dimarts, 28 octubre de 2014

TTIP: un assalt a la democràcia

Potser no n'heu sentit parlar, i la intenció és precisament aquesta, que no ens n'assabentem.

El TTIP Transatlantic Trade and Investment Partnership o Acord Transatlàntic de Lliure Comerç i Inversió és un tractat que s'està negociant entre la UE i els EUA, en secret

Aquesta postil·la, el fet que s'estigui portant en secret, és crítica. Per davant de tota consideració econòmica o ideològica, cal preocupar-se pel fet de que no hi ha transparència en els acords als que s'està arribant en nom nostre, en nom de la ciutadania de la UE.

Com a acord comercial bilateral, la finalitat del TTIP és reduir els obstacles reglamentaris al comerç per a les grans empreses, obstacles com la legislació sobre la seguretat alimentària i ambiental, així com la regulació bancària. També vol reduir la sobirania dels estats membres de la UE. És, com diu John Hilary, director executiu de la ONG de lluita contra la pobresa War on Want, «un assalt a les societats europea i americana per part de les corporacions transnacionals».

Des d'abans de que comencessin les negociacions pel TTIP el febrer passat, el procés ha estat portat en secret i, per tant, mancat de garanties democràtiques. La confidencialitat persisteix, tot i les fortes crítiques, i gairebé tota la informació sobre les negociacions que ha aflorat procedeix de documents filtrats i, en els països on existeix, via peticions per les legislacions de la llibertat de la informació o de transparència.

Però perquè es porten a terme en secret? Perquè ens ha de preocupar, i molt.

L'amenaça a la democràcia 

Un dels principals objectius del TTIP és el desplegament de les Resolucions de Conflictes entre Inversors i Estats, en anglès Investor-State Dispute Settlements (ISDS), que permeten a les empreses demandar als governs si llurs polítiques suposen pèrdues de beneficis. Significa que unes empreses transnacionals, que no són electes ni democràticament representatives, poden dictar les polítiques dels governs elegits democràticament. El pitjor és que en aquestes ISDS regeixen unes regles de confidencialitat que no permeten llur publicació.

De fet, les ISDS ja s'estan aplicant mitjançant diversos acords bilaterals. Per exemple, se sap que l'empresa energètica sueca Vattenfall ha demandat al govern alemany per la seva decisió d'eliminar gradualment les plantes d'energia nuclear després de la catàstrofe de Fukushima al Japó, i reclama pèrdues de beneficis de 4,7 mil milions d'euros.

Els serveis públics

Un dels principals objectius del TTIP és d'obrir els serveis europeus de salut pública, d'educació i de subministrament d'aigua a les empreses nord-americanes. Això podria significar essencialment la privatització del Servei Català de la Salut, per exemple.

La Comissió Europea ha afirmat que es mantindran els serveis públics a resguard del TTIP. No obstant, el ministre de Comerç del Regne Unit Ian Livingston va confirmar a finals d'agost que la inclusió del Servei Nacional de Salut del Regne Unit encara s'estava negociant. És probable, per tant, que s'estigui tractant la generalitat dels serveis de salut a tota la UE. Però no se sap perquè és secret!

La regulació bancària

La totpoderosa City, que representa el gran nombre d'empreses de serveis financers transnacionals que tenen seu a Londres, té una gran influència en la política comercial de la UE. Vol la relaxació de la regulació bancària davant de les normes financeres dels Estats Units, més dures que les europees. Els americans es van posar en marxa després de la crisi financera per frenar directament els poders dels banquers i evitar que es repeteixi una crisi semblant. Existeix el temor que amb el TTIP s'eliminaran aquestes restriccions, lliurant tot el poder de nou als banquers.

