divendres, 28 de desembre de 2012

La Trampa 22 de la Constitució Espanyola

L'any 1961, en Joseph Heller va escriure el llibre Catch 22 (Trampa 22), que tractava d'un tal Joseph Yossarian, capità de la força aèria d'EUA destinat a Itàlia durant la Segona Guerra Mundial.

Yossarian volia deixar de volar en missions de combat i que l'enviessin a casa. Això només era possible si el metge de l'esquadró el declarés no apte per volar. Qualsevol pilot que estigués disposat a volar en aquestes missions tant perilloses seria declarat no apte per estar boig, ja que s'hauria d'estar boig per anar voluntàriament a una mort certa. Ara bé, per a ser avaluat, calia sol·licitar-ho, fet que es considerava prova suficient per a considerar-se assenyat. Per tant, era impossible ser declarat no apte! L'expressió Catch-22 ha substituït pràcticament l'adjectiu Kafkià al mon anglòfon.

Doncs, això és el que li passa a la democràcia a Catalunya.

Ha quedat ben clar a partir de la manifestació multitudinària del passat 11 de setembre, en que un milió i mig de veus cridaren In-Inde-Independència; a partir d'una votació del Parlament de Catalunya en que es va aprovar una resolució que demanava una consulta sobre el futur de Catalunya prioritàriament dins la següent legislatura; i a partir del resultat de les eleccions catalanes del 25 de novembre, en que la ciutadania va elegir un Parlament majoritàriament a favor d'un referèndum per a dirimir el futur de Catalunya, que la ciutadania vol exercir el seu dret col·lectiu a decidir, el seu dret a l'autodeterminació.

Però l'estat espanyol, i els partits representats majoritàriament a les Corts, el PP, el PSOE (incloent-hi el PSC) i també UPyD, que votaren el 9 d'octubre 2012 en contra d'una proposta no de llei (BOE PDF) d'Esquerra Republicana de transferir la capacitat de convocar referèndums a la Generalitat, recorren a la Constitució espanyola per a argumentar que no es pot convocar un referèndum a Catalunya, que si es vol fer, cal modificar la Constitució, i que per a fer-ho, cal l'aprovació de dues terceres parts del Congrés, la dissolució de les Cortes, i convocatòria de referèndum.

Suposa la intervenció de dues legislatures diferents i dues consultes a l'electorat. Unes primeres Corts han d'aprovar per una gran majoria la decisió d'efectuar la reforma, però no són elles les que han de dur-la a terme, sinó les Corts triades després de la dissolució de les anteriors. Així exigeix que l'electorat espanyol es pronunciï immediatament sobre la conveniència o no de la reforma mateixa i el seu contingut, així com sobre quines forces parlamentàries han de tenir la majoria en aquestes Corts constituents. Finalment i un cop aprovada la reforma per aquestes segones Corts, l'electorat ha de pronunciar-se de nou sobre el seu contingut, aquesta vegada directament mitjançant referèndum.

Tot plegat, el procés està dissenyat per a impossibilitar les modificacions profundes, dissenyat per a mantenir a tota costa l'estatus quo, per a impossibilitar l'adaptació de la Constitució espanyola als temps i les realitats canviants.

En resum, la Constitució espanyola és Catch-22.

dilluns, 26 de novembre de 2012

Catalunya vota amb independència política: el PSC ha de reflexionar

Queda clar: Unionista o Independentista, Catalunya fa la política a la seva manera, de forma absolutament independent d'Espanya.

CiU, ERC, ICV, C's i CUP sumen 96 escons en el nou parlament, mentre que els partits de disciplina espanyola, PSC-PSOE i PP, només 39. Aquesta diferència demostra que Catalunya, sigui amb partits separatistes o unionistes, més que mai, fa la política de forma totalment aliena al bipartidisme dominant a Espanya.

Només això hauria de fer pensar a molts, tant aquí com a Espanya, de com plantejar el seu posicionament polític. Penso sobre tot en el PSC, que ha de reflexionar molt més enllà de la seva filiació amb el PSOE, i adaptar-se d'una vegada per totes a la realitat catalana.

