dimecres, 9 de setembre de 2009

Menyspreu a Els Matins de TV3 per les víctimes de la Falange

Vull expressar la meva més absoluta repulsa pel menyspreu indirecte que fa en Joan Julibert a Els Matins de TV3 per les víctimes de la guerra civil espanyola en general, i de les víctimes dels camps de concentració espanyols i de les accions violents i assassines de la Falange en particular.

En Joan Julibert diu que els polítics perden la oportunitat de callar: doncs ell, en aquest cas ha perdut una excel·lent oportunitat pel silenci.

Comenta la comparació que ha fet l'alcalde d'Arenys de Munt entre el fiscal de l'estat, (ex-?) falangista que representa aquest en el cas de la consulta organitzada a Arenys, i la hipotètica, per impossible, situació d'un ex-nazi exercint una funció similar contra un israelià a Alemanya.

Indica que l'horror nazi és gravíssim i que no es pot fer servir en aquest context. Però està clar que l'alcalde no vol minimitzar aquest horror, sinó que evidentment critica el fet de que pugui haver persones declarades falangistes, que s'han presentat com a candidats d'aquesta formació, i que representin a l'estat democràtic en un judici contra un procés per definició democràtic.

L'horror nazi va ser gravíssim, si, però en importància pel volum dels fets. Cal recordar, cal no oblidar mai que el que va passar durant i després de la guerra civil espanyola no li queda endarrere en qualitat. Els falangistes i franquistes espanyols serien menys eficients que els nazis, però poc importa això als individus que varen patir els assassinats a les cunetes i a camps de concentració en el que desapareixien i exterminaven també a milers de persones per raça, credo religiós, orientació sexual i creença política.

Amb el seu comentari d'avui, en Joan Julibert menysprea indirectament a les víctimes del franquisme i de la falange, com el meu sogre que encara avui no sap on rauen els cadàvers del seu pare i avi, quan expressa la idea de que el nazisme fou gravíssim, així implícitament minorant la importància dels horrors que va portar a aquest país els falangistes i els seus. Només hem de contemplar, encara avui, la intranquil·litat que provoca el fet d'una possible manifestació de la Falange.

Així mateix, equiparar un alcalde democràtic amb Goebbels quan expressa la paradoxa de tenir de representant de l'estat un falangista, que porta un cas contra una iniciativa perfectament legítima i democràtica, em sembla un gra, o millor dit, un camp sencer de blat massa.

Crec que en Joan Julibert hauria de reflexionar una miqueta abans de fer els seus comentaris, amb els quals sovint combrego, a vegades no, però que avui m'ha xocat i m'ha fet entristir, pensant que la memòria històrica d'aquest país no està a l'alçada de la memòria del poble jueu, per exemple, que no oblida ni menysprea mai les víctimes de l'horror de la guerra i de l'assassinat sistemàtic. Tampoc no acceptaria, ni accepta mai que un estat tingui entre els seus funcionaris (i a més de justícia!) una persona que s'ha declarat favorable als principis que varen portar a l'horror de la guerra i la postguerra.

Això era sens dubte el que criticava l'alcalde d'Arenys, i per això en Julibert l'ha comparat amb Goebbels.

diumenge, 6 de setembre de 2009

Sóc constitucionalista

Sí! Sóc constitucionalista. També vull un cós de seguretat disposat a “Tot per a la pàtria”.

Però com sempre, cal aclarir: quina constitució, per a quina pàtria? La meva pàtria va tenir constitucions contemporànies a la Magna Carta d'Anglaterra, considerada per molts la primera fita d'un procés que va portar a les lleis constitucionals modernes, el principi del constitucionalisme. Les Constitucions catalanes són, doncs, uns dels avantpassats del règim modern democràtic. Sóc constitucionalista perquè vull que el meu país torni a tenir la seva pròpia constitució, perquè la constitució que hi regeix no satisfà les necessitats del meu país, de la seva ciutadania.

A partir d'aquests antecedents, és evident i s'entén perfectament que he de rebutjar l'apropiació del terme constitucionalista per aquells, partits o particulars, que defensen una constitució que no puc considerar moralment i ètica, meva. No la vaig votar, ni la va votar la majoria dels meus conciutadans. És la imposició més clara d'un regim anterior, tot i aprovat per votació democràtica, i vull que s'adeqüi a l'actualitat social del meu país.

Donada la impossibilitat política, en els contexts actual i previsible, d'assolir els canvis necessaris a la constitució actualment vigent a l'estat, només puc advocar per una solució democràtica, la de la confecció d'una constitució pròpia pel meu país. Però això exigeix, per definició i per necessitat, la independència de Catalunya, per a possibilitar la democràtica constitució d'uns principis de govern adients al meu país i no pas al d'un país que ja no existeix.

Ser independentista és, doncs, ser constitucionalista. Com a part d'un procés que necessita d'un mapa de ruta, cal que els nostres juristes confeccionin una nova constitució catalana per al nostre futur estat, com a baula essencial del procés que hem emprés vers la llibertat nacional, la llibertat d'un poble, la llibertat de la seva ciutadania en un estat independent, de dret, democràtic i social integrat a la Unió Europea.