetint així experiències antigues, sense recordar el prototip d'elles, sinó al contrari, amb la impressió molt viva que es tracta d'alguna cosa plenament motivat a l'actual.

B) En l'elaboració teòrica que Freud dóna d'ella, la compulsió a la repetició es considera com un factor autònom, irreductible, en última anàlisi, a una dinàmica conflictual en què només intervindria la interacció del principi del plaer i el principi de realitat . S'atribueix fonamentalment a la característica més general de les pulsions: el seu caràcter conservador.

J. Laplanche i J. B. Pontalis. Diccionario de Psicoanálisis pp. 439-446.

Al llegir tot això, m'ha vingut immediatament la reflexió que aquest és precisament el comportament de l'anomenat unionisme que s'empeny col·lectivament a repetir una i altra vegada l'intent de fer-se entendre, de ser més didàctic ("hem d'explicar-nos millor") a Espanya, de convèncer a l'estat que cal un altre acord polític entre aquest i Catalunya, amb la impressió de que hi ha res a fer.

Què hem de pensar d'aquells col·lectius que tenen un comportament repetitiu que, facin el que facin, obtenen sempre els mateixos resultats? Quina ha de ser la conclusió? Vostès mateixos.

Continguts extrets de la Wikipedia en espanyol.

El futur del Port de Barcelona i el desglaç àrtic

La porta europea d'orient, durant quant?

Sense la màxima eficiència logística, ni Barcelona ni cap altre port del litoral mediterrani seran competitius.  

Hutchinson Whampoa va guanyar el 2006 l'adjudicació de la nova terminal de càrrega del port de Barcelona, el BEST (Barcelona Europe South Terminal), davant de les ofertes de Dubai Ports i la catalana TCB. Per tant estava clar que hi havia força interès en el creixement de la capacitat del port. Segons l'aleshores president de l'Autoritat Portuària, Joaquim Coello, permetria que la meitat del tràfic arribés dels grans ports del sud-est asiàtic i que, segons l'empresa TerCat, rivalitzaria amb les principals terminals del nord d'Europa. Així, el port de Barcelona esdevindria la porta d'Europa per al comerç asiàtic, passant per l'oceà Indic i el canal de Suez.

Han canviat moltes coses des del dia en que es va iniciar el projecte. Per una banda, la revolució de la Primavera Àrab, que ha portat el canvi del govern a Egipte, propietari del Canal. Però aquest no té cap interès en que hi hagi el més mínim problema en el passatge marítim entre continents per aquesta via.

Però el que hauria d'inquietar és el desglaç àrtic. El Pas del Nord-oest va quedar lliure de glaç el 2007, i a l'agost de 2011 el vaixell rus Vladimir Tikhonov va transportar via el Pas del Nord-est 120.000 tones de condensat de gas a Tailàndia. Va reduir el temps del viatge, que normalment es faria via el canal de Suez, en una setmana. La distància total es veia reduïda en un 40%.

Feia segles que es cercava un pas vers Àsia pel nord del continent americà. El primer intent del que es té coneixement fou del venecià Cabot, enviat per Enric VII d'Anglaterra. Aquest volia saltar-se el tractat de Tordesillas que, avalat per la Santa Seu, repartia les Amèriques i Àsia entre Espanya i Portugal. Finalment al segle XIX, el noruec Roald Amundsen va poder navegar el Pas del Nord-oest per primer cop en temps moderns (possiblement ho varen intentar els víkings abans de la petita edat de gel), anant d'Atlàntic a Pacific entre 1903 i 1906. Però ho va fer amb un vaixell petit de pesca per vies molt poc profundes i per tant inviables pel tràfic comercial.

A l'estiu del 2011 varen navegar un total de 33 vaixells per la ruta marítima del nord que passa per damunt de la costa nord de Rússia. Aquesta ruta pot retallar la distància entre Rotterdam i Shanghai (els principals ports europeu i xinès, respectivament) en un 22%. El Pas del Nord-oest, pel nord de Canadà, el retallaria en un 15%. Això faria possible no només uns temps de trànsit més curts, sinó un estalvi important en combustible bunker (usat en motors marins), el qual tendeix a l'alça: va augmentar un 33% en el període 2011-2012.

