YuriBCN

Quin fàstic la SOPA, quina ferum de la PIPA

2012-01-22T20:12:00.008+01:00

Al diari ARA, en Sebastià Alzamora fa una arenga a Visca la sopa, visca la pipa (de pagament Premium, per cert) a favor de les proposades lleis SOPA i PIPA i contra els pirates com els de Megaupload.

Però barrejar el tancament de Megaupload amb SOPA/PIPA és barrejar naps amb cols! Primerament, el tancament de Megaupload s'ha efectuat amb la legislació actual. SOPA/PIPA encara no s'han aprovat. Segon, tal com estan redactades actualment aquestes, s'imposaria un càstig amb només una denúncia del titular del copyright i/o de la fiscalia, sense la suficient instrucció judicial ni el procés degut.

En el tràmit de les propostes de llei SOPA/PIPA de fet s'han suspès diverses clàusules (particularment les referents al bloqueig de DNS) per la greu problemàtica jurídica que generen derivades de qüestions tècniques. Per exemple, es pot bloquejar una enorme quantitat continguts perfectament legals perquè coincideixen amb el contingut il·legal en un servidor! S'ha comparat amb una bomba nuclear quan el que cal és una bomba guiada per làser.

Per altra banda, les lleis proposades contemplen un entorn jurídic sense les proteccions suficients. En una democràcia, no s'ha de poder actuar (tancament o bloqueig de contingut) preventivament a partir de mesures cautelars sense que el denunciat s'hagi pogut defensar. El perill que això suposa per als drets de denunciats i de tercers és inacceptable en un sistema jurídic democràtic que, espero, defensem tots plegats.

I hi ha raons molt pràctiques. Un exemple dels conflictes que sorgeixen amb la legislació actual, sense tant sols haver aprovat encara les lleis proposades, és el cas del web FreeBieber.org que havia penjat vídeos d'en Justin Bieber d'abans de fer-se famós. El petit Bieber es gravava vídeos cantant cançons d'altres i els penjava a YouTube: va ser descobert així! Però recentment els advocats de la seva discogràfica varen enviar una ordre de cessament i abstenció (terme jurídic EUA "cease-and-desist order") als administradors de FreeBieber.org per a que els despengessin. Amb la SOPA/PIPA, un noi no podria penjar a YouTube un vídeo d'ell mateix cantant una cançó protegida pels drets intel·lectuals i es podria tancar preventivament YouTube i sense que les parts es defensessin ni rectifiquessin, suspenent l'accés a tots els vídeos, tant legítims com no, eliminant YouTube dels motors de cerca, bloquejant les seves DNS així com prohibint les transaccions econòmiques via PayPal, targetes de crèdit, etc. Tot això abans de que tingui la oportunitat de defensar-se!

El propi Bieber ho té clar, vol que les seves fans facin vídeos cantant les seves cançons, i ha criticat una esmena, la S. 978, a la legislació federal (United States Code), dient que s'hauria de tancar la seva promotora, la senadora Amy Klobuchar.

En Alzamora diu en un moment de l'article que "si Anonymous diu (no sé qui deu parlar en el seu nom) que la llei SOPA pot fer que Internet no torni a ser el que ha estat fins ara, benvinguda sigui la llei SOPA". El que està dient és que "l'enemic del meu enemic és el meu amic", encara que aquest faci servir armes de destrucció massiva, i això no funciona així, sr. Alzamora!

Cal que ens informem, perquè les corporacions que controlen la propietat intel·lectual i que tenen gran poder de lobby, tenen els seus interessos que sovint no coincideixen ni amb els dels creadors ni tampoc amb el be comú. Pel be de tots, d'una justícia justa i de la democràcia!

Xarxes, anonimat i llibertat

2011-12-19T14:50:00.003+01:00

En Joan Manel Tresseras, ex-conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, ha publicat al diari Ara un article, Xarxes, anonimat i llibertat, en el que tracta per una banda la privacitat, i per altra, la manipulació i la desinformació.

Dels dos punts que apunta, el primer: cal recordar que les empreses (incl. el seu banc) que gestionen les targetes de crèdit i de dèbit, juntament amb les targetes de "fidelització" de supers i benzineres etc, i d'altres com per exemple Telefónica, fan mineria de dades i es les venen (Telefónica ha hagut de pagar diverses multes milionàries per vendre dades dels seus clients, i encara els surt a compte!) des de fa anys, abans de l'era Internet: no els cal aquesta per a fer-ho!

Per altra banda, fa molts anys que pronostiquem la modulació del concepte "privacitat". Recordeu allò de l'aldea global, precisament d'en Marshall McLuhan? Doncs la xarxa ens porta vers una privacitat semblant a la del poblet, on tothom ho sap tot (o gairebé tot) dels seus veïns. Ja fa molt temps que estem canviant la nostra actitud vers la privacitat: cada vegada ens importa menys (tot i semblar, i autoconvèncer-nos, que creiem que ens és enormement important), sobre tot a les generacions més acostumades a la xarxa. És bo? No ho sé, però no és gaire diferent de la que tenien els nostres avis que vivien la societat petita de barris i pobles. El concepte de l'anonimat urbà és relativament modern. Ja ens guardarem de fer públic totes les nostres vides, tal com ho feien els nostres avis: n'aprendrem. El que cal és la formació adient: oi que tanquem les portes amb clau al sortir de casa? Doncs a les escoles cal que s'orienti sobre la seguretat i no generar pànic davant d'allò desconegut.

Quan al segon punt, també cal tenir memòria històrica! El pamflet, polític o social, va sorgir quan els costs d'impremta varen baixar suficientment per a esdevenir un mitjà de comunicació, sobre tot a partir del segle XIX, tot i que n'havia fins i tot en temps dels romans! Molt sovint, el pamflet era anònim i difamatori. I sobre tot anava tot sovint contra el poder establert. Segur que alguns recordem les octavilles anònimes que es repartien durant la dictadura franquista, oi? Els pares i avis dels més joves entre nosaltres, segur.

Les tecnologies avancen, faciliten la comunicació i la informació, tant quan és lícita com i licit a: la societat humana en canvi, no avança tant com ens agrada pensar!

El món en una recessió de balanç de situació: causes, guariment i la política

2011-12-14T16:33:00.010+01:00

En Richard C. Koo, economista en cap del Nomura Research Institute, publicà el 12 de desembre passat a la Real-World Economics Review un paper titulat “El món en una recessió de balanç de situació: causes, guariment i la política” (The world in balance sheet recession: causes, cure, and politics)

És una reflexió sobre el període anomenat “les dècades perdudes” de l'economia japonesa posterior a la seva bombolla financera i immobiliària que va acabar entre 1990 i 1991, el qual en Koo porta tots aquests anys estudiant i sobre el que es considera un dels economistes més experts, i els paral·lelismes amb l'actual situació de fallida econòmica a Occident. Essencialment el que ve a manifestar és el greu error per part dels governs al reduir l'apalancament via la consolidació fiscal justament quan el sector privat, les empreses i els particulars, s'està desapalancant, provocant un refredament encara més agut de l'economia (i cal recordar que el deute públic és molt menor que el privat).

La conclusió ve a ser (i tradueixo):

És lloable que els responsables polítics evitin el malbaratament fiscal i tinguin per objectiu l'autosuficiència del sector privat. No obstant això, cada tantes dècades, el sector privat perd l'autocontrol (potser “el mercat” no és tant “perfecte”) en una bombolla i pateix greus lesions financeres quan aquesta esclata. Això obliga el sector privat a liquidar deute tot i les taxes d'interès negatives, cosa que provoca una espiral deflacionària. En aquests moments, i només en aquests moments, el govern ha de demanar prestat i gastar l'excés d'estalvi del sector privat, no només perquè la política monetària és impotent en aquests moments, sinó també perquè el govern no pot dir-li al sector privat que no arregli el seu balanç de situació.

Tot i que qualsevol pot cridar a la consolidació fiscal en forma de majors impostos i reducció de la despesa (com ho estan fent molts governs occidentals, incloent el nostre), que aquests esforços realment tinguin èxit en la reducció del dèficit pressupostari són figues d'un altre paner. Quan el sector privat estigui disposat i sigui capaç de prendre prestat els diners, els esforços de consolidació fiscal per part del govern portarà a un menor dèficit i un major creixement a mesura que els recursos es vagin alliberant al sector privat, més eficient. Però quan la salut financera del sector privat està tan deteriorada que es veu obligat a reduir el palanquejament, fins i tot amb taxes d'interès zero, una retirada prematura dels estímuls fiscals farà augmentar el dèficit i debilitarà l'economia.

Amb el despalanquejament massiu del sector privat que s'està donant als EUA i a molts altres països, tot i les taxes d'interès històricament baixes, aquest no és el moment d'embarcar-se en una consolidació fiscal. Aquestes mesures hauran d'esperar fins que sigui segur que s'hagi acabat el despalanquejament del sector privat i estigui disposat a endeutar-se i gastar els estalvis que quedarien, sense prestar pels governs aplicant un programa d'austeritat.

Hi haurà temps de sobres per liquidar el deute públic acumulat, perquè la propera recessió de balanç de situació d'aquesta magnitud probablement no es reproduirà fins d'aquí a unes generacions, donat que aquells que han après la lliçó amarga amb l'episodi actual no cometran el mateix error una altra vegada. La propera bombolla i recessió de balanç d'aquesta magnitud passarà només després que ja no estem aquí per recordar-ho.

Abstenció: serveix de res?

2011-11-04T13:50:00.003+01:00

Imagineu-vos que ens deixéssim d'històries i TOTS els i les independentistes votéssim una única opció. Com quedaria la cosa? Quina cara se'ls quedaria a CiU, al PP, al PSC-PSOE, a MADRID, a ESPANYA?! Aniríem al Congreso a negociar ja no pas peix per posar al cove, com farà CiU, sinó per a negociar la independència: com ens repartim l'estat a Catalunya, quins edificis es podran quedar per a l'ambaixada i els despatxos consulars...

En canvi, alguns votaran CiU, pensant que és el vot útil, millor peix al cove; altres s'abstindran; altres independentistes votaran ERC-Rcat-Catalunya Sí; uns quants a ICV, pensant que potser podrem fer res amb el federalisme. I com quedarem? En NO RES, amb CiU intentant negociar engrunes amb un govern PP amb majoria, probablement absoluta, i que ens intentaran passar aquestes engrunes com a "Acord Fiscal"; amb altres intentant atribuir-se tota l'abstenció, que en realitat saben que s'ha d'atribuir a la desídia, al cansament, a aquells que pensen que no hi ha res a fer.

Doncs jo penso anar a votar, amb l'esperança de que la majoria d'independentistes es convencin de que hem d'anar junts d'una punyetera vegada. I en aquestes eleccions, només hi ha una llista que es declara, sense embuts, per la independència, per un estat propi per a Catalunya.

"Els deures dels catalans en les actuals circumstàncies"

2011-08-25T13:13:00.006+02:00

Tot fent una mica de recerca històrica, al número de 15 de juliol de 1930 de la revista l'Empordà Federal, portaveu de la Federació Republicana Socialista de l'Empordà, he trobat aquest article, "Els deures dels catalans en les actuals circumstàncies"

En les circumstàncies actuals, quan Espanya necessita de tot el seu seny i d'una fortitud d'atleta per a governar-se bé i aguantar ferma per tal de no estimbar-se en aquesta davallada que li fóra fatal, la davallada catastròfica de la seva divisa monetària, els homes representatius s'entretenen conjugant inútilment jo governaré, tu governaràs, nosaltres governarem.., segons les condicions.
La Premsa gran i petita, sense adonar-se del temporal, de la fermenta que es corgira sota el cel blau de la nostra terra, i de què li falta només un llampec per a que esclati, es passa el temps en traure els drapets al sol d'aquests i d'aquells, sense pensar que n'hauríem de fer bugada de debò acabaríem veient al safareig tota la roba bruta de tots els partits polítics.
En aquests periòdics, des del rotatiu més important, al mesal més humil, hi llegireu sempre mots irònics, frases grolleres, paraules mortificadores, conceptes escabellats, com si en els temps actuals no hi haguessin problemes vitals pera resoldre,

Després surt un espai en blanc on posa

Aquest número ha passat

per la censura governativa.

A banda de l'espai en blanc, és ben curiós com es podria aplicar el text absolutament als temps actuals?! « Tout change pour ne rien changer », oi?

Una sola candidatura? Tota la feina encara per fer

2011-07-11T18:54:00.004+02:00

Com a principi, el fet d'haver una candidatura única, tal com proposa en Joan Tardà, m'inquieta. Treu el debat i la tria de candidats de l'espai de la militància i el col·loca netament als despatxos del partit. Precisament, si tothom parla de canvi, cares noves, un debat per a refer ERC, aquest ha d'estar participat per la major proporció de la militància possible. I no hi ha cap manera pitjor per a la motivació a la participació que donar la impressió que està tot dat i beneit, que «Tout change pour ne rien changer».

Entenc que es vulgui evitar l'enfrontament personal estèril, en lloc del debat estratègic i ideològic fructífer. Qui hagi participat en la política del partit i d'altres organitzacions polítiques des de fa no ja anys, sinó dècades, sabrà com de fàcil és caure en el personalisme i, sobre tot, el sectarisme.

Però si ERC té aquesta "cultura orgànica predominant històricament" que cita en Joan Tardà, creu que es modificarà havent una sola candidatura? A mi em sembla que no. El que cal, la feina que s'ha de fer, és preparar un congrés per a canviar posteriorment la cultura del partit, en un partit netament republicà, amb els seus valors essencials, d'una forma que no ha estat els últims anys. Citava al meu últim post a l'Oriol Güell: "s’expressa com a no-dominació, és a dir, vol garantir la inexistència de situacions de predomini de determinats col·lectius o individus sobre la comunitat o sobre membres de la comunitat que puguin vulnerar la llibertat individual." I tal com diu precisament l'Oriol Junqueras, cal "creure's la democràcia i obrir espais de confluència".

Coneixent el tarannà de l'Oriol Junqueras, pel que he llegit i les converses que he tingut amb ell, sé que la seva intenció és la de fomentar canvis profunds en la cultura d'ERC, fent nos un partit més obert, permeable a les persones i a les idees, així com d'un altre tarannà en els procediments de presa de decisions, amb una estructura molt més horitzontal, defugint l'actual jerarquia fortament verticalitzada.

Aquest canvi de cultura sí que ens ajudarà a superar aquesta "cultura orgànica predominant històricament" de la que fa esment en Joan Tardà. Però el proper congrés no serà més que la primera baula si verdaderament hem de fer un partit més democràtic i amb més possibilitats d'assolir les fites que ens volem i voldrem imposar. Ho sento molt, company, però no anem bé si ens sembla que pel mer fet de tenir una candidatura única tinguem la meitat de la feina feta.

Escrit amb 38º de febre, així que m'excusareu si us sembla producte del deliri. ;-)

Candidatures pactades

2011-07-02T07:23:00.003+02:00

El pacte forma part natural de la política, i per tant la “Candidatura Pactada” d'Oriol Junqueras no em sembla ni bé, ni malament. El que és realment important no és tant les persones com la ideologia i, sobre tot, una nova cultura que cal imbuir en la gent d'Esquerra Republicana, la que sempre ens hauria d'haver guiat: el republicanisme que esbossa al seu blog l'Oriol Güell, una visió d’un partit format per militants cooperatius, crítics i respectuosos, compromesos amb les llibertats civils. I tal com defineix el concepte de llibertat republicana, que “s’expressa com a no-dominació, és a dir, vol garantir la inexistència de situacions de predomini de determinats col·lectius o individus sobre la comunitat o sobre membres de la comunitat que puguin vulnerar la llibertat individual.”

Ara bé, cal reconèixer que són les persones qui porten les idees a debat, i per tant seran significatives. M'agradaria, doncs, saber quines idees propugnen aquestes persones. Espero que, tot i ser de sectors (o famílies, com a “El Padrí”?), no portin la mateixa idea de sectarisme que ens ha crivellat aquests últims anys. Com he comentat anteriorment en aquest mateix blog, es tracta de fer fora el Mal del que patim.

Jo, com he repetit diverses vegades, si sóc d'una família és la dels Vilanova. No va més enllà, és la única a la que pertanyo. El fet de no ser del sector que ha calgut, no sé si m'ha anat bé o malament, ni m'importa. Sempre he volgut defugir d'aquesta cultura sectària que s'ha demostrat altament destructiva: una lliçó que vaig aprendre per l'experiència del meu pare els anys '70 i '80. Si m'he barallat, ha estat per les idees, no pas per un padrí. I així espero que sigui d'ara en endavant.

Sóc un somiatruites? Doncs, potser. Però per a ficar-me en lluites fratricides, que no m'hi busquin. I si els resultat de la “Candidatura Pactada”, o qualsevol altra ha de ser la història interminable de sempre, com del 25è Congrés, o encara que sigui una variant, hauré de repensar la utilitat d'ERC. I sens dubte, no seré l'únic.

Inutilitat de la xenofòbia

2011-05-29T09:56:00.004+02:00

La xenofòbia, que significa rebuig, generalment atiat per la por, a allò percebut com a aliè, és segurament la forma més profundament inútil i autodestructiva pel propi xenòfob i per la societat, no només en el pla ètic, sinó en el pràctic i l'econòmic.

Evidentment, la immigració és molt més complexa que no pas el senzill anàlisi d'un sentiment de por. Però a banda d'aprofundir en els problemes que sorgeixen al voltant de la immigració massiva i les solucions que cal trobar-hi, cal considerar la enorme inutilitat d'un posicionament cec que no du enlloc.

La xenofòbia porta a rebutjar sense criteri lògic a persones que podrien ser enormement útils i potencialment profitoses per a l'individu i la societat. Porta a rebutjar a que una persona treballadora, responsable, amb gran sentit de deure i d'equip, sigui desestimada pel color de la pell o per la creença que pugui professar. La xenofòbia és, en resum, una actitud d'estruç, que davant d'un problema, el simplifica fins el punt que fa impossible solucionar-lo.

El que és inútil, doncs, no és el suposat bonisme dels progres, sinó la pròpia xenofòbia. Per tant, posats a contemplar la expulsió, seria igualment lògic proposar l'expulsió d'altres del nostre país, aquells que no son útils, que són destructius per a societat i economia, independentment del seu color o creença.

Benach, 1.0 o 2.0, tant se val

2011-01-14T10:22:00.004+01:00

L'Ernest Benach és, damunt de tot, un animal polític: havent estat plenament implicat a la seva joventut en l'escoltisme, amb tant sols vint anys s'aboca de ple a la política.

I això és molt important, ja que el món 2.0 no és simplement un conjunt de tecnologies de la comunicació, sinó que implica continguts, processos i diàlegs. La societat i la política són això: comunicació, contingut, procés i diàleg.

L'Ernest, el que ha fet és adonar-se'n molt abans de la majoria, per no dir la totalitat, dels polítics del nostre país. I això l'ha fet un polític excepcional, d'avantguarda i potser, malauradament, avançat al seu temps.

Però el temps vola: aviat atraparà i engolirà als polítics que no s'han adonat del que està passant. I és que l'Ernest Benach sí es va adonar prou aviat de la enorme utilitat de les tecnologies 2.0 i el potencial de canvi de paradigma més enllà de la comunicació, per a esdevenir e-Democràcia i e-Govern.

Però és que em sembla, pel poc que el conec, que té un enorme avantatge: la seva capacitat d'empatia, de simpatia, essencials, tot i que malauradament rars en el mon de la política. Les tecnologies 2.0 no poden substituir aquestes qualitats, però sí les poden amplificar. I és això el que ha passat amb l'Ernest.

Aquells que hem tingut la sort d'interactuar amb ell, sigui personalment com virtual, ens hem adonat de les ganes d'entendre la condició i situació dels altres, i si pot ser, aprendre'n per a trobar solucions. Política, 1.0 o 2.0, tant se val... Política.

I si la política és, per definició, procés de presa de decisions col·lectives, més enllà és la cerca de la millora de la condició social, i l'art del possible. En aquest sentit, l'Ernest és un artista.

Alguns heu expressat curiositat pel seu futur. Els altres, sens dubte, la teniu. Jo ho dic clar: seria un pecat deixar perdre l'experiència, el coneixement, l'expertesa d'un gegant de la política 2.0, com és l'Ernest.

Manifest per una Xarxa Neutral

2010-12-22T07:06:00.008+01:00

Els ciutadans i les empreses usuàries d'Internet adherides a aquest text manifestem:

1. Que Internet és una Xarxa Neutral per disseny, des de la seva creació fins a la seva actual implementació, en què la informació flueix de manera lliure, sense cap discriminació en funció d'origen, destinació, protocol o contingut.
2. Que les empreses, emprenedors i usuaris d'Internet han pogut crear serveis i productes en aquesta Xarxa Neutral sense necessitat d'autoritzacions ni acords previs, donant lloc a una barrera d'entrada pràcticament inexistent que ha permès l'explosió creativa, d'innovació i de serveis que defineix l'estat de la xarxa actual.
3. Que tots els usuaris, emprenedors i empreses d'Internet han pogut definir i oferir els seus serveis en condicions d'igualtat portant el concepte de la lliure competència fins a extrems mai abans coneguts.
4. Que Internet és el vehicle de lliure expressió, lliure informació i desenvolupament social més important amb què compten ciutadans i empreses. La seva naturalesa no ha de ser posada en risc sota cap concepte.
5. Que per possibilitar aquesta Xarxa Neutral les operadores han de transportar paquets de dades de manera neutral sense erigir-se en "duaners" del trànsit i sense afavorir o perjudicar uns continguts per sobre d'altres.
6. Que la gestió del trànsit en situacions puntuals i excepcionals de saturació de les xarxes ha de escometre de forma transparent, d'acord amb criteris homogenis d'interès públic i no discriminatoris ni comercials.
7. Que aquesta restricció excepcional del trànsit per part de les operadores no es pot convertir en una alternativa sostinguda a la inversió en xarxes.
8. Que aquesta Xarxa Neutral es veu amenaçada per operadores interessades a arribar a acords comercials pels quals es privilegiï o degradi el contingut segons la seva relació comercial amb l'operadora.
9. Que alguns operadors del mercat volen "redefinir" la Xarxa Neutral per a gestionar-la d'acord amb els seus interessos, i aquesta pretensió ha de ser evitada, la definició de les regles fonamentals del funcionament d'Internet s'ha de basar en l'interès dels qui la fan servir, no dels que la proveeixen.
10. Que la resposta davant d'aquesta amenaça per a la xarxa no pot ser la inacció: no fer res equival a permetre que interessos privats puguin de facto dur a terme pràctiques que afecten les llibertats fonamentals dels ciutadans i la capacitat de les empreses per competir en igualtat de condicions.
11. Que cal instar urgentment l Govern a protegir de manera clara i inequívoca la Xarxa Neutral, a fi de protegir el valor d'Internet de cara al desenvolupament d'una economia més productiva, moderna, eficient i lliure d'ingerències i intromissions indegudes. Per a això cal que qualsevol moció que s'aprovi vinculi de manera indissoluble la definició de Xarxa Neutral en el contingut de la futura llei que es promou, i no condicioni la seva aplicació a qüestions que poc tenen a veure amb aquesta.

La Xarxa Neutral és un concepte clar i definit en l'àmbit acadèmic, on no suscita debat: els ciutadans i les empreses tenen dret que el tràfic de dades rebut o generat no sigui manipulat, tergiversat, impedit, desviat, prioritzat o retardat en funció del tipus de contingut, del protocol o aplicació utilitzat, de l'origen o destinació de la comunicació ni de qualsevol altra consideració aliena a la de la seva pròpia voluntat. Aquest trànsit es tractarà com una comunicació privada i exclusivament sota mandat judicial pot ser espiat, traçat, arxivat o analitzat en el seu contingut, com a correspondència privada que és en realitat.

Europa, i Espanya en particular, es troben enmig d'una crisi econòmica tan important que obligarà al canvi radical del seu model productiu, i a un millor aprofitament de la creativitat dels seus ciutadans. La Xarxa Neutral és crucial a l'hora de preservar un ecosistema que afavoreixi la competència i innovació per a la creació dels innombrables productes i serveis que queden per inventar i descobrir. La capacitat de treballar en xarxa, de manera col·laborativa, i en mercats connectats, afectarà a tots els sectors i totes les empreses del nostre país, el que converteix a Internet en un factor clau actual i futur en el nostre desenvolupament econòmic i social i determinar, gran mesura el nivell de competitivitat del país. D'aquí la nostra profunda preocupació per la preservació de la Xarxa Neutral. Per això instem amb urgència al Govern espanyol a ser proactiu en el context europeu i a legislar de manera clara i inequívoca en aquest sentit.

Si et sents representat per aquest manifest et demanem encaridament que el copiïs i el publiquis al bloc o que el mencionis al teu compte de Twitter o al Facebook usant el hashtag #redneutral. Moltes gràcies!

Queixa al "Centre del món"

2010-12-11T12:14:00.002+01:00

"Quan manquen 10 dies per que funcioni el tram de la Línia d'Alta Velocitat entre Perpinyà i Figueres, el 19 de desembre, el nou centre comercial de Perpinyà obre parcialment aquest dijous. 15 botigues formen part de la primera entrega, d'un total de 55." (de La Clau). Vegeu també la notícia a El Punt.

Doncs, he visitat el web d'aquest Centre del món, centre comercial que s'ha apropiat el títol que va donar l'universal pintor català Salvador Dalí a l'estació de Perpinyà. Quina ha estat la meva sorpresa al veure que, a més de la llengua de la República francesa, la única llengua alternativa no és la llengua originària del "País Català" (la Catalunya nord), sinó l'espanyol!

Lògicament, he enviat una queixa al centre comercial, i us animo a fer el mateix al formulari web, en el qual s'ofereix la opció de fer una "Plainte" (queixa):

És extraordinàriament sorprenent que, atès que el nom del seu centre comercial "El centre del món" porta el nom en català, donat a l'estació de Perpinyà pel pintor universal Salvador Dalí, nadiu de la veïna ciutat de Figueres, d'on procediran els passatgers de la primera línia TAV Espanya-França, el web només està disponible en francès i espanyol, obviant així els potencials clients de parla catalana! No comptin amb mi entre els seus clients si no respecten la meva llengua. També faré conèixer aquesta qüestió a tots els meus amics i coneguts.

YuriBCN (http://yuribcn.blogspot.com - http://twitter.com/yuribcn)

En Français (pour si vous ne comprenez pas la langue du Pays Catalan):
Il est extrêmement surprenant, donné que le nom de vôtre centre commercial « El centre del món » est en catalan et nommé (la gare de Perpignan) par le peintre universel catalan Salvador Dalí, natif de la ville voisine de Figueres, de laquelle viendront les premiers passagers sur la ligne TGV Espagne-France, vôtre site est disponible uniquement en français et en espagnol, ignorant ainsi les clients potentiels parleurs de la langue du Pays Catalan! Ne me comptez pas auprès de vos clients si vous ne respectez pas ma langue. Je vais aussi faire de ce problème connu parmi tous mes amis et connaissances.

Note: aussi curieux les URL en espagnol (par exemple http://www.centredelmon.com/contactenos.aspx), ce qui implique le site a été mis en œuvre par un entrepreneur espagnol (catalan?)

La meva porra pel 28N a Beers & Politics

2010-11-26T14:47:00.008+01:00

Ni ous ni pèsols, que no sóc de joc. Però la meva porra (que no pas el que desitjo) pel 28N és:

CiU 61
PSC 32
ERC 12
PPC 11
ICV 11
Cs 4
Altres 4

__________________________________________________________

Bé, sembla que tinc un desviament de 2 (bé, exactament 2,285714285714286). No està malament!

Contrast entre plantejaments polítics de partit

2010-11-18T11:21:00.004+01:00

Citaré un anunci polític d'aquests que surten als blocs de campanya a la televisió:

El principal problema que tenim els catalans és l'atur
Més feina i menys nacionalisme
Això és el que necessita Catalunya

Los catalanes somos bilingües
Exigimos que la educación, la administración y
los medios de comunicación públicos también lo sean

Espanya és la nació dels catalans
El vigent estatut altera aquesta realitat
trencant el marc institucional espanyol
Els xxxxxxxxx volem que l'estatut sigui derogat

Vota...

Segurament podreu endevinar quins partits no és. Però si contrasteu les propostes que s'hi exposen amb les d'altres partits, quin partits creieu que podrien arribar a acords amb aquesta formació?

Ah! L'anunciant és Falange Española de las JONS

La nostra relació amb Espanya... i Anglaterra, EUA, Suècia, Marroc, Senegal,...

2010-10-09T11:05:00.010+02:00

Resposta a Rosa Cullell

He llegit ara, tard (però com diuen, mai és tard si la dita és bona), l'article “La nostra relació amb Espanya” de la Rosa Cullell a El Periódico. Hi accepta que des del punt de vista econòmic no és inviable la independència de Catalunya. També li semblava molt més fàcil i atractiu avançar cap a un Estat federal, però els admiradors de Pi i Margall ja no som suficients ni tan sols per muntar una assemblea, cosa que efectivament hauria de posar fi a la quimera d'uns somiats Estados Federales de España.