El PSC te dues ànimes, sempre he sentit dir. Ha de trobar la manera de fer-les una, ja que ha quedat clar que la gran majoria del seu electorat és el que ha fet. No val escudar-se en l'excusa de que han patit l'abstencionisme, després de la jornada històrica d'ahir en la que va haver la major participació que mai s'hagi donat en unes eleccions nacionals catalanes.

La ciutadania de Catalunya ha deixat clar que vol decidir, i entre ella està l'electorat socialista, és a dir, aquell que creu en una política socialdemòcrata per a Catalunya. I no pot ser que hi hagi dos partits que representin exactament la mateixa opció de posicionament polític i econòmic. El PSC ara ha de decidir quin camí ha de prendre. No pot seguir amb aquestes dues ànimes que l'ha dut a una esquizofrènia de la que s'aprofita qui, durant la última dècada, ha demostrat no ser el fidel amic que el creien i ha pensat en els seus interessos espanyols, denigrant allà la gent d'aquí, menystenint-la, només adaptant-se a un discurs federalista quan les veia venir.

I al final, ha vingut: el moment de prendre decisions per a adaptar-se a la realitat de la societat a la que ha de servir. Cal que aquells que ho veuen així facin uns passos valents per a conciliar-se amb una societat que vol decidir un futur molt, molt més enllà del que està disposat a admetre el PSOE.

PD. En Pere Navarro ahir el vespre va dir que aquestes eleccions no eren necessàries. Però donat que ha canviat totalment el mapa parlamentari, cosa que demostra que l'anterior no corresponia a la voluntat de la ciutadania, només puc dir que sí eren necessàries. I tant necessàries Sr. Navarro: quina ceguesa més absoluta. A viam si obriu els ulls!

diumenge, 9 de setembre de 2012

No és manca de transversalitat: és majoria independentista

Havent llegit el post "No soc independentista i aniré a la manifestació de la Diada" de la Pia Bosch al seu bloc, he volgut fer-ne una reflexió, i així hi he deixat un comentari. El reprodueixo aquí.

Està clar que la idea d'un estat espanyol, federal i en el que s'accepta les diferències culturals, lingüístiques, socials, és a dir, ètniques, a demés de les diferències de model econòmic i empresarial, podria ser un clar anhel i objectiu per a moltíssima gent. Però ja han passat moltes dècades d'un "estat constitucional" en el que tot això s'hauria d'haver respectat, amb governs d'un color i un altre, i durant un temps, coincident tant a Catalunya com a l'estat, i què n'hem tret?

Hem assolit aquest model que vol tanta gent? La resposta és un NO rotund. És per això que tanta i tanta gent ara sí opta per un estat propi i independent, sobirà dins d'un conjunt d'estats a Europa. I és per això que pot semblar que hi pot haver manca d'unitat i transversalitat, però el fet és que a alguns els costa reconèixer-ho perquè la majoria ja no és clarament autonomista i federalista, sinó que ara la majoria de la ciutadania (ara no discutiré si és més o menys) vol acabar amb aquesta batalla contínua, n'està farta, i se'n adona que no té sortida, que per a federar-se cal la voluntat de les parts de federar-se, i anar endarrere ja no és factible (de fet, impossible per raons econòmiques i polítiques) i només queda la independència.

Però tornant a la qüestió de la tranversalitat de la Diada, sí, siguem-hi tots i deixem-nos veure i sentir les nostres veus. Però finalment, deixem-nos votar el que volem, deixem triar a la ciutadania en referèndum, que aquesta seria la vera democràcia que volem tots, o potser no? I per a acabar, cal mirar-se els ulls i preguntar: qui no vol la democràcia del referèndum, i qui no estaria disposat a acceptar el resultat?

dissabte, 30 de juny de 2012

Sentir-se espanyol i català, i ser independentista

Aquells que recorden, com Alícia S.Camacho, que el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO PDF - 0,822 MB) diu que els ciutadans se senten tan espanyols com catalans com a primera opció quan se'ls pregunta pel seu sentiment de pertinença, que això contrasta amb el 51% que votaria a favor d'un referèndum independentista i que no són dades coincidents, no entenen el que és la societat catalana.