La seguretat ambiental i alimentària

El concepte de convergència normativa del TTIP tracta d'adaptar també les normes de la UE sobre la seguretat alimentària i el medi ambient a les dels EUA, ja que les dels Estats Units són molt menys restrictives. Convé recordar que el 70 per cent de tots els aliments processats que es venen en els supermercats dels Estats Units contenen ingredients modificats genèticament, davant de la legislació de la UE que no admet pràcticament els aliments modificats. La legislació d'EUA sobre l'ús de pesticides és més laxa i també permet l'us al sector càrnic d'hormones de creixement, restringides a Europa a causa de llurs vincles amb el càncer. L'agribusiness nord-americana ha tractat de fer eliminar aquestes restriccions en repetides ocasions mitjançant acords al si de l'Organització Mundial del Comerç, i probablement utilitzarà el TTIP per a intentar-ho de nou. El mateix passa amb el medi ambient. La regulació de la UE dels productes químics mitjançant REACH (Registre, Avaluació, Autorització i Restricció de Productes Químics) molt més rígids amb les substàncies potencialment tòxiques. A Europa una empresa ha de demostrar que una substància és segura abans de poder utilitzar-la; als EUA és tot el contrari: qualsevol substància pot ser utilitzada fins que es demostri insegur. A tall d'exemple, la UE prohibeix actualment 1.200 substàncies utilitzades en els cosmètics; els EUA només 12.

Hi ha molts més arguments per dubtar de la honestedat de qui hi ha darrera del TTIP, però per anar fent, ja n'hi ha prou amb l'amenaça a la democràcia i la pèrdua de sobirania dels estats just quan en volem un per a nosaltres!

Ara bé, si en voleu saber més, descarregueu-vos el document El Acuerdo Transatlántico sobre Comercio e Inversión (PDF, 4 MB), de John Hilary, director executiu de la ONG War on Want. Les informacions les he recopilat d'aquest document, dels posts enllaçats i de l'article This transatlantic trade deal is a full-frontal assault on democracy de the Guardian.

dijous, 2 octubre de 2014

Les lleis són el software de les societats

Política per a informàtics

Últimament, se sent molt que la democràcia no existeix sense les lleis. Bé, no està malament, però jo aprofundiria: una societat no ho és sense les seves regles, escrites o no, i que en societats mínimament desenvolupades aquestes regles es plasmen en lleis.

Les regles o lleis son el que regulen com s'ha d'actuar en les diferents interaccions entre actors socials. Però les regles i lleis no existeixen només en democràcia, sinó que son necessàries a totes les societats; a les dictadures també.

De fet, emprant terminologia contemporània, les lleis i els reglaments son el software de la societat. En conjunt, són la tecnologia necessària per a fer-la rutllar. Regula com ens hem de comportar en les diferents circumstàncies que es produeixen. I com el software, n'hi ha que és millor que d'altre. N'hi ha que és clarament tòxic i pot produir efectes molt adversos, i d'altre que funciona perfectament, que no s'ha de tocar per res tot seguint el modisme anglès, «si funciona, no ho arreglis».

Com el software, les lleis s'escriuen per a una o diverses funcions, en un context específic. Si el requisit de la funció, o el context varia, s'haurà de fer necessàriament unes correccions. Quan esdevé obvi que no funciona, serà imperatiu substituir el software.

Normalment cal modificar continuadament elements del nucli, i fins i tot pot caldre canviar completament tot el 'sistema operatiu'. És a dir, arriba el moment en què s'ha de substituir-lo sencer, si les circumstàncies ha acabat amb la seva utilitat. A vegades, cal canviar completament de plataforma, ja que el 'software stack' d'una plataforma ja no satisfà les funcions requerides.

Parlem clar: el símil és que la plataforma seria l'estat; el sistema operatiu, la constitució; les lleis, les aplicacions; i els reglaments, el programari, controladors, etc.

Com sap qualsevol responsable informàtic i de sistemes, fer un canvi de plataforma, migrar d'un 'stack' a un altre, és un procés tremendament complex. És lògic que qui ho gestiona i controla serà molt reticent a fer un canvi d'envergadura. Però arriba el moment en que no es pot evitar, ja que el sistema simplement no dona el resultat satisfactori per als usuaris i els actors, es facin les modificacions que sigui.

La plataforma Estat espanyol ja no satisfà als usuaris i actors de Catalunya. El que cal és establir una altra plataforma i migrar-hi, establint el stack de programari idoni, que serà molt més modern que el d'Espanya, ja que aquest té un core o nucli molt antic i que simplement no és adequat ni a Catalunya ni a les circumstàncies actuals, ni econòmiques ni socials, a la Unió Europea i a l'entorn global (uns sistema superiors a les plataformes espanyola i catalana).

