Artur Mas: el lideratge i la confiança mútua

No es pot ser un bon líder sense cultivar la confiança

Tal com deia en Warren Bennis, fundador del Leadership Institute de la Universitat del Sud de California, "El lideratge sense confiança mútua és un oxímoron." Aquesta condició, la de la confiança mútua, és imprescindible en tota relació humana. En els negocis, aquesta s'expressa a nivell personal, reforçada per reglaments, lleis i compromisos escrits, contractes, etc.

Una de les raons, potser la principal, per la que la vella política ha perdut tota credibilitat és perquè s'ha perdut la confiança de l'electorat, la confiança entre les "parts contractants" en la relació entre administradors i administrats.

Amb la seva última proposta d'unitat, el Molt Honorable President Mas ha donat un exemple de com destrossar la confiança mútua que hi hauria d'haver entre qui té els mateixos interessos–tot i que no idèntics, és clar, sinó estaríem tots en el mateix partit. Va donar un exemple de vella política. Si en Mas realment volgués la unitat, l'hauria negociat amb les parts abans d'anunciar-ho públicament. En Jordi Sànchez, president de l'ANC, ho ha dit clar: se'n va assabentar per la televisió!

I en Mas és reincident! Va fer exactament el mateix amb el seu aliat parlamentari, assegut a primera fila de la primera conferència, deixant-lo amb un pam de nas. No en sabia res de la proposta que hi va fer. I després criticaren l'Oriol Junqueras per no aplaudir! Com pot exigir unitat als que se suposen aliats sense la confiança mútua imprescindible?

És clar, alguns criticaran l'Oriol Junqueras pel mateix – no en David Fernández, estranyament. Però qui és el líder que ha de donar exemple? Qui ha de liderar i per tant cultivar la confiança mútua?! Si algú no ha fet prou per la unitat, si algú arrisca el fracàs del procés, aquest és Artur Mas.

La Constitución: necrocràcia espanyola

La Constitución Española, redactada amb la supervisió d'un exèrcit franquista i votada al so de sabres, no és democràtica. La majoria que la va votar en condicions predemocràtiques —és a dir sota un règim de regulació post-franquista— ja no viu. Per tant, la Constitució Espanyola defensa una necrocràcia en la que dicten els morts. La majoria d'avui —un altre temps, un altre país— no la va dictar ni votar.

Entre tot, per tant, aquesta constitució no té plena legitimitat democràtica. I qui vol que el nostre poble, la ciutadania de Catalunya, sigui regida per un electorat avui inexistent, uns súbdits segrestats per la por i el "o eso o nada", no s'até a principis democràtics. Les actituds del gobierno de España són com a mínim autocràtiques, autoritàries, un règim suportat per un Tribunal Constitucional que ha perdut tota legitimitat democràcia.