Queda clar, doncs, que Rosa Cullell advoca per damunt del federalisme, l'independentisme. Hi posa un 'emperò', per això: la relació personal que puguem tenir amb Espanya. Diu, molt encertadament que en la vida en comú es creen llaços que costa modificar, i encara més trencar. Amb les poques excepcions de famílies que no s'han barrejat, els catalans som tots mig xarnegos.

Amb això vol dir que estem lligats de manera personal, sentimental, afectiva a Espanya. Molt cert. Però cal pensar que també tenim lligams amb d'altres pobles, cultures, llengües, formes de pensar. Jo mateix, nascut i criat a Londres, casat amb una filla d'immigrants andalusos, amb oncles i cosins suecs, i amb amics d'infantesa originaris de Portugal, de la Índia, del Carib, o residents a França, a Suïssa,... quins lligams he de tenir? Cada vegada serem més, i no parlem dels catalans nouvinguts, els nous altres catalans! Tot això ens farà menys catalans? Farà que hem de qüestionar la oportunitat de que la nostra nació emprengui un camí polític, econòmic i social diferenciat? Restringirà el nostre bon criteri?

No, la Rosa Cullell sembla no haver entès de què va Catalunya. Catalunya és, més que qualsevol part d'Espanya, un 'melting pot' que és el que ha produït el que és avui. Una 'melange', un 'blend', un compost que ha resultat en un poble diferent, ni millor ni pitjor que els altres. Tots som, com diu ella, “mig xarnegos” (jo ho sóc del tot!) i podem tenir lligams personals amb altres llocs.

Cal recordar que Argentina, per exemple, és composta per espanyols, italians, alemanys, polonesos, jueus, maputxes, guaranís, bantus, iorubes i més. Tot i així, no forma part ja d'Espanya, ni és part d'Itàlia, ni de Polònia,... Tampoc Estats Units forma part de la Gran Bretanya, ni d'Irlanda, ni Suècia, ni el Japó, ni de cap país africà. El fet de que la ciutadania sigui d'ascendència d'altres pobles no ha de restringir el prendre les decisions sobre la nostra política nacional que creiem més adient ni aspirar a una autèntica sobirania dins del concert de les demés nacions europees. I sobre tot, no significa hipotecar-nos per un estat que no compleix amb la ciutadania catalana. És amb aquest estat, i no pas amb cap altre poble, amb qui tenim un problema que, cada cop més, queda clar que no té solució.

Ciudad Real, terminal fantôme

2010-10-02T18:33:00.004+02:00

L'aeroport “Don Quijote” de Ciudad Real

El passat 27 de juny, "Le Monde" dedicava la totalitat de la seva pàgina 3 a un reportatge, demolidor, sobre l'aeroport de Ciudad Real.

Es tracta d'un equipament d'última generació, amb una de les pistes més llargues d'Europa (4 Km), capaç fins i tot de permetre l'aterratge de l'Airbus A380, l'avió comercial més gran del món. Les instal·lacions estan dimensionades per acollir un volum de dos milions i mig de passatgers l'any. Per gestionar-lo hi ha 91 treballadors directes, més uns 200 de les diverses empreses concessionàries.

"Avui, un silenci de catedral regna en l'immens hall de les sortides", escriu el reporter del diari parisenc. El cas és que l'aeroport de Ciudad Real només té tres vols setmanals, que gestiona Ryanair gràcies a una subvenció pública. La cafeteria pràcticament només serveix esmorzars als mateixos treballadors, que dilluns, dimecres, dijous i dissabte són les úniques persones que volten pels passadissos en tot el dia.

Una obra d'aquesta magnitud ha necessitat invertir-hi, d'entrada, 500 milions d'euros. Bona part els va posar Caja Castilla-La Mancha, que ha estat intervinguda pel Banc d'Espanya i ha hagut d'avalar 9.000 milions d'euros amb diner públic. Ara, la Junta de Castella-La Manxa ha injectat en l'aeroport 140 milions més, que aniran a compensar les pèrdues, enormes i constants.

Ciudad Real té 75.000 habitants, més o menys les dimensions de Rubí. Disposa d'estació de TGV i aeroport internacional.

Sense comentaris........ Pàgina de Le Monde

Post d'Àstrid Alemany @astridalemany Gràcies

El federalisme és aliè a Espanya

2010-08-19T09:39:00.010+02:00

Hem de recordar, perquè la història ens ensenya d'on ve la nostra societat i ens forma, no només com a individus, sinó com a conjunt social.

La Corona Aragonesa ja fou confederal. Per altra banda, malgrat ser encapçalada per un monarca, Catalunya fou pràcticament una república ja que els monarques havien de ser escollits pels catalans, pel dret de les Constitucions de Catalunya, les quals el monarca havia de jurar i per les que es sotmetia a la legislació ordinària de les Corts Catalanes. No podien contradir-se per decrets o sentències reials. Un sistema de govern molt avançat que no es veuria reflectit en les democràcies fins segles més tard.

Precisament, aquesta forma de govern descentralitzat i antitètica de l'absolutisme advocat primer per Felipe IV (Felip III d'Aragó) i articulat pel Comte-Duc d'Olivares en el seu Gran Memorial 1624 i amb la Unión de Armas de 1626. Amb aquests vol "reducir estos reinos de qué se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia" i fou l'arrel de la Guerra dels Segadors, durant la qual la Generalitat de Catalunya trencà amb la monarquia i va proclamar la República Catalana. El segon advocat del centralisme absolutista fou Felipe V (Felip IV d'Aragó) que l'articulà, aquesta vegada amb èxit, per la força de les armes amb els diversos decrets de Nova Planta, i les centenàries institucions pròpies catalanes, federals, i extraordinàriament democràtiques per la seva època, foren abolides per a establir l'estat espanyol actual, unitari i central.

A partir d'aquí, la història del nostre país ha estat una contínua lluita per la justícia democràtica, social i econòmica, i per un retorn als drets col·lectius de regir-nos per un sistema federal. 300 anys de lluita, pels quals hi ha hagut alts i baixos, però que la majoria del temps han estat baixos. El republicanisme federal, proposat per Valentí Almirall i el Partit Republicà Democràtic Federal, el Memorial de Greuges, el federalisme de Pi i Margall, que formà etapa del Sexenni Democràtic (o Revolucionari), la Primera República Espanyola, durant la qual un grup de federals van intentar, sense èxit, proclamar l'Estat Català. No cal mencionar la Segona República, amb la declaració de la República Catalana com a Estat de la Federació Ibèrica per Macià, i després la de Companys, d'un Estat Català de la República Federal Espanyola.

Durant 300 anys la nació catalana ha lluitat per a recobrar una forma de governar-se excepcionalment democràtica i justa, des del punt de vista social i econòmic, i sempre ha trobat la oposició aclaparadora de la majoria a Espanya.

Ara, el PSC i ICV volen convèncer que Espanya adopti una forma de govern que li és absolutament aliena, que mai s'ha regit pels principis que proposa, i que la enorme majoria social i de poders fàctics o bé ignora, o bé oposa frontalment. Si aquests antecedents no convencen de la inutilitat de l'empresa, potser faran reflexionar sobre el temps i l'esforç que suposarà, si és que hipotèticament i eventual, pogués tenir èxit. Deu, vint, trenta anys o més? Ens ho podem permetre? No seria més profitós, no només per a la ciutadania catalana, sinó també per a l'espanyola, deixar de banda aquest encabotament de fer funcionar quelcom que s'ha demostrat tossudament impracticable, i no per manca de voluntat del nostre poble?

I és que cal tenir sempre en compte que, "Qui dia passa, any empenyora"!

Je me souviens

2010-08-18T12:33:00.003+02:00

El títol és el d'un article del bloc de la Jordina Freixanet, jove socialista de les terres de ponent. "Je me souviens" (me'n recordo) és el lema de l'escut del Quebec i, segons la Jordina, fa referència a la batalla del 1759 quan Quebec va caure derrotada en mans dels anglosaxons. És a dir, el seu 11 de setembre.

Per tant, la referència a la derrota d'un poble amb una identitat diferenciada del que el supera per la força roman, tot i formar part d'un estat federal, democràtic i inclusiu però no uniformador, que sempre ha admès les diferències. La diferència essencial amb l'Espanya uniformitzadora secular.

Entenc perfectament, doncs, perquè vol el federalisme la Jordina i la majoria de la militància del PSC. Però no entenc com poden creure que els espanyols podran mai ser federalistes com els canadencs. El problema d'aquest volgut estat federal és que Espanya no és el Canadà, i el PP no és el Conservative Party of Canada. I el Tribunal Constitucional espanyol té encara menys (si cap) a veure amb el Supreme Court of Canada.

I no em vull ficar amb el partit "germà" espanyol, el PSOE, ja que tenint en compte que cal 2/3 parts del Congreso per a modificar la Constitució espanyola per a assolir aquest federalisme somiat, suposant que poguessin convèncer a la majoria d'aquest "germà", encara s'hauria de superar la oposició del PP. I és que el PP, si només és per a contraposar-se al PSOE, està garantit que votaran en bloc i en contra!

En resum, el federalisme espanyol és una quimera, ja que a banda de l'aprovació de la ciutadania de Catalunya, exigeix l'acord amb les forces polítiques i fàctiques espanyoles. L'independentisme, en canvi, només li cal l'aprovació de la ciutadania.

En fi, tothom té el dret a somiar en el seu mon perfecte. Però a diferència dels somnis particulars, la política ha de solucionar els problemes de la ciutadania. Cal recordar que els (i les) polítics tenen la obligació de fomentar el progrés, no pas de mantenir l'estatus quo, per a millorar les condicions, tant materials com intangibles, del seu electorat.

Toros: vots al Parlament

2010-07-30T10:05:00.002+02:00

Transparència per a qualitat democràtica: Toros vots parlament - com va votar el teu/la teva diputat/da?

Alguns partits (els majoritaris, i per tant que representen a més ciutadans) varen donar llibertat de vot als seus segons la seva consciència. Però varen votar aquests d'acord amb la consciència dels seus electors, a qui representen? Varen consultar-vos?

Toros vots parlament

Qui dia passa, any empenyora

2010-07-14T09:52:00.008+02:00

“Qui dia passa, any empeny”, un refrany que s'està citant molt últimament, indica que si es deixa passar els problemes d'avui, aniran passant els anys, empenyent els problemes d'un any a l'altre, sense solucionar-se. El DIEC diu que indica que hom no fa gaire cas de les coses desagradables de cada dia o de les conseqüències d’esdeveniments que no l’afecten d’una manera immediata. Per altra banda, l'Alcover-Moll indica més positivament que significa que, resolent les dificultats de cada dia arriben a resoldre's les de tot l'any.

Però em sembla que la situació en què estem ens hauria de portar a fer-ne una altra versió: “Qui dia passa, any empenyora”. És a dir, si deixem que vagin passant els dies sense que es posi solució a la relació Catalunya-Espanya, ens estarem hipotecant el nostre futur. I quan dic nostre, no em refereixo només als catalans de soca-rel, sinó a tota la ciutadania catalana. Cal ser ben conscients de que, quan s'aplica les lleis i els estatuts i, sobre tot, les polítiques econòmiques, les socials i, no ho oblidem, les fiscals s'apliquen a la totalitat de la ciutadania de Catalunya. Per altra banda, l'ordenament jurídic, el dret, no té més valor que d'eina de reglamentació de la gestió de la res pública, de la cosa pública, de la política. Si aquesta eina no es vàlida, aleshores cal canviar-la.

Així, quan es permeten alguns que el sentiment d'afecció ètnica (és a dir, nacionalisme) superi l'interès econòmic i social de la majoria, allò que ens afecta el dia a dia, no fem cap favor a la ciutadania. Amb les actituds de que la política catalana, l'estatut i les polítiques econòmiques i socials d'aquí no van conmigo, s'està fent mal a la qualitat de vida pròpia, la dels fills, dels pares, dels avis propis.

Així mateix, crec que Espanya també està pagant car aquest enfrontament seglar amb Catalunya. Després de més de trenta anys de democràcia i tres-cents d'imposició, els poders fàctics espanyols no estan disposats a desenvolupar de forma equitativa (no uniforme), una Espanya en que tothom tingui cabuda, més val plantejar com a solució raonable i democràtica la independència de Catalunya. Pel bé tant dels espanyols com dels catalans. I no es tracta de qui té la culpa de què, no cal rememorar com a argument de justícia el passat (tot i que sí crec que s'ha de commemorar) de qui és responsable de la situació, sinó que seria en interès d'ambdues parts trobar la solució de més benefici: cadascuna de les dues parts pels seus respectius camins.

No perdem més temps i amb valentia tractem una solució més que raonable i viable. Sobre tot, que no passin els dies: “Qui dia passa, any empenyora”

Política com eina de futur: ¿Y ahora qué?

2010-07-12T11:31:00.009+02:00

Aquest matí he entrat, mitjançant un enllaç al Twitter (gràcies @carlosguadian), al blog d'Antonio Manrique, militant del PSC i membre de l'executiva de l'agrupació Est a L'Hospitalet. He llegit el seu post "Y ahora qué?" amb deteniment, i he volgut respondre a una sèrie de punts.

Malauradament, al completar el comentari, he clicat el botó 'Comentari de l'entrada' i ha sortit una alerta: "Els comentaris a aquest bloc estan restringits als membres de l'equip." (Havia malinterpretat la nota que deia "Només un membre d'aquest bloc pot publicar entrades"?)

Per tant, el publico aquí, amb l'esperança que l'Antonio vulgui, en un futur, admetre comentaris al seu bloc, en un exercici de debat democràtic.

Una cosa és el que es voldria (Queremos ser catalanes dentro de Espanya y de Europa), una altra el que necessita la ciutadania, el que necessita la societat i els seus governs per a poder aplicar com cal llurs polítiques socioeconòmiques.

Què és el que veritablement ens fa voler romandre a Espanya? És una afecció sentimental, impulsada per emocions? En canvi, quin benefici real, social i econòmic, ens reporta ser ciutadans de l'estat espanyol? Caldria ser més analítics i menys emotius en les nostres apreciacions i valoracions, i si així ho fem, redundaran en una millor aplicació de les polítiques que vulguem establir, per i per a la ciutadania que té en els seus representant democràtics qui ha de defensar llurs interessos.

Per altra banda, referent a l'establiment d'uns estats de dimensions menors dins de la Unió Europea, això no significa tornar endarrere a la edat mitjana, com comentes, sinó avançar vers unes estructures més acordes amb el principi de subsidiarietat del segle XXI, impulsat per la pròpia UE i definit a l'article 5 del Tractat constitutiu de la Comunitat Europea. És més, els estats menors europeus gaudeixen de dimensions més eficients, tal com defensen i demostren empíricament el professor d'economia política de la universitat de Harvard, Alberto Alesina, i el professor d'economia a la Tufts University (Massachusetts), Enrico Spolaore, a "The Size of Nations".

Quan a ser federalistes, podrem assolir un estat espanyol federal només si la resta d'Espanya ho vol, i sobre tot si es convenç al PSOE i particularment al partit d'Aznar, qui acaba de declarar que el recurs del PP davant el TC ha salvat la unitat d'Espanya, la única nació. No veig gens clar, o millor dit, veig impossible que es pugui fer d'Espanya un estat federal, tot admetent la seva naturalesa plurinacional, amb aquesta total oposició d'un segment polític i de la població absolutament majoritari a Espanya.

Finalment, quan a la afirmació de no ser nacionalistes, sinó catalanistes, em permeto remetre al post "Nacionalisme o catalanisme: dicotomia o redundància"

L'única retallada admissible a l'Estatut

2010-07-09T13:40:00.005+02:00

Hem de manifestar-nos?

2010-07-03T07:00:00.007+02:00

Aquests últims dies, després de la convocatòria feta al poble de Catalunya pel president Montilla a manifestar-nos contra la sentència del tribunal constitucional espanyol, hi ha hagut moltes veus independentistes que s'han expressat en contra d'assistir a la manifestació. Aquestes han volgut veure-hi la defensa d'un estatut tantes vegades reduït en el seu abast, mutilat i menyspreat.

Evidentment, si es veu amb ulls de 'constitucionalistes', d'unionistes, aquesta manifestació serà un crit de plany als seus companys a Espanya, un prec de socors per una ideologia que cau en oïdes sordes, que no troba cap aliança sòlida.

Però aquesta manifestació no ha de ser només d'aquests. La convocatòria ha estat feta al poble de Catalunya, i aquest no es composa només d'unionistes, sinó també d'aquells que creiem que el moment ha arribat d'encarar un nou rumb per a trobar les solucions als problemes de la ciutadania de Catalunya, de fer política de i per a la ciutadania catalana en un estat català sobirà, un estat independent integrat en el concert de nacions europees democràtiques.

Per això crec que les veus que s'han expressat en contra de participar en la manifestació s'equivoquen, que cauen en un greu error estratègic: cal ser-hi, i cal ser-hi de forma massiva, mostrant la tria que vol fer una considerable part de la ciutadania, la d'un estat català sobirà, sigui amb cartells, o simplement però punyent amb les nostres senyeres estelades.

Omplim els carrers d'estelades, demostrem davant de càmeres i testimonis nacionals i internacionals que l'independentisme hi és, i hi és amb una força irresistible que ens durà a un nou estat, a una Catalunya sobirana.

Adéu, Espanya?

2010-06-04T07:55:00.013+02:00

Si no vares poder veure el documental "Adéu, Espanya?", recomano que ho facis ara. És un treball que compara la realitat de Grenlàndia, Escòcia i el Quebec amb Catalunya. Per fer-ho, el documental es pregunta: la secessió és democràtica? El segon interrogant que formula "Adéu, Espanya?" és indagar sobre si els processos de secessió són jurídics –emparats en clàusules legals– o polítics –fruit d’una negociació. L’altra qüestió és concretar si els Estats democràtics estan obligats a encetar una negociació de secessió si una majoria raonable dels ciutadans així ho desitgen.

Si no veus correctament el vídeo, fes clic aquí
.
Ja arribaràs a les teves conclusions pròpies. En tot cas, voldria ressaltar una, meva i de la directora del documental, M. Dolors Genovés, de que Espanya, sigui l'estat com el poble, té una greu manca de qualitat democràtica si comparem amb els altres estats-nació les actituds d'acceptació del dret d'un poble a decidir el seu propi destí, o en la legislació que la regeix, que es contraposa sistemàticament a la sobirania de la ciutadania de Catalunya, imposant el criteri espanyol de la "indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible" que fins i tot qüestionen els federalistes que no advoquen la independència. En el documental queda patent que aquest principi no és compartit als altres estats-nació, amb llarga tradició democràtica, als que estan subjectes les altres nacions sense estat.

Per a il·lustrar-ho, vull citar un exemple gràfic que ens ofereix en Salvador Cardús al comentar el documental: un lector d'un article seu li deia que si mai Catalunya s'independitzés, seria com si li tallessin un braç. Cardús li va respondre que precisament aquesta és la naturalesa del problema, perquè "jo no sóc el seu braç; jo sóc sencer". Si ens hem de relacionar com entre un cos i una extremitat, aquesta relació serà impossible. En canvi, si hagués estat possible, tal com ho ha intentat Catalunya un munt de vegades amb propostes federalistes, de dues persones senceres, potser no ens trobaríem en aquesta tessitura.

Però cal recordar, que en els últims segles, com a mínim des de la Primera República espanyola, que va durar onze mesos i amb dos presidents catalans (Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall), Catalunya ha fet diverses propostes federalistes que sempre han fracassat davant del centralisme espanyol que mai ha acceptat una relació de 'sencer a sencer', sinó que sempre ha volgut una relació entre cos principal i regió subordinada, un 'braç'.

Va sent hora de no perdre més el temps i plantejar-se seriosament la independència per a poder establir una relació vàlida per a la ciutadania de Catalunya amb la d'Espanya.

El poder de molts - Crowdsourcing

2010-06-02T08:31:00.007+02:00

Imagina't que dirigeixes un diari important i que un periòdic rival ha obtingut dos milions de pàgines de documents explosius que l'ha ajudat a revelar un dels escàndols polítics més importants de la dècada. Al diari rival hi han posat un equip de periodistes professionals a treballar durant mesos, analitzant els documents i produint una sèrie de reportatges i articles que han tingut un enorme èxit i ha fet augmentar les seves vendes i la facturació per publicitat.

Com et pots recuperar d'aquest cop?

El que ha fet el Guardian ha estat esperar que l'administració hagi publicat la documentació corresponent per la Llei britànica de llibertat d'informació (Freedom of Information Act), ho ha pujat tot al seu web i ha facilitat l'accés al públic mitjançant una interfície senzilla, reclutant el públic voluntari per a ajudar a trobar l'agulla del detall en el paller de la documentació. Així, s'està portant a terme un anàlisi minuciós de cada una de les despeses, estudiat tot plegat amb lupa per la ciutadania més afectada i propera a cada cas particular.

El cost de l'operació? Una setmana completa de feina d'un desenvolupador/programador, l'ajuda d'uns quants més del seu departament durant uns dies, i 50 lliures (uns 60€) per a llogar temporalment els servidors necessaris.

Pàgina “Investigate Your MP's Expenses” (Investiga les despeses del teu parlamentari) de The Guardian (en anglès)
Més informació i anàlisi al Nieman Journalism Lab (en anglès)

Sobre les caixes

2010-05-30T21:24:00.004+02:00

Evidentment, cada entitat té el dret a formar aliances com i amb qui vulgui dins del marc dels seus estatuts. Però en tot cas, les ha de justificar davant dels seus 'stakeholders' (les parts que depenen d'ella i que hi tenen interessos, i que no són simplement els membres del consell d'administració), incloent la societat en la que s'integra. Així mateix, ha de tenir lògica econòmica per als 'stakeholders', ja que no són simplement corporacions amb ànim de lucre d'uns socis.

La lògica socioeconòmica que en sorgeix no indica que aquestes entitats, sigui la caixa de Girona, del Penedès o Laietana, s'integrin i/o s'absorbeixin en unes entitats desenes de vegades més grans i que suposi una duplicitat de xarxes d'oficines, clients, i actors socioeconòmics, sinó que aquestes entitats menors sumin recursos de forma sinèrgica i presentin una sana competència a les entitats majors, en lloc de reduir aquesta, tot permetent que aquestes puguin fer un pas més vers la oligarquia.

Per altra banda, les caixes, a diferència dels bancs que disposen dels seus excedents per satisfer l'ànim de lucre dels accionistes, tenen una funció més enllà de la financera lucrativa: la de reinvertir els beneficis derivats de la seva activitat en obra cívica que creï riquesa econòmica i social allà on operin.

Tot plegat fa que opini en contra de la integració de les caixes de Girona, del Penedès i Laietana en entitats molt més grans que aquestes, i particularment en el cas de les dues últimes, que s'integrin en entitats que no tindran com a prioritat la creació de riquesa econòmica i social allà on operin: el Penedès i el Maresme.

What is the Semantic Web?

2010-05-30T20:54:00.000+02:00

Aquest vídeo (en anglès) tracta d'explicar què és la web semàntica. El problema és que deixa clar que ningú ho té clar: no té clar com fer-ho, ni què ha de fer, ni què en resultarà!

La periodista Kate Ray hi entrevista algunes de les persones més relevants de la actualitat i l'avantguarda de la xarxa: Tim Berners-Lee, Clay Shirky, Chris Dixon, David Weinberger, Nova Spivack, Jason Shellen, Lee Feigenbaum, John Hebeler, Alon Halevy, David Karger i Abraham Bernstein.

Absorció de la Caixa de Girona per la Caixa

2010-05-29T09:26:00.006+02:00

Em pregunto perquè el que es presenta com a fusió de la Caixa de Girona amb la Caixa de Pensions, però que en realitat és una absorció, és una "bona proposta" segons el president de Caixa Girona, Manel Serra, mentre que la unió amb les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu per a crear Unnim no ho era.

Suggereix que no es pot demanar més en les "circumstàncies i el context econòmic actual". Que són gaire diferents de les que hi havia fa només un mes?! El consell d'administració va decidir que no donava suport a la integració amb les altres caixes per la "pèrdua de pes econòmic" que tenia la Caixa de Girona en aquell acord. I ara, amb una absorció per la Caixa de Pensions, en tindrà més?

Es percep un cert tuf d'interessos de la cúpula directiva i de poder, tant de la Caixa de Girona com de la de Pensions, en oposició de segons quins 'stakeholders' (clients i societat civil)? O ha estat simplement un error garrafal no integrar-se a Unnim que ara vol dissimular el consell?

Una cosa o l'altre s'haurà d'explicar i aclarir!

La història ens ensenya res? N'aprenem?

2010-05-28T08:45:00.006+02:00

"El pressupost cal que estigui equilibrat, el tresor cal que es torni a omplir, el deute públic cal que es redueixi, l'arrogància de la burocràcia cal que sigui controlada, cal eliminar l'ajut a les terres estrangeres perquè Roma no entri en la bancarrota. El poble haurà d'aprendre una altra vegada a treballar en lloc de viure de l'assistència pública."
Ciceró (any 55 abans de Crist)
Gràcies a Marc Esteban, enginyer tècnic de telecos

Nacionalisme o catalanisme: dicotomia o redundància

2010-05-12T10:23:00.008+02:00

Fa uns dies, vaig coincidir amb una militant del PSC-PSOE i varem estar xerrant sobre la diferència entre el 'Nacionalisme' i el 'Catalanisme'. Voldria plasmar aquí algunes reflexions sobre aquesta dicotomia, si és que ho és. Evidentment, les presents són reflexions meves i segurament no hi combregarà molta gent, entre elles la mencionada militant, però crec que seria interessant que, com a mínim, es tingui en consideració.

Per a començar, a mi em sembla que la suposada dicotomia no ho és, i que el 'catalanisme' és, de fet, nacionalisme català. Em fa l'efecte que al PSC-PSOE hi ha una voluntat, conscient o no entre la militància, i clara pels seus ideòlegs i estrategues, d'emprar els dos termes per a diferenciar-se de l'altre grup polític majoritari a Catalunya, Convergència i Unió. Proposo, doncs, que durant els anys dels govern Pujol, de tant permetre aquesta federació apropiar-se del terme 'nacionalista', s'ha acabat donant-li en safata, i el PSC ha hagut de trobar un altre adjectiu per a diferenciar-se.

A Catalunya, el terme 'no-nacionalista' no el voldran fer servir, al menys davant d'un electorat que no vol ni pot de cap manera identificar-se amb la polarització sociopolítica del país basc, ni associar-se amb els partits que empren i es fan distingir amb aquest terme: Partido Popular, Unión Progreso y Democracia, Ciudatans-Partit de la Ciutadania, etc. netament espanyolistes, és a dir nacionalistes espanyols, contraris a un desenvolupament de l'autonomisme més enllà de l'actual, i pels quals el federalisme espanyol que sembla voler advocar actualment el PSC-PSOE seria una blasfèmia.

El catalanisme, en tot cas, és per a la Viquipèdia “nacionalisme català”, tot i que, per la Wikipedia en espanyol, és “una doctrina de pensamiento político orientada a preservar y promover los valores propios y distintivos de la personalidad de Cataluña”. Cal remarcar que, per a aquesta Wikipedia espanyola, el nacionalisme “es una ideología y un movimiento social y político que surgió junto con el concepto de nación propio de la Edad Contemporánea”, però que “también se llama nacionalismo al sentimiento de pertenencia a la nación propia, algo en principio identificable con el patriotismo, pero distinto si va más allá del mero sentimiento e incorpora contenido doctrinal o acción política en un sentido concreto.”

Per a la Gran Enciclopèdia Catalana, el catalanisme és un “moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans”, on nacionalisme és una “actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny eticopolític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació.” Per al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, el catalanisme és un “moviment que defensa el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans”, mentre que nacionalisme és la “ideologia i moviment que reivindica l’organització política independent d’una nació.”

Per al Diccionario de la Real Academia Española, el nacionalisme és “1. Apego de los naturales de una nación a ella y a cuanto le pertenece. 2. Ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas. 3. Aspiración o tendencia de un pueblo o raza a tener una cierta independencia en sus órganos rectores.” Catalanisme, en canvi, no és més que “amor o apego a las cosas características o típicas de Cataluña”, cosa que dubto satisfaria les aspiracions del PSC-PSOE ni del seu electorat. Amb aquesta definició, em sembla que fins i tot Ciutadans es podrien classificar de 'catalanistes'!