La lluita amb els interessats en mantenir la plataforma actual serà dura, però és imprescindible fer la migració, i com més aviat millor.

dimarts, 21 gener de 2014

Rajoy: “Ese es mi Plan para Cataluña”

“Mire, yo en Cataluña llevo actuando mucho tiempo. En primer lugar estoy trabajando, como me había comprometido en mi programa electoral para que haya crecimiento económico y empleo, y para que se resuelvan los graves problemas que tiene la Generalitat de Cataluña en estos momentos, y a los que estamos atendiendo, entre otros a pagar a los proveedores de la propia Generalitat.

En segundo lugar, yo voy a trabajar, después de la situación que se ha creado, para incrementar los lazos que siempre han unido al conjunto de los catalanes, las personas que viven en Cataluña y no han nacido en Cataluña, con el conjunto de todos los españoles.

Y en tercer lugar, yo desde luego aplicaré, no se le puede demandar otra cosa, pero sí hay que pedírsela al presidente del Gobierno, que se cumpla la ley y la Constitución española.

Ese es Mi Plan para Cataluña

Sense comentaris, i només una pregunta: Aquest és un pla?!

dimecres, 15 gener de 2014

La responsabilitat social dels empresaris, i la teva

Els 'empresaris' la majoria no ho són, sinó són directius/funcionaris d'empresa han d'entendre que, com tots, no es deuen en exclusiva als seus accionistes, sinó que tenen responsabilitat social, als treballadors i càrrecs intermedis, que també ho són i llurs famílies, els proveïdors i llurs treballadors i famílies, els clients (ídem), és a dir a la societat en general. No poden aïllar-se de la societat, no simplement perquè és el seu entorn i s'afecten mútuament, sinó que també la societat és garant de llurs societats, és a dir, empreses. Aquestes són concessionàries: tenen la concessió, i protecció, de la societat. Les empreses són un artefacte social, creat per la societat per a augmentar la productivitat i per al profit de la societat, de tots.

Per tant, cal exigir a les empreses, tant del món productiu de bens i serveis com de les financeres bancs, etc. responsabilitat social. El món polític ha de reprendre la iniciativa al món de l'empresa. Sí, em direu que la política ha perdut la legitimitat necessària, però no confieu en els interessos empresarials.

No ens podem permetre 'passar' de la política. No oblideu mai: si no fas política, te la faran!

dijous, 19 desembre de 2013

Constitucions i autodeterminació

Ahir vaig posar-me a veure si el president espanyol, Mariano Rajoy, tenia raó al afirmar que "la autodeternimación no existe en ninguna Constitución". Doncs resulta que n'he comptabilitzat fins a trenta, i potser n'hi ha més. Vaig publicar ahir la llista

Avui voldria afegir unes reflexions:

S'ha repetit una i altra vegada que el concepte d'autodeterminació es refereix, a la jurisprudència internacional, a territoris colonitzats. Certament, la majoria de països que citen l'autodeterminació a llurs Constitucions són antigues colònies. Però resulta que a la llista hi apareixen diversos països que no s'han considerat mai casos de colonització, com Alemanya o Hongria, i que s'atribueixen el dret a l'autodeterminació, pel qual precisament estableixen llurs Constitucions.

Un altre cas és el d'Etiòpia, que tot i ser un país africà i per tant confondre's amb el d'antigues colònies, aquest no ha estat mai colonitzat. De fet, és l'únic territori africà que va poder mantenir-se lliure i independent durant els segles de colonització per part dels europeus. A més a més, la seva Constitució no contempla solament el dret a l'autodeterminació, sinó que explicita el dret a la secessió.

Finalment, el cas de França és particular, ja que reconeix a la Constitució el dret a l'autodeterminació dels seus departaments d'ultramar. Cal considerar que no considera colònies aquests territoris, ja que sempre els ha considerat parts íntegres de la pròpia República.

dimecres, 18 desembre de 2013

La autodeterminación no existe en ninguna constitución

Segons Rajoy, “la autodeterminación no existe en ninguna constitución”. O sap que sí i menteix, o no ho sap i és ignorant. No sé quin és pitjor.

Les següents constitucions SÍ reconeixen el dret a l'autodeterminació, amb llurs diferents interpretacions.