La ruta sud, passant pel canal de Suez, encara té futur, és clar, però també està clar que les rutes àrtiques presentaran una competència molt important en el futur i els nostres ports que formen part de la cadena logística entre Europa i Àsia hauran de maximitzar la seva eficiència, tant a nivell portuari com en tota la línia de transport comercial, per carretera i ferrocarril.

El proper 23-25 d'abril el 9è Arctic Shipping Forum tractarà el tema a Helsinki.
Última edició de l'anuari àrtic Arctic Yearbook 2012.
Preus de combustible bunker.

Publicat al blog del PuntAvui Horitzó Aparent.

La Trampa 22 de la Constitució Espanyola

L'any 1961, en Joseph Heller va escriure el llibre Catch 22 (Trampa 22), que tractava d'un tal Joseph Yossarian, capità de la força aèria d'EUA destinat a Itàlia durant la Segona Guerra Mundial.

Yossarian volia deixar de volar en missions de combat i que l'enviessin a casa. Això només era possible si el metge de l'esquadró el declarés no apte per volar. Qualsevol pilot que estigués disposat a volar en aquestes missions tant perilloses seria declarat no apte per estar boig, ja que s'hauria d'estar boig per anar voluntàriament a una mort certa. Ara bé, per a ser avaluat, calia sol·licitar-ho, fet que es considerava prova suficient per a considerar-se assenyat. Per tant, era impossible ser declarat no apte! L'expressió Catch-22 ha substituït pràcticament l'adjectiu Kafkià al mon anglòfon.

Doncs, això és el que li passa a la democràcia a Catalunya.

Ha quedat ben clar a partir de la manifestació multitudinària del passat 11 de setembre, en que un milió i mig de veus cridaren In-Inde-Independència; a partir d'una votació del Parlament de Catalunya en que es va aprovar una resolució que demanava una consulta sobre el futur de Catalunya prioritàriament dins la següent legislatura; i a partir del resultat de les eleccions catalanes del 25 de novembre, en que la ciutadania va elegir un Parlament majoritàriament a favor d'un referèndum per a dirimir el futur de Catalunya, que la ciutadania vol exercir el seu dret col·lectiu a decidir, el seu dret a l'autodeterminació.

Però l'estat espanyol, i els partits representats majoritàriament a les Corts, el PP, el PSOE (incloent-hi el PSC) i també UPyD, que votaren el 9 d'octubre 2012 en contra d'una proposta no de llei (BOE PDF) d'Esquerra Republicana de transferir la capacitat de convocar referèndums a la Generalitat, recorren a la Constitució espanyola per a argumentar que no es pot convocar un referèndum a Catalunya, que si es vol fer, cal modificar la Constitució, i que per a fer-ho, cal l'aprovació de dues terceres parts del Congrés, la dissolució de les Cortes, i convocatòria de referèndum.

Suposa la intervenció de dues legislatures diferents i dues consultes a l'electorat. Unes primeres Corts han d'aprovar per una gran majoria la decisió d'efectuar la reforma, però no són elles les que han de dur-la a terme, sinó les Corts triades després de la dissolució de les anteriors. Així exigeix que l'electorat espanyol es pronunciï immediatament sobre la conveniència o no de la reforma mateixa i el seu contingut, així com sobre quines forces parlamentàries han de tenir la majoria en aquestes Corts constituents. Finalment i un cop aprovada la reforma per aquestes segones Corts, l'electorat ha de pronunciar-se de nou sobre el seu contingut, aquesta vegada directament mitjançant referèndum.

Tot plegat, el procés està dissenyat per a impossibilitar les modificacions profundes, dissenyat per a mantenir a tota costa l'estatus quo, per a impossibilitar l'adaptació de la Constitució espanyola als temps i les realitats canviants.

En resum, la Constitució espanyola és Catch-22.