El viceprimer secretari del PSC, en Miquel Iceta, defineix el 'catalanisme' com a “sentimiento difuso y transversal, de aprecio por la tierra, la cultura, la historia y la lengua catalanas, es la convicción de que desde el autogobierno de Catalunya podemos construir una sociedad próspera y avanzada, libre, segura, justa y solidaria, un lugar en el que los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya puedan desarrollar en plenitud sus proyectos de vida e intentar ser felices.” (article al diari ABC 12/7/2007)

Està clar que defuig el terme 'nacionalisme', que no apareix enlloc, i si contrastem la seva definició amb les dels diccionaris, el substitueix per 'catalanisme'. Per altra banda, jo que sóc independentista, puc combregar totalment amb aquests principis declarats per en Miquel Iceta. La diferència no és en el meu catalanisme/nacionalisme, sinó que crec que per a assolir el que reclama, no hi ha més remei que formar un estat sobirà per a autogovernar-nos.

En anglès tenen una dita molt gràfica i simple, que m'agrada molt: “if it looks like a dog, barks like a dog and wags its tail like a dog, then it's a dog!” (Si s'assembla a un gos, borda com un gos i mou la cua com un gos, aleshores és un gos!) Doncs això: el nacionalisme i el catalanisme són la mateixa cosa. No confonguem graus, objectius i destins. No vulguem confondre i embolicar la troca quan en realitat volem diferenciar un partit d'un altre.

Per acabar, a banda del debat sobre els termes 'nacionalisme' versus 'catalanisme', caldria tractar què és exactament el nacionalisme, però per això caldrà, com a mínim, un altre post.

Dedicat a @rquerolbello.

Serà veritat el que pensen del poble català?

2010-05-06T17:35:00.007+02:00

Mucho ruido y pocas nueces!

Ara, després de la reunió amb Rajoy, en que han parlat "de forma franca, directa i correcta", el president Montilla haurà vist, espero que definitivament, que tant en Rodríguez Zapatero com en Rajoy estan d'acord en que el Tribunal Constitucional és perfectament legitimat per a decidir sobre el nostre estatut, i per tant el nostre avenir, al contrari del que declara el president de la Generalitat, que "Catalunya no pot acceptar una sentència, per legal que sigui, dictada per un TC en aquestes circumstàncies, amb una legitimitat més que qüestionada".

I és que ens tenen presa la mida: "Estos catalanes, mucho ruido y pocas nueces!" Estan segurs que el govern, i sobre tot qui n'està al davant, no farà res que porti a un enfrontament amb en Rodríguez Zapatero i el govern espanyol, perquè saben que tem perdre influència a Madrid. El problema, que queda ben palès, és que no en té si no pren alguna mesura de força. Cal fer-se respectar.

El president haurà de demostrar que té el que cal per liderar un país, una nació de ciutadans que mereixen més. I per que vegin que farà el que cal per la seva ciutadania, hauria de retirar els ministres i tornar a formar GP propi a les Cortes. Amb això, haurà demostrat que es deu realment al seu poble, a qui representa, i no pas als partits majoritaris espanyols!

Parlar anglès pot malmetre la teva salut

2010-05-03T13:52:00.003+02:00

Els japonesos mengen pocs greixos i pateixen menys malalties cardíaques que els britànics i els americans. Per altra banda, els francesos sí mengen greixos però, malgrat això, també pateixen menys malalties cardíaques que els britànics i els americans. Els japonesos que beuen molt poc vi negre, que diuen que ajuda a evitar les condicions cardíaques, pateixen menys malalties cardíaques que els britànics i els americans, tal com he indicat abans. Els italians beuen grans quantitats de vi negre i també pateixen menys malalties cardíaques que els britànics i els americans.

Conclusió: Pots menjar i beure el que et doni la gana. És el parlar anglès el que mata!

(de jokes4all.net)

European Parliament Digital Trends

2010-04-27T07:49:00.003+02:00

La consultoria Fleishman-Hillard ha publicat l'informe European Parliament Digital Trends (PDF 1,28MB en anglès) sobre com veuen i empren Internet els eurodiputats.

Resum dels resultats

Els diputats del Parlament Europeu reconeixen que els ciutadans de la UE accedeixen de forma massiva a Internet, pel qual necessiten una presència a la web. Tanmateix, la majoria dels diputats actualment no aprofiten al màxim les eines de xarxa social com un mitjà per a connectar amb l'electorat i els porten als seus llocs web.

El 75% dels diputats utilitzen de forma extensiva un lloc web personal.
El 62% dels diputats o bé mai han sentit a parlar de Twitter o no tenen previst fer-lo servir.
El 24% dels diputats publiquen un bloc, però només el 26% dels diputats que tenen bloc comenten en els blocs d'altres un cop per setmana o més.

Els euro-diputats consideren que la televisió continua sent el mitjà més eficaç per comunicar als votants. La manca de coneixement dels medis de comunicació social és la que du als diputats a subestimar l'eficàcia d'Internet com un mitjà d'arribar al seu electorat.

El 80% dels diputats creuen que els llocs web són “eficaços” o “molt eficaços” per a comunicar amb l'electorat, sent tan eficaços com les reunions personals de tu a tu.
El 51% dels diputats creuen que els blocs o el micro-blogging (com Twitter) és “eficaç” o “molt eficaç” per comunicar amb els votants, mentre que el 81% qualifica així escriure una columna periodística.
El 33% dels diputats creuen que la publicitat en línia és una forma “eficaç” o “molt eficaç” per comunicar amb l'electorat, mentre que el 57% qualifica així la publicitat a la televisió i 45% la publicitat impresa.

Els diputats adopten cada vegada més les eines digitals per a la recerca i la comunicació, però la informació de les pàgines web i els blocs és actualment menys important per a informar del seu pensament que aquella recollida a les fonts fora de línia.

El 48% dels diputats creuen que el contacte personal amb representants d'agrupacions d'electors és “important” o “molt important”.
El 42% dels diputats creuen que la cobertura en mitjans de comunicació nacionals és molt important per a informar del seu pensament polític, més del doble dels que indiquen que ho és la cobertura en mitjans de comunicació en línia especialitzats en la UE.
El 32% dels diputats que publiquen en blocs creuen que són “importants” o “molt importants” per a informar del seu pensament polític, a diferència del 17% dels diputats que no en publiquen.

Els eurodiputats utilitzen regularment els recursos d'Internet per a entendre les qüestions legislatives. Empren una varietat d'eines en línia com a part de la vida normal de treball per a aquest fi.

El 93% dels diputats empren els cercadors a diari per comprendre les qüestions legislatives. D'aquests, el 54% utilitza Google.com, mentre que el 41% utilitza versions nacionals del mateix cercador (p. ex. Google en català).
El 74% dels diputats visiten versions en línia dels diaris tradicionals cada dia, mentre que el 38% visiten a diari els mitjans de comunicació en línia especialistes en la UE.
El 65% dels diputats visiten eines tipus Viquipèdia diverses vegades a la setmana per entendre les qüestions legislatives, i el 36% visiten blocs amb mateixa freqüència.

Resum extret del propi informe de Fleishman-Hillard

Amb un CiU impermeable, Mas no es mulla

2010-04-25T10:40:00.007+02:00

CiU vol donar la impressió de que les idees les té molt clares. Però si no les comunica... Perquè em fa l'efecte que CiU no es vol mullar en el més essencial (no sóc l'únic: vegi's la caricatura de'n Mas a l'últim 'Polònia').

La idea de que el 'tripartit' ho està fent tant malament ha calat, això està clar, i probablement tindrà el resultat de que CiU guanyi les properes eleccions. Però la idea que vull conèixer no és la idea tàctica de CiU, de solucions a problemes conjunturals, del propi partit o nacionals, que d'una manera o una altra es superaran millor o pitjor, sinó la d'una estratègia essencial per a poder establir solucions pròpies amb recursos propis, una estratègia d'alliberament econòmic i polític nacional, la nació entesa com el conjunt de la ciutadania d'un país que es troba en un procés de declivi de poder polític i econòmic: sembla que en això CiU estaria d'acord, perquè si no fos així, significaria que el tripartit no ho estaria fent tant malament, oi?

I la nostra nació, la ciutadania, no pot aspirar a assolir la llibertat (en el sentit republicà i liberal: que hi hagi independència del poder arbitrari i "un estat de perfecta llibertat per a ordenar les seves accions ... com millor li sembli ... sense demanar permís, o depenent de la voluntat de qualsevol altre home" [Locke, 1689]) sota el règim actual. Per tant, aquesta nació ha d'assolir un règim en el que sí hi hagi la possibilitat de que la ciutadania es pugui apropar a l'alliberament col·lectiu.

La resposta d'aquells que creuen que l'estatus quo pot satisfer les nostres necessitats, és allò dels “Fets, no Paraules” i que “la Feina mal feta no té futur” (on ho he sentit abans això?). El principi darrera d'aquests eslògans és de “la bona gestió”. Però la política per a una nació no pot ser una ideologia de gestió, de simplement “fer la feina”: d'això se'n diu “management theory”, i com a molt, descentralització autonòmica. I la gestió no podrà mai ser bona quan l'entorn no li sigui propici. Cal, doncs, solució política!

La política nacional no pot ser la de Diputacions (gestors impersonals i anònims de recursos provincials). Ha de tenir una èpica, una força de recerca d'idees, d'obrir els ulls tots plegats i veure l'entorn que ens envolta, i cercar les nostres solucions a les necessitats de la nostra ciutadania. Dir que ja no estem a Espanya, que el que compta avui, al segle XXI, és Europa, és tancar els ulls a una realitat: que el règim que governa el nostre país és essencialment el del poder espanyol: el polític, és clar, però també i sobre tot el financer i econòmic, el mediàtic, i molt especialment l'administratiu: aquell alt funcionariat, no elegit democràticament, distint del polític. Tots ells estan centrats a Madrid, no pas a Catalunya, i menys encara a Brussel·les o Estrasburg.

Tornem, doncs, al plantejament inicial: la idea que vull conèixer no és la idea tàctica de CiU, sinó la seva estratègica nacional. Com que el que veig des de la meva experiència i coneixements (sens dubte limitats és clar), de “trepitjar el carrer” aquí i allà, és que ens cal un canvi radical de règim. Cal la sobirania nacional per a que puguem establir l'entorn social i econòmic adient a la nostra ciutadania, la nostra nació: cal la independència política.

Vull saber, d'una punyetera vegada, on es posiciona Convergència i Unió al respecte!

Perquè Open Government i Open Data

2010-03-31T20:13:00.008+02:00

Un plantejament economicista.

Una de les principals raons per la que les TIC han causat un augment en la productivitat en les últimes dècades és per la reducció dels costs de transacció. Fins a finals de segle XX, el cost de transacció s'havia controlat amb el creixement de les organitzacions: com més gran una empresa, per exemple, més podria distribuir el cost de les seves transaccions establint una jerarquia (proveïdors, clients, costs, etc. preestablerts), imposant així uns costs de transacció fixes en una progressió d'economia d'escala.

Com més s'aplica doncs una única jerarquia a més transaccions, més baixa el cost de cada transacció. Així, les grans empreses tracten de simplificar la jerarquia de les seves transaccions, reduint el nombre de proveïdors, de preus, de referències, etc. per a anar reduint els costs de cerca i informació, de negociació i de control de compliment d'acords, contractes, etc. I seguint aquesta lògica, segueixen creixent i creixent per a distribuir els seus costs de transacció a cada vegada més transaccions.

Però en un mercat – no necessàriament de compra/venda, sinó en un sistema econòmic – en xarxa, el cost de transacció no es redueix gradualment, sinó que cau lliurement, podent-se aproximar gairebé a zero. D'aquesta manera, no té gaire sentit econòmic el manteniment de grans estructures orgàniques, ja que aquestes influeixen cada vegada menys relatiu al cost de transacció i en l'economia d'escala.

Una de les organitzacions més importants que tenim és l'administració pública. I la conseqüència més important de la caiguda en picat dels costs de transacció, que en el govern són astronòmics, és que uns nuclis organitzatius auto-gestionats poden portar a terme les activitats que abans eren el domini exclusiu de les grans institucions jeràrquiques, més econòmicament i efectiva que aquestes.

A més a més, la organització en xarxa, sigui a l'empresa o a l'administració pública, facilita la col·laboració i el valor que aquesta aporta entre els empleats 'interns' de les organitzacions amb els 'externs', esborrant les fronteres entre aquells i aquests, quan abans les línies eren impenetrables pels forts costos de transacció que suposava la relació entre uns i altres. Aquest aspecte és de suma importància quan contemplem la suposada 'desafecció' de la opinió pública vers la política.

Hi ha molt pocs ciutadans als que li interessen la totalitat de la cosa pública, potser únicament als politicòlegs. Ni tant sols els polítics poden interessar-se per tota la política que s'ha de portar a terme per a gestionar la res pública. Ara bé, com es veu cada vegada més, hi ha moltíssims moviments d'interès mono-temàtic: la MAT, rodalies, la gestió dels boscs, narcosales, urbanisme, drets dels animals,... un munt de temes que susciten l'interès de la ciutadania. Son capaços de mobilitzar-se i organitzar-se en grups de pressió política efectius que poden modular les polítiques en cada àrea. Alguns s'hi poden dedicar en exclusiva, a ONGs per exemple, d'altres formen voluntariats, i la majoria s'hi interessen i participen més o menys esporàdicament. I què passarà si les barreres a la participació, els costs de transacció, cauen fins a ser gairebé nuls? Totes aquestes persones formen una massa ingent de coneixement, alguns experts, i/o d'activisme ciutadà que podria fer-se partícips del procés de decisió de política pública.

Evidentment, la transformació de govern d'un model jeràrquic (vertical) en un model de plataforma (horitzontal) planteja uns reptes culturals enormes. La cultura actual de la funció pública es centra en la gestió de recursos limitats, finits, i no de supervisar i fer partícips una comunitat abundant, potencialment gairebé infinita, però disseminada. A més a més, el govern està centrat en projectes d'una legislatura, i no feines en progrés continu, que és el que és la societat. Si s'analitza el sector del programari – el lliure, encara més – i l'entorn d'Internet, es veurà que, per la seva naturalesa digital, sempre és i serà una feina en progrés, sempre hi haurà millores i extensions a afegir, nous usos i funcions a tenir en compte. No es tracta de «Ja tenim la feina feta i acabada, aquí està» – sinó «Aquí està el servei/idea/document/etc. actual: a veure què en penseu, critiqueu i feu-ne l'ús que vulgueu».

Els serveis com per exemple FixMyStreet* (arregla el meu carrer) adopten aquesta cultura: aquí està la plataforma, el cost de transacció és pràcticament nul, aporta la teva informació, critica, col·labora, participa. En surt guanyant la ciutadania, i en surt guanyant la funció pública. Per a funcionar, li cal les dades subministrades per les administracions locals i Ordnance Survey, l'equivalent britànic de l'Institut Cartogràfic de Catalunya.

A banda de les iniciatives establertes en la xarxa com FixMyStreet.com, ja fa dècades que funciona un cas en que la ciutadania pren una part directa i essencial en la gestió de serveis de l'administració: els serveis d'emergència, el telèfons 061, 080, etc. ara agrupats en el 112. Aquest servei necessita de la coparticipació imprescindible de la ciutadania per a aportar informació precisa del lloc, de les circumstàncies, de la incidència, sense la qual seria impossible que es dugués a terme el servei. Facilita la informació per a que els serveis necessaris puguin arribar al lloc i en el moment necessaris. Sense l'aportació de la ciutadania, haurien de patrullar els bombers, les ambulàncies, els metges d'urgències per si es trobessin amb un incident: totalment impracticable i ineficaç!

Però per a que funcionin en ambdós sentits, per a que la ciutadania s'impliqui en la governança de la seva administració, cal que les administracions locals, regionals i nacionals alliberin les seves dades per a que la iniciativa ciutadana pugui desenvolupar eines i plataformes útils, que hi pugui participar, i així sentir que poden aportar quelcom. Fins i tot una empresa podria guanyar-s'hi la vida!

Un exemple d'això és la Civil Service (administració funcionarial pública) britànica que ha creat la primera plataforma d'un ampli programa de portar totes les feines del sector públic a la web. Aquesta primera plataforma proposa facilitar un únic lloc per a trobar totes les feines del Civil Service, on el personal de recursos humans dels diferents departaments poden carregar les vacants, en un format estàndard que es pot emprar en altres webs. Per a aquest fi, han desenvolupat el Civil Service Job Service API sota Crown Copyright, que permet l'ús i la re-utilització de la informació, fins i tot per a finalitats comercials.

Com podeu veure, ja hi ha governs que han començat a obrir les seves dades. Aquestes administracions seran més eficients, en be de l'economia dels seus països. A què esperem?!

* FixMyStreet va ser creat per MySociety de la organització benèfica UK Citizens Online Democracy registrada a Anglaterra i Gales.

Nevada i MAT: una estratègia indigna

2010-03-12T09:17:00.002+01:00

Estic confós. Resulta que, tres dies després de la gran nevada de dilluns i del caos generat a grans àrees de la província de Girona, l'empresa responsable de la distribució de la força elèctrica, ENDESA, es digna a sortir a donar informació i ens explica que si hagués estat construïda la línia de Molt Alta Tensió (MAT), aquest desastre no hagués tingut lloc.

El director general d'Endesa Red, José Luis Marín ha explicat que la línia de 220kV dependent de Red Eléctrica Española (REE) que va deixar de funcionar durant el temporal és "la columna vertebral" del subministrament elèctric a Girona, i que “es venia anunciant des de fa temps” que la zona és “un dels punts més febles del sistema elèctric estatal”, i que per aquesta raó calia la MAT de 400kV.

Perquè estic confós? Doncs perquè, per molt de cerqui pels webs dels que advoquen per la MAT, no puc trobar cap informació detallada que defensi la MAT. La que menys, és clar, la de ENDESA mateixa, on ni tant sols mencionen la gran apagada gironina.

Moltes opinions, això sí, als webs de partits i de medis, però res d'informació, fets, explicacions i raonaments detallats de com és que una línia, per molt alta tensió que fora, hauria pogut suplir les deficiències estructurals de desenes de línies de mitja i baixa tensió, que són les que han caigut. Perquè em sembla que la línia d'alta tensió afectada per la nevada, la de titularitat de REE, ja fa dies que està arreglada.

Agrairia molt que algú em doni informació real, i no pas unes declaracions difuses com les de Joan Ferran (PSC) que, tot aprofitant la ocasió per a atacar la posició dels alcaldes de signe polític oposat, recolza la d'ENDESA: “en moments de dificultat com l’actual, i després de les intenses nevades que ha patit Catalunya els darrers dies, és quan es mostra i els demostra la necessitat de la MAT.”

Els alcaldes de les poblacions afectades per la gran apagada, de tots els colors polítics, diuen que ara no és el moment pel debat de la MAT i que ENDESA ha mostrat una enorme deixadesa pel que fa al manteniment i la inversió en infraestructura de línies de mitja i baixa. A mi em fa l'efecte que els que volen la MAT, els que hi tenen interès, estan aprofitant un desastre injustificable per a acabar aprofitant-se de forma enormement indigne per a que tiri endavant el seu projecte d'una sola línia.

La gran nevada – fa prou l'administració?

2010-03-09T09:57:00.003+01:00

Unes reflexions sobre el caos resultat de la nevada del 8 de març de 2010

Ja ahir, i sobre tot aquest matí, estic llegint i escoltant un munt de queixes de que les autoritats no ho han fet bé, que els medis i les infraestructures són insuficients. És clar que sempre es pot millorar tot, que la “perfecció absoluta” és inassolible. Als països nòrdics o alpins, o els d'Europa de l'est, ho tenen molt millor muntat. Una nevada com la d'ahir no els afectaria com ho ha fet al nostre país.

Ara bé, una nevada com la d'ahir hi és el pa de cada dia, o al menys de cada hivern. En aquests països, no només tenen unes autoritats molt rodades amb els problemes que sorgeixen amb aquestes condicions meteorològiques, i que disposen de medis i infraestructures adients. És que la ciutadania també té una altra cultura. Netegen les voreres que tenen davant de casa. Si tenen previsions de nevades excepcionals, quan els medis alerten dies abans, no surten de casa quan les condicions ho recomanen i si cal, aplacen els desplaçaments, tanquen escoles i empreses, etc. Als seus cotxes duen mantes i no tenen cadenes de neu, no; tenen, com a mínim, neumàtics d'hivern M+S, si no són de claus, que calcen des de finals de tardor fins a que comença la primavera.

Evidentment, aquestes previsions i despeses serien ridícules al nostre país i en aquells que no acostumen tenir condicions climàtiques semblants. Aquest hivern, hi ha hagut fortes nevades a d'altres països europeus que no les acostumen tenir. Els resultats varen ser molt semblants als que hem experimentat aquí.

Si la pròpia població no contempla les despeses i actuacions necessàries per a prevenir situacions com les que hem experimentat, perquè les exigeix a l'administració? Paren a pensar que aquestes despeses sortirien dels impostos? Estaríem disposats a fer aquestes despeses, i assumir l'augment en impostos per a una emergència d'un o dos dies, cada 10 o 20 anys?

Cal racionalitzar. parem a pensar i també assumim les nostres pròpies responsabilitats. És racional no tenir cap mena de prevenció i esperar que l'administració se'n encarregui? És el que realment volem? Suposaria, evidentment, un estat paternalista, que se'n cuida d'absolutament tot. Jo, tot i ser d'esquerres, no ho vull això. M'amoïna aquest infantilisme cívic, en que cada individu és el centre del mon, que si ha de sortir a la carretera, hi té tot el dret, cap deure, i les administracions s'encarregaran de tot. Aquest matí, hi ha cotxes en ple carrer de Barcelona, abandonats ahir per no poder-se desplaçar, i que no han estat recollits a primera hora d'avui. A banda de la nevada d'ahir, aquest infantilisme l'he vist als Pirineus, quan gent circula per a veure la neu com qui circula per Barcelona, i després es queden atrapats. També ho hem vist entre aquells que van a grimpar muntanyes, sense equipaments ni coneixements, pensant que la natura la tenim perfectament controlada. I si es troben amb problemes, au! a trucar emergències amb el mòbil, que vindran a treure'ns.

Amb aquestes reflexions, no vull excusar les mancances de les autoritats. Però també cal pensar que aquestes són una part de la nostra societat, i que tots plegats hem d'assumir un cert grau de responsabilitat social.

Per acabar, una frase d'origen italià (ehem... sense comentari): "Piove (plou): porco governo!"

Toros: o tots moros, o tots cristians

2010-03-04T10:10:00.006+01:00

El debat dels toros ha de emmarcar-se dins d'un àmbit més ampli, el de la protecció dels animals en general: el que es debat és la seva inclusió, o millor dit, la suspensió de la seva exclusió a la llei corresponent. Per exemple, les baralles de gossos són possiblement tant o més antigues que les de braus. Tant mateix, s'ha il·legalitzat tot i que no hi ha sempre la mort de l'animal ni la tortura per part d'humans, al menys en el moment de la baralla. Perquè aquest doble raser? Sí es manté l'estatus d'excepció dels braus, perquè no les baralles de gossos o de galls?

Per a mi, el que és essencial és que el fet de fer "Fiesta" i espectacle de la tortura, sang i mort d'un ser viu pel "plaer" de l'audiència és immoral. Què diu de nosaltres quan ens sembla "art" el ball d'un home (o dona) davant d'un animal que ja ha estat picat amb "puyas" metal·liques pel que ja ha perdut litres (sí, litres) de sang, al qual ha seguit les banderilles, uns arpons decorats, coneguts col·loquialment com a "avivadores" perquè serveixen per a reanimar i excitar el toro després del debilitament de les picades de vares. Què ensenya als nostres fills de la violència, la tortura i el patiment de sers que són essencialment incapaços de defendre's? Què diu de la nostra "civilització"?

Evidentment, sóc contrari a les "corridas" i vull la seva inclusió entre les activitats prohibides, com ho son ja altres. No em sembla vàlid el principi de "prohibit prohibir". Jo aplicaria el de "o tots moros, o tots cristians".

Jet Blue: Arquetip de l'aprofitament de la xarxa social

2010-02-14T11:21:00.006+01:00

JetBlue és una línia aèria low-cost americana que va iniciar les seves operacions l'any 2000 des de JFK (Nova York). És típica de les línies aèries econòmiques en que fan un ús intensiu d'Internet, sobre tot emprant-la per a saltar-se els intermediaris i fer les seves vendes de bitllets i altres serveis, com lloguer de cotxes, reserves hoteleres, etc. on-line.

Però Jet Blue va un pas més enllà. Quan el blocaire Jonathan Fields va veure, fa uns mesos, l'actor William Shatner (el capità Kirk original de Star Trek) a la zona d'embarcament de JetBlue de l'aeroport JFK de Nova York, l'escriptor va obrir el seu portàtil, va connectar-se al wi-fi que ofereix JetBlue als seus clients a l'aeroport, i va tuitejar el que veia: “A la terminal de JetBlue. William Shatner, amb vestit de ratlles i ulleres de sol, esperant pujar al vol a Burbank. Perquè vola amb JetBlue? Gratis, potser?”

El que va seguir el va sorprendre i mig-espantar. Al cap de deu segons, @jetblue estava seguint-lo al Twitter! Va piular el fet. – Feien servir el wi-fi per a controlar-lo?! Maleït JetBlue! – va pensar – Què hi deien a les condicions d'ús de fer servir les meves dades? No hi entraré mai més!

Però al cap d'una estona, va rebre un correu:

Hola Jonathan,

No et preocupis - no et seguim a Twitter perquè vam controlar-te al WiFi (només pensar-hi m'espanta fins i tot a mi!) - sinó perquè vaig veure la teva piulada sobre en William Shatner. La meva intenció era mirar d'enviar-te un DM [missatge directe] amb alguna ximpleria sobre la idea que vola amb nosaltres perquè li agrada el nostre canal de ciència ficció.

Sento haver-te amoïnat (i feliç vol!)

Morgan Johnston
Comunicacions Corporatives
JetBlue Airways

El fet és que empreses com JetBlue fan servir Twitter per a veure el que en diuen els tuitaires, emprant eines de monitorització com Tweetscan o el propi Twitter Search, per a detectar els clients que necessiten informació, posem per cas, sobre endarreriments o cancel·lacions de vols.

Cada vegada hi ha més empreses que monitoritzen i responen al que es diu de les seves marques a Twitter: General Motors, Kodak (fins i tot Kodak Espanya), Dell (Dell en Directo, en castellà), Telepizza i, és clar, JetBlue es troben entre les empreses més importants que ronden pel Twitter per a millorar la imatge de les seves marques o donar servei als seus clients. Aquesta atenció que presten a Twitter demostra el poder de les eines de xarxes socials per a modular la opinió publica sobre les marques i productes. El control de la imatge d'aquestes es trobarà cada vegada més en mans del públic, en lloc d'exclusivament de màrqueting i RP, gràcies a la tecnologia de la xarxa. Una única piulada (un missatge de Twitter – tweet en anglès) pot ser vist per centenars o milers d'usuaris. Si aquest missatge parla d'un fet negatiu d'un servei o un producte, pot fer força mal a la seva imatge.

Per tant, és de gran importància estar a l'aguait del que es diu a la xarxa i reaccionar immediatament. Les generacions nadiues digitals ja hi són, i els demés cada vegada s'hi trobaran. Agrairan el fet de poder comunicar-se amb empreses i organitzacions (eGovern?) i si els arriba el missatge just en el moment que el volen i necessiten, respondran positivament. Cada gra de sorra compta.

Narrativa de Jonathan Fields del cas (en anglès). Al·lucineu amb el timeline de JetBlue i com reaccionen a les tuitades dels seus usuaris i més de 1 600 000 seguidors a @JetBlue. Finalment, l'article de Mashable, "40 de les millors marques a Twitter i la gent que hi ha al darrera" (en anglès).

Som una colla d'imbècils : sionistes, antisionistes i altres bestioles

2010-02-10T16:37:00.004+01:00

El poble català és la hòstia, la hòstia d'imbècils. No sé com ens ho fem, però sembla que sigui a propòsit que cerquem qualsevol tema, sobre tot d'assumptes aliens i/o estrangers, per barallar-nos, i així alienar-nos per acabar enemistats i sense ganes de trobar el que ens uneix. Els nostres enemics s'estan petant.

No m'amagaré que crec que els israelians s'equivoquen, que els àrabs tenen un llarg historial de colonialisme per part d'occident. També sé que aquests no son sants. Ja n'he parlat, tant amb en Jaume Renyer com amb en Rubén Novoa, personalment i virtual. També ho he publicat al bloc. Però el que mai faré és entrar en un carreró en que ens aboquem a l'enemistat, al menys per part meva. M'agradaria que tots plegats ho entenguéssim. A més a més, alguns han de saber que, qui viu per l'espasa...