Primerament, referent al sentiment de pertinença, si se suma la ciutadania que se sent més catalana que espanyola amb aquella que se sent només catalana, arribem al 52,9% de la població. Però encara i així, argumento que no seria incongruent sentir-se espanyol i ser independentista, i fins i tot donar suport a “la Roja”.

Altres societats amb grans taxes d'immigració, com la nostra, tenen sentiments de pertinença d'altres orígens. Només cal mirar EUA, el melting pot per excel·lència, per veure les grans comunitats italoamericanes, afroamericanes, hispanoamericanes, sinoamericanes, jueva-americanes, etc. El comú denominador és que són comunitats americanes, d'Estats Units. Els EUA varen assolir la independència després de lluitar per la llibertat d'uns imposts injusts (Stamp Act) i lleis d'imposició intolerable (Coercive Acts) que varen abocar en la revolució americana.

En un altre exemple, a l'Argentina, veiem que la ciutadania té diversos orígens, espanyol i italià, i també alemany, polonès, jueu, maputxe, guaraní, bantu, ioruba i més. Tot i així, la ciutadania argentina se sent per damunt dels seus orígens ètnics i culturals, argentina. L'Argentina va assolir la independència d'Espanya en el procés general d'independència del que ara són estats sobirans sud-americans. Aquest procés ragué en les mesures econòmiques i en la corrupció de les autoritats espanyoles, que varen crear en la burgesia nadiua un creixent desig de llibertat econòmica i política.

Un dels actors més destacats en aquest procés fou el “Libertador” Simón de Bolívar. Aquest era d'origen no només espanyol, sinó aristocràtic: el seu oncle, que el va criar al perdre pare i mare, era Marqués de Palacios, d'avantpassats burgalesos. L'avantpassat de Bolívar, també Simón, que va anar a les Amèriques havia sigut Contador Real, per privilegi especial del rei Felipe II, i Procurador Real davant de les Cortes espanyoles.

Hi ha qui se sent tant espanyol que permetrà a aquest sentiment imposar-se al raonament racional, fins al punt d'hipotecar-se a un estat que no compleix amb la ciutadania catalana. Però hi ha molts antecedents d'aquells que, per molt sentiment de pertinença a altres orígens que tinguin, tenen clar el que els cal a ells i als seus fills i descendents.

divendres, 22 de juny de 2012

L'economia neoclàssica: un rastre de destrucció econòmica des de la dècada dels '70

Eric S. Reinert, economista noruec, resumeix clarament i concisa en el seu paper "Neo-classical economics: A trail of economic destruction since the 1970s" les limitacions del neoclassicisme econòmic, el seu rastre recent de destrucció econòmica i el context històric, incloent-hi les alternatives més assenyades que sempre han existit. Aquestes alternatives s'han d'actualitzar, ampliar i debatre, però el que deixa clar és que la teoria neoclàssica és un atzucac pel qual no es pot seguir.

Abstracte: El seu paper sosté que la crisi financera internacional no és més que la darrera d'una sèrie de calamitats econòmiques produïdes per una mena de teoria que ha convertit la professió d'economista d'un estudi dels fenòmens del món real en el que al final s'ha convertit en una ideologia matematitzada.

Mentre que les mateixes crisis varen començar reduint a la meitat els salaris reals a molts països de la perifèria econòmica, a Amèrica Llatina a finals dels '70, els seus orígens es troben en la teoria econòmica de la dècada dels '50, quan la realitat empírica va deixar de ser la moda acadèmica. A meitat de camí destructiu d'aquest tsunami teòric – entre els seus orígens en la perifèria, a la dècada dels '70, fins els col·lapses financers d'avui – ens trobem amb la destrucció de la capacitat productiva del segon món, a l'antiga Unió Soviètica. Ara n'estem patint les conseqüències: s'està destruint cada cop més la riquesa i el benestar del mateix primer món: Europa i els Estats Units.

Aquest paper defensa que és necessari veure tots aquests esdeveniments com part d'un procés continu durant més de tres dècades d'aplicació de l'economia neoclàssica i de polítiques neoliberals que han destruït, més que no pas creat, salaris reals i riquesa. La reconstrucció del benestar general haurà de basar-se en la comprensió de que el que va desencadenar el monstre de la destrucció del benestar no era la "fallida del mercat", sinó la "fallida teòrica". Al ser resum d'un projecte d'investigació més ampli, el paper inclou referències a estudis més detallats d'aquests processos de "destrucció destructiva" (no pas la "destrucció creativa" schumpeteriana).