Catalunya vota amb independència política: el PSC ha de reflexionar

Queda clar: Unionista o Independentista, Catalunya fa la política a la seva manera, de forma absolutament independent d'Espanya.

CiU, ERC, ICV, C's i CUP sumen 96 escons en el nou parlament, mentre que els partits de disciplina espanyola, PSC-PSOE i PP, només 39. Aquesta diferència demostra que Catalunya, sigui amb partits separatistes o unionistes, més que mai, fa la política de forma totalment aliena al bipartidisme dominant a Espanya.

Només això hauria de fer pensar a molts, tant aquí com a Espanya, de com plantejar el seu posicionament polític. Penso sobre tot en el PSC, que ha de reflexionar molt més enllà de la seva filiació amb el PSOE, i adaptar-se d'una vegada per totes a la realitat catalana.

El PSC te dues ànimes, sempre he sentit dir. Ha de trobar la manera de fer-les una, ja que ha quedat clar que la gran majoria del seu electorat és el que ha fet. No val escudar-se en l'excusa de que han patit l'abstencionisme, després de la jornada històrica d'ahir en la que va haver la major participació que mai s'hagi donat en unes eleccions nacionals catalanes.

La ciutadania de Catalunya ha deixat clar que vol decidir, i entre ella està l'electorat socialista, és a dir, aquell que creu en una política socialdemòcrata per a Catalunya. I no pot ser que hi hagi dos partits que representin exactament la mateixa opció de posicionament polític i econòmic. El PSC ara ha de decidir quin camí ha de prendre. No pot seguir amb aquestes dues ànimes que l'ha dut a una esquizofrènia de la que s'aprofita qui, durant la última dècada, ha demostrat no ser el fidel amic que el creien i ha pensat en els seus interessos espanyols, denigrant allà la gent d'aquí, menystenint-la, només adaptant-se a un discurs federalista quan les veia venir.

I al final, ha vingut: el moment de prendre decisions per a adaptar-se a la realitat de la societat a la que ha de servir. Cal que aquells que ho veuen així facin uns passos valents per a conciliar-se amb una societat que vol decidir un futur molt, molt més enllà del que està disposat a admetre el PSOE.

PD. En Pere Navarro ahir el vespre va dir que aquestes eleccions no eren necessàries. Però donat que ha canviat totalment el mapa parlamentari, cosa que demostra que l'anterior no corresponia a la voluntat de la ciutadania, només puc dir que sí eren necessàries. I tant necessàries Sr. Navarro: quina ceguesa més absoluta. A viam si obriu els ulls!

No és manca de transversalitat: és majoria independentista

Havent llegit el post "No soc independentista i aniré a la manifestació de la Diada" de la Pia Bosch al seu bloc, he volgut fer-ne una reflexió, i així hi he deixat un comentari. El reprodueixo aquí.

Està clar que la idea d'un estat espanyol, federal i en el que s'accepta les diferències culturals, lingüístiques, socials, és a dir, ètniques, a demés de les diferències de model econòmic i empresarial, podria ser un clar anhel i objectiu per a moltíssima gent. Però ja han passat moltes dècades d'un "estat constitucional" en el que tot això s'hauria d'haver respectat, amb governs d'un color i un altre, i durant un temps, coincident tant a Catalunya com a l'estat, i què n'hem tret?

Hem assolit aquest model que vol tanta gent? La resposta és un NO rotund. És per això que tanta i tanta gent ara sí opta per un estat propi i independent, sobirà dins d'un conjunt d'estats a Europa. I és per això que pot semblar que hi pot haver manca d'unitat i transversalitat, però el fet és que a alguns els costa reconèixer-ho perquè la majoria ja no és clarament autonomista i federalista, sinó que ara la majoria de la ciutadania (ara no discutiré si és més o menys) vol acabar amb aquesta batalla contínua, n'està farta, i se'n adona que no té sortida, que per a federar-se cal la voluntat de les parts de federar-se, i anar endarrere ja no és factible (de fet, impossible per raons econòmiques i polítiques) i només queda la independència.