Alemanya — Preàmbul
Angola — Art. 12 1.c.
Bangla Desh — Art. 25.b.
Bolívia — Art. 2
Brasil — Art. 4 III
Cap Verd — Art. 10 (2)
Colòmbia — Art. 9
Cuba — Art. 12 a
Equador — Art. 57
Eslovàquia — Preàmbul
Eslovènia — Preàmbul
Estònia — Preàmbul
Etiòpia — Art. 39.1 (inclou explícitament la secessió)
França — Preàmbul
Guinea — Art. 21
Guinea-Bissau — Art. 18.2
Hondures — Art. 15
Hongria — Preàmbul i Art. XXIX
Mèxic — Art. 2
Nicaragua — Art. 5
Paraguai — Art. 143.2
Portugal — Art. 7.3
Qatar — Art. 7
República Dominicana — Preàmbul
Rússia — Art. 5.3
Sud-àfrica — Capítol 14 Part B 235
Sudan — Part 16. 219 (referent específicament a Sudan del Sud)
Surinam — Art. 7.1
Timor Oriental — Art. 8.1
Veneçuela — Preàmbul

Per cert, parlar-ne no vol dir, evidentment, practicar-ho. Estat de dret?

PD Reflexions addicionals.

divendres, 8 novembre de 2013

Darrera el tancament de Canal 9

La batalla de la publicitat, els interessos dels grups mediàtics, la implicació de PP, PSOE i CiU, i la eliminació de les televisions autonòmiques.

A banda de les consideracions de l'ús del Canal 9 com a instrument de propaganda dels governs de la Generalitat valenciana, i de la gestió pèssima, cal tenir en compte què hi ha darrera de tot plegat: una guerra encoberta entre els interessos de les televisions privades i l'interès públic, i que va arribar ahir al Parlament de Catalunya.

Comencem amb una mica d'història: Hi havia una vegada... a Espanya una televisió pública, primer en blanc i negre, després en colors; passà d'un canal a dos. Aleshores, després de l'assoliment de la democràciaés un dir— apareix TV de Catalunya i el projecte de televisió basca, Euskal Telebista. Comença a haver-hi la idea de que els governs que tenen televisions pròpies tenen un instrument molt poderós. A l'estat de les autonomies, tothom vol la seva. Els diversos governs de les autonomies les munten, amb llurs amics que basteixen uns entramats d'empreses productores que treballen per a cada canal.

Quan tot això s'ha fet enormement costós, arriba el canvi de model televisiu, la digitalització i la crisi de la publicitat. El lobby de les televisions privades, que s'han fet grans augmentant quota de pantalla, arribada la crisi de la publicitat, volen augmentar el seu share del pastís. Comença així la gran batalla de la publicitat i es suprimeix la de TVE. Així, subvencionant l'estat el cent per cent d'aquesta empresa, sense el recurs de la publicitat, es reparteix el pastis a la resta, amb el resultat de que es subvencionen indirectament.

El següent pas, és clar, és acabar amb les altres televisions públiques autonòmiques. Hi ha dues opcions: o bé substituint subtilment les públiques i deixant-les com a simple marca, passant a gestionar-les amb les productores que controlen, o bé eliminant-les directament.

Això és prou fàcil amb les petites, però es fa molt més difícil amb la més important, TV3. Per això hi ha la oposició sistemàtica de la Unión de Televisiones Comerciales Asociadas (UTECA), l'associació de les televisions privades, a que TV3 pugui ampliar la cobertura mitjançant els acords de reciprocitat amb altres televisions autonòmiques, notablement la valenciana, i és per això que no prosperen els acords amb el Ministerio de Industria i el govern valencià. Les últimes modificacions legals sectorials en matèria televisiva que s'han fet a Espanya han estat per les pressions de la UTECA.

Els dos blocs de captació de publicitat a Espanya, els que hi ha al voltant dels grups privats d'Antena 3 i de Tele5, se'n duen més del 80% del pastís publicitari. El tercer grup és el de TV3, que capta en recursos publicitaris el que reuneixen totes les altres televisions autonòmiques juntes, que són onze.

