La Sra. Montserrat Nebreda és, a més de doctora en dret, llicenciada en filosofia política. Per això em mereix un respecte quan es refereix al pensament polític. Però també em fa exigent amb el seu rigor, i particularment amb el que diu del meu propi pensament.
Políticament em considero entre socialdemòcrata i social liberal, que per a la majoria de pensadors és una posició d'esquerres. De fet, junt amb la incipient socialdemocràcia, el social liberalisme conforma la “nova esquerra” dels anys seixanta, del maig del '68, en contrast amb la que es titllava de “vella esquerra” marxista, socialista, i comunista. És més, es pot considerar que, fins que no va aparèixer el marxisme, el liberalisme era la única esquerra, ja que l'eix polític era essencialment liberal vs. conservador.
Però acabo d'escoltar a la Sra. Nebreda sentenciar que no existeix més que un liberalisme autèntic: el liberal conservadorisme. És més, no només ha asseverat que l'esquerra no pot ser liberal, sinó que només pot ser totalitària i que només la dreta pot ser liberal, que parlar de socialistes liberals és tractar d'un oxímoron.
Així, la senyora docta desestima el pensament i els escrits de'n John Stuart Mill, respectat filòsof polític liberal, que es considera va generar la llavor del social liberalisme i que mantenia que el govern tenia la obligació d'intervenir quan fora per a la protecció de la societat, o de'n John Maynard Keynes, que advocava per les polítiques intervencionistes dels governs i que inspirà el New Deal de Roosevelt. D'altres “oxímorons” inclouen Norberto Bobbio, John Rawls, i més recentment Dirk Verhofstadt.
Potser la senyora Nebreda hauria de repassar els seus apunts de quan va llicenciar-se en filosofia política.
Políticament em considero entre socialdemòcrata i social liberal, que per a la majoria de pensadors és una posició d'esquerres. De fet, junt amb la incipient socialdemocràcia, el social liberalisme conforma la “nova esquerra” dels anys seixanta, del maig del '68, en contrast amb la que es titllava de “vella esquerra” marxista, socialista, i comunista. És més, es pot considerar que, fins que no va aparèixer el marxisme, el liberalisme era la única esquerra, ja que l'eix polític era essencialment liberal vs. conservador.
Però acabo d'escoltar a la Sra. Nebreda sentenciar que no existeix més que un liberalisme autèntic: el liberal conservadorisme. És més, no només ha asseverat que l'esquerra no pot ser liberal, sinó que només pot ser totalitària i que només la dreta pot ser liberal, que parlar de socialistes liberals és tractar d'un oxímoron.
Així, la senyora docta desestima el pensament i els escrits de'n John Stuart Mill, respectat filòsof polític liberal, que es considera va generar la llavor del social liberalisme i que mantenia que el govern tenia la obligació d'intervenir quan fora per a la protecció de la societat, o de'n John Maynard Keynes, que advocava per les polítiques intervencionistes dels governs i que inspirà el New Deal de Roosevelt. D'altres “oxímorons” inclouen Norberto Bobbio, John Rawls, i més recentment Dirk Verhofstadt.
Potser la senyora Nebreda hauria de repassar els seus apunts de quan va llicenciar-se en filosofia política.
