Catalunya vota amb independència política: el PSC ha de reflexionar

-
Queda clar: Unionista o Independentista, Catalunya fa la política a la seva manera, de forma absolutament independent d'Espanya.

CiU, ERC, ICV, C's i CUP sumen 96 escons en el nou parlament, mentre que els partits de disciplina espanyola, PSC-PSOE i PP, només 39. Aquesta diferència demostra que Catalunya, sigui amb partits separatistes o unionistes, més que mai, fa la política de forma totalment aliena al bipartidisme dominant a Espanya.

Només això hauria de fer pensar a molts, tant aquí com a Espanya, de com plantejar el seu posicionament polític. Penso sobre tot en el PSC, que ha de reflexionar molt més enllà de la seva filiació amb el PSOE, i adaptar-se d'una vegada per totes a la realitat catalana.

El PSC te dues ànimes, sempre he sentit dir. Ha de trobar la manera de fer-les una, ja que ha quedat clar que la gran majoria del seu electorat és el que ha fet. No val escudar-se en l'excusa de que han patit l'abstencionisme, després de la jornada històrica d'ahir en la que va haver la major participació que mai s'hagi donat en unes eleccions nacionals catalanes.

La ciutadania de Catalunya ha deixat clar que vol decidir, i entre ella està l'electorat socialista, és a dir, aquell que creu en una política socialdemòcrata per a Catalunya. I no pot ser que hi hagi dos partits que representin exactament la mateixa opció de posicionament polític i econòmic. El PSC ara ha de decidir quin camí ha de prendre. No pot seguir amb aquestes dues ànimes que l'ha dut a una esquizofrènia de la que s'aprofita qui, durant la última dècada, ha demostrat no ser el fidel amic que el creien i ha pensat en els seus interessos espanyols, denigrant allà la gent d'aquí, menystenint-la, només adaptant-se a un discurs federalista quan les veia venir.

I al final, ha vingut: el moment de prendre decisions per a adaptar-se a la realitat de la societat a la que ha de servir. Cal que aquells que ho veuen així facin uns passos valents per a conciliar-se amb una societat que vol decidir un futur molt, molt més enllà del que està disposat a admetre el PSOE.

PD. En Pere Navarro ahir el vespre va dir que aquestes eleccions no eren necessàries. Però donat que ha canviat totalment el mapa parlamentari, cosa que demostra que l'anterior no corresponia a la voluntat de la ciutadania, només puc dir que sí eren necessàries. I tant necessàries Sr. Navarro: quina ceguesa més absoluta. A viam si obriu els ulls!

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

-
L'estat espanyol és, com tots en el marc polític occidental modern, un estat sobirà territorial. És a dir, l'estat nacional que Espanya sempre ha aspirat a ser es fonamenta en el principi territorial. La identitat política dels seus ciutadans depèn de la residència en algun espai territorial específic, dins del qual les institucions es poden organitzar de diferents maneres (p. ex. federal, o bé unitari). És la pau de Westfàlia de 1648 (tractats d'Osnabrück i de Münster, i també dels Pirineus de 1659) que marca l'establiment d'aquesta concepció i el començament de l'era moderna, l'estat–nació modern i el final del feudalisme. Per tant, és aquí quan neix l'estat–nació sobirà, estretament associat amb la territorialitat. A l'avantsala d'aquest nouveau régime , s'havia desenvolupat la doctrina de la sobirania exposada per l'economista–filòsof francès Jean Bodin ( enllaç en anglès ) als seus “ Six Livres de la Republique ” (1576), enormement
Més informació

La llengua perilla: Culpables? Els catalans!

-
Fa uns mesos, vaig assistir a un curs d’inici a una llengua estrangera, a la que assistíem diverses persones que, em consta, son tots de parla catalana i que volem defensar la nostra llengua. El professor, no català, ens va explicar, en català, que encara no dominava la nostra llengua, i que ens agrairia poder impartir les classes en castellà. Varem acceptar tots i sense excepció. Les classes varen iniciar-se amb total normalitat. Però a partir d’aquell moment, molts dels assistents varen fer servir el castellà per a adreçar el professor. Recordem que son militants catalanistes defensors de la llengua, i tot i així, canviaren automàticament al castellà al adreçar-se a un estranger. Això em recorda quan vaig arribar a Catalunya (sóc nascut a Anglaterra). Ja parlava el català i l’emprava sempre que podia. Feia aleshores de professor d’anglès, i sabia que la millor forma d’aprendre un idioma és fent-lo servir. Però sovint, quan entrava a les botigues, on els dependents atenien a les clie
Més informació

Que la IMprudència no ens faci traïdors!

-
En Jordi Carbonell, que fou amic del meu pare, que havia estat a casa a Londres i que havien lluitat colze a colze, i per tant al que vaig conèixer de menut i tot, per qui sempre he tingut gran, grandíssim respecte, va dir l'Onze de Setembre del 1976 a Sant Boi "Que la prudència no ens faci traïdors!" Aquell era un altre context, acabàvem de sortir de la dictadura, entràvem en la 'transició', aquesta de la que realment no hem passat mai, i la 'prudència' aleshores era equivalent a aquella dita tan catalana de què "El meu mal no vol soroll". El no fer soroll era la traïció, calia fer soroll, calia sortir i lluitar per "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia"! Avui, el soroll l'hem fet, el fem i el seguirem fent. Però ara, la prudència és una altra cosa, la prudència no és "el meu mal no vol soroll", sinó que la prudència és planificació, tenir un pla A, B, i C, tenir clares les conseqüències de c
Més informació