Au, ara ja podeu flamejar-me tot el que voleu...

iPad és “iBad” (iDolent) per a la llibertat

2010-01-28T09:16:00.006+01:00

Apple acaba de presentar un aparell que és realment innovador i atractiu, el iPad. Però aquest aparell, més que qualsevol altre producte d'Apple, demostra la voluntat de l'empresa de Steve Jobs de crear un monopoli, amb un entorn de lock-in en que els seus clients i usuaris estan obligats a adquirir només productes propis, incloent programari, música i pelicul·les.

Aquesta és una agressió a les nostres llibertats més essencials com a consumidors i ciutadans. I si es permet que avanci sense resistència, existeix un greu perill de que altres empreses segueixin el seu model als ordinadors que els puguem comprar.

El nou producte d'Apple limitarà les nostres llibertats de les següents formes:

No podrem instal·lar programes que no hàgim adquirit a la botiga d'Apple
No hi podrem instal·lar programari lliure
No podrem compartir música ni llibres
Apple podrà controlar l'aparell remotament, incloent la desactivació d'aplicacions i medis

Si adquireixes un iPad, doncs, no compraràs un aparell sinó que el tindràs en règim de préstec, perquè Apple en disposarà remotament gairebé com li sembli i no tindràs la llibertat de fer-ne el que vulguis.

Al cor d'aquesta estratègia està el Digital Restrictions Management (DRM: Gestió de Restriccions Digitals) que Apple empra per a restringir els drets dels usuaris de formes diverses, com el bloqueig del programari que no s'hagi adquirit al Applications Store, la botiga oficial d'aplicacions d'Apple, i la restricció de l'ús que puguis fer de les pel·lícules que hagis comprat a iTunes, la botiga de medis d'Apple.

La Free Software Foundation (Fundació pel Programari Lliure), mitjançant la campanya Defective by Design (Defectuós per Disseny), ha endegat una campanya contra l'estratègia DRM d'Apple.

Segons el director executiu de la FSF, Peter Brown, "Cal prestar atenció a la infraestructura informàtica de la que depèn cada vegada més la nostra societat. Durant l'últim any hem vist com es pot girar la tecnologia en contra d'activistes pels drets humans i la democràcia per part de corporacions que són proveïdors dels productes i serveis amb els que comptem. El “teu” ordinador ha d'estar sota el “teu” control. Al aplicar aquestes restriccions, Steve Jobs està construint un llegat que posa en perill la nostra llibertat a canvi dels seus beneficis."

Podeu sumar-vos a la campanya signant aquí la següent carta adreçada a Steve Jobs:

Sr. Jobs,

DRM donarà a Apple i els seus socis corporatius la capacitat de deshabilitar característiques, bloquejar els productes competidors (sobretot el programari lliure), censurar notícies, i fins i tot eliminar els llibres, vídeos o notícies dels equips d'usuaris sense previ avís - utilitzant el dispositiu “always on” de connexió permanent en xarxa.

Durant aquest últim any, hem vist com es pot girar la tecnologia que empren activistes pels drets humans i la democràcia en la seva contra. En fer un equip on cada aplicació està sota el control total, centralitzat, Apple està posant en perill la llibertat amb la finalitat d'augmentar els beneficis.

Apple pot al·legar que no abusarà d'aquest poder, però el seu historial de rebuigs i eliminacions de l'App Store no ens dóna motius per confiar-hi. L'ús sense precedents al iPad de DRM per a controlar totes les funcions d'un ordinador d'ús general és un pas enrere perillós per a la informàtica i la distribució de medis. Exigim que Apple elimini tots els DRM dels seus dispositius.

La traducció dels títols

2010-01-22T14:08:00.008+01:00

De fa temps que em ronda pel cap una qüestió: la traducció dels títols.

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ha definit la política de presentació dels títols als seus medis segons hagin estat traduïts a l'estat espanyol. Sembla prou racional, tot i significar que la majoria de títols es presenten en castellà.

Hi ha, però, una incongruència. Si el que es vol és respectar els títols en que s'hagin publicat les obres (d'art, intel·lectuals, etc.), aleshores, com és que no es manté el títol original, posem per cas de 風雲II, que no s'ha traduït ni al castellà, ni al català? Oi que aleshores es tradueix al català sense embuts?

Perquè no prescindim, doncs, de l'intermediació de la traducció castellana quan citem una obra que s'hi hagi traduït? Quin avantatge o valor ens proporciona als catalanoparlants?! Com és que no es tradueix sempre els títols al català?

Com és que un defensor de la nostra llengua i cultura com hauria de ser la CCMA cau en aquest parany que demostra novament el sentiment d'inferioritat que molts senten, desgraciadament, per la nostra llengua?

Per cert, la pel·licula en qüestió és "Els guerrers de la tempesta II", tal com m'ha facilitat el traductor de Google. És que, amb les tecnologies al nostre abast, tampoc no hi ha res que ens obligui a passar per cap altre idioma que no sigui l'original, i el propi!

Montilla contempla la independència?

2009-11-29T13:27:00.004+01:00

El president de la Generalitat i primer secretari del PSC, José Montilla, va advertir ahir dissabte que pensa defensar l'Estatut 'fins a les darreres conseqüències' i 'amb intel·ligència i amb força, amabilitat i determinació'.

Si el Tribunal Constitucional declara inconstitucional qualsevol punt essencial de l'estatut (inversions, nació, drets, bilateralitat, justícia), només hi haurà una sortida: modificar la Constitució espanyola. Però per a fer això, caldrà el concurs de PSOE i PP, cosa actualment i previsiblement impossible.

D’això n’és plenament conscient el President. Per tant, quan diu que defensarà l’Estatut fins a les darreres conseqüències, només pot significar una cosa: defensar l’autogovern més enllà de la Constitució espanyola... ergo, declarar la independència de Catalunya.

Tindrà el que cal? Tindrà la vocació de ser un autèntic president de Catalunya, el màxim representant del poble de Catalunya, de la ciutadania i les seves necessitats?

La "dignitat" de Catalunya

2009-11-27T11:39:00.005+01:00

L'editorial comú de les capçaleres catalanes d'ahir ha suposat una gran sacsejada a la política catalana, i als polítics. Sembla que, per la reacció, també ha tingut un efecte considerable en la opinió de polítics i opinadors espanyols. Però aquesta reacció ha estat més o menys negativa, segons la tendència política de cadascú.

Cap dels medis i opinadors espanyols ha recolzat, ni tant sols mínimament, l'editorial. Està clar que els incomoda i el critiquen des d'un tebi crit a la calma, tot criticant la funció política dels diaris catalans d'una forma molt difuminada del diari El País, fins una càrrega en tota regla d'ABC i El Mundo. Els jutges conservadors ho troben "intolerable", mentre que els progressistes es fan notar per un silenci condescendent. No cal ni mencionar els comentaris dels lectors que han deixat les seves opinions als diaris digitals. Com sempre, ni tant sols els espanyols més propers al principal partit del govern català surten a la defensa de Catalunya. Potser el més elogiós ha estat un tebi "respecte" per la llibertat d'expressió d'en Zapatero, mentre que en Guerra (el de "Nos hemos cepillado el estatuto") ha censurat la suposada pressió al Tribunal Constitucional, i des del PP hi ha hagut tota mena de crítica més o menys directa.

Queda prou clar que a una gran majoria de la ciutadania catalana ens ha semblat una posició encomiable, aquest front comú editorial, davant d'un front comú polític del que s'ha parlat a bastament últimament, però que no s'ha materialitzat. Des del MH President de la Generalitat, José Montilla, que ha declarat que s'hi identifica plenament, fins al líder de la oposició, l'Artur Mas, passant per representants diversos de clubs esportius, entitats socials i partits d'esquerra i dreta, d'autonomistes, federalistes i sobiranistes.

La pregunta que em faig ara és quin serà el posicionament de tots aquests si no canvia res, si la sentència del Tribunal Constitucional és restrictiva, com es porta pronosticant de fa mesos. Si escoltem els Aznar, Espósito i Pedro Jota, les Cospedal o Sáenz de Santamaría, els Guerra i un llarg etc. de polítics i opinadors espanyols, queda clar que el canvi polític i social vers un estat federal és francament difícil, per no dir impossible.

Tinc doncs un prec per aquells líders i afiliats del PSC-PSOE, de CDC i d'UDC, d'IC i EU que no s'han atrevit a més, que no han anat més enllà d'autonomisme i federalisme: que es plantegin d'una vegada la viabilitat rigorosa de la sobirania de Catalunya, d'un estat de dret independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea. No perdem més el temps, ni per a Catalunya ni per a Espanya, anem per feina i deixem enrere aquest atzucac en que ens trobem. Aquesta seria la verdadera "dignitat" de Catalunya.

Xoriço, no només al món polític

2009-11-06T23:06:00.002+01:00

Quan he tractat la qüestió de la corrupció amb amics, coneguts o saludats, tant últimament com fa temps, m'he trobat un gran front que critica el conjunt dels polítics, els partits, aquells que gestionen l'administració. Efectivament, a ulls de la opinió pública, sembla que la corrupció existeix només a l'entorn polític. I si se m'ha ocorregut defensar els polítics, senyalant els corruptors a més dels corruptes, insinuant que el mon de l'empresa no és lliure de pecat, se m'ha contraposat el diner públic al diner privat, indicant-me que els polítics gestionen el primer, mentre que els segons fan amb el diner privat el que volen.

Doncs no. No és èticament admissible que les empreses facin el que volen amb el diner que gestionen. No perquè no sigui seu, tot i que en molts casos, els de les empreses que es capitalitzen amb diner aliè, el diner no és, efectivament, seu. No, la raó per la que no poden obrar al lliure albir és perquè no són persones lliures de responsabilitat social o cívica simplement per ser jurídiques. El fet de que es puguin constituir en societats, en ens socials, és perquè tenen carta o llicència social, un dret atorgat per la societat per a protegir-los com a empreses, la seva propietat i els seus bens, no pas gratuïtament, sinó a canvi de generar riquesa per a la mateixa societat, a canvi de promocionar el bé i l'interès comú. Les empreses, doncs, tenen un deute vers la societat, ja que sense aquesta, elles no serien res, no estarien protegides davant de tota mena de faltes i delictes, no estarien protegides davant de la llei de la jungla.

Quan a la corrupció, tenen encara menys dret de fer servir el seu poder econòmic per a manipular de forma subreptícia o fraudulent per a influir en les decisions adoptades pels polítics, és a dir, de corrompre els procediments legalment establerts. Sense aquests, com he comentat, la societat s'abocaria a la llei de la jungla i amb ella les empreses. Per això és tant perjudicial i nociva la corrupció, generant uns costos socials i empresarials elevats, encara que el benefici al corruptor a curt termini sigui positiu.

Cal, doncs, ser tant o més severs amb els corruptors com amb els corromputs.

Queixa oberta a la CCMA

2009-10-16T18:21:00.004+02:00

Com és que la Anna Llacher recomana al programa magazine de TV3 "Divendres" un web en espanyol quan és disponible en català? Es tracta d'un web d'intercanvi d'habitatges: al programa es mostra una pàgina del web Only-apartments.es, amb el contingut tot en espanyol, quan el web és disponible en català, accedint des del mateix web en espanyol pel selector d'idiomes, a la URL http://www.only-apartments.com/cat.html

Cal recordar que un dels principis directors de TV3 i de la CCMA és, segons la Llei 11/2007, d’11 d’octubre, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i el Contracte Programa corresponent, de "difondre i promocionar la llengua catalana"?

Aquest és un exemple més en una llista que sembla infinita de casos semblants. Se'm fa difícil entendre que, si s'exigeix la professionalitat tècnica del personal, no s'apliquin els mateixos criteris de rigor quan als aspectes lingüístics.

Espero que TV3 en particular, i la CCMA en general, apliquin com cal els principis directors sobre la mencionada difusió i promoció de la llengua catalana.

Salutacions ben cordials,

Reflexió sobre l'assistència de Jan Laporta a l'homenatge a Companys

2009-10-15T09:59:00.008+02:00

Una reflexió: si hagués estat en Florentino Pérez que hipotèticament assistís a un homenatge per part del Partit Popular a José Blas de Molina en ocasió de l'aniversari de l'aixecament del 2 de maig de 1808 a Madrid, se'l criticaria com es critica a en Laporta? Se'l criticaria perquè un president de club de futbol que se sent representant d'un país a més d'una ciutat expressés la seva opinió respecte de la llibertat d'aquest país?

Els interessos polítics d'alguns periodistes i tertulians, com dels polítics és clar, es deixen veure claríssimament, tant com la vena d'auto-odi de segons quins catalans, en referència a la participació d'en Jan Laporta a l'homenatge d'Esquerra al president de la Generalitat Lluís Companys d'aquest matí al glacis de Sta. Helena a Montjuïc, on ha declarat la seva opinió sobre la llibertat del seu país. On és la llibertat d'expressió i d'opinió? No la té, no pot gaudir d'aquest dret essencial el president del FC Barcelona, quan sí podria fer-ho el president del Real Madrid CF?

Pilar Rahola: Eres catalán, pues paga

2009-10-04T10:21:00.003+02:00

Al seu artícle a la Vanguardia del proppassat dia 1, "Eres catalán, pues paga", la Pilar Rahola sembla pensar que els catalans (i les catalanes, ja que, com a mínim s’hi deu incloure ella) soms tant tant tontos que no podem fer més d’una cosa a la vegada (ella, malgrat ser dona), contraposant l’independentisme (cosa que, crec, encara hi creu?) i la preocupació pels quartos.

Jo diria que les dues preocupacions van cada vegada més associades, i que el seus "castillos independentistas en el aire" son proporcionalment cada vegada menys identitaris (culturals, ètnics, etc.) i cada vegada més pragmàtics (econòmics i fiscals), tal com varen expressar-me fa dos dies un parell d'amics que presideixen entitats de la societat civil, i que fa uns anys potser no ho haguessin pensat mai! Alguns, cada vegada més nombrosos, tenim clar que, o bé marxem de Catalunya, com narra la Rahola ha fet un parent seu, o Catalunya marxa d’Espanya, perquè com bé diu, “todas las vías están conectadas, y la mala financiación catalana repercute en todos los ámbitos económicos del país”. O és que l’espoli fiscal no hi té res a veure ara?!

Per cert, la filòloga Rahola manipula la cita de'n Pla: el seu "Mi pais es aquel que, cuando digo bon dia, me responde bon dia". Ahora dices bon dia y te roban la cartera" hauria de ser "El meu país és aquell on, quan dic ‘Bon dia’, em responen ‘Sí, sembla que fa bon dia’" i es refereix a que, vagi pel Principat, les Illes o València, entendran la seva llengua comú.

Menyspreu a Els Matins de TV3 per les víctimes de la Falange

2009-09-09T11:36:00.000+02:00

Vull expressar la meva més absoluta repulsa pel menyspreu indirecte que fa en Joan Julibert a Els Matins de TV3 per les víctimes de la guerra civil espanyola en general, i de les víctimes dels camps de concentració espanyols i de les accions violents i assassines de la Falange en particular.

En Joan Julibert diu que els polítics perden la oportunitat de callar: doncs ell, en aquest cas ha perdut una excel·lent oportunitat pel silenci.

Comenta la comparació que ha fet l'alcalde d'Arenys de Munt entre el fiscal de l'estat, (ex-?) falangista que representa aquest en el cas de la consulta organitzada a Arenys, i la hipotètica, per impossible, situació d'un ex-nazi exercint una funció similar contra un israelià a Alemanya.

Indica que l'horror nazi és gravíssim i que no es pot fer servir en aquest context. Però està clar que l'alcalde no vol minimitzar aquest horror, sinó que evidentment critica el fet de que pugui haver persones declarades falangistes, que s'han presentat com a candidats d'aquesta formació, i que representin a l'estat democràtic en un judici contra un procés per definició democràtic.

L'horror nazi va ser gravíssim, si, però en importància pel volum dels fets. Cal recordar, cal no oblidar mai que el que va passar durant i després de la guerra civil espanyola no li queda endarrere en qualitat. Els falangistes i franquistes espanyols serien menys eficients que els nazis, però poc importa això als individus que varen patir els assassinats a les cunetes i a camps de concentració en el que desapareixien i exterminaven també a milers de persones per raça, credo religiós, orientació sexual i creença política.

Amb el seu comentari d'avui, en Joan Julibert menysprea indirectament a les víctimes del franquisme i de la falange, com el meu sogre que encara avui no sap on rauen els cadàvers del seu pare i avi, quan expressa la idea de que el nazisme fou gravíssim, així implícitament minorant la importància dels horrors que va portar a aquest país els falangistes i els seus. Només hem de contemplar, encara avui, la intranquil·litat que provoca el fet d'una possible manifestació de la Falange.

Així mateix, equiparar un alcalde democràtic amb Goebbels quan expressa la paradoxa de tenir de representant de l'estat un falangista, que porta un cas contra una iniciativa perfectament legítima i democràtica, em sembla un gra, o millor dit, un camp sencer de blat massa.

Crec que en Joan Julibert hauria de reflexionar una miqueta abans de fer els seus comentaris, amb els quals sovint combrego, a vegades no, però que avui m'ha xocat i m'ha fet entristir, pensant que la memòria històrica d'aquest país no està a l'alçada de la memòria del poble jueu, per exemple, que no oblida ni menysprea mai les víctimes de l'horror de la guerra i de l'assassinat sistemàtic. Tampoc no acceptaria, ni accepta mai que un estat tingui entre els seus funcionaris (i a més de justícia!) una persona que s'ha declarat favorable als principis que varen portar a l'horror de la guerra i la postguerra.

Això era sens dubte el que criticava l'alcalde d'Arenys, i per això en Julibert l'ha comparat amb Goebbels.

Sóc constitucionalista

2009-09-06T07:25:00.005+02:00

Sí! Sóc constitucionalista. També vull un cós de seguretat disposat a “Tot per a la pàtria”.

Però com sempre, cal aclarir: quina constitució, per a quina pàtria? La meva pàtria va tenir constitucions contemporànies a la Magna Carta d'Anglaterra, considerada per molts la primera fita d'un procés que va portar a les lleis constitucionals modernes, el principi del constitucionalisme. Les Constitucions catalanes són, doncs, uns dels avantpassats del règim modern democràtic. Sóc constitucionalista perquè vull que el meu país torni a tenir la seva pròpia constitució, perquè la constitució que hi regeix no satisfà les necessitats del meu país, de la seva ciutadania.

A partir d'aquests antecedents, és evident i s'entén perfectament que he de rebutjar l'apropiació del terme constitucionalista per aquells, partits o particulars, que defensen una constitució que no puc considerar moralment i ètica, meva. No la vaig votar, ni la va votar la majoria dels meus conciutadans. És la imposició més clara d'un regim anterior, tot i aprovat per votació democràtica, i vull que s'adeqüi a l'actualitat social del meu país.

Donada la impossibilitat política, en els contexts actual i previsible, d'assolir els canvis necessaris a la constitució actualment vigent a l'estat, només puc advocar per una solució democràtica, la de la confecció d'una constitució pròpia pel meu país. Però això exigeix, per definició i per necessitat, la independència de Catalunya, per a possibilitar la democràtica constitució d'uns principis de govern adients al meu país i no pas al d'un país que ja no existeix.

Ser independentista és, doncs, ser constitucionalista. Com a part d'un procés que necessita d'un mapa de ruta, cal que els nostres juristes confeccionin una nova constitució catalana per al nostre futur estat, com a baula essencial del procés que hem emprés vers la llibertat nacional, la llibertat d'un poble, la llibertat de la seva ciutadania en un estat independent, de dret, democràtic i social integrat a la Unió Europea.

L'atomització de la societat o la representació de les nostres identitats?

2009-04-21T10:45:00.003+02:00

La xarxa ens porta vers un nou paradigma: cadascú de nosaltres és un node d'identitat (política, interessos, cultures, activitats i activisme, etc.). És a dir, no ens unim en una massa unitària i uniforme de subjectes (el que vol l'espanyolisme centralista secular, per exemple), sinó que cadascú de la ciutadania, cadascú de nosaltres, és un centre amb la seva identitat diversa, amb la seva visió diferenciada dels nostres mons respectius.

No vol dir, però (als meus ulls, al menys), que siguem tots una colla d'egoistes egocèntrics, sinó que ens unim a d'altres ciutadans i ciutadanes segons la nostra identitat individual. Per exemple, tu i jo podrem compartir la Xarxa Independentista (per exemple), però no (necessàriament) el grup ERC-Sectorial de la SI de Facebook, o els grups de música clàssica i de “Wicked Jazz Sounds” a Last.fm. És a dir, no s'estan atomitzant esforços, sinó que es representen més precisament els interessos de cadascú de nosaltres, permetent-nos ser actors en allò que més estiguem involucrats i, per tant, en allò que serem més dinàmics, més actius i en que més podrem aportar i col·laborar a la societat.

I aquí és on em sembla que estan fracassant les entitats que ens han de representar a l'arena política parlamentària, els partits polítics. Estan perdent el sentiment de pertinència dels seus electorats, i fins i tot de les seves militàncies, perquè no tenen en compte que no són més (ni tampoc menys, però) que nodes d'aquestes identitats. Els partits han d'aprendre a esdevenir eines on hi hagi una interactuació no només de les seves militàncies, actualment més o menys passives, sinó de tota la ciutadania, sigui del seu electorat o no. Han d'aprendre a escoltar, i a més a més, admetre la condició d'actors polítics actius a militància, electorat i ciutadania.

Tant de bo que els partits ho puguin entendre això. Així podran esdevenir eines realment útils en aquest nou entorn de relació en xarxa, que tot i que ja existia de fa mil·lennis a les societats humanes, els partits s'havien convertit en partits de masses (i últimament en "partits cartel") a la era de societat industrial de producció massiva: com va dir en Henry Ford, “pot tenir el cotxe del color que vulgui sempre i quan sigui negre”. Però els mètodes de producció d'avui, i encara més les xarxes socials actuals, permeten cada vegada més l'adaptació a l'individu. La xarxa electrònica tot ho està canviant de forma progressiva: la cultura, la producció industrial, l'organització empresarial i, evidentment, la política. Qui no corre, vola. I si no, es queda en darrera i anacrònic.

Obiols i la qüestió de peles

2009-03-21T11:18:00.001+01:00

Torno a llegir un article d'en Raimon Obiols, Qüestió de peles, aquesta vegada a Crònica. Hi parla del que ha de fer l'Obama respecte de les bonificacions dels directius d'AIG. Vull insistir en que tot i tenir raó sobre aquest affaire el Sr. Obiols, cal que els nostres representants a Brussel·les, a Madrid i a Barcelona es centrin en defensar els interessos dels seus respectius electorats, de la ciutadania, tota aquella que pateix un frau democràtic que suposa el greuge comparatiu en la “qüestió de peles”, no pas d'AIG, sinó del finançament de l'administració de Catalunya, de la Generalitat.

No puc entendre que els socialistes no siguin capaços de defensar com a mínim els seus representats, com se suposa han de fer en una democràcia representativa, que és la que actualment ens regeix. I tampoc puc entendre que el seu electorat no posi en dubte que el partit a qui ha recolzat sigui la millor eina per a assegurar la viabilitat dels nostres serveis públics, un bé que ha de garantir l'administració pública.

Al no garantir aquesta viabilitat, s'està posant en perill tan els bens públics com els privats. L'administració, doncs, fa deixadesa del seu deure democràtic. Si l'estat no respon als seus deures, esdevé, com a mínim parcialment, un estat fallit, i ens hem de cercar una solució alternativa, un estat que sí respongui a les exigències democràtiques de representar la ciutadania i proveir-la dels bens públics a la que té dret.

Potser l'electorat dels Socialistes de Catalunya no combregui amb les propostes identitàries, i que el terme “nacionalista” no els faci massa gràcia. Però l'argument “ciutadà”, profundament republicà i democràtic, sí l'han d'escoltar. I si l'escolta l'electorat, aleshores els candidats n'hauran de fer cas i seguir així el principi més essencial de la democràcia (poder del poble), i no pas la oligarquia (regnat de l'elit) del PSOE, dels seus ministres i dels seus secretaris d'estat espanyols.

La qüestió vital que es planteja a Europa

2009-02-20T12:12:00.009+01:00

Acabo de llegir un article d'en Raimon Obiols “La qüestió vital que es planteja a Europa” al seu blog, i reproduït al web del grup del PSC, Nou Cicle.

Té gràcia: es queixa de la por inculcada per la dreta "berlusconiana", mentre que el lema del PSC a l'última contesa electoral va ser "Si tu no hi vas, ells tornen". I precisament, aquest article seu reprodueix el mateix principi: "Si es produeix de manera dominant l'explosió dels populismes (extrema dreta, esquerra de protesta o identitarismes i nacionalismes), es configuraran governs de dreta autoritaris i sense escrúpols, que estimularan les pors de la gent". La solució: "Cal reforçar els socialistes i socialdemòcrates europeus".

També caldria preguntar-nos perquè el que titlla de "esquerra de protesta" és negatiu. Pot ser que l'esquerra del PSC-PSOE és mancada de protesta? Doncs si la nostra societat ha progressat és gràcies a l'esquerra progressista que ha protestat i lluitat des de fa més d'un segle. Vol dir que el PSC-PSOE és progressista però que ara no protesta? Formen ara part de l'establishment, que per definició representa l'estatus quo?

I dels "identitarismes i nacionalismes" ja veiem com els estats-nació poden ser tot lo identitaristes i nacionalistes que vulguin. Però és clar que, a Europa i arreu, un estat-nació té tots els drets, mentre les nacions sense estat no en tenen cap. Aquesta debilitat política i la consegüent manca de poder legislatiu, recau i pesa com una llosa en la ciutadania de Catalunya i els seus drets col·lectius. Fixeu-vos com, per menystenir, aquests drets son "identitaris", mentre que per a justificar son "col·lectius".

En tot cas, vull veure més protesta i més lluita pel poder polític. Que això ha de redundar en més dificultats en crear una majoria de progrés? Si hi ha voluntat per part de les esquerres europees, podrem arribar a acords com el de govern de la Generalitat de Catalunya. Però no val desistir en defensar els drets de la ciutadania de Catalunya, siguin a nivell individual com col·lectiu, amb l'argument de que si no, no es podrà assolir una “majoria de progrés”.

Sembla clar que els que volem la defensa dels interessos de la nostra ciutadania, de la nostra nació a Europa, només tenim una opció: Nosaltres Junqueras!

Lletra oberta a en Ramon Tremosa

2009-02-09T12:13:00.003+01:00

Benvolgut Ramon,

Hem correspost per e-mail un parell de vegades, i varem conversar breument quan en Joan Carretero ens va convocar al Via Fora! del Pati Manning. Sempre t'he admirat, pel teu posicionament clarament nacional aliat a una visió racional i economicista, i no només cultural.

Però ara, parlant clar i català, he quedat francament decebut amb la teva declaració a "El cafè de la República" de Catalunya Ràdio (segons Directe.cat) que "Brussel·les no és el lloc més adequat per defensar la sobirania de Catalunya". No sé si és una manipulació, però crec que s'ha de defensar els interessos nacionals, sobre tot la sobirania, a TOTS els fòrums. I està clar que la política d'anar a Europa i no fer massa soroll sobre els assumptes nacionals, advocada tant per CiU i el PSCOE en el passat i ara per l'Obiols, no ha donat resultats gaire satisfactoris fins ara.

La veritat és que esperava que la tria d'un sobiranista declarat per part de CiU per a defensar els nostres interessos a Brussel·les significaria un canvi en aquesta política. Per altra banda, CiU sembla recolzar la iniciativa 10.000 a Brussel·les. Els missatges barrejats, com els que esteu emetent són font de confusió per al vostre electorat.

En tot cas, si tot és el que sembla, tinc clar que, com a patriota que lluita en interès nacional, només tinc una opció a les eleccions europees, i no és el candidat de CiU. Em sap greu.

Enfrontament entre .cat i .bcn

2009-01-04T11:01:00.012+01:00

.CAT representa a Catalunya o a la seva cultura?

A la dialectica de l'enfrontament entre .cat i .bcn, es diu que és un error important identificar el domini .cat amb Catalunya. Però, amb qui, o què, s'ha d'identificar el .cat si no és amb la nostra nació? És a dir, el .cat identifica la cultura catalana, cultura la qual només es relaciona amb la nació catalana, i per tant la identifica. Malauradament, no és una "gran" cultura, com l'anglesa, la francesa o l'espanyola, per exemple, que es pot identificar amb diverses nacions. Ja m'estaria bé si fos aquest el cas.

Per a identificar un país, existeixen els ccTLD (dominis de màxim nivell - codi país). El que ens correspondria, el .ct, probablement no s'aconseguirà per raons diverses, principalment polítiques. Precisament és aquesta una raó de pes per la qual el .cat ha vingut a identificar la nostra nació. La manca de possibilitat de poder-nos identificar al medi Internet més que mitjançant el .cat fa que aquest sigui, de forma exclusiva, el nostre referent identificador, no només cultural, sinó també social i polític. I és precisament per això que cal defendre aquesta identitat contra tot efecte disgregador.