Per tant, el que passa amb la publicitat a TV3 és enormement important. La UE, en el procés de liberalització europeu en que la Comissió demana una comptabilitat analítica per a deixar clar quina és la subvenció dels mitjans públics i els continguts que van a finançar. El problema de la comptabilitat analítica és que no pots dir quin programa és de servei públic i quin no.

En Joan Manuel Tresseras posa el següent exemple pràctic: “Tens un programa de gran contingut cultural, que passat a segons quina hora tindràs un 3% d'audiència. Però posem que passes una pel·lícula de James Bond a les 6 de la tarda, el documental a les 8, i a les 9 del vespre tens el Barça-Madrid, el programa d'interessantíssim contingut cultural passa del 3% al 25% d'audiència, i estas fent un gran servei public. Per a fer política de servei públic, utilitzes drets televisius de pel·lícules i de futbol.”

Per tant, no es pot fer comptabilitat analítica d'un programa sí i un altre no, sinó que el servei públic s'ha de fer a partir d'una estratègia global. Per això necessites ingressos, i forces, perquè el mercat dels drets televisius és lliure. Si vols una televisió que vetlli per l'interès públic, cal que pugui aplicar una estratègia intel·ligent equilibrada i de qualitat.

Així que continua la guerra pels ingressos de la publicitat. Ja estan eliminant una de les televisions autonòmiques, la valenciana.

I ahir, dijous 7 de novembre, el Parlament va avalar externalitzar la gestió de la publicitat a TV3 amb el vot de CiU, PSC i PP. ERC havia presentat una moció en la que es rebutjava aquesta externalització i que va ser votada favorablement per ICV-EUiA i la CUP.

La posició del PP s'entén perfectament. Però la que hem de qüestionar és la de CiU i del PSC. Bé, qüestionar o entendre perfectament.

Agraït a en Joan Manuel Tresserras per les seves explicacions.

dilluns, 28 octubre de 2013

La Vanguardia i la moderació — Qui són els moderats?

Ahir a La Vanguardia preguntava ¿Quién teme a los moderados? M'ha portat a preguntar Qui són els moderats?

Primerament, cal tenir clar què és ser moderat. El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans defineix la moderació en l'àmbit de la política com allò que està allunyat dels partits o de les posicions extremes. I si tenim en compte que l'exigència de l'electorat, revelada en tots els sondeigs sí, fins i tot els de La Vanguardia és de poder exercir el dret a decidir, només podem arribar a una conclusió.

L'exigència de poder exercir el dret a decidir de la ciutadania de Catalunya ha esdevingut mainstream i per tant, per definició, moderada. Em pregunto si per La Vanguardia la moderació equival a la negociació entre elits, i que no exerceixi el 'populatxo' el seu dret a decidir democràtic?

Però si ni tant sols les pròpies elits Madrilenyo-Barceloneses del Club del Pont Aeri del qual són membres destacats l'editor de La Vanguardia, José Antich, i el seu propietari, Javier, Conde de Godó no es posen d'acord!

De què parla el Sr. Antich? Quines lliçons aspira donar-nos?!

diumenge, 29 setembre de 2013

Incertesa de la UE i la independència: seriem Somalilàndia?

Hi ha moltes veus que sembren la por, que diuen que la Catalunya independent quedarà fora de la UE. Fins i tot, l'economista Francesc Granell, antic Director General de Comerç i Turisme amb el Conseller Francesc Sanuy — el qual, per cert, s'ha declarat independentista — ha arribat a l'extrem de dir a El País que podríem acabar com Somalilàndia, no pas pel nivell econòmic, sinó per el llimb en què es troba al secessionar-se de Somàlia.

No entraré a discutir si Catalunya quedaria fora de la Unió Europea. Això ja s'ha tractat per persones molt més doctes en la matèria de la política d'ampliació interna [PDF] de la Unió i les amenaces de l'estat espanyol de bloquejar el reconeixement de Catalunya com a membre.

Vull plantejar el suposat llimb en que es trobaria Catalunya en els primers moments de la independència. Personalment crec que segurament ens quedarem, momentàniament, fora de la UE ja que aquesta no voldrà avançar-se als esdeveniments i no es mullarà, tal i com ve fent fins ara, tot rentant-se les mans d'una qüestió de negació de drets democràtics a ciutadans europeus.