Podeu baixar-vos "Neo-classical economics: A trail of economic destruction since the 1970s" aquí (PDF 492KB)

divendres, 30 de març de 2012

Els vàndals

Uns vàndals organitzats han provocat costs tremends que la ciutadania ha de pagar cada vegada que aquests fan les seves. Ja se sap qui són, l'administració els té ben identificats i saben per quins entorns es mouen i com s'organitzen. Si l'administració diu que la llei no permet actuar amb contundència contra ells, el que cal és que es canvii el marc jurídic per a que se'ls pugui controlar. Però sembla que no es vulgui fer res! Cal que es castigui aquests vàndals tant destructors!

Aquests vàndals són els banquers, els brokers i els polítics que s'han convertit en sectaris de Mammon.

dilluns, 26 de març de 2012

Remenar el lèxic

Un repàs lèxic de paraules que s'han repetit molt aquest cap de setmana amb ocasió del Congrés de CDC.

Independència:- Situació d'una col·lectivitat, d'un poble, d'un país, etc., no sotmesos a l'autoritat d'altres.
Sobirania:- Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder. 
Estat:- Aparell administratiu de la comunitat política estatal.
Propi:- D'un mateix i no d'altri.

Proposo, com a comentari, una popular cançó d'una coneguda cantautora catalana:
...
Remena, remena nena
remena, remena nena
No reposis ni un moment
si remenes força estona
la barreja surt més bona
i el client deixes content
remena, remena nena.

Potser hauria d'haver titulat el post "La puta i la ramoneta"!

diumenge, 18 de març de 2012

És l'estat propi, estúpid

Parafrasejant la frase estrella de campanya de Bill Clinton (it's the economy, stupid): és l'Estat Propi, estúpid.

Cada cop queda més clar que Catalunya no pot ser el que vol la seva ciutadania sense el seu propi estat. Si volem ser competitius a nivell econòmic i empresarial, si volem tenir el benestar i la justícia social que ens mereixem, si volem ser actors d'una Europa en que es té en compte les nostres necessitats, no ho podrem assolir mai dins un estat que no juga gaire a favor nostre, sinó molt massa sovint a la contra, i en un món que entén que la sobirania és dels estats.

El més recent exemple, anecdòtic però simptomàtic, és la política de Blogger d'assignar els dominis de màxim nivell estatals als URL de Blogger.com, en el cas de l'estat espanyol, .ES

Un cas més en que viure la catalanitat de forma normal, no pas ètnica o cultural, sinó funcional, exigeix un estat propi. I no, no és sempre culpa d'Espanya, i no és qüestió d'anar contra els espanyols, ni de ningú, sinó que és com funciona el món. Com més aviat tingui Catalunya estat propi, millor per a la seva ciutadania.

dissabte, 17 de març de 2012

Perquè ha canviat Blogger l'URL del meu bloc?

La URL del meu bloc ha canviat de sobte. Per alguna raó que desconec, Blogger ha decidit afegir-hi un .es al final. Però el domini .es correspon a llocs en espanyol. Potser estic ubicat a Espanya, però vol dir això que el meu blog es en espanyol, si està escrit en català i s'adreça a lectors de parla catalana? Hi ha un domini que identifica aquesta llengua i cultura, i és el TLD .cat.

En tot cas, Blogger (Google) podria haver tingut la cortesia de preguntar si m'agradaria ser identificat el domini .es, o en un mínim, d'haver tingut la decència d'advertir-me d'aquest canvi!

--------------------------

Afegit 19/03/2012

Si voleu 'corregir' el que ha fet Blogger, aneu al vostre tauler de gestió i cliqueu a 'Plantilla' (a la columna de l'esquerra). Aquí trobareu les opcions 'Personalitza' i 'Modifica HTML'. Cliqueu aquest i seguidament 'Continua'.

Ara, esteu a la plantilla d'HTML del vostre blog. Caldrà copiar el codi de sota...