Perquè no un TLD .BCN?

L'ajuntament de Barcelona diu que el domini .bcn és l'eina que permetrà donar identitat local a Internet als ciutadans, negocis, entitats i institucions de la ciutat. D'aquesta manera, la ciutat aconseguirà l'objectiu de posicionar Barcelona al mapa d'Internet. Però és l'únic objectiu? Estic segur que, ensems amb aquest raonament de l'ajuntament i els seus representants al projecte, el domini .bcn té un fort recolzament entre aquells que volen debilitar el .cat precisament perquè ha esdevingut referent nacional!

Si l'ajuntament vol promocionar una identitat pròpia, perquè no ho fa, per exemple, sota el gSLD (domini de segon nivell geogràfic) .bcn.cat? Personalment, com a ciutadà de Barcelona, m'encantaria disposar del meu domini yuri.bcn.cat, de la mateixa forma que voldria disposar d'un gSLD yuri.oslo.no si fós ciutadà d'Oslo, la capital de Noruega, de yuri.qc.ca si fora ciutadà de Quebec al Canadà, o bé yuri.nsw.au si visqués a l'estat de New South Wales a Austràlia, per exemple.

El SLD bcn.cat ja és de propietat de l'ajuntament i, si tingués la bona voluntat de realitzar una promoció conjunta entre Barcelona i Catalunya, podria cedir la seva administració com a SLD geogràfic a la fundació Punt.cat. A més a més, podria ampliar-se aquest principi a .gi.cat, .pal.cat, .vlc.cat, .alc.cat, .per.cat o .trg.cat, entre d'altres possibles: Punt.cat està perfectament facultada per a fer-ho, ja que és responsable del 'registry' i controla les polítiques d'assignació de noms de domini i opera el TLD a nivell tècnic. Així, amb els gSLD, no es disgregaria la nostra identitat nacional a l'entorn Internet tot promocionant la de les nostres ciutats.

Evidentment, això complicaria la diferenciació si finalment aconseguim el ccTLD .ct. Però és que algú creu que podrem aconseguir el .ct sense un estat propi? En tot cas, si voleu, ja me'n encarregaré jo d'arreglar-ho quan esdevenim independents!

Aquest matí, no hi ha noticies

2008-12-22T09:32:00.003+01:00

És possible que 3/24 no té prou continguts, que hagi de clonar la programació de TV3?! Em refereixo al fet que aquest matí, tot el matí, no podrem veure RES MÉS noticiable que el sorteig de Nadal. S'enten que hi hagi una gran audiència potencial, però replicar la mateixa programació? La única explicació seria una manca de continguts, de que no hi ha noticies.

Però és així? No, oi? Amb tot el que passa al món, que hàgim de veure programada en dues cadenes (que, en el cas del 3/24, sense anuncis, paguem els contribuents exclusivament) la "gran notícia" d'uns nens fent la cantarella de repetir un números durant hores i hores, i uns periodistes rebaixats a repetir tota una sèrie de supersticions, i comentaris de si ha de tocar aquí o allà, i si ha d'acabar en un número o un altre.

Penós.

Que mogui fitxa CDC

2008-12-21T12:16:00.004+01:00

Quina manca de visió històrica, quin curt-terminisme i impaciència! Hem experimentat tot el ventall d'aliances polítiques per a formar governs. 1980: CiU forma govern amb els vots a favor de CDC, UDC, UCD i ERC, i els contraris de PSC, PSUC i PSA; 1984: CDC-UDC-AP-ERC a favor / PSC-PSUC en contra; 1988: CDC-UDC / PSC-IC-ERC (AP i CDS s'abstenen); 1992: CDC-UDC / PSC-IC-ERC (PP s'absten); 1995: CDC-UDC / ERC-ICV (PSC i PP s'abstenen); 1999: CDC-UDC-PP / PSC-ICV (ERC s'absten); 2003: El tripartit forma govern amb els vots a favor de PSC-ERC-ICV i els de CDC-UDC-PP en contra; 2006: PSC-ERC-ICV / CDC-UDC-PP-C's.

Ara una reflexió: en quines legislatures s'ha apropat més el govern de Catalunya a l'espanyolisme més ranci d'UCD, d'AP i de PP? I en quines s'ha fet plantejaments més sobiranistes, d'auto-govern en lloc de plantejaments de “motor d'Espanya”?

Si de veritat es vol la unitat nacional, el que cal és que TOTS els actors se'n adonin d'una vegada dels seus propis errors del passat, que els acceptin i els denunciïn com a tals. Si la CiU d'avui realment ha de ser més sobiranista que la d'antany, aquella de l'últim govern de CiU que es va recolzar en el PP d'Aznar, que es declari obertament i pública per la independència, que es desmarqui d'una vegada dels seus socis unionistes i aposti de veritat per l'alliberament nacional!

Perquè sempre ha de ser ERC que carregui amb les neules quan, acceptem-ho, és el partit d'orientació nacional minoritari? Ja està bé! Que moguin fitxa en Mas i en Puig i la resta de CDC!

Social Liberalisme, un invent?

2008-10-29T10:46:00.001+01:00

La Sra. Montserrat Nebreda és, a més de doctora en dret, llicenciada en filosofia política. Per això em mereix un respecte quan es refereix al pensament polític. Però també em fa exigent amb el seu rigor, i particularment amb el que diu del meu propi pensament.

Políticament em considero entre socialdemòcrata i social liberal, que per a la majoria de pensadors és una posició d'esquerres. De fet, junt amb la incipient socialdemocràcia, el social liberalisme conforma la “nova esquerra” dels anys seixanta, del maig del '68, en contrast amb la que es titllava de “vella esquerra” marxista, socialista, i comunista. És més, es pot considerar que, fins que no va aparèixer el marxisme, el liberalisme era la única esquerra, ja que l'eix polític era essencialment liberal vs. conservador.

Però acabo d'escoltar a la Sra. Nebreda sentenciar que no existeix més que un liberalisme autèntic: el liberal conservadorisme. És més, no només ha asseverat que l'esquerra no pot ser liberal, sinó que només pot ser totalitària i que només la dreta pot ser liberal, que parlar de socialistes liberals és tractar d'un oxímoron.

Així, la senyora docta desestima el pensament i els escrits de'n John Stuart Mill, respectat filòsof polític liberal, que es considera va generar la llavor del social liberalisme i que mantenia que el govern tenia la obligació d'intervenir quan fora per a la protecció de la societat, o de'n John Maynard Keynes, que advocava per les polítiques intervencionistes dels governs i que inspirà el New Deal de Roosevelt. D'altres “oxímorons” inclouen Norberto Bobbio, John Rawls, i més recentment Dirk Verhofstadt.

Potser la senyora Nebreda hauria de repassar els seus apunts de quan va llicenciar-se en filosofia política.

Govern no és partit i viceversa

2008-09-22T09:48:00.003+02:00

En un govern de coalició, dos o més partits es posen d'acord en recolzar la candidatura a la presidència del govern a canvi d'un programa executiu a la mida dels socis, així com la participació en el govern encarregat de la seva execució.

La participació d'ERC en el govern de la Generalitat va sorgir de les negociacions entre els diferents actors parlamentaris després de les últimes eleccions. L'acord entre el PSC, IC i ERC va consistir en aprovar el candidat del PSC a la presidència, en José Montilla, aprovar un programa de govern i decidir els membres de govern que caldria per a portar-ho a bon terme.

Així funcionen els acords per a establir un govern de coalició. Els partits hi arriben per a portar a terme un govern i la seva política. No ha de pressuposar que els mateixos partits hagin d'estar subjugats permanentment als criteris del govern, ni tampoc als d'un o altre partit. Mentre es satisfacin els acords, si es compleixen els compromisos que varen portar a la formació del Govern, ERC té les mans totalment lliures d'actuar com li sembli. És a dir, no hi ha cap raó per la que ERC no pugui expressar les seves opinions lliurement. Tampoc significa que no pugui actuar en els diversos àmbits com cregui convenient ni que pugui parlar amb qui li sembli. En cap cas, no suposarà que, si les parts compleixen amb allò pactat, s'hagi de trencar el Govern. No vol dir que ERC se n'hagi de sortir.

Per tant, ara que el President del partit i el seu Secretari General no són membres del govern, ERC haurà de seguir exigint (en té tot el dret i té el deure) tot allò que tingui com a finalitat, és a dir allò que sigui definit als seus estatuts i als seus congressos, o que ajudi a arribar a aquestes finalitats seves. Si el partit creu convenient votar o no els pressupostos generals de l'estat espanyol, ho farà segons interessos del partit, i sobre tot en interès d'aquells a qui representa, els seus militants i votants, i en definitiva, de Catalunya i no pas d'altres nacions.

Enemic: el partit cartel

2008-09-05T11:10:00.004+02:00

El fenomen Obama és essencialment i més immediatament un moviment de canvi no a Estats Units, sinó al partit Demòcrata. Ha guanyat a la Hillary Clinton, que representa les parts interessades en l'estatus quo: l'oficialisme, l'establishment del partit i els “lobbies” (terme més amable que no pas “poders fàctics”).

Obama representa un canvi davant de l'estructura burocràtica del partit “cartel”. S'ha saltat l'establishment del partit i ha entusiasmat als ciutadans més enllà de la frontera que s'han anat creant entre les elits del partit, els lobbies i els professionals de la política per una banda i la militància base, els simpatitzants i la ciutadania en general per l'altre. Ha demostrat que quan es motiva a la ciutadania, quan s'il·lusiona i es fa partícip del procés, aquesta respon. I el seu èxit ha fet reaccionar fins i tot entre els republicans i a en McCain, que ara també advoca aquest canvi.

La frontera, gairebé fractura, entre l'establishment i les bases també ha anat consolidant-se a casa nostra. Els principals actors han esdevingut partits cartel durant la transició i els últims anys. Han esdevingut part de l'administració, sigui a nivell estatal, com autonòmic i local. Es financen pels pressupostos de l'estat i de la Generalitat. Depenen cada vegada més dels recursos de l'administració, debilitant els vincles amb els actors socials. En lloc de representar la societat davant de l'administració, els partits cartel representen aquesta davant de la ciutadania. Representen, efectivament, una inversió pràctica del principi democràtic.

El partit cartel pot permetre's prescindir fins a cert punt de la seva infraestructura base (seccions locals i regionals) sempre i quan pot controlar els recursos de l'administració. En canvi, les seves cúpules iniciaran reformes per a dinamitzar les infraestructures dels partits quan s'hi veuen obligades, per a generar el recolzament de la organització mitjançant altres medis que no sigui la redistribució de recursos obtinguts de l'administració.

La qüestió és, com podem combatre aquesta tendència? Doncs ens hem d'armar d'unes eines que la reverteixin. De fet, la tendència vers l'obertura de les organitzacions a actors externs està aflorant no només a la política sinó també al mon de l'empresa, gràcies a l'aparició de les xarxes socials virtuals a Internet, que en realitat son el desenvolupament sobre una plataforma tecnològica de les xarxes de relacions socials que ja ha tingut la nostra societat durant segles. Es salta la burocràcia dels partits que representa el partit cartel i torna en part la funció de l'agitació i la propaganda (agitprop) i de les idees, de l'ideari, a les bases, als simpatitzants i, sobre tot, a la ciutadania.

Aquest últim actor en la generació d'ideari, la ciutadania, és la base política per definició. En aquests i els futurs temps de xarxa social, ciutadana, d'informació (i desinformació), cal estructurar el partit polític per a acomodar-se a aquesta base social si ha de sobreviure el tràngol en que sembla trobar-se avui.

Aquest tràngol pot engolir la democràcia. Per a superar-lo, la ciutadania ha de tornar a trobar en els partits el medi pel que pot fer arribar les seves preocupacions, les seves necessitat, les seves idees, en fi, el seu ideari, a l'administració. Si no, si permetem que el partit cartel imperi, significarà el debilitament de la democràcia, quan hauríem d'estar treballant, lluitant, per a desenvolupar-la més encara.

Com sempre, cada dificultat és una oportunitat. Prenguem aquesta dificultat per les banyes, i convertim-la en una oportunitat per a renovar i millorar la democràcia.

La pifiada d'en Puig

2008-07-18T20:23:00.001+02:00

No ho entenc. En Felip Puig és un polític veterà i intel·ligent. No comprenc com ha caigut en aquest atzucac que s'ha fet tot sol criticant el nivell lingüístic del President de la Generalitat. Primerament, què vol que faci en Montilla? Que deixi de parlar el català? No, oi? Que faci encara més classes? Ja en fa moltes, i a més, segons tinc entès, pagades de la seva pròpia butxaca. Aleshores, que deixi la presidència? Home, ja li agradaria a en Puig, suposo, però és difícil.

Quin rendiment en vol treure, doncs? És això el que no entenc. Pensem que el seu partit fa anys que treballa a l'àmbit dels nous catalans. Potser l'exemple més conegut i d'èxit per CiU és el militant de CDC, en Justo Molinero. Segurament haurà capturat incomptables vots amb la política constant i a llarg termini d'apropament als nouvinguts.

A què juga, doncs, el secretari general adjunt de CDC atacant a aquest “altre català” que tant amunt ha arribat, que és un exemple pels nous catalans del funcionament de l'escala social que ofereix Catalunya a tots els que vulguin grimpar-la? No veu que fa un enorme mal a la nostra llengua i, pitjor encara per a ell i el seu partit, el rebuig que haurà generat en els votants que no tenen com a llengua materna el català, però que volen integrar-se a la nostra societat i cultura, fent l'esforç de parlar la nostra llengua?

No entenc la pifiada d'en Puig. No s'haurà deixat endur pels seus sentiments humans menys gloriosos, oi?

Bidells, auxiliars clínics, infermers, metgesses: Gràcies!

2008-07-17T14:48:00.003+02:00

Fa dies que no escric cap post. He estat malalt, ingressat a l'hospital de Sant Pau per un tromboembolisme pulmonar a conseqüència d'una tromboflebitis. He estat 12 dies a l'hospital, passant per urgències, semicrítics i planta, després d'haver arribat en ambulància.

Perquè ho explico, si no té gaire a veure amb la temàtica usual al meu blog? Doncs, cal reconèixer la feina que fa la gent, tota, aquella que treballa al sistema de salut de Catalunya, des dels xòfers i el personal sanitari de les ambulàncies, passant pels bidells, els i les auxiliars clínics, els i les infermeres, i els metges i metgesses. Tot aquest personal fa que el nostre sistema funcioni. No en sé gaire dels detalls de la gestió i el finançament de l'ICS, els hospitals, els CAPs, etc. El que sí sé és que tot el personal que m'ha atès és digne d'admiració.

No vull ser excessivament dramàtic, però em diuen que, amb aquest episodi, he vist la mort de força a prop. I per tant m'emociona veure aquesta gent que és capaç de posar la seva millor cara, que poden imposar-se al cansament i estrès que deuen patir i estar on cal i com cal, en el moment que cal.

Vull adreçar, doncs, tot aquest personal, que m'han vist en el meu pitjor moment, i que m'han tractat com si fos un familiar, un amic. Gràcies. Us dec la vida.

Errare humanum est

2008-06-21T10:52:00.011+02:00

No vull justificar els errors que han comès els nostres polítics, però quan hi ha grans personatges històrics, admirats per molts, que han errat enormement, no demanem una mica massa dels nostres?

El Japó ja estava derrotat: la bomba [atòmica] fou totalment innecessària. Jo pensava que el nostre país havia d'evitar escandalitzar la opinió pública mundial emprant una arma, l'ús del qual ja no era necessari per a salvar vides nord-americanes.
General Eisenhower, Comandant Suprem Aliat, Europa, i després President d'EUA, al seu llibre The White House Years: Mandate for Change 1953-1956: A Personal Account, publicat el 1963

------------------------------

El Dalai Lama, en la seva primera reunió amb Mao Zedong a Pequin el 1954, va regalar-li un buquet de poesies que lloava de manera pròdiga el líder xinès com “la pluja oportuna per nodrir la terra”.

------------------------------

L'ús del volum de diner com a fita no ha estat un èxit. No estic segur que hi insistiria avui tant com ho he fet en el passat.
Premi Nobel d'economia, Milton Friedman, Juny de 2003

------------------------------

No considero que Hitler és tan dolent com se'l descriu. Està mostrant una habilitat que és sorprenent i sembla que estigui guanyant les seves victòries sense molta carnisseria.
Mahatma Gandhi, Maig de 1940

------------------------------

La mare Teresa de Calcutta fou una convidada entusiasta i mancada de sentit crític de les dictadures d'Haití i d'Albània, i dels falangistes al Líban

------------------------------

El 1933, el President d'EUA Franklin D. Roosevelt descrigué en Benito Mussolini com...

aquell senyor italià admirable

Ara toca construir el futur

2008-06-19T16:02:00.003+02:00

En Josep-Lluís Carod-Rovira publica avui un article al seu blog que es titula i acaba “Ara toca construir el futur”. Ningú pot dubtar en recolzar el principi que sembla declarar. Però què hi ha darrera?

Quan diu que ERC va donar, amb les eleccions internes, és a dir de democràcia representativa, a la presidència i a secretaria general, un exemple de maduresa i vivor democràtica, però en canvi que alguns mecanismes de participació congressual, és a dir de democràcia directa, d'assemblearisme, en que la militància decideix la política, mostren símptomes de desgast i necessiten una revisió, està dient, com va dir l'Ernest Benach als Matins de TV3, que el concepte de l'assemblearisme fins i tot pot estar d'alguna manera ja caducat?

Fa l'efecte que s'està preparant el terreny per un nou assalt a l'assemblearisme, mitjançant un congrés extraordinari en que es farà una modificació molt important dels estatuts. Però per a ser autènticament democràtics, tal com diu que és ERC, caldria deixar-se de declaracions velades, que no s'acaben d'entendre clarament.

Cal organitzar ja els debats formals imprescindibles per a que el canvi sigui racional, eficient i democràtic. Perquè sens dubte cal modernitzar el partit, per a incrementar la participació, obrir-nos al nostre electorat, present i passat, a la societat en general. Però la societat demana a crits defugir l'estructura clàssica, vertical de dalt a baix, dels partits noucentistes. Demana a crits poder formar part dels processos de decisió, és a dir la democràcia directa del segle XXI.

I em faig una pregunta: si ERC ha fracassat en la seva estratègia política, de posicionament davant dels nostres contrincants, al govern de Catalunya, al Parlament i al Congreso, a la captació de militància, d'imatge davant de l'electorat, al referèndum per l'estatut, amb la conseqüent pèrdua de vots, realment ha estat culpa de l'assemblearisme, als congressos i les assemblees? O potser hauríem d'estar analitzant un altre aspecte de la gestió política i executiva d'ERC?

En tot cas, el recent Congrés Nacional es va declarar clarament i inequívoca a favor de l'assemblearisme, amb una esmena titulada “L'assemblearisme i la democràcia participativa com a elements distintius d'ERC”. I aquesta declaració no en té res de velada.

El 25è congrés: una visió des de la militància de base

2008-06-15T18:47:00.003+02:00

La manca de disposició al diàleg i de flexibilitat al partit, de la qual segurament es pot considerar figura primordial (però no única) en Xavier Vendrell, va desfer la possibilitat de començar a cicatritzar les ferides entre sensibilitats i minvar les discordances internes. La paradoxa és que la duresa de les formes d'en Vendrell, evidentment percebudes així per una majoria i amb el seu corresponent sentiment de discòrdia i d'hostilitat, fins i tot entre els de la seva pròpia 'sensibilitat', ha dut a la militància a vetar-lo i fer-lo fora de l'executiva. Esperem que aquells que l'emulen amb aquest model de fer política s'adonin que no és de rebut, i que aprenguin de l'experiència d'ahir. Pot ser que sigui un primer pas per a remeiar “El mal que patim”?

De fet, l'aprovació d'una esmena, presentada pel grup d'Esquerra Independentista, que incorpora un article que té per títol “L'assemblearisme i la democràcia participativa com a elements distintius d'ERC”, ja feia veure que, tot i no tenir el suport formal de les corrents que representaven la cúpula fins ahir, la majoria de la militància no està d'acord amb aquesta quan a les intencions de passar vers un model de democràcia representativa, en contra d'una democràcia directa que representa l'assemblearisme.

En Vendrell també tenia la seva part en aquest diàleg bipolar entre la democràcia directa i la representativa. És un dels proponents declarats del pas del partit a un sistema de delegació, un model que treu la potestat de decisió de les mans de la militància i col·loca el poder fermament en les mans de la cúpula executiva. La tendència vers el control d'un partit de gestió vertical, de dalt a baix, s'ha vist frenat. Ja vaig criticar aquesta deriva a “Assemblearisme - El futur és nostre”. I me'n alegro, és clar. Tal com hi comento, les tendències en la gestió de les organitzacions no van per aquí, i pretendre emular els partits de gestió clàssica, que s'allunyen cada vegada més de l'electorat, de la demanda de la societat civil, està abocada al fracàs, si no electoral a curt, si socialment a mig i a llarg.

Quant a l'altra esmena presentada per EI i aprovada al Congrés, separant els càrrecs de partit dels de govern, per fi els nostres càrrecs podran parlar més clar i obrar en representació de la militància, sense estar tant lligats de mans i peus per una dependència externa. A més, no és que no tenim prou recursos humans al partit: hi ha excel·lentíssims valors que han de poder tenir la seva oportunitat, que fins ara no la han tingut per l'acumulació de càrrecs a la cúpula. En aquest sentit, em permeto autocitar-me: “No hem de seguir malbaratant els recursos que tenim, limitats i escassos, per uns resultats interns i a curt termini, generant malestar i mala fe. Així no s'avança.”

Finalment, uns mots d'esperança. Els que han “guanyat” a l'elecció a Presidència i a Secretaria General i han establert en aquest Congrés una executiva “monocolor” no han de veure la resta (incloent els “no alineats”, que som majoria!) com a “perdedors”. De fet no crec que ho fan el President i el Secretari General. Però han d'assegurar-se de que els 'seus' no ho vegin així. Han de ser autèntics líders. I per a ser-ho, no n'hi ha prou amb manar. Per a ser autèntics líders, han de convèncer de que ho són, han d'integrar i han d'unir. I crec que en son capaços.

En aquest sentit, l'èxit del projecte que ha de ser ERC està ara enterament en mans d'en Joan Puigcercós i en Joan Ridao. Em tenen a disposició.

El mal del que patim

2008-05-17T13:02:00.003+02:00

No sóc ni metge ni sociòleg, però voldria proposar l'anàlisi d'uns símptomes que hauríem de tractar d'identificar per a remeiar els mals que patim, i que volia començar a descriure a Cap on va l'esquerra sobiranista? Potser reflexionant-hi podrem adonar-nos del mal que ens fem i tractar d'evitar uns comportaments gens productius.

Segons la Viquipèdia, "una malaltia autoimmunitària o autoimmune, és una malaltia caracteritzada per l'acció adversa dels efectors immunològics cap a components de la pròpia biologia corporal. És a dir, el sistema immunitari es converteix en l'agressor i ataca parts del cos en contra de la seva funció natural, de protegir-lo. Es tracta d'una resposta immune exagerada contra components moleculars de cèl·lules i teixits presents de manera normal al cos."

Per altra banda, caldria contemplar una altra condició, sociològica, que també patim. Si estudiem la descripció que fa la Universitat de Twente de la Teoria d'Identitat Social, potser ens hi identificarem i podrem atenuar un comportament que pot arribar a ser destructiu, sense cap contrapartida positiva. Aquesta teoria afirma que una persona no té un sol "ego personal" (el "Jo", que no s'associa aquí a l'egoisme), sinó diversos egos que corresponen a diferents cercles concèntrics d'associació a grups. Els diversos contexts socials poden provocar que un individu pensi, se senti i actuï en base al seu "nivell d'ego" personal, familiar o nacional.

A banda del "nivell d'ego", un individu té també diverses "identitats socials". La identitat social és l'auto-concepció que té l'individu derivada de la seva associació percebuda a diferents grups socials. És a dir, és la percepció individual del que ens defineix el "nosaltres" lligat a la nostra associació interioritzada a qualsevol grup. Aquesta s'ha de diferenciar de la idea d'identitat personal que tenim a través del coneixement de nosaltres mateixos derivat dels atributs únics com a individus.

La Teoria d'Identitat Social assevera que l'associació al grup genera la auto-categorització i la elevació (lloança) del grup "in", de forma que afavoreix aquest a costa del grup "out". Els estudis efectuats han demostrat que el sol fet de que els individus es categoritzin com a membres d'un grup és suficient per a que mostrin favoritisme vers el grup "in". Una vegada categoritzats com a membres d'un grup, els individus cerquen la autoestima diferenciant, en un aspecte valorat i en sentit positiu, el seu grup "in" d'un grup "out". Aquesta cerca de distinció positiva significa que el sentit de qui és cada individu es defineix en termes de 'nosaltres' més que no pas 'jo'.

El que és terrible d'aquest comportament és que el criteri que apliquem per a indentificar-nos té a veure amb la nostra associació personal amb els individus, la "amistat", i no en criteris analitics d'opcions estratègiques i polítiques. Per això defendrem els "nostres" davant dels altres, encara que ens costi la coherència de la organització.

Parlant clar i Català: d'això se'n diu sectarisme. El mal del que patim.

Gestió de la diferència

2008-05-12T09:22:00.004+02:00

Aplica ERC el principi d’estimulació de la diferència, però no tanta que sobresurti?

Intel·ligència

En principi, tots som intel·ligents d’una forma o altra:

lògica - aquells que raonen, analitzen i memoritzen
espacial - aquells que diferencien models i els sap crear
musical - aquells que canten, toquen instruments o creen música
pràctica - aquells que poden desmuntar i muntar un ordinador, però potser no saben escriure o explicar com ho han fet
física - futbolistes, atletes, ballarins, etc.
intrapersonal - aquells sensibles que tenen capacitat d’introspecció
interpersonal - aquells que saben fer passar coses amb i mitjançant les persones

No hem de preguntar-nos quin grau d’intel·ligència té algú, sinó quina, o millor dit, quines intel·ligències té.

Tindran èxit les persones que tenen la barreja idònia d’intel·ligències per a una feina. Si una organització té la barreja idònia de persones amb les intel·ligències idònies per a cada situació, aquesta tindrà èxit.

Cal, doncs, saber identificar les intel·ligències necessàries i les persones que les tenen. Tothom té alguna, sovint més d’una, de les intel·ligències, i tots en tenim una barreja diferent. Les diferències son útils perquè totes son necessàries en una funció o altra, en un moment o altre. És a dir que la conformitat a un estereotip, un model uniforme no té cap utilitat.

Si tenim 10.000 militants, segur que tenim els recursos humans per a tractar i gestionar pràcticament totes les funcions i situacions. Potencialment, ERC és una organització d’un èxit inimaginable!

La nostra gestió de la diferència significa que cada militant ha de tenir el seu pla de desenvolupament, de promoció, que s’ha de reconèixer que els talents son diversos, que diferents mètodes de treball li convenen a diferents persones. Quan a la mesura de l’èxit, aquesta serà diferent segons la percepció i sensibilitat de cada militant.

Evidentment, aquest entorn de diferència pot degenerar en una autosatisfacció interessada i egocèntrica improductiva. Cal unir, doncs, les diferències en una causa comú. La gestió d’una organització és, sens dubte, molt més fàcil on no hi ha més que robots, on tothom és un número, condicionats a ser obedients.

Però no es tindrà la garantia de disposar de les persones amb les intel·ligències necessàries per a les tasques encomanades, executant simplement les instruccions que se les ha donat. I no hi haurà la creativitat, la capacitat d'innovació i progrés sense la intel·ligència, les intel·ligències diverses de les que gaudeix la nostra organització.

Assemblearisme - “El futur és nostre”

2008-05-06T13:12:00.007+02:00

“Jo vull que Esquerra sigui un partit modern del segle XXI que canvii absolutament radicalment determinades concepcions que ens fa com a partit no prou seriós, no prou responsable. Això passa per evolucionar. És a dir, el concepte de l'assemblearisme fins i tot pot estar d'alguna manera ja caducat. És a dir, el que vull és un partit en que hi hagi una participació directa i democràtica de tots els militants. Avui, al segle XXI, les noves tecnologies ens ho permeten. Ara fem un esforç, el que fem el 7 de juny no és assembleari, és vot universal i directe. És molt més.”

Ernest Benach (Els Matins de TV3 - 5/5/2008)

És molt més què? És molt més democràcia representativa. És molt menys democràcia directa. Perquè? Perquè el que ens hauria d'interessar, el que hauríem d'estar decidint és el què i no pas el qui (“El que importa és el què i no el qui”).