Però estic segur que els arguments econòmics sí tindran un pes decisiu un cop s'hagi produït la secessió. La importància econòmica de Catalunya, en tots els seus aspectes, però sobre tot en el fet que el nou estat independent serà contribuent net a les arques de la Unió, serà cabdal.

Quedarà, doncs, Catalunya com una Somalilàndia, sense reconeixement? Doncs no. Primerament, la importància de Catalunya fa que l'exemple d'un estat sense reconeixement com Somalilàndia sigui ridícul. La comparativa, si s'ha de fer, seria amb Taiwan, que la pressió de la Xina ha fet que no s'hagi admès mai com a membre de les Nacions Unides.

Vaja, que ser temporalment Taiwan, tot negociant la reentrada de Catalunya a la UE no estaria gens malament. HTC, Acer, TrendMicro, Asus,... empreses de gran reconeixement internacional, un país amb banc central i sistema de pagaments reglat, un creixement econòmic més que saludable i sostingut... totes raons per les que les empreses de la República Popular i de tot el món, lluny de fer-li el buit, han anat ampliant la seva economia i benestar.

I recordem que Espanya no es ni de bon tros la Xina. Els estats membre importants de veritat no tenen cap interès en deixar fora de la UE a Catalunya, i encara menys una potencial Taiwan, que podria arribar a acords bilaterals amb la totalitat dels membres de la Unió, excepte Espanya si aquesta li fes el buit, entrar a l'espai Schengen de lliure circulació, que no és un acord exclusiu de la UE — no tots els signataris de Schengen són membres de la UE i no tots els membres de la UE en son signataris — sinó que aquesta l'ha integrat en el seu corpus.

Que segueixin amb el discurs de la por, que s'aniran retratant, aquells que estan i viuen bé amb l'estatus quo. La resta ho tenim clar: independència!

diumenge, 24 març de 2013

Compulsió de repetició: condició de l'unionisme

Sigui mitjançant la conservació de l'autonomisme, amb millores de finançament, o bé per la via del federalisme, els proponents a Catalunya de mantenir la unió amb Espanya semblen patir una condició descrita pels psicoanalistes.
Un dels leitmotiv de l'obra freudiana és el concepte de compulsió a la repetició. Per Freud tenia estretes relacions amb la pulsió de mort i sobre la qual, qui la patia difícilment podia interrogar-se amb claredat sobre la seva exacta naturalesa.
Oriol Martí (Metge. Psicoanalista)

La compulsió de repetició o, simplement, repetició és un concepte que Sigmund Freud va definir per intentar donar un fonament a l'impuls dels éssers humans a repetir actes, pensaments, somnis, jocs, escenes o situacions desagradables o fins i tot doloroses. El caràcter conservador de les pulsions i la seva indestructibilitat són les dues característiques també descrites per Freud.

Jean Laplanche i Jean-Bertrand Pontalis ho defineixen així:
A) A nivell de la psicopatologia concreta, procés incoercible i d'origen inconscient, en virtut del qual el subjecte se situa activament en situacions penoses, repetint així experiències antigues, sense recordar el prototip d'elles, sinó al contrari, amb la impressió molt viva que es tracta d'alguna cosa plenament motivat a l'actual.
B) En l'elaboració teòrica que Freud dóna d'ella, la compulsió a la repetició es considera com un factor autònom, irreductible, en última anàlisi, a una dinàmica conflictual en què només intervindria la interacció del principi del plaer i el principi de realitat . S'atribueix fonamentalment a la característica més general de les pulsions: el seu caràcter conservador.
J. Laplanche i J. B. Pontalis. Diccionario de Psicoanálisis pp. 439-446.

Al llegir tot això, m'ha vingut immediatament la reflexió que aquest és precisament el comportament de l'anomenat unionisme que s'empeny col·lectivament a repetir una i altra vegada l'intent de fer-se entendre, de ser més didàctic ("hem d'explicar-nos millor") a Espanya, de convèncer a l'estat que cal un altre acord polític entre aquest i Catalunya, amb la impressió de que hi ha res a fer.

Què hem de pensar d'aquells col·lectius que tenen un comportament repetitiu que, facin el que facin, obtenen sempre els mateixos resultats? Quina ha de ser la conclusió? Vostès mateixos.

Continguts extrets de la Wikipedia en espanyol.