<script type='text/javascript'> if ((window.location.href.toString().indexOf('.com.es/'))>'1') { window.location.href = window.location.href.toString().replace('.blogspot.com.es/','.blogspot.com/ncr/'); } </script>

... i enganxar-lo just a sota de l'etiqueta <head> a la plantilla.

Atenció: feu proves abans de modificar definitivament i, sobre tot, mantingueu l'URL del tauler de gestió per poder-hi accedir si hi ha algun error:
http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=00000000#overview – la cadena de números és l'identificador del vostre blog. No assumeixo CAP RESPONSABILITAT de qualsevol conseqüència de l'edició de la plantilla!

dissabte, 4 de febrer de 2012

Episodi de fred, onada #siberiana2012 #324fredineu

L'episodi de fred titllat de siberià –risible si comparem amb els 20, 30 i més graus negatius d'altres contrades– que estem passant demostra les flaqueses socials per gestionar-se, a nosaltres mateixos, les situacions extra-ordinàries. Només sabem tractar el dia a dia corrent?

El fet de que el govern ha obrat dins d'una acurada –excessiva o no– limitació de risc no és, per a mi, el problema. El que m'amoïna és sobre tot fins a quin punt han magnificat l'excepció els mitjans de comunicació.

Aquests s'han emparat en el pic extraordinari de les taxes d'audiència per a defensar-se, i fins i tot en algun cas han centrat certa atenció en els meteoròlegs. Però els mitjans han de considerar que tenen una certa responsabilitat cívica davant d'episodis fora de la normalitat, com aquest, i no haurien de caure en l'espectacle i tremendisme mediàtic propi de la premsa rosa.

L'excepcional insistència, l'exageració d'una meteorologia que per a uns quants catalans –cerdans i pallaresos, per exemple– és el pa de cada hivern, fins al grau de convertir-ho en xou, no és el millor vehicle per a que el comportament ciutadà s'adeqüi a les circumstàncies.

Tot i que en l'entorn actual en que les empreses mediàtiques, públiques o privades, han de competir en un mercat de l'espectacle, tenen una responsabilitat cívica, com tota la ciutadania, i no han de convertir els episodis transcendents en un xou d'entreteniment que transmet una idea errònia del grau.

El govern ha fet, més o menys, el que calia per a prevenir complicacions. Però en cap cas els meteoròlegs estaven fent previsions de nevades comparables a les del 2010, en que el pes de la neu va fer caure torres de transmissió, deixant grans àrees sense electricitat durant dies i setmanes.

Aquesta vegada, el fred ha generat una reacció del tot exagerada, del govern, potser, però sobre tot dels mitjans de comunicació i, perquè no dir-ho, de la ciutadania també.

divendres, 3 de febrer de 2012

Dades obertes a la UE

Diguem-li a Neelie Kroes que volem una llicència única 

Recentment, la Comissió Europea inicià el procés de revisió de la Directiva Europea de Reutilització de la Informació del Sector Públic. Un dels seus principals objectius és atorgar una autorització generalitzada de reutilització als ciutadans i empreses que vulguin fer ús de la Informació del Sector Públic per a la creació de nous serveis, generar activitat econòmica i potenciar la transparència de les administracions públiques.

La proposta de revisió de la Comissió Europea de la Directiva de Reutilització de la Informació del Sector Públic és valent i amplia sens dubte el marc actual. No obstant això, no té la definició d'una llicència OpenData comuna als Governs de la Unió Europea.

La creació d'un espai únic d'informació pública reutilitzable a Europa requereix molt més, requereix d'una llicència OpenData uniforme, harmonitzada i única per a totes les dades generades per les administracions públiques europees. Això és possible. El Reial Decret 1495/2011, aprovat pel Govern d'Espanya marca un full de ruta de senzilla transposició al marc Europeu. Primer, definir una llicència OpenData compatible amb els principis de la reutilització de la informació sense més condicions. Segon, fixar un període transitori després del qual aquesta llicència figuri associada a tota informació generada pel sector públic a la Unió Europea. Tercer, obligar a la publicació d'aquesta llicència a tots els webs de les administracions públiques, donant seguretat jurídica a tot el sector infomediari europeu i als ciutadans que desitgin fer ús de la informació pública.