Però sembla que des de la cúpula hi ha voluntat de canviar la cultura orgànica i política d'ERC. Ja vaig parlar del tema a “Disculpin les molèsties” (agost, 2007). Al seu llibre “El futur és nostre”, en Xavier Vendrell diu que ERC és un partit “orgànicament jove”, argumentant implícitament que l'assemblearisme és “immadur”, i que cal passar a un sistema de delegació, que és l'únic operatiu: “Amb les actuals dimensions d'Esquerra, el caràcter assembleari ni és operatiu ni pot garantir la participació de qualitat...”

El problema és que ja fan tard. El procés, el progrés, ja va de tornada. El suposat 'progrés' de la democràcia des de l'assemblearisme, de la democràcia directa, vers la jerarquització, la burocratització, la democràcia 'representativa', ja va començar a invertir-se fa temps. Ara les tendències, les exigències de democratització van en sentit contrari. La democràcia representativa fou producte d'exigències de fa més d'un segle quan la enorme majoria de la ciutadania no disposava de la informació mínima per a prendre decisions. No disposava ni tant sols dels canals de comunicació per a poder contrastar les seves visions i poder així prendre les decisions. A nivell orgànic, tampoc es tenia els medis per a obrir els canals de comunicació necessaris per a poder trencar la monopolització de la informació a la societat.

Al segle XIX, la democràcia estava en la seva infància. El concepte de “un home, un vot” va aparèixer primer als Estats Units, però fins a ben entrada la segona meitat d'aquell segle estava restringit a homes blancs propietaris. Les dones i les persones de color (que no fora blanc, és clar) no estaven capacitades, no eren prou competents per a poder prendre decisions, per a participar en eleccions. Els negres varen haver d'esperar fins 1870, després de la guerra civil, i les dones fins 1920. Al Regne Unit, després d'avalots i de lluites polítiques, els homes varen poder votar a finals de segle XIX, i les dones varen haver de manifestar-se davant de forces d'ordre violents, fins que finalment les dones de més de 30 anys i homes de més de 21 foren considerats competents. Les dones britàniques de més de 21 no varen poder votar fins 1928.

Ara, aquells arguments de que els treballadors, les dones i els menors de 30 o 21 anys eren incapaços de decidir racionalment semblen buits i patètics, ridículs. Però es segueix emprant en alguns cercles que les persones 'no professionals' no tenen el coneixement suficient per a prendre les decisions necessàries per a governar-nos.

Avui, tot això ha canviat radicalment. La ciutadania té accés al coneixement, a la informació, a la formació. I des de fa més d'una dècada, les organitzacions més modernes han estat reduint el nombre de capes de les seves organitzacions en un procés constant de “delayering” (decapat) que s'està aplicant a cada vegada més empreses d'envergadura. Les petites ja són, per definició, “delayered”, i per tant ja són més flexibles, ja tenen la capacitat de comunicar-se internament amb gran rapidesa i, per tant, de prendre les decisions necessàries per canviar de rumb segons les necessitats de l'entorn d'una forma que no ho poden fer les grans corporacions.

I és per això que fa anys aquestes corporacions estan mirant d'equilibrar les necessitats de coordinació d'organitzacions enormes i la flexibilitat que proporciona el “decapat”, la minimització de nivells en el procés de presa de decisions i de comunicació. El fet és que, en lloc d'ampliar els nivells i passos a fer per a comunicar-se i decidir, el que implica el proposat 'progrés' vers la democràcia representativa interna a ERC, el que fan les organitzacions de progrés, d'innovació, és reduir-les i tenir un contacte més directe amb clients, proveïdors i, internament entre el personal de les pròpies organitzacions. A l'àmbit polític, el que significa aquest plantejament, el seu equivalent, és la democràcia directa.

Tal com diu en Benach i igual que a les empreses, les tecnologies de la informació i de la comunicació ens podran facilitar la gestió i el procés de presa de decisions. Però no en el sentit en que implica ell, amb democràcia representativa, sinó amb la democràcia directa. Ja no cal que les assemblees es celebrin en un lloc físic, sinó que les TIC ens possibilita la democràcia directa distribuïda. De fet, a la passada conferència, jo no vaig poder entrar a la sala principal del Palau de Congressos de Catalunya, sinó que vaig participar via telemàtica a una sala annexe: podria haver estat a la meva secció local, o fins i tot a casa.

Per cert, vull donar un exemple d'èxit de gestió política d'una comunitat no jeràrquica, assembleària. Tant d'èxit que es regeix per l'actual constitució de 1872, i que data originalment de l'edat mitjana. Es tracta de Appenzell Innerrhoden, el cantó segon més petit de Suïssa amb 15.300 habitants. És a dir, un 50% més en nombre que la militància que ens diuen que té ERC. Aquest cantó és assembleari. Els seus ciutadans es reuneixen en assemblea cada últim diumenge d'abril per a la Landsgemeinde (assemblea general) a la plaça del mercat d'Appenzell per a votar les lleis i elegir el Standeskommission (consell de govern). A banda de l'elecció d'aquest, també es trien el Landamman (una mena de president del consell) i el Kantonsgericht (tribunal cantonal). Els temes obligatoris de l'ordre del dia de la Landsgemeinde son:

els possibles canvis a la constitució cantonal i totes les lleis o esmenes als estatuts preparats pel Grosser Rat (el gran consell),
totes les propostes de noves despeses públiques enllà de 500.000 francs suïssos o de despesa renovada de més de 100.000 francs l'any durant un període d'al menys cinc anys (referèndum financer des de 1976),
lleis o esmenes constitucionals proposades per la ciutadania, per les quals n'hi ha prou amb una firma,
si ho demana al menys un ciutadà, la votació sobre qualsevol decisió de despeses de més de 250.000 francs suïssos o de despesa renovada de més 50.000 francs l'any durant un període d'al menys cinc anys.

Cap llei no pot aprovar-se a Appenzell-Innerrhoden sense l'aprovació prèvia de l'assemblea pública. Tot ciutadà hi té el dret de paraula. No hi ha restriccions sobre el nombre de ciutadans que hi prenguin la paraula ni sobre el temps que parlen. A la pràctica no hi ha problemes ja que els que prenen la paraula són breus, no divaguen i no es repeteixen.

És a dir: Funciona!

La soledat del corredor de fons

2008-04-27T11:30:00.009+02:00

Fa uns dies, en Carod escrigué al seu blog de com en Benach i ell es varen conèixer quan de la ma d'un dels cofundadors de Nacionalistes d'Esquerra, en Jordi Carbonell, va entrar-hi amb els seus companys del Bloc Català de Treballadors.

Un altre cofundador de NE, homònim d'en Carbonell, no va durar tant com ells perquè alguns s'ho varen fer per a que no pogués aportar el que sens dubte tenia per a contribuir a l'independentisme d'esquerres. M'han explicat que va ser perquè no hi confiaven, que no creien que fos realment d'esquerres: és clar, tenia 'background' de gestió d'empresa, i duia vestit i corbata, no pas pantalons de campana, de pana, ni tampoc duia barba.

El cert és que no era marxista, però va esforçar-se en aconseguir que aquella nova organització fora com més àmplia millor. Va voler que tota l'esquerra, i no només una part, tingués un paper en l'alliberament nacional i social. Aquella va ser una experiència no reeixida, tant a nivell polític com personal. Es va sentir alienat, i això el va desfer. Havia estat involucrat durant dècades en la lluita per l'alliberament nacional i social, tot i que no “de classe”.

Hi va treballar molt, durant decennis, des de jove fins a la seva mort, però no va poder veure realitzat el seu somni. La lluita fratricida i disgregant va debilitar greument la lluita pels drets de Catalunya. No es tracta de recriminar aquells que en el seu moment varen fer el que, suposo, cregueren el millor per la lluita nacional d'aquell temps. Com diuen els anglesos, "El passat és un altre país, on fan les coses d'una altra manera". Però el que és imprescindible és no repetir els errors del passat, no hem de seguir malbaratant els recursos que tenim, limitats i escassos, per uns resultats interns i a curt termini, generant malestar i mala fe. Així no s'avança.

Hem de tenir una visió molt més àmplia. Avui, tots els candidats a la Presidència i Secretaria General d'Esquerra Republicana parlen de “unitat”. Espero que, després del Congrés, es faci realitat. Tal com comento a “Cap on va l'esquerra sobiranista?”, tinc por que els enfrontaments interns no hagin generat una animadversió dels uns pels altres que, en conseqüència, invalidi el vencedor com a figura de lideratge unitari. Aquesta animadversió que aliena a massa gent, que no senten que s'estigui plantejant un lluita en equip, una lluita conjunta que no tingui en compte els interessos personals, de 'família' (o, diguem ho clar, sectaris) i particulars a curt termini, sinó que aglutini d'una vegada a tota la gent que té un objectiu comú.

Espero, doncs, que es materialitzin les promeses dels candidats, per la unitat i per l'aprofundiment de la democràcia interna, i com diu en Joan Puigcercós, “un exemple de partit transparent” que incorpori i sumi “tots els accents existents en aquesta gran família de gent que és Esquerra Republicana”. Tant de bo no es quedi en paraules que s'endú el vent que li acarona la cara al lluitador per la independència i els drets de la ciutadania de Catalunya, el solitari corredor de fons. I que consti, penso més en la pel·licula britànica que en el llibre biogràfic d'en Puigcercós... o potser...

Confiança mútua als partits

2008-04-22T06:56:00.002+02:00

Si els partits polítics han d'afrontar els reptes que se'ls presenta, els militants han de confiar els uns en els altres i en els seus líders per a prendre els passos necessaris per a adaptar-se a les condicions de canvi a l'actual escenari polític, tant nacional com a Espanya i a Europa. És ben sabut i estudiat el fet que en els entorns de confiança, les persones estan més disposades a mantenir acords, compartir informació i comprometre's amb els objectius i missió de les seves organitzacions, siguin empreses, partits polítics o, en general, a qualsevol estructura social. Al crear-se un entorn en que creix la confiança mútua, també creix considerablement la moral, la productivitat i l'assoliment de les fites.

Què és la confiança?

La confiança és tant resultat d'anàlisi lògica com sentiment emocional. Si ens concentrem en el costat lògic, hem d'avaluar l'expectativa de guanys i de pèrdues, tot calculant el benefici esperat basat en dades de rendiment anterior obtingut, concloent que les persones es comportaran de la forma esperada.

També cal tenir en compte que la confiança és un limitador de costs de transacció. És a dir, si cada transacció o acord al que puc arribar té els seus costs que no redunden en benefici directe (el cost de transacció: la cerca de socis, la negociació, l'acord), i aquests costs són molt alts, potser que cerqui un altre soci amb qui arribar a acords. Si existeix una bona confiança, si veig que les probabilitats de que les condicions de l'acord seran respectades per l'altra part, aleshores els costs de transacció seran enormement reduïts.

Confiança a la organització

En la teoria de l'empresa (que és una mena d'organització), el fet de que la confiança dins d'aquesta és més alta que vers aquells possibles socis externs, redueix el cost de transacció. Com que, en teoria, confiem més en aquells que formen part de la nostra pròpia organització, aquesta genera el que s'anomena un “marc de confiança”. Els costs de transacció són, en conseqüència, menors dins de la organització.

Per a construir la confiança cal una cultura basada en valors i principis compartits, amb un esperit de cos arrelat a la organització que doni orgull de pertinença. I per a que quedi clara la cultura, els valors i principis han d'estar escrits per a que tothom els conegui. Això no és res de nou – per exemple, els 10 Manaments és un llistat de valors que han regit a una comunitat, a una organització social, des de fa segles.

Crec que en algunes organitzacions polítiques, i entre aquestes i la societat en general, s'ha erosionat la confiança que hi ha d'existir per a aprofitar un entorn de baixos costs de transacció. Si aquest és el cas, els costs de transacció es veuran incrementats fins a un punt on el marc de confiança desaparegui i la organització deixarà de tenir un puntal de la seva lògica d'existència. Debilitarà enormement la organització ja que els seus components no veuran cap benefici en seguir-hi treballant, col·laborant, aportant valor.

Recordem: està comprovat analíticament en múltiples estudis de les organitzacions que als entorns o marcs de confiança mútua creix la moral, la productivitat i l'assoliment de les fites. Tant individus com organitzacions acaben sent més eficients. Els partits han d'aprendre que l'actual marc de desconfiança no beneficia a ningú més que als nostres contrincants.

El que importa és el què i no el qui

2008-04-10T12:46:00.006+02:00

Ahir vespre, vaig assistir a un sopar de blocaires convocat per en Dessmond, que escriu Itching Like Grass, i l'Elies115. Va ser força interessant i els vull agrair la oportunitat que crea un fòrum de lliure paraula i pensament. A més, vaig tenir la oportunitat de conèixer en persona a uns quants blocaires, facebookers i twitters. Particularment, em va agradar molt poder xerrar amb en Marphille, que escriu un literari i excel·lent, però surrealista Històries d'en Roi Marphille i amb en Manel Bargalló, que escriu Des de l'Exili a Alemanya.

La convocatòria era, de fet, un sopar de presentació de Blocs amb Estrella, de recolzament d'RCat i la candidatura d'en Joan Carretero i la Rut Carandell. Reagrupament ha hagut de fer com totes les organitzacions que no disposen i/o no tenen accés a canals d'informació i comunicació per a poder parlar clarament i directa amb el seu públic, als seus potencials votants. Així i en aquest sentit, es reprodueix la situació d'Esquerra en general. Per això, em genera un sentiment de simpatia. RCat està fent un excel·lent ús de les TIC 2.0 i dels recursos limitats que tenen com a grup d'opinió (no estic segur si ja s'han constituït encara formalment en 'Corrent Crític' d'ERC).

Des del meu punt de vista, hi varen haver diverses llums i ombres en el que va plantejar en Carretero. Però en mencionaré una de cada, que son les que més m'interessen:

Una llum: La gestió del coneixement i la política de sectorials. En Carretero va parlar de quelcom que m'amoïna de fa moltissim temps, potser gairebé des de que vaig passar de ser votant simpatitzant a militant i vaig entrar a col·laborar amb a la sectorial de la societat de la informació: que al nostre partit la gestió del recurs humà i el seu coneixement és molt pobre. No crec que hi hagi ningú que pugui estar-hi més d'acord que jo.

Quan vaig entrar a Esquerra Republicana, de seguida vaig voler col·laborar tant des de la vessant sectorial com territorial. Per tant, lògicament, vaig apuntar-me a la meva secció local, la de Gràcia. Però també vaig afegir-me a la sectorial que em pertoca per la meva professió, la de la Societat de la Informació (i hi afegiria, del Coneixement). Com a en Carretero, em preocupa el fet que ERC no en treu el màxim rendiment. Diria més, no en treu ni tant sols un rendiment mínim! Ell advoca per dinamitzar les sectorials, motivant a tots aquells que tenen coneixements experts en alguna àrea. A major o menor grau, tots podem tenir coneixements específics sectorials que poden ser-nos útils, sigui a nivell local, regional o nacional.

Jo aniria encara més enllà: si la militància nombra 10.000, bé hi ha d'haver un nombre enorme de persones que podríem treballar pel nostre projecte no simplement a nivell de partit, internament, sinó també al seu entorn professional. En el meu cas, on visc, potser puc conèixer unes 7 o 8 persones a les que podria parlar d'Esquerra Republicana i les nostres aspiracions, i així ho faig. Però també treballo a nivell sectorial: parlo a desenes de persones de la nostra posició als fòrums professionals i d'interessos en els que participo. Si ho poguéssim fer de forma organitzada i col·lectiva, des de les sectorials, arribaríem a un nombre considerablement més important de persones, i probablement més influents.

La nostra societat està estructurada no només a nivell geogràfic, territorial, sinó a nivell d'interessos i professionals, sectorials. És inacceptable que no traiem el màxim profit d'una xarxa enorme de contactes de la qual podríem disposar demà mateix, sense haver de fer-hi una enorme despesa de recursos (i ni tant sols monetaris). Fa molt, massa, temps que ho argumento. Entenc que el canvi és difícil, i la seva gestió més encara. Però tant?

Però en Carretero va tornar a demostrar una ombra: la política social. Reagrupament evita, des de la seva constitució, definir-se a nivell polític–social i redunda gairebé exclusivament en la qüestió nacional. Suposo que l'argument seria que s'ha d'agrupar (o reagrupar) a la totalitat dels independentistes, del sector social sobiranista. Però tenim un problema amb això: no en tenim prou. Per a assolir la independència, hem de tenir la majoria social suficient per a guanyar un referèndum. I per a assolir el referèndum, s'ha de tenir una majoria sòlida al Parlament. És a dir, hem de guanyar eleccions.

Per a fer-ho, hem de convèncer, hem de convertir a una gran massa social al sobiranisme. Per a fer-ho hem de convèncer a la majoria de la població que la sobirania interessa. És a dir, hem de proposar polítiques econòmiques i socials ben definides, creïbles. En Carretero va declarar vagament que ERC és de 'centre-esquerra', però amb poca convicció. Després va insistir que el que cal és 'bona gestió'. Però el problema és que la bona gestió es dona per suposat, és un prerequisit. Ja ho hem vist últimament, que per molt bé que ho puguem fer, el que ressalta a les notícies és quan es fa malament i no quan es fa bé. No és un producte que es percebi com 'de valor afegit'.

A més, va expressar el seu aparent convenciment de que ja no hi ha gaire diferència entre polítiques de dreta i d'esquerra. Doncs ha d'aprendre a diferenciar les dretes de les esquerres. Va fer algun comentari de força desdeny vers el socialisme, parlant amb menyspreu de nacionalitzacions d'empreses d'electricitat, de ferrocarrils, etc. Ha d'entendre que l'esquerra del segle XXI no és marxista, ni ha de ser, és clar. És més, el govern britànic va 'nacionalitzar' recentment un banc. És marxista en Gordon Brown? En aquest punt ja vaig rebel·lar-me i, al demanar la paraula, vaig aclarir que hi ha una definició clara i bàsica entre dreta i esquerra: la política de dretes és de baixar la pressió fiscal i, en conseqüència reduir la despesa social. En contra, l'esquerra augmenta la pressió fiscal per a millorar la inversió en protecció social, de la que, de passada se'n aprofita la gent de dretes. Aquesta reclama una menor pressió fiscal i, a la vegada vol autopistes gratuïtes. Tot un munt de contradiccions per el que cal trobar el desllorigador.

Ara bé, no vull ara defendre particularment una política o una altra, tot i que em sembla que les meves preferències són les que són, i no me'n amagaré: sóc socialdemòcrata. El que vull és que ERC en tingui una de política social, tingui elements de dreta, liberals o d'esquerra, tant li fa, però que ha de ser una política definida, de la nova esquerra del segle XXI. Esquerra amb minúscules, perquè no és un problema exclusivament d'ERC, sinó de l'esquerra europea en un entorn que va sorgir després de la caiguda del mur de Berlin i de la perestroika. ERC ha de definir les seves, i ha de saber 'vendre' quelcom que pugui ser atractiu no només als 'seus', la gent que sempre ens ha votat o que ens vota esporàdicament i irregular, tot i que reconec que cal treballar per a consolidar aquests, sinó que cal atreure molta més gent que ens ha de veure com a proposta seriosa, amb un programa de govern pre- i post-independència sencer, que porti a tota la nostra societat a una situació de més llibertat, sí, però també de més justícia social, que a la fi i al cap, ve a ser el mateix.

I tot i que hi ha alguns que em varen comentar que ja no existeix el 'cinturó roig', que ara és el cinturó del centre comercial, aquest mantindrà el seu to vermell. Pensem en un factor, només i per exemple: els fills adolescents dels nouvinguts, nascuts aquí, d'aquí a 4 o 5 anys arribaran a la majoria d'edat i s'incorporaran al cens electoral. No els interessarà quines son les nostres polítiques socials? I així a tot el ventall de l'electorat.

En fi, penso que m'agradaria poder triar i escollir les polítiques abans d'haver de triar qui les haurà de portar a terme. No seria millor? I si és així, no significaria que a la política és el què i no el qui el que és important?

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

2008-04-06T15:50:00.003+02:00

L'estat espanyol és, com tots en el marc polític occidental modern, un estat sobirà territorial. És a dir, l'estat nacional que Espanya sempre ha aspirat a ser es fonamenta en el principi territorial. La identitat política dels seus ciutadans depèn de la residència en algun espai territorial específic, dins del qual les institucions es poden organitzar de diferents maneres (p. ex. federal, o bé unitari). És la pau de Westfàlia de 1648 (tractats d'Osnabrück i de Münster, i també dels Pirineus de 1659) que marca l'establiment d'aquesta concepció i el començament de l'era moderna, l'estat–nació modern i el final del feudalisme. Per tant, és aquí quan neix l'estat–nació sobirà, estretament associat amb la territorialitat.

A l'avantsala d'aquest nouveau régime, s'havia desenvolupat la doctrina de la sobirania exposada per l'economista–filòsof francès Jean Bodin (enllaç en anglès) als seus “Six Livres de la Republique” (1576), enormement influent en el seu temps, per la que el monarca posseeix plena i absoluta autoritat sobre el seu regne. En aquest context, la sobirania significa el poder de manar i restringir sense cap limitació terrenal. És a dir, deté la monarquia absoluta. Així mateix, el filòsof anglès Thomas Hobbes advoca a “Leviathan” (1651) que per un contracte social, l'individu transfereix tots els seus drets i llibertats naturals al sobirà. Evidentment, aquestes visions son profundament antidemocràtiques, ja que no conceben la transmissió de la voluntat de l'individu a l'estat/monarca, sinó que simplement aquest posseeix la sobirania absoluta.

El que fa Westfàlia és lligar una connexió entre la sobirania absoluta i el territori que ha establert els límits conceptuals del poder polític a l'estat modern. Però aquesta és la “trampa territorial” que descriu el professor de geografia política de la UCLA, John Agnew, per la que denuncia la fixació irreflexiva i insostenible, fins i tot als cercles erudits, en l'estat nació com a principi d'organització de la societat moderna “per la gràcia de Deu”.

Tot i que en Javier Solana, aleshores Secretari General de la OTAN, va dir a Münster durant la celebració el 1998 de la pau de Westfàlia que “En opinió meva, podem identificar dos [principis a ressaltar quan entomem la seguretat al segle XXI]: la humanitat i la democràcia” i que “Aquests conceptes foren de poc valor pels negociadors que es reuniren en aquesta ciutat fa 350 anys.” (text complert en anglès), ni tant sols els socialistes espanyols (no cal ni que parlem de la dreta), estan disposats a contemplar cap altre estructura política–social per a l'organització de la nostra ciutadania que no sigui la territorial espanyola, l'estat–nació espanyol. Per molt que els soni carrincló i feixista, realment al fons del seu pensament, Espanya ha de ser la Una, (i si pot ser) grande y libre.

Davant de més de tres segles i mig de conservadorisme estatista unitari, creuen els socialistes catalans que podran efectuar el canvi de paradigma que suposaria el federalisme espanyol, davant de la paràlisi de l'intel·lectualitat política espanyola? On és aquesta intel·lectualitat que ha de defendre des d'Espanya el model federal? De veritat creuen que ens trobem a punt d'arribar al canvi radical que ens podrà manar a un nou estat espanyol, que abandoni el concepte de l'estat–nació territorial westfalià i que accepti la voluntat dels seus ciutadans al segle XXI?

Quan se'n adonaran que el conflicte amb Espanya rau en que el nacionalisme català vol canviar l’estructura política, mentre que el nacionalisme espanyol s’esforça en imposar la seva unitat nacional, tot subjugant la catalana. L’espanyol és doncs políticament conservador i culturalment unitari, oposant un entorn políticament lliberal i culturalment múltiple.

Quan se'n adonaran que el somni democràtic d'esquerres el trobaran en una Catalunya lliure i no pas en una Espanya essencialment conservadora i carrinclona?

Cap on va l'esquerra sobiranista?

2008-03-27T15:52:00.004+01:00

El mal del que patim

L'esquerra independentista ha d'aliar-se. No pot ser que els diferents partits, grups i grupuscles segueixin anant cadascú per la seva banda. Si hem d'arribar on volem tots plegats, ens hem d'aliar, i els primers que s'han d'unir son els que formen Esquerra Republicana... tots plegats. Si no, de cap manera arribarem a fer res de res. Des dels anys 70, els sobiranistes d'esquerra (aleshores, els únics) han destacat per sobre de tot per l'aparentment inevitable proclivitat a l'atomització, dels organismes, de les militàncies i dels esforços. Fins i tot, increïblement, s'ha arribat a la violència física entre aquells que suposadament tenen més afinitat política.

Per a fer-ho no hi haurà més remei que abandonar els impulsos d'enfrontament, sigui directe o mitjançant maniobres que no porten enlloc més que a la guerra política. I com a la guerra militar, no hi ha vencedors ni vençuts. L’enfrontament ens violenta. És cruel en els seus resultats i feble en la seva productivitat intel·lectual. Produeix una victòria falsa i pírrica que, en el millor dels casos, és temporal, perquè el dany causat per l’enfrontament és generacional, amb records històrics que ja s’haurien d’haver deixat enrere fa anys. No hi ha un autèntic vencedor perquè tots duem, a tots els bàndols, la càrrega del patiment de l’enfrontament. I l’animadversió passa d’un cicle a l’altre.

Aquests diferents bàndols s’han dedicat tots aquests anys a fer-se l'oposició constant, desenvolupant unes 'tropes' pròpies que s’han anat fent una guerra, a vegades més freda i d’altres més escalfada, però en fi, la guerra. Això ha portat a una situació en que, tant els uns com els altres tenen una massa de militàncies en contra, una part de la militància que sent una animadversió per l’un o per l’altre. Si aquesta situació no es soluciona (i personalment ho veig de difícil solució) els diferents bàndols s'invalidaran com a figures de lideratge, el qual ens és essencial en aquests moments en que necessitem una figura, o unes figures, amb força aglutinadora. És realment trist donades les qualitats i l’experiència política de la majoria dels actors. I sembla mentida que, posseint aquestes qualitats i experiència, no ho vegin o no ho vulguin veure. Prenent partit no ajudarà a ningú, i sobre tot no ajudarà a l’eventual 'vencedor', a guiar-nos i a conduir-nos com un sol home, en la tasca que se’ns presenta.

Cal parlar de tot, de forma lliure, transparent i oberta, per a descobrir els problemes d’arrel, i al menys tractar de cercar solucions. Cal adoptar una cultura de cerca de punts en comú, perquè aquests son infinitament més nombrosos que les diferències. I si no canvia radicalment la nostra cultura i ens obrim a les militàncies i a la ciutadania, l’electorat, en oposició a l’endogàmia política que patim i que ens critica la societat civil, em sembla que difícilment podrem tirar endavant el projecte ideològic, de justícia social i d’alliberament nacional que rau en el sentiment polític de tots plegats.

El mal que cal curar és aquesta malaltia auto-immune que sembla que patim, per la que el cos rebutja el teixit propi.

Negociacions

2008-03-26T12:29:00.008+01:00

Començaré descrivint un escenari:

Durant els últims dos mesos, he estat tractant de negociar un càrrec que realment no vull. No el vull perquè ja tinc prou feina amb el que ja faig. Em faria molta il·lusió exercir-lo, i si cal, doncs l’acceptaré, però no a qualsevol preu. De fet, el que vull és que s’accepti el que se suposa, per la descripció del càrrec, hauria de fer el departament, però que no se li proporciona els recursos (no monetaris, s’entén, tot i que també ajuda). Si haig d’acceptar, ha de ser amb un compromís per part de l’organització de que els aportarà.

Doncs fa això, un parell de mesos, es va fer aquest plantejament, amb un detall redactat basant-se en la descripció ja establerta de les funcions del departament. M’he reunit diverses vegades amb el responsable, exposant aquesta estipulació, però no li ha agradat gens, titllant-ho tot plegat d'imposició, i fins i tot d’amenaça.

Si una de les dues parts veu una negociació com a ultimàtum, si no vol acceptar la negociació com a forma d'arribar a un acord, un pacte, no hi haurà res a fer. En aquest cas, aquesta part no accepta ni que es mencioni la paraula ‘negociació’: tinc la impressió de que vol deixar clar que és aquest “qui mana”. I de fet, en lloc de ser un facilitador, com ho ha de ser tot responsable de departament, aquest sembla haver-se convertit en buròcrata, que no fa més que protegir els seus interessos, el seu cercle, i no pas l’eficiència i eficàcia de la organització.

Doncs sembla que s’acabarà aquí. En lloc de tractar de trobar punts d’encontre, d’interessos comuns, com seria el més indicat, una de les parts s’ha negat a pactar (per no emprar el terme ‘negociar’, és clar). Doncs en aquestes condicions, si aquest ha de ser el patró a seguir, deixem-ho córrer. I em sap greu, perquè pensava que realment podríem dinamitzar el departament i fer feina realment útil.

Massa comú aquest exemple, oi? Simptomàtic de les organitzacions inflexibles i artrítiques que son totalment incapaces de reaccionar davant de nous reptes. Potser el que hauria de fer és recomanar a la organització en qüestió que els seus responsables contemplin el Harvard Negotiation Project. Més no puc, o no sé, fer.