Però tornant a la qüestió de la tranversalitat de la Diada, sí, siguem-hi tots i deixem-nos veure i sentir les nostres veus. Però finalment, deixem-nos votar el que volem, deixem triar a la ciutadania en referèndum, que aquesta seria la vera democràcia que volem tots, o potser no? I per a acabar, cal mirar-se els ulls i preguntar: qui no vol la democràcia del referèndum, i qui no estaria disposat a acceptar el resultat?

Sentir-se espanyol i català, i ser independentista

Aquells que recorden, com Alícia S.Camacho, que el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO PDF - 0,822 MB) diu que els ciutadans se senten tan espanyols com catalans com a primera opció quan se'ls pregunta pel seu sentiment de pertinença, que això contrasta amb el 51% que votaria a favor d'un referèndum independentista i que no són dades coincidents, no entenen el que és la societat catalana.

Primerament, referent al sentiment de pertinença, si se suma la ciutadania que se sent més catalana que espanyola amb aquella que se sent només catalana, arribem al 52,9% de la població. Però encara i així, argumento que no seria incongruent sentir-se espanyol i ser independentista, i fins i tot donar suport a “la Roja”.

Altres societats amb grans taxes d'immigració, com la nostra, tenen sentiments de pertinença d'altres orígens. Només cal mirar EUA, el melting pot per excel·lència, per veure les grans comunitats italoamericanes, afroamericanes, hispanoamericanes, sinoamericanes, jueva-americanes, etc. El comú denominador és que són comunitats americanes, d'Estats Units. Els EUA varen assolir la independència després de lluitar per la llibertat d'uns imposts injusts (Stamp Act) i lleis d'imposició intolerable (Coercive Acts) que varen abocar en la revolució americana.

En un altre exemple, a l'Argentina, veiem que la ciutadania té diversos orígens, espanyol i italià, i també alemany, polonès, jueu, maputxe, guaraní, bantu, ioruba i més. Tot i així, la ciutadania argentina se sent per damunt dels seus orígens ètnics i culturals, argentina. L'Argentina va assolir la independència d'Espanya en el procés general d'independència del que ara són estats sobirans sud-americans. Aquest procés ragué en les mesures econòmiques i en la corrupció de les autoritats espanyoles, que varen crear en la burgesia nadiua un creixent desig de llibertat econòmica i política.

Un dels actors més destacats en aquest procés fou el “Libertador” Simón de Bolívar. Aquest era d'origen no només espanyol, sinó aristocràtic: el seu oncle, que el va criar al perdre pare i mare, era Marqués de Palacios, d'avantpassats burgalesos. L'avantpassat de Bolívar, també Simón, que va anar a les Amèriques havia sigut Contador Real, per privilegi especial del rei Felipe II, i Procurador Real davant de les Cortes espanyoles.

Hi ha qui se sent tant espanyol que permetrà a aquest sentiment imposar-se al raonament racional, fins al punt d'hipotecar-se a un estat que no compleix amb la ciutadania catalana. Però hi ha molts antecedents d'aquells que, per molt sentiment de pertinença a altres orígens que tinguin, tenen clar el que els cal a ells i als seus fills i descendents.

L'economia neoclàssica: un rastre de destrucció econòmica des de la dècada dels '70

Eric S. Reinert, economista noruec, resumeix clarament i concisa en el seu paper "Neo-classical economics: A trail of economic destruction since the 1970s" les limitacions del neoclassicisme econòmic, el seu rastre recent de destrucció econòmica i el context històric, incloent-hi les alternatives més assenyades que sempre han existit. Aquestes alternatives s'han d'actualitzar, ampliar i debatre, però el que deixa clar és que la teoria neoclàssica és un atzucac pel qual no es pot seguir.

Abstracte: El seu paper sosté que la crisi financera internacional no és més que la darrera d'una sèrie de calamitats econòmiques produïdes per una mena de teoria que ha convertit la professió d'economista d'un estudi dels fenòmens del món real en el que al final s'ha convertit en una ideologia matematitzada.