En aquest moment, en que la Comissió Europea i els Estats Membres estan desenvolupant la nova Directiva, és l'hora de que la comunitat OpenData fem arribar la nostra veu a Europa. Demanem a la Comissió Europea i Parlament Europeu, a través de la Sra. Neelie Kroes (@NeelieKroesEU) vicepresidenta de la UE responsable de l'Agenda Digital, la inclusió d'una llicència OpenData per a la Unió Europea i un termini clar d'adopció per tots els Estats Membres.

Text de la petició, traduït al català – Podeu donar suport aquí a aquesta petició promoguda per @andresnin.

diumenge, 22 de gener de 2012

Quin fàstic la SOPA, quina ferum de la PIPA

Al diari ARA, en Sebastià Alzamora fa una arenga a Visca la sopa, visca la pipa (de pagament Premium, per cert) a favor de les proposades lleis SOPA i PIPA i contra els pirates com els de Megaupload.

Però barrejar el tancament de Megaupload amb SOPA/PIPA és barrejar naps amb cols! Primerament, el tancament de Megaupload s'ha efectuat amb la legislació actual. SOPA/PIPA encara no s'han aprovat. Segon, tal com estan redactades actualment aquestes, s'imposaria un càstig amb només una denúncia del titular del copyright i/o de la fiscalia, sense la suficient instrucció judicial ni el procés degut.

En el tràmit de les propostes de llei SOPA/PIPA de fet s'han suspès diverses clàusules (particularment les referents al bloqueig de DNS) per la greu problemàtica jurídica que generen derivades de qüestions tècniques. Per exemple, es pot bloquejar una enorme quantitat continguts perfectament legals perquè coincideixen amb el contingut il·legal en un servidor! S'ha comparat amb una bomba nuclear quan el que cal és una bomba guiada per làser.

Per altra banda, les lleis proposades contemplen un entorn jurídic sense les proteccions suficients. En una democràcia, no s'ha de poder actuar (tancament o bloqueig de contingut) preventivament a partir de mesures cautelars sense que el denunciat s'hagi pogut defensar. El perill que això suposa per als drets de denunciats i de tercers és inacceptable en un sistema jurídic democràtic que, espero, defensem tots plegats.

I hi ha raons molt pràctiques. Un exemple dels conflictes que sorgeixen amb la legislació actual, sense tant sols haver aprovat encara les lleis proposades, és el cas del web FreeBieber.org que havia penjat vídeos d'en Justin Bieber d'abans de fer-se famós. El petit Bieber es gravava vídeos cantant cançons d'altres i els penjava a YouTube: va ser descobert així! Però recentment els advocats de la seva discogràfica varen enviar una ordre de cessament i abstenció (terme jurídic EUA "cease-and-desist order") als administradors de FreeBieber.org per a que els despengessin. Amb la SOPA/PIPA, un noi no podria penjar a YouTube un vídeo d'ell mateix cantant una cançó protegida pels drets intel·lectuals i es podria tancar preventivament YouTube i sense que les parts es defensessin ni rectifiquessin, suspenent l'accés a tots els vídeos, tant legítims com no, eliminant YouTube dels motors de cerca, bloquejant les seves DNS així com prohibint les transaccions econòmiques via PayPal, targetes de crèdit, etc. Tot això abans de que tingui la oportunitat de defensar-se!

El propi Bieber ho té clar, vol que les seves fans facin vídeos cantant les seves cançons, i ha criticat una esmena, la S. 978, a la legislació federal (United States Code), dient que s'hauria de tancar la seva promotora, la senadora Amy Klobuchar.

En Alzamora diu en un moment de l'article que "si Anonymous diu (no sé qui deu parlar en el seu nom) que la llei SOPA pot fer que Internet no torni a ser el que ha estat fins ara, benvinguda sigui la llei SOPA". El que està dient és que "l'enemic del meu enemic és el meu amic", encara que aquest faci servir armes de destrucció massiva, i això no funciona així, sr. Alzamora!

Cal que ens informem, perquè les corporacions que controlen la propietat intel·lectual i que tenen gran poder de lobby, tenen els seus interessos que sovint no coincideixen ni amb els dels creadors ni tampoc amb el be comú. Pel be de tots, d'una justícia justa i de la democràcia!