Ara què?

2008-03-10T10:39:00.009+01:00

Ara que els advocats de l'abstenció de l'independentisme semblen haver sortit, fins a cert punt, amb la seva, què ha de fer el sobiranisme? Els proponents filo-convergents com el Sr. Heribert Barrera, segur que sí estaran prou satisfets. Però, i l'esquerra independentista? Què se'ns presenta ara?

Sembla ser que els socialistes han tingut èxit amb la seva estratègia “Que ve el llop!” Hi ha hagut un transvasament massiu de vots, més que no pas vers els socialistes, un transvasament contra el PP. Han recollit molts vots de l'esquerra per la por pel PP. L'esquerra “catalana” és ara representada a Madrid pel PSC-PSOE. En queden satisfets aquells independentistes proponents del vot en blanc i nul (1,54% i 0,54% respectivament) que ha fracassat? I els que advocaren l'abstenció (28,81%), poden estar contents del resultat?

Evidentment, ERC haurà de revisar profundament la seva estratègia en la lluita nacional i per la justícia social. Molts creien que havia de castigar-se ERC. Però no és l'únic agent polític que s'ho ha de fer mirar. Ara ens trobem unes Cortes on Catalunya serà representada per un PSC totalment sotmès al PSOE i el grup de CiU liderat pel cristianodemòcrata espanyol (per molt que parli del “catalanisme polític”) Duran i Lleida. És realment el resultat que cercaven alguns?

El que s'entreveu és que ara el PSOE només li caldrà negociar amb CiU per a portar a terme les seves polítiques. Quina paradoxa! Aquells que criticaven de forma tant ferotge la claudicació d'ERC al PSOE ara es veuran cooperar amb els elements espanyolistes d'esquerra a Catalunya. Quin panorama: CiU de col·laboracionistes amb l'esquerra espanyola! Per altra banda, tindrà CiU també els nassos d'exigir el desmembrament del govern d'entesa (o tripartit) com varen deixar anar constantment durant la campanya?

Satisfets amb aquest panorama de sociovergència tant a Catalunya com a Madrid pels propers quatre anys? És aquest el càstig que es volia per ERC? És aquesta la millor defensa de Catalunya i la seva ciutadania?

Jo, particularment, estic ben fart d'aquest suïcidi col·lectiu polític constant i històric que representa l'atomització de l'esquerra independentista. No tingueu por: la dreta, quan cal, sempre acaba unit-se, en un acte de coalescència que l'esquerra independentista sembla totalment incapaç de fer. És el nostre destí inevitable? Som així de caracollons?

Perquè no hi ha líders polítics herois?

2008-03-06T12:49:00.006+01:00

He escoltat múltiples, masses vegades que ens cal un Macià, un Pi i Margall, o fins i tot un Rafael Casanova. En fi, un líder, un home d'estat, un heroi! Però cal tenir en compte que els temps han canviat. La política no és la mateixa, i tampoc ho és la ciutadania. La diferència entre uns i altres en la formació intel·lectual i en la quantitat i immediatesa de la informació s'ha reduït d'una forma extraordinària. Només cal mirar el contrast dels nivells d'analfabetisme i de lectura, així com de la proporció de la població amb estudis entre els segles XVIII, XIX i XX, amb els nivells d'avui, al segle XXI. Fins i tot els que no tenen formació superior estan molt millor informats que la ciutadania dels anys 20 i 30 del segle passat, o les classes obrera i menestral durant el pas de l'Antic Règim a la il·lustració i al capitalisme burgés.

Per tant, els polítics, o millor dit, els partits (ja que a major o menor grau, tots som polítics: vegeu “A favor de la política”) han d'adaptar-se als nous temps i deixar de fer política de segle XX, o fins i tot XIX, i conseqüentment han d'adaptar les seves estructures orgàniques i jeràrquiques. Si la societat va desbocada vers una transversalitat, de comunicació i de debat, inusitada fins ara, és essencial que els partits l'acompanyi. Perquè el que no podrà fer és anar a la contra, com qual ultraconservador que no entén el que està passant al seu voltant i en conseqüència es torna reaccionari.

S'ha d'assumir, doncs, que els líders polítics són líders de partit. I no ho han d'assumir només ells (o elles) i els seus partits, sinó que l'anomenada “societat civil” ha d'assumir els seus propis deures polítics, tant a nivell individual com col·lectiu. El que no podem esperar, tots plegats, és el retorn del “Polític Heroi”. L'estructura social ens ho evita: la nova societat, la societat de la informació i del coneixement ens està portant vers una nova fórmula, amb un cert element de comunisme, no pas en el sentit marxista, leninista o estalinista, del capital material, sinó en un sentit de col·laboració social del coneixement que no s'havia vist des de les societats preindustrials, però ara en un grau molt més accentuat i ubic, en una societat molt més àmplia, diversa i nombrosa.

El fet de que els agents polítics, socials i empresarials no estan adaptant-se prou ràpidament a aquests fluxos societaris fa que l'electorat senti el que s'ha donat per anomenar 'desafecció'. Però és la mateixa societat la que, també, ha d'adaptar-se als nous temps. Ha d'entendre que no pot deixar-ho tot en mans del “Polític Heroi”, sinó que ha d'implicar-se més activament. En lloc de voler deixar-ho tot en mans d'un pater noster, ha d'assumir els reptes que aporta el fet de disposar d'aquest capital essencial de la nova democràcia, que és la informació immediata i àmplia, d'accés per a cada vegada més ciutadans. Vulgui o no, ha d'implicar-se més directament.

El que no val és voler ressuscitar un personatge anacrònic. De fet, en aquest sentit ens ha fet molt de mal el període de la transició (que per aquesta raó considero inacabada encara) en que un govern monocolor, liderat per un personatge monolític, que sí potser va ser on havia de ser, en el moment oportú i en les circumstàncies d'aquell moment, però que ens ha deixat una herència de dependència d'aquesta figura de pater noster. Cal alliberar-nos d'aquesta dependència, i la societat tota encara no s'ha adonat que no es pot culpar en exclusiva al polític per aquesta situació. Ha de madurar i adonar-se que ha de ser copartícip en aquest procés, com ho ha de fer l'adolescent quan passa a adult i descobreix que els pares son humans i no pas déus.

L'independentisme no és estrany

2008-03-05T19:23:00.005+01:00

Fa uns dies vaig afegir l’aplicació “I Think” al meu Facebook, amb la que es penja una opinió/proposta i l’audiència indica si està d’acord o no. Vaig penjar la opinió de que “Les nacions haurien de ser lliures a governar-se si expressen la voluntat de fer-ho” (Nations should be free to govern themselves if they express their wish to do so).

Un usuari nord-americà va fer el següent comentari:

“Bé, exactament què son si no es poden governar sols? I, sobre tot, què son si NO expressen el desig de fer-ho? Si son una "nació", com pot ser que no vulguin governar-se? I qui o què els governaria? Estic una mica confós per aquesta pregunta...”

Vaig aclarir-li-ho mencionant la situació de Kosovo, de Catalunya, i la oposició dels espanyols a permetre un referèndum i a la autodeterminació. Però trobo molt interessant que una persona que podríem considerar neutra, imparcial i totalment deslligada del nostre predicament, no entengui el concepte d’una nació que no es governi sola, que no li càpiga al seu enteniment.

Potser hi hauríem de pensar una estona: no som nosaltres, els independentistes, els excèntrics. Potser els estranys son els altres, aquells que conceben un mon insòlit en el que una nació no es governa lliurament, i més encara, que NO VOL governar-se lliurament! Aquests son els rars.

Què farà CiU?

2008-03-04T08:18:00.005+01:00

Quan vingui el moment de decidir la seva estratègia política a Madrid per als propers quatre anys, fins el 2012, què farà CiU? Fins fa poc, havia plantejat dues estratègies, segons el moment i segons qui parlava: el nou sobiranisme, i la sociovergència. Ara què?

Fa uns mesos, en Mas ens presentava la "Casa Gran" del catalanisme. Aquesta Casa Gran significaria l'entesa entre aquells que defensen, davant de tot, els interessos de Catalunya, de la seva ciutadania i els drets nacionals. Avui, on està aquesta Casa Gran? On és l'apropament que implicaria? Enlloc... no va ser més que un xou Massiànic.

O potser no era més que l'esforç de re-unir CDC amb l'Unió de Duran, que el convergent Lluís Rovira havia definit com a "micropartit ultraconservador que sobreviu gràcies als càrrecs i els pressupostos en una situació il·legítima". El que no feia era aglutinar les forces catalanistes. Recordem que un temps abans, fa no més d'un any i mig, editava un DVD "Confidencial" en que posaven a parir, d'una forma execrable, a ERC. I després apel·laven al sentit nacional dels independentistes!

En Duran, per altra banda, es qualifica davant dels membres de "Círculo Ecuestre", club privat de l'elit social i econòmic barcelonès, la menys nacionalista de Catalunya, de 'moderat', 'sensat' i 'central'. Aquest Duran, traït pel seu soci Mas quan va anar a Madrid a negociar amb Zapatero, y probablement amb el coneixement de Montilla, sens dubte de Rubalcaba y possiblement d'Alfonso Guerra, a esquenes no només dels seus opositors al Parlament de Catalunya, sinó també del que avui es presenta per CiU a representar la nació a la "Villa y Corte" espanyola.

Quan vagi a Madrid, quina estratègia defensarà, doncs, el Sr. Duran i Lleida? Serà la del nacionalisme d'un suposat 'nou sobiranisme' de Convergència? O serà el del neoliberalisme econòmic i conservadorisme social del 'Círculo' que tanta simpatia troba a la dreta espanyola del PP? Quin CiU presentarà Duran a Madrid? A quina Catalunya representarà en Duran davant del poder polític i econòmic al "centro neuràlgico" espanyol?

La baixa participació una oportunitat?

2008-02-26T08:53:00.001+01:00

El Professor Gabriel Colomer, director del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya, indica que, quan la participació baixa, els escons comencen a ballar. Quan la participació és alta, el dos grans es juguen 2-3 escons. En la situació previsible de baixa participació actual, diu que es poden estar jugant fins a 8-10 escons.

Per altra banda, els votants de partits al govern, son els més satisfets, i per tant menys actius. En Colomer diu que els més insatisfets (PP 70%; CiU 51%) son els que més es mobilitzaran. ERC queda a mig camí, i PSOE i IU son, previsiblement, els menys motivats.

Atenció, doncs, al que pot resultar per els propers 4 anys!

A favor de la política

2008-02-25T09:52:00.002+01:00

Fa gairebé un any, abans de que ens submergíssim a la pre-campanya i campanya de les eleccions espanyoles, el politòleg Jordi Sánchez va publicar un article al País, “A favor de la política”.

Venia a dir que no es pot segregar la política del fet social, de la nostra comunitat ciutadana, que en forma una part íntegra. De fet, per definició, la política és el procés pel qual els grups de persones prenen decisions. És la forma, el mètode pel qual convencem, guanyem i mantenim el suport dels demés per unes idees que ens poden interessar. És a dir, fem política contínuament. Aquest escrit és política: el lector està pensant en aquests mateixos instants si està d’acord, si es deixa convèncer per el que hi ha escrit en aquesta pantalla que té al davant. Si és així, hauré obtingut un aliat. Si no, un contrincant. Però el lector està participant en un joc polític. Sí en té una opinió (espero que sí), serà una opinió política, favorable o contraria, però política.

Això em porta al nucli del meu argument: estic a favor de la política. Puc entendre que hi hagi gent que sigui contrària a la política de partits. Però recordem que el mot ‘partit’ significa ‘partidari’, que a la vegada significa ‘favorable a uns interessos’. Tots, doncs, prenen partit en una discussió. Tots som partidaris en el joc polític. D’aquesta manera, la qüestió és com s’articula el fet de prendre partit. El que deixa insatisfet no és la política en sí, ja que aquesta és una part ineludible de la nostra condició social, sinó l’estructura processal de la presa de decisions per part dels partidaris d’uns interessos i d’altres, l’estructura del partits.

Els partits primer, i la democràcia com a mètode de presa de decisions després, han de canviar per a que la mateixa democràcia pugui sobreviure. Han de obrir-se a uns mètodes més inclusius de la ciutadania. Perquè els que gaudim de menys poder, la majoria i massa de la ciutadania, hem de defendre la democràcia, aquesta o una altra, per a defendre els nostres interessos en política.

És imprescindible, doncs, que els que participem activament en la política, els que desenvolupem i expressem, argumentem, uns idearis, unes ideologies, sigui a través dels partits o d’associacions, o a títol individual, ens adonem que no hi guanyarem absolutament res rebutjant, repudiant “la Política”. Cal defendre-la acarnissadament, ja que la desídia política és indolència i negligència democràtica. Només se’n aprofitaran els que tenen interessos divergents dels nostres, dels de la massa social que no tenim més canals que la política democràtica per defendre’ns.

La contradicció de Duran i CiU

2008-02-22T08:23:00.003+01:00

En Duran diu a l'acte d'inici de campanya d'ahir el vespre que els demés es posin a la cua per a negociar, que el criteri és Catalunya. Seguidament diu que només negociarà amb el que guany les eleccions. Pobre estratega, en Duran. De quina cua parla, si diu que només parlarà amb el guanyador. Així la cua només la podria formar 'un'. Si no parlarà amb els 'perdedors' (molt relatiu, això), en quina posició el posarà si el guanyador sap que no anirà enlloc més?

Aquest entestament és fruit de la posició de CiU que només pot formar govern el partit majoritari, posició interessada és clar, encara que aquest no pugui negociar un majoria suficient. Ja vaig comentar a Moral qüestionada que a la democràcia nostra, que és parlamentària, el govern el forma qui pot acordar-hi una majoria suficient. El model de "first past the post", que és el que advoquen de fet, dona per resultat el bipartidisme i el menyspreu per les minories.

Bé, doncs si en Duran es declara disposat a pactar només amb qui guanyi les eleccions, si guanyés amb una majoria relativa el PP, per exemple, que necessités uns vots més per a acabar de formar majoria a les Cortes, se'n riuria de CiU, ja que sabria que no aniria al PSOE. CiU es veuria poc més que venut. La posició de CiU d'obtenir avantatges pels seus votants (que per això representen aquests al parlament) estaria greument debilitada per aquesta posició declarada.

Quina pifiada estratègica!

Vot nul, vot en blanc, abstenció?

2008-02-21T09:21:00.001+01:00

De què podrien servir? A mi em fa por el potencial resultat. Si els independentistes, sobiranistes i nacionalistes catalans decidissin no votar un partit proper als seu pensament polític (evidentment no n'hi ha cap que pot aspirar a ser 'perfecte'), quin seria el resultat? Doncs que al Congreso no estaríem representats per ningú. Les Cortes estarien dominades per el PP, el PSOE, UDC, ...

Està molt bé fer de català cabrejat i votar negativament, però el resultat l'arrossegarem durant quatre anys. Quatre anys en que aquestes Cortes legislarà en contra nostra i a partir del qual es formarà un gobierno espanyol sense cap mena de fre, al qual no haurà de negociar res del que ens pot interessar, que ens pugui afectar, més que amb en Duran i Lérida, potser. Si ara ens queixem, tremolo pensar què passarà si no hi tenim representants. Seria unes Cortes com aquelles que hi havia fa més de 100 anys, en que el poble de Catalunya hi seria representat per congressistes botiflers, botiflers de veritat, que només votarien en clau d'interessos espanyols i espanyolistes.

Ara imaginem l'inrevés: es vota massivament alternatives independentistes, nacionalistes, sobiranistes: ERC treu 12 escons (per exemple). La posició negociadora d'Esquerra serà la mateixa? CiU actuarà de la mateixa forma com fins ara? Els congressistes del PSC seguiran fent seguidisme del seu partit espanyol de referència? No oi? Aleshores, quin és l'escenari al que hem d'aspirar? Quin és de l'interés de veritat de la ciutadania catalana?

És clar que aquest escenari és improbable (no vull pensar que sigui impossible). Però el que està clar és que el vot nul, el vot en blanc i l'abstenció només pot servir a uns... als espanyolistes. Quina por!

La Car maChacón és una aprofitada

2008-02-19T17:06:00.004+01:00

La Carme Chacón, també coneguda com Car maChacón, empra les “noves tecnologies”, la Web 2.0. Ara bé, potser més que emprar, podríem dir que se'n aprofita, ja que fer política 2.0 implica que la comunicació sigui bi- o omnidireccional, que la relació entre el/la polític i la ciutadania sigui en ambdós sentits.

Un exemple és el Twitter. La primera impressió és que no twitteja, sinó que aprofita per a anunciar els seus últims posts. Però no és ni tan sols això! Fa servir una petita aplicació que es diu Twitter Tools (que és un plug-in del WordPress) que automatitza l'anunci dels posts. I així va... Machacón al Twitter: un post darrera l'altre.

Malauradament (per ella), per molt que doni una imatge de modernitat sociològica enxarxada, el que fa és aprofitar la web 2.0 com a medi de comunicació uni-direccional. Si aneu a la seva pàgina del Twitter, veureu que no té ni un sol “following”! Ni tan sol segueix els seus, com en Jordi Sevilla (57 following i 62 followers) o en José A. DonAire (151 following i 160 followers) Simplement considera les xarxes socials com a canal per a complementar la tele, la ràdio i la premsa.

La Car Machacón s'ho perd. Hauria d'estar fent servir la web 2.0 per a escoltar a la ciutadania enxarxada. En canvi, fa política 1.0! Espero que d'altres s'ho muntin millor!

Moral qüestionada

2008-02-15T16:09:00.003+01:00

En una resposta al meu post anterior, s'ha comentat que un partit d'esquerres no pot parlar de dret moral, i fins i tot que els d'esquerres parlem de moral i ètica deixa estupefacte. Bé, primerament, no parlo en nom de cap partit, tot i que reconec que soc militant d'Esquerra Republicana. Però en tot cas, donat que la moral és el conjunt de costums, creences, valors i normes d'una persona o d'un grup social que determina el codi de conducta d'aquest, no puc entendre ben bé com es pot creure que una opció d'entre el ventall polític té o no el dret de plantejar una filosofia com és la moral.

A més a més, quan parlo de dret moral a l'article és en referència al president del govern espanyol, a qui va corre el líder de la oposició al Parlament. Aquest és líder de la oposició per la seva incapacitat d'acordar una majoria suficient després de les últimes eleccions catalanes, eleccions que son al parlament i no pas a la presidència. El que reprovo és aquesta conducta poc moral, per part d'un i altre, ja que a la democràcia nostra, que és parlamentària, el govern el forma qui pot acordar-hi una majoria suficient, i no pas a negociacions darrera de portes tancades, que és el que es fa entre CDC i UDC quan estableixen la seva proposta política, i aquest amb el PSOE quan els convé. És de poca rectitud moral saltar-se les normes que hem establert democràticament.

En tot cas, el model de "first past the post", que és el que semblen advocar alguns, dona per resultat el bipartidisme i el menyspreu per les minories. El que fa aquest sistema és motivar l'agrupació d'actors polítics en grups, coalicions o federacions de partits. Aquests traslladen la negociació entre ells lluny de la visió de la ciutadania i estableix, per exemple, la formació del govern abans de les eleccions, abans de conèixer-ne els resultats i, per tant, conèixer la voluntat de la ciutadania. Es decideix als despatxos de les seus dels partits qui formarà el govern, quines polítiques portarà a terme, etc. Això és el que tenen a Espanya. Vol dir això que el seu govern és millor, que la tasca parlamentaria és més eficient? I el que és més important encara, vol dir que és més democràtic?

Suggeriria que, si no agrada el nostre actual model, aquells que vulguin canviar-lo comencin, com a bons demòcrates, a treballar per a convèncer una majoria suficient de que s'ha de canviar, i no negociar amb Madrid el trencament de l'actual govern català. Això o una revolució, que no sé si és el que volen. I el que dubto és que ho voldria la majoria de la ciutadania. Jo particularment m'uniria a aquells que volen un sistema en el que poguéssim escollir sense llistes tancades, amb circumscripcions menors, etc. El que no demanaré és que el partit més votat hagi de formar govern.

Per acabar, el que trobo immoral és aprofitar el poder de tercers, el poder espanyol, per a canviar un govern legítim català. Això és caure al joc espanyolista, lligant-nos, venent-nos als espanyols. Immoral, a menys que acceptem tots plegats que tot s'hi val per a assolir el poder. És el que volem?

Democràcia mal entesa

2008-02-15T05:07:00.005+01:00

Faré una paràfrasi d’un article recent de l’Enric I. Canela, ell sobre la vaga de mestres, jo sobre un assumpte que fa dies que es va donar, però que s’arrossega i ens afecta molt més essencialment la nostra vida política. Diu l’Enric Canela:

Tinc la democràcia mal entesa. Fins ara pensava que un dia cada quatre anys, en condicions normals, triava uns representants al Parlament de Catalunya, aquests representants, pels mecanismes legalment establerts, escollien un president de la Generalitat el qual decidia un Govern, d’acord amb els suports parlamentaris. Aquest Govern governava amb el suport del grups polítics que li donessin el seu suport.

Doncs, sembla que CiU no ho creu així. Sembla que creu que no importa que el nostre estatut (aquest, el d’allà o el de més enllà) estableix un règim democràtic parlamentari. Sembla que CiU creu que s’ha d’imposar l’agrupació electoral (que no partit, que CiU n’és dos) més votada. No vol que el poble triï uns representants al Parlament i que aquests escullin un president de la Generalitat el qual decideixi un Govern d’acord amb els suports parlamentaris. I això no ho vol perquè hi cregui (que no hi creu) o bé perquè portarà a un govern més estable (que no ho farà). Ho fa per pura i mera conveniència pròpia davant del resultat de les últimes eleccions.

També pensava que les lleis les feia, a proposta del Govern o del Parlament, el Parlament, que després d’escoltar en comissió a aquelles persones que considerés convenient, introduïa esmenes fins que la llei, amb més o menys suport era aprovada.

Doncs CiU tampoc hi està d’acord. CiU creu que, tot i estar treballant el Parlament de Catalunya la llei de lleis, el marc pel que es regiran totes les demés lleis de la nostra nació, el nostre Estatut, que només seria superada per una Constitució catalana, creu que pot anar a un tercer, que no té cap mena de legitimitat, ni jurídica ni, encara menys, ètica o moral, per a incidir en l’establiment d’aquesta llei suprema, i negociar amb ell com serà i què s’hi inclourà, tot i no gaudir de la majoria suficient parlamentària, i per tant representativitat, per a defensar aquesta gesta.

Davant d’aquest menyspreable exemple d’obcecació per assolir el poder, CiU no té absolutament cap dret moral per a criticar cap altre partit la negociació de composicions de Govern o d’avantatges polítics.

Ens afectarà gaire si guanya Obama?

2008-02-14T10:41:00.003+01:00

En Barack Obama ha proposat una llarga sèrie de plantejaments per a Estats Units que aquí a Catalunya i a Europa la majoria tenim com a evidències, com és la bondat de l'equitat de genere i racial, que els drogodependents son víctimes i no delinqüents, la defensa del dret de sindicalització i de vaga, del sou mínim bàsic, un servei de salut universal, ... Així mateix, advoca per a la reducció d'emissions de carboni i la promoció de les energies netes i sostenibles. I potser el missatge més important és el de defendre la “classe mitja” amb baixades d'impostos per a ella. Després de tants anys, sembla mentida que estiguem en plena lluita de classes! Si, el que passa és que a “occident”, a Estats Units, a Europa i a Australàsia, la majoria és la classe mitja, a diferència de finals del segle XIX i principis de XX, quan era la classe treballadora. Per tant, aquest “progressista” està lluitant per la majoria.

Repassem les propostes de la Sra. Rodham-Clinton: baixada d'impostos per a la classe mitja, una seguretat social i sanitària universals, defensa dels sindicats, de les energies alternatives, ... És a dir, en la pràctica, el mateix. De fet, la diferència potser rau en la posició davant de l'empresa, privada, en que l'Obama troba més simpaties que la Rodham-Clinton. Fins i tot s'està veient que les enquestes diuen que l'Obama té més, moltes, possibilitats d'èxit davant dels Republicans, donat que l'ultra dreta passa de recolzar en McCain si s'enfronta a Obama, mentre que si s'enfrontés a la Rodham-Clinton, sortirien en massa per votar al Republicà.

Segurament, doncs, els Demòcrates re-accionaran davant d'aquesta tessitura, ja ho estan fent, i sembla en aquests moments que el proper President of the USA serà l'Obama. Però perquè estem tant entusiasmats doncs amb l'Obama, si es troba a la dreta de la Sra Rodham-Clinton? Farà cap diferència per a nosaltres que guanyi l'un o l'altre? Els medis ens venen que l'Obama representa un canvi, que canviarà el món... però que en som de naïfs!

LiMo: Linux als Mòbils

2008-02-08T13:12:00.000+01:00

Fa uns dies, quan vaig informar en el meu article “Tornem el Windows!” de que en Paco Riviere ens va alliçonar a la jornada de la Catosfera sobre l'estratègia d'imposició de Windows per part de Microsoft, un lector, en kanopus06 em va recriminar el meu “integrisme”, expressant el seu sentiment de pena vers els que advoquem l'ús del programari lliure. Ja vaig respondre al seu comentari, explicant que es tractava de poder tenir el dret de decidir. I no es tracta simplement de la tecnologia, sinó de com faré servir el programari, sense limitacions, en l'idioma que vulgui,... de ser lliure, vaja.

Bé doncs, fa una mica més d'un any, el 25 de gener de 2007, Motorola, NEC, NTT DoCoMo, Panasonic Mobile Communications, Samsung Electronics i Vodafone varen crear la LiMo Foundation per a desenvolupar un sistema operatiu mobil basat en Linux (d'aquí LiMo). Així mateix, varen obrir les portes als possibles col·laboradors al 3GSM World Congress, celebrat a Barcelona l'any passat. En aquests dotze mesos i escaig, s'ha desenvolupat una plataforma basada en Linux, que es va triar, segons la mateixa LiMo Foundation, “per la seva funcionalitat, escalabilitat i excel·lent historial d'èxit a l'entorn dels sistemes mòbils, la possibilitat de generar un entorn independent de la categoria de hardware, sigui l'electrònica de consum, de l'automòbil, etc., així com el potencial de treball de la gran comunitat de desenvolupament de Linux a l'entorn del mòbil”.

Aquest cap de setmana, després de només 12 mesos, es presentarà a Barcelona, al Mobile World Congress (a l'estand 8b135, sala 8) de l'11 al 14 de febrer, la primera versió de la LiMo Platform, disponible a partir del març. Aquesta és la primera plataforma de programari per a terminals mòbils basat en Linux (recordem que Google també està desenvolupant una, Android, també a partir de Linux) i es disposarà públicament i d'immediat de les especificacions de l'API.

Bé, si això fa pena...

El 'Conseil Général Pyrenées-Orientales' es compromet amb el català

2008-02-05T09:06:00.000+01:00

El Conseil Général des Pyrénées-Orientales (Consell General dels Pirineus Orientals), l'assemblea que administra, amb el seu executiu, el departament francès que compren les comarques nord-catalanes del Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i Alta Cerdanya, s'ha declarat compromès en una carta amb la nostra llengua i cultura.

Tot i que el català no s'empra ni es reconeix de forma oficial a França, el Conseil Général declara que "és un dels pilars de la nostra identitat, del patrimoni i de la riquesa de Catalunya del Nord". També afirma que "enquestes subratllen el fet que al principi del segle XXI, en una perspectiva de modernitat i de garantia de futur, els habitants [del departament] queden interessats i fidels a la llengua catalana". És a dir, considera que el català i la nostra cultura és un signe de modernitat i de futur.

La veritat és que en les meves visites al territori al nord de les Alberes ho he trobat difícil poder fer servir el català, tot i que es deixa veure (no pas sentir) més que fa uns anys. Però recordo fa molts més (potser 35 o 40?) que fins i tot els gendarmes fronterers el parlaven. És una situació molt curiosa: el govern local recolza la llengua, es declara contrari al "rebuig del govern francès a fer ratificar i aplicar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries", mentre la ciutadania que vota l'assemblea cada vegada la parla menys! Evidentment hi ha un desfase entre un i l'altre, tot i que hem de suposar que la població ho vol així.

Hem de ser optimistes, o és un últim intent de salvar la nostra llengua a la Catalunya Nord?

ARTICLE 1:
El Consell General dels Pirineus Orientals reconeix oficialment, al costat de la llengua francesa, el català com a llengua del departament.
Es compromet a ser un dels actors de la transmissió de la llengua i de la cultura catalanes.

ARTICLE 2:
El Consell General dels Pirineus Orientals reconeix l'Institut d'Estudis Catalans com a autoritat lingüística i Acadèmia de la Llengua Catalana pel conjunt del domini lingüístic català.
El Consell General, es compromet de fet, a complir les normes lingüístiques establertes per l'Institut d'Estudis Catalans.

