dimecres, 16 d’agost de 2006

La guerra del Líban: ha servit de res?

El resultat de la guerra del Líban: més de 1200 morts i 3600 ferits (sense diferenciar entre nacionalitats, ni organitzacions, ni ètnies).

Les raons de les accions per ambdues parts varen ser, per part de Hesbol·là, la obtenció de ‘monedes de canvi’ per a alliberar els seus en mans d’Israel, com a part d’una guerra bruta de guerrilla, atacant objectius militars i civils a l’àrea del nord d’Israel.
Per part d’Israel, segons la màxima autoritat militar, el Tinent General Dan Halutz (enllaç en anglès), si no es retornaven els soldats segrestats, “farem retrocedir el rellotge al Líban 20 anys” i, en un anàlisi per part del coronel retirat Gal Luft (enllaç en anglès), “Israel intenta crear una fissura entre la població del Líban i els partidaris de Hesbol·là, exigint un preu altíssim a la élite de Beirut. El missatge és que si vols que l’aire condicionat funcioni i que puguis agafar l’avió per a anar de compres a París, has de obrir els ulls i actuar per a tancar ‘Hesbol·làndia’”. El primer ministre, Ehud Olmert (enllaç en castellà) i altres fons oficials varen declarar que Israel considerava responsable al govern de Beirut de l’atac, ja que es va portar a terme des de territori libanès.

La meva pregunta és, ha servit de res?

Doncs em sembla que no. El resultat dels atacs per part de la IDF (forces armades Israelianes) arrasant grans parts del sud i centre del Líban, i la destrucció efectiva de Beirut, no portarà enlloc. Tampoc Hesbol·là obtindrà la llibertat dels seus. El que sí ha resultat és un país al nord d’Israel en el que Hesbol·là ha guanyat punts davant de la opinió pública, just quan s’havia posat en contra amb la “Revolució del cedre” després de l’assassinat de l’ex-primer ministre Rafic Hariri (enllaç en castellà). El Líban és ara un país anàrquic en que efectivament no funciona el govern, i qualsevol (principalment Hesbol·là) pot campar lliurement i amb més suport popular que mai.

Aquesta sembla ser la política dels governs Israelians: la destrucció de les institucions de govern on existeix una amenaça pel seu propi país, sigui a la franja de Gaza, a Cisjordània o al Líban.

Tot i que la Autoritat Palestina i el seu govern de la OAP (principalment al-Fatah i el Front Popular per l'Alliberament de Palestina) no era gens simpàtic vers les necessitats de seguretat d’Israel, des del 1988 l’OAP reconeixia l’existència d’Israel i era la única garantia d’un ‘estat’ més o menys funcional a Palestina, amb qui va arribar a negociar Israel. Però a partir de la segona Intifada les forces armades israelianes han fet tot el possible per a crear un estat fallit, deixant les mans encara més lliures a organitzacions com Hamàs, que ha jurat la destrucció de l’estat d’Israel, i ha efectuat atacs suïcides i d’altres, tant a militars com a civils israelians. Ara Hamàs forma la part majoritària del govern de l’Autoritat Palestina. Amb qui prefereix tractar el govern d’Israel, amb l’OAP (secular) o amb Hamàs (islamista)?

Aquesta també ha estat la política al Líban: arrasar les infraestructures i destruir un país que no és estrictament enemic i crear un estat pràcticament fallit on pugui dominar qualsevol. El govern estava recolzat (més o menys) pels sunnites, els drusos i els maronites (enllaç en castellà), en contraposició dels xiïtes (enllaç en castellà) de Hesbol·là.

De nou, què prefereix Israel, un país descontrolat i dominat per Hesbol·là (islamista), o un país no aliat, però tampoc directament enemic, on el govern és presidit per un antic estudiant de la Universitat Americana de Beirut, que ha treballat per a Citibank, i ha estat president de l’empresa financera Group Méditerranée? No exactament el currículum d’un radical islamista, oi? En lloc de destruir-lo (segur que no durarà gaire), perquè no el va ajudar a crear un govern fort i a desenvolupar la seva estructura econòmica i social?

Per a informació molt documentada sobre el conflicte Israelià-Libanès actual, aneu a la Wikipedia (enllaç en anglès).

dilluns, 14 d’agost de 2006

Partits i polítics mediàtics

La història de la política de les democràcies occidentals mostra el progrés de la forma en que han desenvolupat els partits la seva relació amb la ciutadania. El format de partit ha anat desenvolupant-se a diferents velocitats segons els països, de partits de comitè del segle XIX, en que les élites participaven i gestionaven el partit i la relació amb els votants (homes hisendats; en fi, la mateixa élite que formava el partit), passant als partits de masses del segle XX, que mobilitzaven les seves militàncies i es finançaven amb les contribucions d’aquestes i d’altres fons, i en que els líders eren responsables a la militància i aquesta els suportava.

L’actual desenvolupament dels partits ha portat al partit cartel, és a dir una entesa entre competidors (els altres partits) i l’estructura que els suporta i que, a la vegada, suporten ells. El medi de finançament ha passat de ser essencialment de les contribucions dels militants a formar-se d’aportacions per part de l’estat i dels “poders fàctics” (bancs, lobbies, interessos privats).

L’últim i, previsiblement, el futur desenvolupament, és el partit mediàtic, en que el partit novament es reduirà progressivament a la seva élite (el líder i el seu entorn), ja que es comunicarà directament amb la ciutadania. A la élite ja no li caldrà tant el suport d’una estructura intermèdia (la militància), a la que ha de convèncer i que el poden controlar. El seu medi per comunicar-se amb l’electorat son els medis de comunicació: premsa, televisió, és clar, però cada cop més les “noves tecnologies” de la comunicació (telefonia mòbil, correu-e i Internet, televisió interactiva, etc.) i de la informació.

Les funcions clàssiques dels partits, la formació i la mobilització, han donat pas a les bustiades electròniques, els vídeos de campanya, el màrqueting a partir de bases de dades i els webs interactius. Ara son els gerents de campanya, els consultors de medis, de màrqueting i de disseny que estan ocupant el lloc dels activistes i la militància del partit, en una campanya permanent. Els partits esdevenen “professionalitzats” i els líders independents del gruix del partit, i fins i tot del seu grup parlamentari, depenent cada cop més de la “visibilitat” mitjançant les construccions mediàtiques (gestió d’imatges positives i negatives) i polítiques (relacions amb la premsa i manipulació i filtratge d’informació i temes de dia).

El partit “Forza Italia” d’en Silvio Berlusconi és un exemple paradigmàtic del partit mediàtic. Es va fundar pràcticament sense militància, amb organitzadors locals, la majoria empleats de Fininvest, l’empresa matriu d’en Berlusconi. I així va arribar al poder amb la “videocràcia”, un precedent “forza” perillós.

Evidentment, cal aprofitar els recursos que ens ofereix la tecnologia, tant a la política com arreu. Però hem de tenir ben clar el que pot significar per a la nostra concepció de la democràcia. Tinguem clar que qui controla els medis, controla la relació amb l’electorat.