Mentre que les mateixes crisis varen començar reduint a la meitat els salaris reals a molts països de la perifèria econòmica, a Amèrica Llatina a finals dels '70, els seus orígens es troben en la teoria econòmica de la dècada dels '50, quan la realitat empírica va deixar de ser la moda acadèmica. A meitat de camí destructiu d'aquest tsunami teòric – entre els seus orígens en la perifèria, a la dècada dels '70, fins els col·lapses financers d'avui – ens trobem amb la destrucció de la capacitat productiva del segon món, a l'antiga Unió Soviètica. Ara n'estem patint les conseqüències: s'està destruint cada cop més la riquesa i el benestar del mateix primer món: Europa i els Estats Units.

Aquest paper defensa que és necessari veure tots aquests esdeveniments com part d'un procés continu durant més de tres dècades d'aplicació de l'economia neoclàssica i de polítiques neoliberals que han destruït, més que no pas creat, salaris reals i riquesa. La reconstrucció del benestar general haurà de basar-se en la comprensió de que el que va desencadenar el monstre de la destrucció del benestar no era la "fallida del mercat", sinó la "fallida teòrica". Al ser resum d'un projecte d'investigació més ampli, el paper inclou referències a estudis més detallats d'aquests processos de "destrucció destructiva" (no pas la "destrucció creativa" schumpeteriana).

Podeu baixar-vos "Neo-classical economics: A trail of economic destruction since the 1970s" aquí (PDF 492KB)

Els vàndals

Uns vàndals organitzats han provocat costs tremends que la ciutadania ha de pagar cada vegada que aquests fan les seves. Ja se sap qui són, l'administració els té ben identificats i saben per quins entorns es mouen i com s'organitzen. Si l'administració diu que la llei no permet actuar amb contundència contra ells, el que cal és que es canvii el marc jurídic per a que se'ls pugui controlar. Però sembla que no es vulgui fer res! Cal que es castigui aquests vàndals tant destructors!

Aquests vàndals són els banquers, els brokers i els polítics que s'han convertit en sectaris de Mammon.

Remenar el lèxic

Un repàs lèxic de paraules que s'han repetit molt aquest cap de setmana amb ocasió del Congrés de CDC.

Independència:- Situació d'una col·lectivitat, d'un poble, d'un país, etc., no sotmesos a l'autoritat d'altres.
Sobirania:- Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder. 

Estat:- Aparell administratiu de la comunitat política estatal.

Propi:- D'un mateix i no d'altri.

Proposo, com a comentari, una popular cançó d'una coneguda cantautora catalana:

...

Remena, remena nena

remena, remena nena

No reposis ni un moment

si remenes força estona

la barreja surt més bona

i el client deixes content

remena, remena nena.

Potser hauria d'haver titulat el post "La puta i la ramoneta"!

És l'estat propi, estúpid

Parafrasejant la frase estrella de campanya de Bill Clinton (it's the economy, stupid): és l'Estat Propi, estúpid.

Cada cop queda més clar que Catalunya no pot ser el que vol la seva ciutadania sense el seu propi estat. Si volem ser competitius a nivell econòmic i empresarial, si volem tenir el benestar i la justícia social que ens mereixem, si volem ser actors d'una Europa en que es té en compte les nostres necessitats, no ho podrem assolir mai dins un estat que no juga gaire a favor nostre, sinó molt massa sovint a la contra, i en un món que entén que la sobirania és dels estats.

El més recent exemple, anecdòtic però simptomàtic, és la política de Blogger d'assignar els dominis de màxim nivell estatals als URL de Blogger.com, en el cas de l'estat espanyol, .ES

Un cas més en que viure la catalanitat de forma normal, no pas ètnica o cultural, sinó funcional, exigeix un estat propi. I no, no és sempre culpa d'Espanya, i no és qüestió d'anar contra els espanyols, ni de ningú, sinó que és com funciona el món. Com més aviat tingui Catalunya estat propi, millor per a la seva ciutadania.