ARTICLE 3:
Els objectius de la Carta Departamental per la Llengua Catalana són:
- garantir la supervivència i la transmissió de la llengua catalana, el que implica la inversió de tendència de pèrdua de locutors catalanòfons;
- permetre la utilització del català per cada habitant del departament que hi desitgi aprendre, sentir, parlar i llegir el català;
- assegurar la presència de la llengua catalana en els àmbits de la vida pública i social gràcies al desenvolupament del bilingüisme;
- contribuir a la integració dels nouvinguts i participar a la cohesió social i al desenvolupament econòmic del departament gràcies al respecte de la personalitat lingüística i cultural catalana.

ARTICLE 4:
De manera general, totes les estructures departamentals (serveis, administracions, organismes associats) integren la dimensió de la llengua catalana en les seves funcions i atribucions, amb una atenció particular per la comunicació amb el públic i la retolació.

ARTICLE 5:
L'ensenyament és la peça central de qualsevol política lingüística: és l'eina bàsica i imprescindible de la transmissió del català al jovent. El Consell General es fixa com a prioritats
els punts que segueixen:
- ajuda a l'obertura de classes bilingües
- generalització de la sensibilització a tots els nens
- ajuda al desenvolupament de la formació per a adults

ARTICLE 6:
El Consell General integra el principi general de bilingüisme i /o presència del català sobre els suports senyalètics i equipaments de la seva competència. El Consell General estableix convenis amb altres institucions: Estat, Generalitat... per tal d'aplicar aquests principis a la retolació present al territori i que no sigui de competència seva.

ARTICLE 7:
La llengua catalana no es limita a una disciplina escolar. S'ha de garantir i fomentar la seva presència a tots els nivells de la vida pública i social.
Així, el Consell General desenvolupa la presència del català en els seus serveis, en els documents que produeix (invitacions, butlletins, programmes, Internet...), les campanyes i operacions de comunicació.

ARTICLE 8:
La supervivència i la utilització de la llengua catalana van de parella amb una presència i una difusió permanent en els mass mèdies (premsa, televisió, Internet).
En aquest sector primordial en matèria de presència lingüística, el Departament ajuda
al desenvolupament dels mitjans de comunicació públics i privats en català. Desenvolupa les seves pròpies eines de comunicació en català (revistes, webs...) i en garanteix la presència.

ARTICLE 9:
Com per la seva acció per la defensa i la promoció de la llengua catalana, el Consell General es compromet a fer efectives totes les mesures possibles per tal de confortar l'ús i la difusió de la llengua occitana en el territori afectat.

Podeu descarregar el document sencer aquí.

Crossblogging polític

2008-02-04T15:55:00.000+01:00

A vegades, els del PSC tenen idees, i a més, bones!

L'Il·lustre sr. José Antonio Donaire, empordanès (justet) de St. Feliu de Guíxols, geògraf de la UdG i diputat al Parlament de Catalunya pel PSC-CpC, ha proposat quelcom que crec seria molt productiu per a la política catalana, que cultivaria la democràcia i la proximitat amb la ciutadania: el "crossblogging".

De què es tracta? Doncs quelcom que és molt fàcil al Twitter, on simplement t'apuntes a un poster, i esperes a que vagi opinant. Però per a conceptes força complexes, com és la política, cal poder anar contrastant opinions i propostes en un mateix espai que permeti estendre's més: els blocs, la blogosfera, i en el nostre cas, la Catosfera.

Vet aquí el que proposa en José Antonio.

Il·legalització del PP

2008-02-03T12:53:00.000+01:00

Gràcies a en Toni Hermoso Pulido, he descobert un blocaire que planteja jurídicament al seu espai "Maniobras Orquestales... en la Blogscuridad" la il·legalització del Partido Popular, donat que l'article 6 de la Ley Orgánica 6/2002, de 27 de junio, de Partidos Políticos diu que “Los partidos políticos se ajustarán en su organización, funcionamiento y actividad a los principios democráticos y a lo dispuesto en la Constitución y en las leyes”.

Doncs resulta que, com sabem, el PP proposa que el castellà sigui la llengua vehicular dels alumnes segregats per la seva llengua materna, entre els de parla catalana i els de parla castellana. Aquesta proposta va contra de l'Estatut de Catalunya (llei orgànica espanyola), ja que diu que “El català s'ha d'utilitzar normalment com a llengua vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament universitari i en el no universitari.” A més a més, l'estatut diu que “Els alumnes tenen dret a no ésser separats en centres ni en grups classe diferents per raó de llur llengua habitual”.

A l'article es desenvolupa els raonament més enllà, però només amb aquests ja n'hi hauria prou per a denunciar que el Partido Popular proposa l'incompliment d'una llei orgànica espanyola. La Ley de Partidos Políticos diu al seu article 9.2 que “Un partido político será declarado ilegal cuando su actividad vulnere los principios democráticos”. En un estat de dret, el principi més bàsic és la defensa de la legalitat.

Cap, doncs, promoure la il·legalització del PP.

Lo Rey Jacme

2008-02-03T12:43:00.000+01:00

Pare y casi fundador de la nacionalitat catalana (Jaume I), Rey perpetual, fill de Montpeller, Rey d'Aragó, Comte de Barcelona, etc., conquistador de Mallorca, Valencia y Murcia, es lo rey de lots los qui parlen nostra llengua y son primer escriptor. La renaxença de la literatura l'ha alçat damunt lo pavés ó escut com la figura sobirana de sa bandera; rey que saluden reverents los monárquichs y republicans... y en aquesta creuhada pacífica per recobrar la llengua que s'acabava de perdre sens haverne adquirida un'altra (com succehí-à Murcia) nos guia ab sa ploma com abans guiá los catalans ab sa espasa.

Marià Aguiló i Fuster
Palma de Mallorca, 1825-Barcelona, 1897

"Gung Hay Fat Choy"

2008-02-02T12:35:00.001+01:00

"Bons desitjos i felicitats. Que tingueu un any pròsper i bo"
Dijous comença l’any xinès de la rata

L’any 4705 del calendari xinès (equivalent al 2008 del calendari gregorià) serà l’any de la rata del terra marró. Aquest senyala el començament d’un nou cicle de dotze anys. La rata és un símbol d’aigua, i es diu que fan bona parella amb micos i dragons, però no amb conills, cavalls i galls. Les influències del terra marró també donen bons auguris per a bous, ja que son amics de la rata perseverant, tot i que representen un conflicte donat que els element de terra i aigua cerquen un equilibri, sobre tot a la primera part de l’any.

Jo, resulta que soc gos. Seguiré tenint bona fortuna ja que la rata obra un nou cicle. Per a mi, la família i els amics son més importants que mai aquest any, però haig d’evitar les pressions seves sobre les meves decisions de negoci i finances. Les relacions que he començat durant aquest últim any del porc poden ser una font de bona fortuna en aquest nou cicle. No haig de témer que els meus caps i companys de feina vegin les meves habilitats. He d’acceptar tant les lloances i els consells que em donin aquests. He de mantenir el meu enfocament, sinó acabaré tractant de caçar una rata (que corren molt i febrilment d’aquí i allà), però no he de ser tímid quan he de prendre les decisions que canviaran el canvi i la bona fortuna.

Pots saber-ne molt més aquí.

Facebook: No a la manipulació de TV3

2008-01-28T11:43:00.000+01:00

Avui ha iniciat l'Enric Canela una nova Causa a Facebook, la de “No a la manipulació de TV3”. Tot sorgeix a rel de la cobertura per una periodista de TV3 i del tractament que varen fer l'equip editorial del contingut generat a les Jornades de la Catosfera celebrades a Granollers aquest passat cap de setmana. La crítica d'una part de la comunitat de blocaires és que al reportatge resultant emès va incloure unes imatges d'en Joan Ridao treballant al PC, una entrevista a la Lourdes Muñoz Santamaria del PSC i una al periodista Saül Gordillo. Varen deixar fora l'organitzador de les Jornades, en Marc Vidal, i als que es consideren 'representants' de la dreta catalana que hi eren.

M'hi he apuntat per estar d'acord amb el principi de que un medi públic ha de ser el màxim de neutral, tot i que la absoluta neutralitat és un desig una mica utòpic. Però hem de ser tots, del color polític que sigui, que pressionem per a que tothom respecti la neutralitat de TV3. El que em fot és que els que varen tenir sota un control ferri la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió durant 23 anys, i que han estat negociant fa dies per a defensar la seva 'quota' al Consell de la "Corpo", ara plorin quan no els entrevisten a la Catosfera. Cal recordar que el Sr. Canela milita i és Conseller Nacional de Convergència Democràtica i Conseller Nacional de la Federació de CiU.

On era l'Enric Canela per defendre l'equanimitat democràtica durant tot el temps en que CiU va controlar la corporació, des de la seva creació fins fa pocs anys? I per molt que a CiU vulguin 'oblidar' convenientment el passat, la ciutadania no ho farà.

Cal exigir que els que participem en la política (que hauríem de ser tota la ciutadania) hem de ser conseqüents. És precisament aquesta manca de coherència que menyspreu i rebutja el votant i que dona la mala imatge que s'ha anat generant durant tants i tants anys. Culpa de tots, és clar, i per tant cal ser tots que reflexionin i reconeguin la seva part en lloc de seguir amb aquesta guerra que només ens farà mal a tots plegats, polítics i ciutadania.

Tornem el Windows!

2008-01-26T20:31:00.000+01:00

M. Paco Rivière ens acaba a alliçonar (en français et en catalan) a la jornada de la Catosfera sobre el que cal per al país, defensar-nos: ell proposa que comencem per tornar el Windows, ja que indica que cada vegada que comprem un ordinador, ens apliquen un impost revolucionari, el de Windows, que l'hem de comprar vulguem o no (amb algunes excepcions, com per exemple Dell, que ja ven PCs amb Ubuntu preinstal·lat). La seva campanya la trobareu a TornarElUindous.

Els blogs no son periodisme?

2008-01-25T23:16:00.001+01:00

Segons en Vicent Partal, parlant avui a la Catosfera, els blogs no son periodisme. El periodisme només el fan els periodistes, que son aquells que treballen pels “mitjans”, i els blogs no son mitjans.

A veure: segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, un periodista és una “Persona que té per professió fer reportatges, entrevistes, etc., en algun dels mitjans de comunicació”, i un mitjà de comunicació és un “Mitjà de transmissió de la informació a través del qual es realitza la difusió de significats culturals”. I un blog no pot ser això?

El senyor Partal confon un mitjà amb una empresa de comunicació d'informació i opinió, que té accionistes, un equip d'empleats que segueixen una línia editorial, etc. Perquè no 'poden' ser periodistes els que escriuen un blog? No era tant innovador en Partal? No pot concebre que la professió que practica, per la que, per admissió pròpia, no te formació, pot ser practicada per la ciutadania en general?

Avui, quan TV3, per exemple, empra informació i imatges de la seva audiència, de sobte no fa periodisme, perquè el generador del contingut no és un “periodista”? Ui, ui, ui. M'oloro corporativisme, aquí?

Per cert, jo no em considero periodista, però conec algun blog, que si no ho és, ja em diràs. És un cas d'allò de "if it looks like a dog, barks like a dog, wags its tail like a dog, is it or isn't it a dog?"

Quin vot és el vot útil?

2008-01-20T09:22:00.000+01:00

El vot útil és aquell que representa de forma més propera les preferències polítiques del votant, sempre que el candidat entri al parlament.

Si el candidat queda fora, en el sistema actual de democràcia representativa parlamentària, per bé o mal, deixa d’existir. No té la possibilitat d’influir en la política i esdevé totalment inútil. Té la mateixa possibilitat d’influir que qualsevol altre membre de la ciutadania. Aquest no és el millor dels mons desitjats, i m’agradaria veure una democràcia més directa, però les eleccions son d’aquí a menys de cinquanta dies.

És clar que sempre podem dimitir dels nostres drets democràtics, claudicar i desistir de la defensa del bé més preuat, la llibertat política. Quan no tenim llibertat política, comencem a no tenir res, i passem a ser vassalls dels que tenen tot el poder (perquè l’hem cedit). Aleshores tenim el que ens donen i no pas allò al que tenim dret. I el dret fonamental és el dret a decidir les nostres vides, les nostres opcions socials, polítiques i econòmiques.

Insisteixo, el dret de decidir rau, en el nostre actual sistema, en el vot. Que no n’hi ha prou amb això? És clar que no, però no farem una democràcia directa des de fora de l’actual sistema, a menys que no proposem una revolució: ens afiliem a la FAI i cantem “¡A las barricadas!”? Jo no ho faré, no pas perquè no trobi l’anarquia, com a principi polític, molt lloable, sinó perquè crec que és una utopia (expressió dels propis anarquistes) inabastable. En tot cas, si aquesta és la vostra preferència política, endavant... abstingueu-vos.

Però si no, més val que ens espavilem a decidir quina és la candidatura més propera a les nostres preferències. En tot cas, tinguem clar que els dos partits predominants a Espanya, sobre tot el PSOE, ens diran que el vot útil és el seu, que així evitarà el poder absolut de l’altre. Però això és absolutament fals. El vot útil és el que més proper sigui a la nostra preferència política, el que defendrà els nostres interessos davant d’un estat que no té com a fita representar preferentment a la societat catalana, sinó al “Interés General del Estado”.

És a dir, el vot realment útil serà aquell que s’enfronti als dos partits hegemònics a Espanya, un vot pels partits independents, de sobirania catalana, davant de la subordinació d'altres als seus partits de referència espanyola.

I recordeu, abstenir-se o bé és per un principi polític... l’anarquisme, o bé és una claudicació, una inhibició i un acte de negligència de la defensa dels drets cívics. La única utilitat que pot tenir és de donar més percentatge de vots al PP a Catalunya, que ells sí que no s'abstindran!

Traspàs ferroviari: la proposta de CiU

2008-01-19T13:41:00.001+01:00

Ja anava sent hora de que algú se’n adonés! El govern espanyol té clar que ha de ventilar-se el que és deficitari (RENFE Rodalies), sobre tot si es pot traspassar sense d’haver de ficar-hi masses diners, tot i ser essencial per a l’economia catalana. ¡Que se encarguen los catalanes de ese marrón! Per cert, quan ells pensen ‘catalanes’, també hi comprenen aquells espanyolistes que paguen impostos aquí... espero que sabeu qui sou... i us adoneu que us donen pel c*l igual que als nacionalistes i sobiranistes catalans.

Mentre tant, els espanyols controlen les vies de tot Catalunya (incloses les de Rodalies) a través d’ADIF. Treuen a concurs els contractes d’adjudicació de l’explotació del servei, tal com ja tenen previst des de començaments dels 90 (Directives europees 91/440/CEE i 95/18/CE, el nou estatut de RENFE amb el Real Decreto 121/1994 i la creació el 96 de GIF amb la Ley 13/96). L’any 2001 comencen els contactes i negociacions del procés de liberalització del ferrocarril a Espanya.

Els pobres desgraciats que s’hagin quedat amb Rodalies (sense vies, i només les deficitàries que rodegen Barcelona), és a dir, la Generalitat... nosaltres els catalans, els objectes fiscals, inclosos els espanyolistes, que hauran de desembutxacar per a invertir tot allò que no s’ha fet abans igual que tots i totes, haurem de creuar els dits per a que ningú ens prengui l’adjudicació, una vegada sanejades les infraestructures.

I no cregueu que no hi son: Marsans, ALSA, Transfesa, ACS, FCC, ... tots esperant l’obertura del mercat! I nosaltres els ho finançarem! Tal com dic, ja era hora que algú fes una contraproposta.

Björk "Declara la independència"

2008-01-18T07:16:00.006+01:00

El passat 2 de gener, el webzine indie Pitchfork va publicar una entrevista amb la cantant, música i actriu Björk. Björk és islandesa i té present encara el seu país, tot i ser una megaestrella internacional amb una línia insuperablement multicultural i multidisciplinària. És filla d'un líder sindicalista i de mare políticament activa. No renega de les seves arrels.

A l’entrevista que se centra en l’últim àlbum Volta, i particularment l’últim single, el vídeo del qual acaba amb la Björk portant les banderes de Grenlàndia i les Illes Fèroe. Sobre aquestes li pregunten, i Björk explica...

Son les banderes de Grenlàndia i de les Illes Fèroe. Islàndia va assolir la independència de Dinamarca fa 60 anys. Varem ser una colònia durant 600 anys, i varem ser realment maltractats, com totes les colònies. I Grenlàndia i les Illes Fèroe encara son part de Dinamarca. La cançó la vaig escriure en part per a aquests països. Als diaris d’Islàndia sempre se’n parla de la voluntat de les Illes Féroes i Grenlàndia d’assolir la independència, i semblava que Grenlàndia estava a punt, però aleshores hi varen trobar un munt de petroli i Dinamarca no ho vol deixar anar, això. Si entres en un bar de barri i preguntes sobre Grenlàndia i les Illes Fèroe, la gent es posa molt susceptible. La gent recolza clarament que Grenlàndia i les Illes Fèroe assoleixin la independència. Em sembla que Grenlàndia i les Illes Fèroe han vist a Islàndia com a inspiració, la forma en que varem muntar el nostre sistema bancari, la forma en que varem esdevenir més i més independents.

Em semblava histèric dir a un amic que té molts problemes amb la seva xicota que digui, simplement ‘Declara la independència i enarbora la teva pròpia bandera’. Potser és un sentit d’humor ximple. Però sens dubte està dedicat a Grenlàndia i les Illes Fèroe.

Lletra traduïda al català

Declareu la independència!
No permeteu que us ho facin això!
Declareu la independència!
No permeteu que us ho facin això!

Declareu la independència!
No permeteu que us ho facin això!
Declareu la independència!
No permeteu que us ho facin això!
Justícia

Engegueu la vostra pròpia moneda!
Feu el vostre propi segell
Protegiu la vostra llengua

Declareu la independència
No permeteu que us ho facin això
Declareu la independència
No permeteu que us ho facin això

[x4] Feu la vostra pròpia senyera!

[x6] Aixequeu la vostra senyera! (Més amunt, més amunt!)

Declareu la independència!
No permeteu que us ho facin això!

Declareu la independència!
No permeteu que us ho facin això!

Maleïts colonialistes
No feu cas de la seva condescendència
Arrenqueu les seves benes dels ulls
Obriu els seus ulls

Declareu la independència!
No permeteu que us ho facin això!
Declareu la independència!
No permeteu que us ho facin això!

Amb senyera i trompeta
Aneu al cim de la vostra muntanya més alta!

I aixequeu la vostra senyera! (Més amunt, més amunt!)
[x5] Aixequeu la vostra senyera! (Més amunt, més amunt!)

Declareu la independència!
No permeteu que us ho facin això!
Declareu la independència!
No permeteu que us ho facin això!

Aixequeu la senyera!

(lletra en anglès obtinguda a www.songlyrics.com)

Una altra avaria tècnica a rodalies – Transferència d'ADIF ja!

2008-01-03T15:24:00.002+01:00

Sant tornem-hi! Aquest matí les rodalies han tornat a avariar-se. Montcada i Reixac ha estat l'escenari d'una total manca de respecte pels usuaris per part de RENFE. Ara resulta que la catenària entre aquesta població i l'estació de Sant Andreu Comtal està avariada.

Però cal recordar que la catenària no és responsabilitat de RENFE, sinó d'ADIF, l'Administrador de Infraestructuras Ferroviarias, adscrit al Ministerio de Fomento, i té les responsabilitats següents, entre d'altres:

la construcció d'infraestructures ferroviàries (per exemple el TGV al seu pas per Bellvitge).
l'administració de les infraestructures de la seva titularitat (per exemple les vies per on circulen els trens de rodalies).
el control de la infraestructura ferroviària que administri.
l'atorgament dels certificats de seguretat.
el cobrament dels cànons per utilització de les infraestructures ferroviàries (a RENFE, actualment la única adjudicatària)
l'elaboració d'un pla de contingències per a restablir la normalitat en cas d'accident, de fallada tècnica o altra incidència.

És a dir, totes les avaries de les infraestructures son responsabilitat d'ADIF. El desastre de la construcció de les vies d'alta velocitat pel TGV és definitivament responsabilitat d'ADIF. Ja n'hi ha prou d'aquest menyspreu per part d'aquesta agència de l'estat als usuaris catalans. És urgent i imprescindible que la Generalitat exigeixi no solament la transferència de RENFE Rodalies, que és només l'adjudicatària, sinó també d'ADIF i de totes les infraestructures catalanes gestionades per aquesta agència del govern.

La transferència d'ADIF és al fons la única garantia de la qualitat de les infraestructures i del servei que en elles es presta. Dins de poc, l'adjudicació dels serveis s'obrirà a qualsevol empresa ferroviària que vulgui explotar les infraestructures, i per tant no necessariament de RENFE, i cal que tinguem el dret de decidir sobre qui ens haurà de prestar el servei en condicions.

El missatge del president Montilla

2007-12-31T09:05:00.001+01:00

El president del govern ens ha demanat que deixem enrere el victimisme. Estic d'acord amb ell: “no es construeix res des de la queixa i l'autocontemplació de les dificultats. La superació dels problemes vol energia i determinació.” No hem de permetre que els esdeveniments ens superin i ens desmoralitzin. Ens convida el president “a sumar esforços per fer que el país funcioni millor.” Com ell, crec que Catalunya té la “provada capacitat col·lectiva per a vèncer qualsevol dificultat.”

Però a diferència del president, no crec que per fer que el país funcioni millor sigui simplement gestionar com cal. Ens parla dels milers d'homes i dones que treballen “per que tot vagi a l'hora”, dels professionals sanitaris, de la restauració, dels transports públics i de la neteja, dels cossos de seguretat, que “treballen de valent per a que tot funcioni”. Però no puc creure que la nostra gent dels diferents sectors, privats o de l'administració pública, siguin pitjors treballadors o administradors que els d'altres llocs, sigui a l'estat espanyol o a cap altre. No és això, sr. President, i vostè ho sap.

Sabem perfectament tots plegats que tenim un gravíssim problema de recursos, començant pel més important, el finançament. El mateix president diu que “necessitem més recursos perquè el que demanem és necessari i és just.” I és clar, però deixem de costat la vena que ens volen posar als ulls. Aquesta vena que és la manca de transparència, la manca d'informació, com per exemple les balances fiscals. Aquesta vena que ens roba del dret de decidir.

Ens diu que volem els recursos “perquè Catalunya vol seguir sent el gran motor d'Espanya.” Tampoc aquí hi estic d'acord: volem ser el gran motor d'Espanya? Jo vull que Catalunya sigui el gran motor del sud-oest d'Europa, i que aquest motor empenyi l'economia i la societat catalanes, les condicions per a assolir una ciutadania republicana, lliure. Espanya que faci el que pugui i vulgui, que és de fet el que ja fa.

Aquí rau la gran diferència entre molts catalans i els federalistes del PSC, que encara creuen que l'estat vol que Catalunya sigui el seu motor, que està disposat a acceptar Catalunya tal com és, en les nostres condicions i no pas les seves. Espanya ja fa temps que ha decidit que el seu motor ha de ser Madrid. Cal ser cec davant de les tendències clares en les polítiques econòmiques del sector públic i del privat espanyols.

El president de la Generalitat de Catalunya, que ho és també del Partit dels Socialistes de Catalunya, ha d'adonar-se d'una vegada que el seu partit de referència espanyol, el PSOE, no té cap interès especial en la seva justa causa catalana. Ha de veure d'una vegada per totes que el seu problema no és ERC, el partit independentista que l'ha posat a ell, iznajeño cordovès d'origen, a la presidència de la seva nació d'adopció, sinó els Zapatero, Bono, Chaves, et. al. En fi, el seu problema és el centralisme espanyol, l'egocentrisme de Ferraz, de Genova, l'autocontemplació castellana. I ha de veure que aquells que son suposadament liberals, aquells que no es volen associar amb el castissisme espanyol, no hi son mai per a recolzar-lo, perquè per a ells abans ve la "indisoluble unidad de la nación española" (tal com la veuen ells) que no pas el concepte de "Nación de naciones".

Sumem esforços, doncs, i adoptem totes i tots plegats l'empeny que cal per a construir el nostre país, Catalunya, sense queixa i sense victimisme. Construïm una pàtria independent i sense necessitat d'estar sempre pendents del pont aeri pressupostari, amb la seva manca de dret a decidir. Hem de gestionar bé, és clar, però hem de gestionar els nostres propis recursos, lliures de condicionants externs. Hem d'assolir un Estat Català independent, incorporat en una Europa unida, i no pas en un impossible estat federal espanyol.

La Catalunya optimista

2007-12-25T11:23:00.001+01:00

M'agrada molt l'actitud de “La Catalunya optimista”. Crec que és cert que hem d'adoptar una visió molt més positiva de Catalunya. La ciutadania de Catalunya ha de veure un futur clar i brillant, que hi és, no ho dubtem. Hi ha moltes coses certes al vídeo pre-campanya del PSC. Però hi ha tota una sèrie d'elements que impliquen unes incongruències que no m'agraden:

El PSC, un partit que suposadament és de l'àmbit català i que ens repeteixen una i altra vegada que defensen els interessos reals de la ciutadania catalana, ho planteja tot al vídeo en perspectiva espanyola. Res a criticar, però demostra on rau el seu pensament, el seu nucli de prioritats. Per exemple, quan diu que “la nostra economia ha crescut més del doble que la d'Alemanya, el triple d'Itàlia...” (si és que ho he entès bé: curiós que hi ha llacunes persistents a l'àudio que no permeten entendre correctament les xifres), es refereix a la catalana o l'espanyola? Evidentment, és l'Espanyola (surt un 'segell' que diu que som la 8èna potència econòmica del mon), i sobre tot la madrilenya, que ha registrat uns creixements astronòmics aquest últims anys, gràcies a unes inversions tant públiques com privades.

Novament, res a objectar, sempre que no sigui a costa dels interessos nostres. És a dir, si jo haig de votar a la Sra. Chacón i a la llista del PSC, és per a que vagi a Madrid a defendre els nostres interessos, i no pas els d'un ciutadà d'Extremadura, o de Galícia, o de Madrid... que aquests ja tenen els seus representants (la Magdalena “Maleni” Àlvarez, per exemple) que els defensen molt bé. Jo vull algú que vagi al Congreso a defendre Catalunya, i no pas els “intereses generales” d'una Espanya governada consecutivament a Madrid pel PSOE i pel PP que han discriminat sistemàticament en contra dels nostres interessos. Ho farà la Sra. Chacón? Ho dubto, i qualsevol amb una capacitat d'anàlisi, que pari a pensar en quines son les seves motivacions polítiques entendrà perquè.

Una altra cosa que m'amoïna és la visió que té el PSC de les infraestructures ferroviàries: al vídeo sentim com ens enllaçaran amb Madrid, Sevilla i Lisboa, i veiem la xarxa que projecta cap a l'interior de la península, amb les esquenes vers Europa. Com creuen que ha crescut la nostra economia? Amb el mercat intern espanyol i peninsular, o exportant cap a la resta del continent i al mon? No és que no hi serà la connexió, però el PSC no la veu, i si la veu, no és prioritària. La prioritat és evidentíssima: Espanya, i no pas Catalunya que necessita d'una xarxa que projecta cap al nord i est, i no només cap al sud i oest.

Recordem que no és només una qüestió 'identitària' dels nacionalistes. Qui son els obrers que treballen a les nostres empreses que han de produir per a exportar? No tenen interessos com a Catalans, aquests? O han de ser encara més solidaris... és a dir, subjectes a un tractament fiscal desfavorable? Aquests catalans, que potser son d'origen de las regiones (ai, no... perdó, son comunidades autónomas) d'Espanya, però que son sujetos fiscales catalanes. O sigui que se'ls tracta de catalans rics que no els cal inversions en salut pública, en xarxes de rodalies i “regionals”, en carreteres lliures de peatges, etc. al mateix nivell que els seus familiars a Andalusia o a la Mancha.

Per altra banda, resulta que ens diuen que ja tenim un nou Estatut que “reconeix la sobirania del poble català i la seva llengua”... Quina sorpresa! Això quan ja ha passat pel ribot de la comissió presidida per l'Alfonso Guerra, company de partit de José Bono i de Carmen Chacón. Ah, i ja ha passat pel Tribunal Constitucional? S'ha aprovat tal com va sortir de la comissió, sense tocar-lo més? O és que son una mica massa optimistes al PSC?

I pregunten: “Vist tot això, no creus que hi ha molts motius per seguir sent optimista amb Catalunya?” Home, es pot interpretar de diverses maneres. La meva és respondre, sí... “Per això vull la independència!”

Per cert, la senyera del PSC son quatre franges grogues sobre fons vermell? No coneixen ni la seva pròpia senyera, o és que els hi varen produir el vídeo els companys del carrer Ferraz?